La poesia, coses que n'hem de saber (2)

Em sembla interessant versionar-vos part del pròleg que l'Enric Virgili fa en una de les edicions de l'Antologia de la poesia que llegim, crec que conté reflexions que hauríem de considerar.
 

El text literari en general i molt especialment el gènere poètic exigeix la col·laboració del lector, necessita la seva complicitat i entusiasme perquè esdevingui interessant i/o valuós. 

Si el lector és reticent o passiu s'impossibilita el funcionament dels mecanismes que produeixen el sentit en el text literari que no pot fer ell tota la feina, i, sobretot en el cas tan particular i el·líptic de la poesia.

Però una predisposició activa sempre prové de lectors encuriosits per la literatura i/o dels més familiaritzats amb la lectura de poesia. I aquests últims són encara menys abundants que els lectors curiosos. 

Són molt pocs els lectors de poesia espontanis i voluntaris, els que compren llibres de poesia i estan interessats a rellegir els clàssics i a seguir les novetats del gènere. 

Per les seves característiques formals, la poesia podria semblar un gènere literari ideal des d’un punt de vista didàctic:

• Són textos curts que poden ser  llegits i comentats de forma completa en un espai de temps relativament reduït. 
• Si es proposa un exercici d’imitació, és relativament fàcil valorar quines versions s’hi acosten més i quines menys.
• Permet observar com la modificació de només una part del text canvia el sentit del conjunt. 
• El seu llenguatge figurat convida a combinar imatges digitals amb el text, que en poden diversificar la significació, o poden ressaltar algun dels seus sentits. 
• També permet destacar la importància de l’elocució, del to que es triï per llegir i de les conseqüències que té per a l’efecte del conjunt.  

Però això no ens pot fer oblidar que hi ha alguns problemes que s'hi lliguen indefectiblement:

• El principal de tots ells és la valoració social de la poesia i la literatura en general que, des de fa temps, és clarament inferior a la que s’atorga al coneixement cientificotècnic, fins al punt que el fet de posar en relació aquests dos tipus de «coneixement» pot arribar a sorprendre, com si es tractés de dues dimensions clarament incomparables. 
• Per altra banda, es podrien apuntar tres problemes molt més específics que afecten la lectura de poesia en el moment que s’hi té el primer contacte acadèmic, a l’adolescència, sobretot perquè aquest primer moment és també l’últim per a la majoria dels ciutadans:
• És possible que el text poètic funcioni com a «lectura obligatòria»? En aquest sentit, l’obligatorietat l’afecta igual que a la narrativa? La predisposició del lector de poesia a col·laborar amb el text és una condició imprescindible per al funcionament d’aquest gènere literari. També en la narrativa, però aquesta té com avantatge que és un recurs molt més familiar, no només a causa de les lectures prèvies, sinó també per la ficció audiovisual, al cinema i a la televisió. Si a l’antipatia que qualsevol «obligatorietat» pot despertar cap a una lectura, s’hi afegeix el desconeixement dels mecanismes de funcionament del text poètic és lògic que es produeixin reticències espontànies. Un poema llegit a disgust difícilment seduirà el seu lector: no té temps ni recursos suficients per fer-ho. 
• A més, atès el seu caràcter el·líptic, la poesia obté bona part de la seva força expressiva i del seu sentit de les al·lusions més o menys directes a d’altres poemes. Si el lector coneix ben poc la tradició poètica, podrà entendre prou el text que llegeix? O tot el que es perdrà acabarà reduint tant l’interès del poema que, ben raonablement, li semblarà un text opac, incomprensible o avorrit? 
• I, per últim, un text que investiga en profunditat aspectes subtils de la vida mental serà comprensible per a persones que encara s’estan formant, que segurament no han viscut ni s’han plantejat mai molts dels assumptes sobre els quals tracta la poesia? Tot i que aquí la resposta no ha de ser forçosament negativa, i és difícil generalitzar gaire en aquest sentit:
• una persona molt jove pot ser perfectament més sensible i intel·ligent que no pas una altra de més gran, 
• l’experiència que aquesta segona ha anat acumulant no és cap garantia que serà capaç d’entendre els assumptes complexos que planteja la poesia, o, simplement, la vida mateixa en el seu conjunt. 
• i és propi de les característiques de l’etapa més clarament formativa que les persones entrin en contacte amb conceptes, coneixements i idees que prèviament desconeixien, de tipus científic, tècnic, històric, artístic, ètic i emocional. 

La lectura d’un poema, fins i tot com a part d’uns estudis, ha de ser una invitació a pensar, i a escriure. 

Només en el cas que el pensament i l’escriptura siguin activitats que ja formin part dels interessos de l’estudiant, aquesta «activitat», llegir poesia, tindrà tot el seu sentit. 

Ara bé, no podem enfocar la interpretació de cada poema com si fos una endevinalla, un enigme o un acudit amb una única solució/interpretació. 

L’exercici principal que s'acostuma a demanar a l’alumne un cop llegit un poema és la redacció de l’anomenat comentari de text. 

Aquest exercici de redacció ha de servir tant per aprofundir en la lectura i la comprensió del text com per donar compte que aquesta lectura i aquesta comprensió efectivament s’han dut a terme. Ni la lectura de la poesia és una activitat espontània i habitual, ni tampoc ho és la redacció del comentari. 

Per tal que en tots dos casos es produeixi una activitat intel·lectual que tingui sentit i interès tant per a qui escriu el comentari com per a qui el llegeix, la lectura i l’escriptura han de tenir per a qui s’hi posa la sofisticació que els pertoca. 

Si no és així, l’exercici sol donar lloc a un text confús que sembla pretendre fer un resum d’una narració sense acció o resoldre una endevinalla sense solució que no han generat cap tipus d’experiència valuosa, sinó que expressarà només desconcert. 

Com que la poesia és un tipus de text particular que demana a qui hi vol dialogar per escrit unes capacitats d’anàlisi i d’escriptura notables i que no estan fàcilment a l’abast de tothom, sovint es recorre a tres tipus de text que poden formar part de l’entorn del poema per tal de facilitar-ne el comentari:

• la biografia de l’autor, 
• la història nacional i 
• la descripció d’un seguit cronològic d’escoles i estils literaris. 

El poema acaba presentant-se únicament com a símptoma, com a traça sense valor autònom d’algun aspecte concret de la vida de l’autor, dels esdeveniments històrics o de la successió de models literaris. 

El text és tractat com si fossin les restes arqueològiques de tres realitats molt allunyades en general de les preocupacions personals i íntimes del lector. 

Si la poesia és un gènere literari que té pocs lectors i la literatura en el seu conjunt s’entén més com a activitat d’oci i d’entreteniment que no pas com a part indispensable de l’activitat intel·lectual humana, seria ben lògic que es formulés la pregunta de per què forma part, i part «obligatòria», dels plans d’estudis. 

O bé la majoria de la població està sorprenentment mal informada sobre la importància d’aquesta manifestació cultural, o bé la seva inserció i el seu pes dintre els plans d’estudi respon a motivacions suplementàries i no del tot evidents. 

La presència de la poesia en el pla d’estudis de llengua i literatura no és pas un fenomen recent ni específic d’un determinat país i, per tant, la tradició és favorable al fet que no sembli que es tracta de cap mena d’extravagància i que no desperti cap polèmica perceptible. 

S’assumeix, per part dels alumnes, les seves famílies i no pocs professors, fins i tot de llengua i literatura, com una mena de fatalitat que cal prendre’s amb paciència, una activitat que promet ser confusament agradable i, en tot cas, necessària. 

Necessària per a què? 

Pot donar una pista sobre aquesta qüestió el fet que l’administració educativa mateixa, a l’hora de seleccionar el poema més representatiu i únic que es proposa de força autors, ha triat: 

• bé un text que tingui relació directa o simbòlica amb un pretext historicopolític. com el de Bonaventura Carles Aribau, de qui se cita «La pàtria» perquè constitueix gairebé la seva obra poètica completa; com «Oda a Espanya», de Joan Maragall; com «Súnion, t’evocaré de lluny», de Carles Riba; com «A Mallorca durant la Guerra Civil», de Bartomeu Rosselló-Pòrcel; com «Oda a Catalunya des dels tròpics», d’Agustí Bartra, o com les «Corrandes d’exili», de Pere Quart. 
• bé els poemes de tradició romàntica que descriuen un paisatge, un element de la natura que s’associa a una determinada visió del món i, més o menys explícitament, a un país, a una pàtria, com el cas d’«El pi de Formentor», de Costa i Llobera; «Vora el barranc dels algadins», de Teodor Llorente; «Vora la mar», de Jacint Verdaguer, o «Vinyes verdes vora el mar», de Josep M. de Sagarra. 

Aquests tipus de poemes contribueixen a posar de manifest quina és la utilitat que es pretén que tingui l’estudi de la poesia dintre dels sistemes educatius: la contribució al sosteniment d’un imaginari col·lectiu, mitjançant la insistència sobre grans esdeveniments històrics de caire tràgic, o la transcendència del paisatge característic de la «pàtria». 

Sembla com si la dimensió intel·lectual, la poesia com a coneixement i autoconeixement, quedés supeditada a la seva dimensió col·lectiva. 

Per sort, hi ha més poemes a llegir que aquests i molts d'aquests són bons poemes, però sempre hem de tenir present que cap tria és innocent del tot.