Com ja us vaig dir, faré una llista de lectures possibles que us poden orientar si voleu fer la feina extra que us proposo per aquesta última avaluació.
Quin ha estat el meu criteri o criteris a l'hora de triar els llibres? Molt senzill, són llibres que jo he llegit i llibres que a mi, per alguna raó o altra m'han agradat.
Començo:
- Auster, Paul: Trilogia de Nova York (narrativa): És el llibre que va fer famós Auster i consta de tres històries que tenen en comú l’espai, que s’hi segueix algú, que es remarca molt que tot és casualitat, que el llenguatge sembla que construeixi la realitat però alhora no és ben bé res més que una convenció, que els records es refan, que allò que vols dir a vegades no és el que dius i que la percepció de les coses és relativa.
- Nakahira, Takuma: La il·lusió documental (assaig): És un assaig on l’autor es pregunta quina finalitat té la fotografia com a art. Fotògraf de professió, va començar fent fotografia més aviat conceptual i ha acabat retratant ocells i naturalesa. Entremig, alcoholisme i crema de la seva primera obra. Al llibre, moltes preguntes sense i amb resposta. Una cosmovisió que m'ha agradat, qüestions interessants sobre el concepte de realitat.
- Diversos autors: Estats alterats de la ment (narrativa): Segon volum del premi que cada any, des del passat, convoca l’editorial “Males herbes” i “Cryptshow”, aquest amb contes que havien de respondre al que el títol suggereix. No només publiquen els premiats, sinó que part dels contes són encàrrecs que ells fan a escriptors que els agraden. El problema d’aquests volums és que tenen contes molt bons al costat d’altres que no valen ni la tinta amb què s’han imprès.
- Camus, Albert: L'estrany (narrativa): El vaig llegir quan era molt i molt jove. Recordava la calor i prou. El vaig tornar a llegir fa poc. Un amic em va dir que pensava que em sentiria identificada amb el personatge perquè reaccionava una mica com jo. Potser sí... M’ha agradat. No m’hauria agradat viure allà ni llavors. Queda clar que no el condemnen pel fet d’haver matat un home, un àrab que per als francesos tampoc era un home del tot, sinó per com reacciona davant del món. I això converteix el judici en injust.
- Bronsky, Alina: L'últim amor de Baba Dúnia (narrativa): Es llegeix molt i molt bé i sembla fantàstic. Si s’hi pensa i reflexiona, es veu que la protagonista no és tan clara com ens vol fer veure, i que hi ha coses que s’hi han ficat una mica amb calçador. Cal que aquell pare cruel vagi a Txernebo amb la seva filla? Cal que ella vagi a la presó? Sembla que queda clar que la vida que du allà és el refugi que té per fugir de la vida que duia o que podria estar duent: no perdona l’homsexualitat del seu fill, pot fer veure que la filla té una vida ideal… Però, tot i les trampes, si he de destacar una cosa que no m’ha agradat gens ha estat la portada del llibre, horrorosa. Ah, la contraportada és d’aquelles que sembla que està feta per algú que només s’ha llegit un tros del llibre i hi ha inferit una continuació que no és la que toca.
- Coetzee, J.M.: Desgràcia (narrativa): Aquest llibre l’he llegit dues vegades, la primera quan vaig passar l’època Coetzee i llegia els seus llibres mentre s’anaven traduint i publicant. La segona ara fa poc. A mi m’havia quedat com la història d’un professor que no sap que ha envellit i que fa el patètic volent lligar-se una alumna que no sap dir-li que no i que no sent cap atracció per ell. Parlant-ne amb una amiga, ella el recordava com la història d’una dona que no es vol moure de la terra on viu, encara que això signifiqui haver de suportar fins la violació com a representant d’una ètnia, la blanca, que ha de pagar pels pecats que es van cometre a Sudàfrica. Hi ha doncs, dues històries, que, crec, volen explicar dues coses: d'una banda que la teva comunitat fa coses de les quals pots ser considerada o et pots considerar culpable; l'altra, que els homes han de prendre consciència que les dones són éssers humans lliures que prenen les seves decisions o les han de prendre a banda del que ells pensin o creguin correcte.
- García Tur, Víctor: El país dels cecs (narrativa): Jo llegeixo els llibres del Víctor García Tur per tres raons: la primera és perquè el vaig tenir com alumne i s’ha convertit en un amic; la segona és perquè m’agrada com escriu i la tercera perquè sempre em busco a la secció dedicatòries i m’hi trobo. Aquest és un llibre de contes que va guanyar el Mercè Rodoreda i que m’ha agradat força.
- McCullers, Carson: Frankie Addams (narrativa): A mig llibre vaig descobrir que ja havia fet en castellà aquesta lectura feia temps, cosa que vol dir que tinc dos exemplars d'aquest llibre, un en cada llengua i amb diferentes títols: en castellà es diu Frankie y la boda, ja que en anglès es diu The member of the wedding i això aquí no sona bé. Em sembla que t’agrada més o menys la novel·la si t’agrada més o menys la protagonista: si la trobes exagerada, pesada… la novel·la també i a la inversa. A mi m’ha encantat com comunica aquella lentitud pròpia de la calor.
- Alzamora, Sebastià: Sara i Jeremies (narrativa): vaig trobar-lo entremig d'altres llibres que no sé com van arribar a casa. La primera novel·la d'Alzamora signada per l'autor i dedicada a la meva mare. Suposo que li deuria regalar el meu germà, no puc imaginar el pare fent una cosa semblant. La novel·la es llegeix bé, història d'una família marcada per secrets i desgràcies, tot i que, quan l'estàs acabant, tens ganes reals que s'acabi i ja t'importa poc com. Sara i Jeremies formen un matrimoni massa perfecte perquè no acabis tenint ganes de perdre'ls de vista. Prejudicis, suposo.
- Nemirovsky, Irène: Vi de solitud (narrativa): A Irène Nemirovsky la vaig conèixer quan era molt jove, jo, no ella, amb una novel·la curta, El ball, que va editar Columna. No sé per què, em va quedar gravat que només se n'havia conservat aquest relat, i, quan van començar a aparèixer altres obres em vaig sorprendre. Llavors, vaig fabular la segona part de la seva història literària: anys després, quan una de les seves filles va obrir una caixa que ella li havia deixat, va descobrir-hi la resta i llavors es van començar a publicar. Tot i que hi ha elements reals en aquesta història: la caixa, que deuria ser més aviat una capsa, i la descoberta tardana d'algunes de les seves obres, la realitat no va anar ben bé així. Sigui com sigui, m'agradava una dona que no s'amagava d'odiar la seva mare, m'agradava com escrivia i, quan trobava una nova novel·la seva, la comprava. Aquesta, concretament, un dels llibres a 4 € de La Magrana, és l'última que li he llegit i explica la relació d'una filla amb els seus progenitors, segurament acostada a la seva pròpia.
- Kang, Han: La vegetariana (narrativa): me la van regalar el meu germà i el meu cunyat, potser pensant que després de la lectura deixaria de menjar carn, potser només perquè els va agradar el títol. La vaig llegir i em va atrapar i agradar a parts iguals, tot i reafirmar-me en la meva idea que la lògica de qui llegeix en ideogrames és diferent a la d'aquells que utilitzem símbols més o menys fonètics i en la convicció que no paga la pena deixar de menjar carn. No conté cap recepta vegetariana per a possibles vegetarians, és tota una altra cosa.
- Kling, Marc-Uwe: Quality land (narrativa): Me’l van recomanar i en vaig fer cas. Em vaig trobar amb una distopia on les persones ja són completament monotoritzades i tot el que les envolta són ginys mecànics intel·ligents. Se suposa que els consumidors ja no tenen ni per què comprar les coses, perquè les corporacions s’avancen als seus desitjos i els els envien abans. Se suposa que s’aparellen segons el que els algoritmes de les xarxes decideixen i se suposa que tenen el nivell social que els pertoca segons el que fan i com el que fan s’avalua. Molt fosca, molt irònica, molt fàcil de llegir. Et trobes rient de coses que en el fons fan una mica de por. El millor: la pregunta de qui som i de si hem de tenir l’oportunitat de canviar. Conté diversos tius de discurs, a part del narratiu, com suposades notícies d’actualitat o fullets on es recomana el viatge per Quality Land. La gent no ha conservat el seu cognom sinó que ara es diuen amb el nom de l’ofici que tenia el pare, teòricament per a no estar tan marcats per l’origen, a la pràctica, una manera més de marcar-los. El pitjor, el final feliç que et deixa alleugerit però que no et creus per a res. La societat viu en allò que és políticament correcte fins al punt que les paraules s’empren amb un sentit absolutament metafòric i els productes culturals (llibres, pel·lis…) es canvien a gust del consumidor individual.
- Morrison, Toni: Una benedicció (narrativa): Vaig trobar el llibre a la Re-read i el vaig comprar perquè no n’havia llegit res d'aquesta premi Nobel. M’ha encantat, m’ha agradat com escriu i què diu. En vull més d’aquesta senyora. No apte per a llegir en moments de tristesa. O sí, si et va bé saber que la teva vida és un privilegi al costat d'altres que no han tingut gairebé mai ni un bri de felicitat.
- Sala, Toni: Persecució (narrativa): Toni Sala es va fer famós per Crònica d’un professor de secundària i jo, sense llegir-me’l, li vaig agafar mania. Fa temps que escriu altres coses, més imaginatives, i alguns lectors de la meva confiança diuen que està prou bé. Em vaig comprar el seu últim llibre, que és aquest, que a més és premi Creixell i sí, s’ha de reconèixer que escriu bé. Però que no m’ha acabat de convèncer. Potser em llegiré Els nens, que diuen que és millor. Problemes que li he trobat: no m’he cregut els personatges, no m’he cregut la situació que viuen, no m’he cregut les seves raons. Boníssim l’inici, molt bé la trama, molt bé l’escriptura, però no he pogut defugir la sensació d’irrealitat que em produïa tot allò que se’m mostrava. Per què no me l’he creguda? Vol dir-nos, em sembla, que no es necessiten raons concretes per a matar algú, que pots matar perquè sí. Però m’ha semblat massa superficial l’assassinat de la dona, molt gratuïta la mort del noi negre a qui a més no mata de debò si ens hem de posar seriosos, només provoca que es mati i amb ajuda d’uns “companys” que no sembla que necessiti per a res. Tampoc m’ha semblat que la seva relació amb l’Èlia sigui tan de debò com vol fer-nos creure. Què la fa especial per a ell? Com a lectora ho desconec i crec que ho hauria de saber. És casulitat que els dos personatges joves que hi surtin siguin uns totals idiotes amb un bon concepte d’ells mateixos? Els dos finals paral·les m’han empipat una mica. No entenc per què no l’han traduïda només perquè s’hi mata un noi negre i no troben rellevant que s’hi mati una dona de manera igualment gratuïta, i em consta que hi ha pitjors novel·les publicades i traduïdes, faltaria més, tot i que no m’ha convençut.
- Strout, Elizabeth: Els germans Burgess (narrativa): El vaig comprar a la biblioteca perquè n’havia llegit Olive Kitteridge i m’havia agradat molt. Aquest no ha decebut de cap manera. Tres germans i les seves respectives descendències, marcats per la mort del pare en un accident quan eren petits, que viuen a diferents llocs, la germana l'única que queda on havien nascut. Amb una colònia de somalis que no acaba d’entendre els seus codis socials, les petites coses que fan que xoquin uns i altres, i un secret que es desvetlla cap al final.
- Wallace, David Foster: He ballat (breument) la conga (articles): L’he llegit per endinsar-me més en el món Foster Wallace i m’han agradat aquesta sèrie d’articles, tant per la majoria de les coses que hi diu, com per com les diu. He sabut que si els deixéssim, els llamàntols podrien viure fins a cent anys i a pesar 100 quilos; que anar a un creuer és tan trist com m’imagino per la gent que som així com som; que els que saben més de política americana són els tècnics de les campanyes, que a ell li agrada convertir moltes expressions en anagrames, que havia jugat a tenis i en sabia molt del joc… fa molta ràbia que es suïcidés.
I a part de tots aquests, que també tenen altres llibres interessants, i que he tret del bloc on publico les coses que llegeixo entre moltes altres coses que m'entretenen quan no treballo. No sé si sabeu que soc una fanàtica de les llistes i ho llistaria tot, que no m'hi puc estar, que és com un vici que tinc, que és com una virtut que tinc i, així com de passada, us deixo aquí l'adreça del meu bloc, per si mai esteu avorridots... http://cosesqueescricdetantentant.blogspot.com/), us poso noms d'autors/es que també he llegit, que també m'agraden, amb un dels seus llibres que no tots, que també s'hi podrien incloure: Stephan Zweig, que entre d'altres va escriure Moments estelars de la humanitat on hi ha novel·lades una sèrie de gestes històriques; Jeanette Winterson i la seva La passió també interessant reelaboració històrica al voltant de la figura de Napoleó; José Saramago amb l'Assaig sobre la ceguesa, distopia on imagina un món on els humans deixéssim de veure-hi; Margaret Atwood i Àlies Grace on reelabora la història de la primera dona canadenca que va ser condemnada per assasinat; Fernando Pessoa i el Llibre del desassossec, aforismes que pots trobar encertadíssims i llavors convertir-te en un dels seus fans, o no; Shirley Jackson i Sempre hem viscut al castell, història plena de misteri i estranyesa; Kenzaburo Oe i La presa, angoixant, cruel i estranya; Sílvia Alcántara i Olor de colònia, bona crònica de la vida a una colònia tèxtil...
Em sembla que no acabaria mai... Cynthia Ozik i El xal pseudonovel·la curta que em va impressionar i colpir de manera brutal ambientada entre la segona guerra mundial i els anys seixanta... Henry James, Salinger, Rodoreda, Bandi (un sol llibre, però sobre la vida a la desconeguda Corea del Nord), Mouawad (colpidor, impressionant)... Paro ja.
 |
| Aquest també és boníssim |
