Com que sembla que això de les síl·labes, sobretot quan trobem dues vocals juntes, és més complicat del que pensava, tornarem a explicar-ho amb paciència i lentitud:
- Definició de síl·laba: Una síl·laba és el conjunt de sons que diem en un sol cop de veu. Una síl·laba sempre ha de tenir, com a mínim, una vocal, sense vocal no hi ha possibilitat de tenir cap síl·laba.
- Per tant: per saber quantes síl·labes tenim en una paraula, el primer que hem de fer és mirar quantes vocals té.
Fixeu-vos en aquestes paraules: agafar; ànima; tercera; edició; home; dona; humanitat; records i voluntat.
Totes tenen les mateixes síl·labes que vocals contenen.
- Però, de vegades, hi ha síl·labes formades per més d'una vocal, llavors parlem de diftongs: que són dues vocals que es diuen en un sol cop de veu. Però quan dues vocals poden formar una sola síl·laba:
- dues vocals només poden formar diftong si estan una al costat de l'altra.
- dues vocals només poden formar diftong si una de les dues, com a mínim, és una i o una u.
- la i o la u s'han de pronunciar més semblants a una consonant que no a una vocal.
Mireu ara com pronunciem les is i les us que tenen vocals al costat:
is: noia, suïssa, noi, suís, edició, bèstia, aigua, explicació, aire, veïna, reina, veí, boina, camió, gaire, boirina, tensió, caigut, queia, condició.
us: cauen, aigua, precaució, cua, quota, pingüí, treuen, suar, lleuger, fuet, moure, coure, veu, peuet, preu, siluetes, tatuatge, beure, qualsevol, fixeu.
No totes sonen igual, oi? Doncs les que sonen més acostades a consonants formen diftongs.
Que quines són?
- De les is: noia,
suïssa, noi, suís, edició, bèstia, aigua, explicació, aire, veïna, reina, veí, boina, camió, gaire, boirina, tensió, caigut, queia, condició. - De les us: cauen, aigua, precaució,
cua, quota, pingüí, treuen, suar, lleuger, fuet, moure, coure, veu, peuet, preu, siluetes, tatuatge, beure, qualsevol, fixeu.
Ha quedat clar? Doncs ara continuarem amb els hiats.
Si un diftong el tenim quan dues vocals juntes formen una sola síl·laba, un hiat el tenim quan passa just el contrari: tenim dues vocals i, cadascuna d'elles, forma part de la seva síl·laba.
Mireu ara aquestes altres paraules: raó, teatre, cuixa, coet, maig, plaer, quina, poeta, digui, idea, teòric, peó, Teo, guerra, paella, aerosol, aixafar, guies.
Aquí no tenim cap diftong, bé perquè una de les vocals que escrivim no sona, bé perquè cap de les dues vocals en contacte no són ni la "i" ni la "u".
Per tant, contenen hiats totes aquelles on les dues vocals sonen: raó, teatre, coet, plaer, poeta, idea, teòric, peó, Teo, paella, aerosol.
Les altres contenen vocals que no sonen, no hi ha hiats ni diftongs, es posen perquè les hem de pronunciar d'una manera concreta, perquè si no les poséssim, les llegiríem diferent: guerra / gerra.
O sigui que tenim una sèrie de vocals que si s'ajunten sempre formen hiat, mai formen diftong:
- Les que no inclouen una "i" o una "u", com les que teniu abans.
- I les que sí que inclouen una "i" o una "u" que es pronuncien, sempre, com a vocals: història; Índia; siluetes; suar... Intenteu dir aquestes vocals com a semiconsonants, intenteu pronunciar la u com a [w] o la i com a [j], oi que no podeu? Són hiats sempre.
Però n'hi ha d'altres que sí que poden formar diftong, que podem pronunciar-les com a vocals o com a consonants i aquí és on entra la dièresi i/o l'accent:- Si una i o una u poden ser pronunciades com a consonants, però les pronunciem com a vocals (fem un hiat) i les regles d'acccentuació ens deixen accentuar, accentuem; si no ens deixen, posem dièresi:
- Com que no diem hero[j]na, sinó hero[i]na, posem dièresi sobre la i: heroïna. Com que no diem pe[w]c, sinó pe[u]c, posem dièresi sobre la u: peüc.
- com que no diem sedu[j]ssim, sinó sedu[i]ssim, posem accent sobre la i, que aquesta es pot accentuar, que és plana acabada en -im.
- Però tenim unes quantes excepcions, hi ha molts hiats que no cal marcar-los i són:
- Els compostos amb prefix acabat en vocal (fora de reüll, reïra i les formes del verb reeixir, com reïxo, reïx): reunió, reincidir, contraindicació, coincidència.
- Les terminacions llatines -us i -um: Màrius, linòleum, aquàrium, contínuum.
- Els sufixos -isme i -ista (els acabaments de proïsme i lluïsme no són sufixos): egoisme, altruista, arcaisme
- Les terminacions de gerundi, infinitiu, futur i condicional dels verbs de la tercera conjugació (acabats en -ir): agraint, conduir, lluiran, beneiríem.
- I, a més, tenim les dièresis que posem sobre la u quan aquesta s'ha de pronunciar ens els grups: qüe, qüi, güe i güi.
I sí, si ens hi poséssim, encara podria ser una mica més complicat i tot, o no.
Si voleu, només si voleu, podeu transcriure com a exercici les vocals de les paraules que van sortin a aquesta entrada. A classe ho farem.
