Poemes 13,14 i 15

 Joan Maragall (1860-1911)

Oda a Espanya

(1900, publicació)

Escolta, Espanya, — la veu d’un fill

que et parla en llengua — no castellana:

parlo en la llengua — que m’ha donat

la terra aspra;

en ‘questa llengua — pocs t’han parlat;

en l’altra, massa.

T’han parlat massa — dels saguntins

i dels que per la pàtria moren:

les teves glòries — i els teus records,

records i glòries — només de morts:

has viscut trista.

Jo vull parlar-te — molt altrament.

Per què vessar la sang inútil?

Dins de les venes — vida és la sang,

vida pels d’ara — i pels que vindran;

vessada, és morta.

Massa pensaves — en ton honor

i massa poc en el teu viure:

tràgica duies — a morts els fills,

te satisfeies — d’honres mortals

i eren tes festes — els funerals,

oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos — marxar replens

dels fills que duies — a que morissin:

somrients marxaven — cap a l’atzar;

i tu cantaves — vora del mar

com una folla.

On són els barcos? — On són els fills?

Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:

tot ho perderes, — no tens ningú.

Espanya, Espanya, — retorna en tu,

arrenca el plor de mare!

Salva’t, oh!, salva’t — de tant de mal;

que el plor et torni feconda, alegre i viva;

pensa en la vida que tens entorn:

aixeca el front,

somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? — No et veig enlloc.

No sents la meva veu atronadora?

No entens aquesta llengua — que et parla entre perills?

Has desaprès d’entendre an els teus fills?

Adéu, Espanya!

Joan Alcover (1854-1926)

Desolació

(1909, publicació)
Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir,  
que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta;  
mes branques una a una va rompre la tempesta,  
i el llamp fins a la terra ma soca migpartí. 

Brots de migrades fulles coronen el bocí  
obert i sense entranyes, que de la soca resta;  
cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa,  
al cel he vist anar-se'n la millor part de mi. 

I l'amargor de viure xucla ma rel esclava,  
i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,  
i m'aida a esperar l'hora de caure un sol de conhort. 

Cada ferida mostra la pèrdua d'una branca:  
sens jo, res parlaria de la meitat que em manca;  
jo visc sols per plànyer lo que de mi s'és mort.

Josep Carner (1884-1970)

A un auró

(1957, publicació)

Farà aviat un any que cada dia

et veig per la finestra al meu costat,

oh noble auró d'un jardinet, que muntes 

               més alt que no el teulat!

     T'he vist perdre la fulla, trasmudar-te

de gronxada pintura en fi dibuix:

gran pomell d'angles, dominant el ròssec

               de fulles en garbuix.

     T'he vist, en afermada primavera,

movent a flocs el teu ramatge espès,

i entaforant-hi mes de cinc finestres

                i retallant-ne tres.

    Ja encambres dues merles amoroses; 

gais, pluja i vent vanen ton delit; 

mous fulles fosques i arracades tendres

                i el sol juga amb ta nit.

     I en l'alt escaig de la claror del dia,

quan als carrers la fosca, s'ajaçà,

dalt de ton cim els falciots fressegen 

               com dalt d'un campanar.

    Sovint em veus entre papers i llibres,

arraconats de la cortina els plecs,

o cercant ton consol en la fatiga

                 o solament perplex.

    Tu vas dir-me en hivern: —He de reviure;

tu no m'hauries d'envejar aquest do:

ara, en el fred i amb testa esblanqueïda,

                encara dones flor—.

    Oh noble amic sobre lilàs i hortènsies!

Si algú troba el meu nom, temps a venir,

que no retreguin una tasca incerta,

               sinó el teu cor veí.