Els poemes 4, 5 i 6

I continuem amb el 4, el 5 i el 6:

Ausiàs March (1400-1459)

  

Poema XIII

Colguen les gents ab alegria festes

Colguen les gents ab alegria festes,
lloant a Déu, entremesclant deports,
places, carrers e delitables horts
sien cercats ab recont de grans gestes,
e vaja jo los sepulcres cercant,
interrogant ànimes infernades,
e respondran, car no són companyades
d’altre que mi en son continu plant.

Cascú requer e vol a son semblant,
per ço no em plau la pràctica dels vius:
d’imaginar mon estat són esquius,
si com d’hom mort, de mi prenen espant.
Lo rei xiprè, presoner d’un heretge,
en mon esguard no és malauirat,
car ço que vull no serà mai finat,
de mon desig no em porà guarir metge.

Cell Teixion qui el buitre el menja el fetge
e per tots temps brota la carn de nou,
e en son menjar aquell ocell mai clou,
pus fort dolor d’aquesta em té lo setge,
car és un verm qui romp la mia pensa,
altre, lo cor, qui mai cessen de rompre,
e llur treball no es porà enterrompre
sinó ab ço que d’haver se defensa.

E, si la mort no em dugués tal ofensa,
—fer mi absent d’una tan plasent vista—
no li graesc que de terra no vista
lo meu cos nu, qui de plaer no pensa
de perdre pus que lo imaginar
los meus desigs no poder-se complir,
e, si em cové mon derrer jorn finir,
seran donats térmens a ben amar.

E, si en lo cel Déu me vol allogar,
part veure a Ell, per complir mon delit
serà mester que em sia dellai dit
que d’esta mort vos ha plagut plorar,
penedint-vos com per poca mercè
mor l’ignoscent e per amar-vos martre,
cell qui lo cos de l’arma vol departre
si ferm cregués que us dolríeu de se.

Llir entre cards, vós sabeu e jo sé
que es pot bé fer hom morir per amor:
creure de mi que só en tal dolor,
no fareu molt que hi doneu plena fe.

Jordi de Sant Jordi (finals del segle XIV-1424)

Alfons el Magnànim

Jus lo front port vostra bella semblança

de què mon cors nit e jorn fa gran festa,

que remirant la molt bella figura,

de vostra faç m’és romasa l’empremta

que ja per mort no se’n partrà la forma;

ans quan serai del tot fores d’est segle,

cells qui lo cors portaran al sepulcre

sobre ma faç veuran lo vostre signe.

Si com l’infant quan mira lo retaule

e contemplant la pintura ab imatges

ab son net cor, no lo’n poden gens partre

– tant ha plaser de l’aur qui l’environa -;

atressí em pren davant l’amorós cercle

de vostre cors, que de tants béns s’enrama,

que, mentre el vei, mas que Déu lo contemple,

tant hai de joi per amor qui em penetra.

Així em té pres e lliatz en son carçre

amors ardents, com si estés en un cofre

tancat jus claus e tot mon cors fos dintre,

on no posqués mover per null encontre;

car tant és grans l’amor que us hai e ferma,

que lo meu cor no es part punt per angoixa,

bella, de vós, ans estai ferm com torres

en sol amar a vós, blanxa colomba.

Bella sens par ab la presença noble,

vostre bell cors, bell fec Déu sobre totes;

gais e donós lluu plus que fina pedra,

amorós, bells, plus penetrants que estella;

d’on, quan vos vei ab les autres en flota

les jutmetetz, si com fai lo carboncles

que de virtuts les fines pedres passa:

vós etz sus lei com l’astors sus l’esmirle.

L’amor que us hai en totes les parts mescla,

quan non amec pus coralment nulls hòmens;

tan forta amor com cesta que el cor m’obre

non fonc jamais en  null cors ne arma:

mas sui torbats que no fonc Aristòtils

d’amor qui m’art e mos cinc senys desferma,

ço'l monjos bos que no és part de la cetla,

no es part mon cors de vós tant com dits d’ungla.

Oh cors donós, net de frau e delicte

prenets de me pietats, bella dona,

pus que eu vos am mas que nulls homs aferma;

per què us suplei a vós, que ets le bells arbres

de tots bos fruits, on valor gran pren s'ombra,

que em retenyats en vostra valent cambra

pus vostre sui e serai tan com visque.

[Tornada]

Mos rics balais: cert, vós portats le timbre

sus quantes són e'l mundanal registre,

car tots jorns nais en vós cors e revida

bondats, virtuts, mas que en Pentesilea.

Joan Roís de Corella (1453-1497)

La balada de la garsa i l'esmerla
Ab los peus verds, los ulls e celles negres,
pennatge blanc, he vista una garsa,
sola, sens par, de les altres esparsa,
que del mirar mos ulls resten alegres;
i, al seu costat, estava una esmerla,
ab un tal gest, les plomes i lo llustre,
que no és al món poeta tan il·lustre,
que pogués dir les llaors de tal perla;
i, ab dolça veu, per art ben acordada,
cant e tenor, cantaven tal balada:

"Del mal que pas no puc guarir,
si no em mirau
ab los ulls tals, que puga dir
que ja no us plau
que io per vós haja a morir.

Si muir per vós, llavors creureu
l'amor que us port,
e no es pot fer que no ploreu
la trista mort
d'aquell que ara no voleu;

que el mal que pas no em pot jaquir,
si no girau
los vostres ulls, que em vullen dir
que ja no us plau
que jo per vós haja a morir".