Podem afirmar que no hi ha cosa més humiliant ni grollerament casernària des de la sensibilitat dels nostres dies, que equiparar la màxima satisfacció eròtica amb la presa d'una fortalesa a sang i a foc, amb un vencedor, un vençut i unes despulles (les de la virginitat, socialment tan valorada).
D'acord amb la seva, de sensibilitat, i amb el que era generalment admès als seus temps, Martorell no estalvia aquesta humiliació ni tan sols a la princesa Carmesina, la qual no deixa de ser una dona.
Vegeu el contingut del capítol 436, «Com Tirant vencé la batalla e per força d'armes entrà en lo castell», on els fets se'ns descriuen a través d'un seguit d'imperatius negatius de la víctima, construït en gran part sobre una al·legoria del mateix tenor que la del títol: «no vullau usar de vostra bel·licosa força», «no siau cruel», «no penseu açò ésser camp ni liça de infels», «no deuen tallar les armes de amor, no han de rompre, no deu nafrar la enamorada lança» (Martorell 1990: 845, 6-22).
Des de l'òptica suposadament contrària (expressada per la princesa, però amb paraules dictades per Martorell), és, a més, especialment significativa la pregunta retòrica: «Y com vos pot delitar cosa forçada?» (1990: 845, 15), ja que mostra com la consumació física de l'amor s'identifica, des del punt de vista femení, amb un estupre.
No caldria ni dir que, a més, Martorell segueix l'altre lloc comú de l'època, segons el qual els actes de força sexual dels mascles, aparentment detestats per les dones forçades, en el fons els produeixen una grandíssima felicitat: donada la violència implícita de les relacions home-dona, el plaer sexual de la dona calia que contingués un cert grau de masoquisme, de voluptas dolendi en sentit estricte o d'alguna altra cosa semblant.
Per això Plaerdemavida, després de retornar la princesa amb aiguarròs i d'escoltar els renys que dirigeix al seu amant, es posa a riure i diu:
¡Ay, na beneyta! Com sabeu fer lo piadós, que armes de cavaller no fan mal a donzella! E Déu me lexe morir a tan dolça mort com vós fengiu que éreu morta! Lo mal que·m direu me vinga si no sou guarida al matí!(Martorell 1990: 846, 21-24).
És ben sabut que el recurs a la metàfora militar, gràcies a la qual la natura de la dona, com deien els medievals, és una fortalesa i el vit o verga un guerrer (que es pot arribar a dir mossèn Maça o Maçot), s'explica senzillament per la famosa reticència generalitzada a la baixa Edat Mitjana a anomenar els òrgans sexuals pel seu nom, combinada amb el conegut tòpic ovidià de la guerra d'amor.
De tota manera, aquesta curiosa forma d'eufemisme, que, per no dir les coses pel seu nom, les diu a base de circumloquis ideològicament marcats que, de fet, augmenten la procacitat del que es podria al·ludir de forma menys acolorida, té un greu inconvenient literari, converteix les escenes en caricatures burdes.
S'ha d'afegir que el fet que s'identifiqui el plaer sexual femení amb l'exercici de la violència pot provocar que certs passatges de la novel·la, enlloc de fer-nos riure o somriure, ens deixin perplexos i, fins i tot, puguin desvetllar-nos actituds de rebuig i de condemna.
Passa el mateix amb el racisme. L'assassinat del pobre Lauseta per part d'un Tirant convençut que el jardiner negre de palau és l'amant de Carmesina, és un acudit de Martorell que ha de fer riure, perquè ha de fer riure la facècia de Plaerdemavida disfressada de negre fent veure que manté relacions sexuals amb la princesa i perquè ha de fer riure la gelosia de Tirant orquestrada per la Viuda, que també és un personatge grotesc. Les inhibicions humanitàries i antiracistes de bastants lectors del segle XX i XXI, però, impedeixen, que aquest teòric acudit desvetlli una riallada franca i sense recances.
I és que els efectes de la comicitat poden arribar a ser tan fràgils i canviants com els llocs comuns d'època.
Segons els cànons de l'època, si la princesa es queixava i es mostrava ofesa mentre era víctima d'una possessió sexual no consentida, és que dissimulava, podríem dir que per bones maneres. Noteu que Martorell diu que la princesa s'abandona a Tirant mostrant-se smortida; cal entendre que una dona que aspirava a ser tinguda per honesta havia de fer veure que no estava desitjant ser agredida, com aquells convidats que educadament mostren desgana davant d'una safata de dolços, l'aroma de la qual ja fa estona que els fa venir salivera.
És per això que el novel·lista pretén de mostrar-se objectiu quan es burla dels escrúpols d'un Tirant massa cortès, que al capítol 231 no gosa prendre Carmesina a l'assalt seguint les indicacions de Plaerdemavida i diu:
¡Donzella, la mia temor és de vergonya per lo strem bé que vull a ma senyora. Més stimaria tornar-me'n que anar més avant, com pens que la magestat sua no té sentiment de açò [...] E yo desige ans la mort que la vida que fer offensa a sa majestat. Adquerir-la voldria ab amor, més que no ab dolor.
Un cavaller que respecta la seva dama fa riure, ja que, segons l'autor, el discurs femení autèntic és el que posa en boca a Plaerdemavida al capítol 233; la noia està descontenta amb la prudència de Tirant:
¡Axí castiga hom los qui són poch enamorats! ¿Com podeu pensar vós que dona ni donzella li pugua deplaure, vulla's sia de gran o de poca condició, que no sia tostemps desijosa que sia amada? E aquell que més vies honestes, ço és secretes, de nit o de dia, per finestra, porta o terrat, hi porà entrar, aquell, elles lo tenen per millor. Força que·m desplauria a mi que Ypòlit fes semblant! [De Tirant, quan no vol forçar Carmesina] Que, de una amor que ara li porte, lavors li'n portaria quaranta. E si star no volia segura, no·m desplauria que·m prengués per los cabells e, per força o per grat, rocegant-me per la cambra, me fes callar e fer tot lo quell volgués. E molt lo'n stimaria més, que yo conegués que és home, e que fes axí com vós [Tirant] dieu que no la volríeu [a Carmesina] per res descomplaure.
El desflorament forçat és, doncs, llei de natura. El més realista del Tirant és el d'Estefania, relatat per Plaerdemavida al capítol 163 sota l'aparença d'un somni:
Aprés viu somiant que Stephania stava sobre aquell lit ab les cames que al parer meu li veya blanquejar, e deya sovint: «Ay, senyor, què mal me feu! Doleu-vos un poch de mi e no·m vullau del tot matar.» E Tirant que li deya: «Germana Stephania, ¿per què voleu incriminar la vostra honor ab tants grans crits? No sabeu que moltes voltes les parets tenen orelles?» E ella prenia lo lançol e posava'l-se a la boca e ab les dents strenyia'l fort per no cridar. Plaerdemavida, que segons Martorell se sent ofesa perquè no ha participat a la sessió en companyia del seu enamorat, afegeix que l'escena la va torbar profundament, físicament i moral: ja hem vist com el novel·lista li atribueix la sensibilitat que creu pròpia de la seva condició i estat.
Estefania, com Carmesina a l'episodi anteriorment citat, es lliuren a uns amants amb qui tenen establert un compromís social, secret l'una (matrimoni sense testimonis entre la princesa i Tirant, cap. 272), semipúblic l'altra (l'afer de l'albarà amb el qual Estefania s'atorga per esposa a Diafebus amb tots els seus béns, cap. 147). Aquesta reglamentació dels aspectes socials de la pèrdua de la virginitat, entesa com a valor de canvi, podia fer moralment menys dolorós l'acte de força de què estem parlant: Estefania acaba dient que accepta la violència rebuda per obediència: «tot lo que he fet resta en grat de mon marit».
Si tornem un moment a l'episodi del primer encontre amorós entre l'emperadriu i Hipòlit, ja esmentat, tindrem ocasió de comprovar fins a quin punt era imprescindible la possessió per la violència en el tracte sexual, encara que només fos com a símbol d'una superioritat masculina que s'inscrivia, com és sabut, en l'harmonia universal. La descripció dels jocs de llit dels amants, uns jocs relaxats i tranquils, que desmenteixen els temors de l'emperadriu citats més amunt, tenen un pròleg que es pot interpretar com un ritual simbòlic del desflorament, present als clixés narratius que descriuen l'inici d'una relació amorosa.
L'emperadriu rep Hipòlit al terrat del seu retret i ell s'agenolla i li besa els peus. La dama el fa alçar i llavors besà'l moltes voltes en la boca, pres-lo per la mà, mostrant-li infinida amor, e dix-li que anassen a la cambra. E dix Ypòlit:
-Senyora, la magestat vostra me haurà de perdonar, que jamés entraré en la cambra fins a tant que lo meu desig senta part de la glòria sdevenidora.
E pres-la en los braços e posà-la en terra, e aquí sentiren la última fi de amor.
Hipòlit necessita afirmar la seva virilitat possessiva amb un ritual d'una rudesa impresentable: no oblidem, però, que a la llarga aquest gest l'acabarà fent emperador.
L'òptica masculina i interessada de Martorell té múltiples ressonàncies i, de fet, la pretensió d'objectivitat, que atribueix a la dona el desig de ser violada, és una esplèndida tapadora d'una incommensurable rapacitat no exclusivament sexual dels cavallers. Darrera del plural del verb sentiren s'hi amaga, doncs, una necessitat tàctica d'afirmar que el mascle és naturalment un vencedor i la femella, una víctima; d'altra banda, identificar l'«última fi de amor» amb una execució sumària com la que ens ocupa, no deixa de ser una concessió explícita a la sensibilitat casernària de l'autor, el qual, dit sigui de passada, no s'està de fer notar que l'emperadriu prefereix les comoditats de la cambra.
Només es coneix una dona de la tardor medieval que hagi deixat constància escrita del seu primer contacte amb el sexe: es tracta de
Christine de Pisan.
El seu punt de vista no té res a veure amb els clixés coetanis que identifiquen la satisfacció amorosa de la dona amb l'abandonament passiu a la possessió per la força, sinó que, magnifica la delicadesa i la confiança mútua dels amants en l'acte sexual, les quals desterren, òbviament, la violència, la urgència o la rudesa. Christine, una vídua instruïda, de ploma fàcil, que manté la família gràcies a l'escriptura professional, cultiva l'enyorat record d'una felicitat conjugal perduda. No sabrem mai fins a quin punt idealitza la gentilesa d'aquell dolç marit que, contra tots els llocs comuns de la narrativa tardomedieval, va renunciar espontàniament a cobrar per la violència «les despulles de la virginitat» de la seva jove esposa, segons se'ns conta en la bella balada «Doulce chose est mariage»
No oblidem que, com ha estat observat, no hi pot haver un concepte unívoc d'amor en el que modernament anomenem literatura, ni tan sols en un mateix període històric i en un mateix ambient social: si als segles XIV i XV els metges i els teòlegs pertanyien a corporacions rígidament organitzades que havien de rendir comptes estrictes de les seves conviccions per a poder exercir la cura de les ànimes i dels cossos, la resta de la població vivia en la fluïdesa conceptual en què ha viscut sempre. Així no ens ha de sorprendre que la poesia anònima de veu femenina reconegui arreu sense embuts el paper sexual de la dona (a les cantigas de amigo, les chansons de femme i gèneres afins).
Si pensem en la figura de la malmaridada i la caracterització del tipus del gilós com un vell impotent i repugnant podem deduir que hi havia més d'una visió possible.
S'ha conservat també un text hebreu anònim (encara que atribuït al cabalista gironí Nahmànides o Benastruc de Porta), redactat cap a 1300, que porta el títol de Lletra santa concernent l'ajustament carnal de marit e muller on la significació mística de la unió sexual dels amants dignifica fins a tal punt l'aspecte físic de l'acte amorós, en la tradició hebrea del Càntic dels càntics, que es desaconsella la possessió per la violència als marits (literalment diu que no han de ser lleons que devoren la víctima i que no han de posseir dones adormides); l'anònim fins i tot ensenya als marits com poden desvetllar el desig de les esposes. I anuncia que el premi d'un acte carnal que complagui autènticament tots dos esposos és un fill mascle i honest.
Amb tot, hem de dir que la visió que ofereix Martorell, i també Jean de Meun o Boccaccio, és la més comuna i no deixa d'augmentar les diòptries de la miopia amb la qual la tradició literària occidental sol veure la dona en l'acte amorós.
Així doncs, la novel·la de Martorell recull els trets distintius de l'antifeminisme de la baixa Edat Mitjana. La tria del tema de l'amor forçat plasma la visió de la dona que exhibeix Martorell, el qual vol fer-nos creure que són les dones mateixes les que agraeixen ser preses a l'assalt per cavallers a la cacera de l'amor i de la fortuna. L'assumpció olímpica d'aquesta proposició tan cínica per part de Martorell planteja diversos problemes d'interpretació literària: de punt de vista, de pressuposicions compartides o no entre autor i lectors i també de registre lingüístic.
