Els poemes 7,8 i 9

 I aquí el 7, el 8 i el 9: 

Francesc Vicent Garcia: (1578-1623)

A una hermosa dama de cabell negre que es pentinava en un terrat amb una pinta de marfil: 

Ab una pinta de marfil polia

sos cabells de finíssima atzabeja

a qui los de or més fi tenen enveja,

en un terrat, la bella Flora, un dia;

Entre ells, la pura neu se descobria

del coll, que, ab son contrari més campeja,

i, com la mà com lo marfil blanqueja,

pinta i mà d'una peça pareixia.

Jo, de lluny, tan atònit contemplava

lo dolç combat, que ab extremada gràcia

aquests dos contraris mantenien

que el cor, enamorat, se m'alterava,

i, temerós d'alguna gran desgràcia,

de prendre'ls treves ganes me venien.

Anònim (Cançó popular, segle XIX)

El Mariner o A la vora de la mar

A la vora del mar - n'hi ha una donzella
que en brodava un mocador, - la flor més bella.
Com ne fou a mig brodar - li manca seda.
En veu venir un mariner - que el mar navega:
"Mariner, bon mariner - si en porteu seda?"
"De quin color la voleu, - blanca o vermella?"
"Vermelleta la vull jo, - que és millor seda.
Vermelleta la vull jo, - que és per la reina."
"Pugeu a dalt de la nau. - triareu d'ella."
Com dalt de la nau va ser - la nau feu vela;
Mariner es posa a cantar - cançons novelles.
Amb el cant del mariner - s'ha adormideta,
i amb els aires de la mar - ella es desperta.
"Mariner, bon mariner, - torneu-ne en terra,
que los aires de la mar - me'n donen pena."
"Això sí que no ho faré, - que heu de ser meva."
"De tres germanes que som, - só la més bella.
L'una és casada amb un duc, - l'altra és princesa
i jo, pobreta de mi, - marinereta."
"No sou marinera, no, - que en sereu reina,
que jo só lo fill del rei - de l'Anglaterra. 

Set anys fa que vaig pel món, - per vos donzella."

Bonaventura Carles Aribau (1798-1862)

La pàtria

(1833)

Adeu-siau, turons, per sempre adeu-siau

oh serres desiguals, que allí, en la pàtria mia,

dels núvols e del cel de lluny vos distingia,

per lo repòs etern, per lo color més blau.

Adeu tu, vell Montseny, que des ton alt palau,

com guarda vigilant, cobert de boira e neu,

guaites per un forat la tomba del Jueu,

E al mig del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors,

com conèixer pogués lo front de mos parents,

coneixia també lo so de tos torrents,

com la veu de ma mare o de mon fill los plors.

Mes, arrencat després per fats perseguidors,

ja no conec ni sent com en millors vegades;

així d'arbre migrat a terres apartades,

son gust perden los fruits e son perfum les flors.

Què val que m'haja tret una enganyosa sort

a veure de més prop les torres de Castella,

si el cant del trobador no sent la mia orella,

ni desperta en mon pit un generós record?

En va a mon dolç país en ales jo em transport,

e veig del Llobregat la platja serpentina,

que fora de cantar en llengua llemosina,

no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

Plau-me encara parlar la llengua d'aquells savis,

que ompliren l'univers de llurs costums e lleis,

la llengua d'aquells forts que acataren los reis,

defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

Muira, muira l'ingrat que, en sonar en sos llavis

per estranya regió l'accent nadiu, no plora,

que en pensar en sos llars, no es consum ni s'enyora,

ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis!

En llemosí sonà lo meu primer vagit,

quan del mugró matern la dolça llet bevia;

en llemosí al Senyor pregava cada dia,

e càntics llemosins somiava cada nit.

Si quan me trobo sol, parl amb mon esperit,

en llemosí li parl, que llengua altra no sent,

e ma boca llavors no sap mentir ni ment,

puix surten més raons del centre de mon pit.

Ix, doncs, per a expressar l'afecte més sagrat

que puga d'home en cor gravar la mà del cel,

oh llengua a mos sentits més dolça que la mel,

que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat

cessarà de cantar de mon patró la glòria

e passe per ta veu son nom e sa memòria

als propis, als estranys, a la posteritat.