La poesia, coses que n'hem de saber (3)

I ara anem a la informació que trobem al final del llibre. A les pàgs. 420-424 hi teniu uns quadres amb les principals figures retòriques, subdividides en els apartats clàssics.

Abans de parlar-ne, m'interessa destacar algunes qüestions prèvies, també extretes del pròleg de l'Enric Virgili:

• El poema: el poema acostuma a ser un text breu i intens que podem abastar sencer amb un simple cop d'ull. No acostuma a explicar una història sencera sinó una anècdota que no implica gaires personatges. Aquesta anècdota o fet puntual ofereix al lector/a, segurament, la possibilitat que es replantegi algun aspecte de la seva experiència. Perquè al poema no hi passa gairebé res, però allò que hi passa pot ser ambigu, estrany, profund i complex.
  
  
  
• La veu poètica: així com a la narrativa generalment es descriu una situació i alguna característica dels personatges abans que aquests comencin a parlar, en el poema, en canvi, la veu del personatge que parla, la veu poètica, apareix de sobte, sense introducció, sense que sapiguem en quina situació es troba ni a qui està parlant, de fet, no ens diu ni siestà parlant o només està pensant. Tampoc acostuma a explicar allò que per a ella mateixa pot ser evident (qui és, què està fent, on es troba...), que, alhora, no té perquè ser evident per aquell que el llegeix i/o l'escolta. A fi que aquest últim faci l'esforç d'imaginar-se tot allò que el text no li diu, ha d'experimentar una mínima simpatia  per la veu que sent o llegeix i, perquè aquesta simpatia es mantingui, la veu ha de fer la sensació que ella mateixa va descobrint, com ho fa aquell que la llegeix o escolta, coses que potser no coneixia abans. així doncs, el lector o oïdor ha des sentir aquesta veu com a pròpia, com si el que ella diu, ell s'ho pogués dir a ell mateix en aquells moments.
• L'anècdota: com que el poema és un text molt el·líptic, que comença sobtadament i dona molta informació per sabuda, el lector/oïdor ha de reconstruir el marc on s'estan dient aquestes paraules, ha de col·laborar amb el poema i així començar a entendre'l. A més, una segona o tercera lectura pot canviar la primera impressió que n'ha extret:
• potser li ha semblat un diàleg i després ha vist que no ho és perquè el poeta, el que realment fa és imaginar-ne les respostes.
• potser li ha semblat un diàleg entre dues persones i després s'adona que aquest "tu" imaginari és un desdoblament del mateix poeta, com si estigués parlant amb ell mateix.
• potser veu que allò que semblava un fet present és un fet passat o imaginari...
• s'ha de tenir clar que en poesia no és fàcil reconstruir la situació en què es troba la veu que parla, que demana un esforç i que aquest esforç acostuma a ser proporcional a la satisfacció que el lector extreurà del poema.
  
  
  
• Les imatges: els poemes sempre utilitzen imatges, per què?, perquè si només empressin llenguatge conceptual i abstracte no emocionarien el lector i el lector ha de sentir quan llegeix poesia i, fins i tot, que aquesta li faci reviure experiències pròpies. El lector ha d'experimentar aquesta emoció no només amb la intel·ligència, sinó fent-t'hi intervenir els seus sentits, com si es tractés de records propis. A més, sempre hem de tenir present que qualsevol imatge pot tenir més d'un sentit i fins pot tenir sentits contradictoris, a part d'algun de simbòlic. Per tant, un text breu, com la poesia, pot arribar a transmetre un sentit realment complex o més d'un. Quan la volem explicar hem de fer servir moltes més paraules que el poema mateix. I què fa que un poema sigui interessant? que el lector hi descobreixi experiències que ell mateix ha viscut o ha imaginat i que a més se li presentin de forma nova o insospitada. Les paraules, en un poema, es desfamiliaritzen en el sentit que es converteixen en no tan conegudes, que amplien el significat que acostumen a tenir en el text comú. En la poesia hi ha detall, contradiccions, ambigüitats, es plantegen problemes, es defuig la resposta rutinària, el consell, les solucions tranquil·litzadores.
• El llenguatge figurat: hem de tenir molt clar que el sentit figurat és tan present en la llengua col·loquial que en la poesia, tot i que en la primera, sovint, passa desapercebut. De fet, totes les llengües creen paraules a partir d'aquest mecanisme que consisteix, bàsicament a ampliar el significat d'una paraula que ja existeix per a fer referència a un concepte nou: per això parlem del "coll" d'una ampolla, de les "potes" d'una taula, del "peu" d'una muntanya, de la "cua" del cinema... La diferència és que en poesia s'utilitza de forma conscient i original. I aquí tornem al llibre: entre la pàg. 423 i 424 ens trobem amb les principals figures anomenades de desplaçament o trops i que fan referència a la utilització del llenguatge figurat, concretament es citen:
  
  
  
• l'al·legoria,
• la comparació o el símil,
• la metàfora,
• la metonímia,
• el símbol i
• la sinestèsia.

N'hi ha moltes més, però tampoc cal fer una llista completament exhaustiva, i crec que és força interessant constatar que aquestes estan totes íntimament relacionades: en la seva base hi ha la comparació que si no presenta l'element comparatiu es converteix en metàfora, metonímia,  sinècdoque que s'inclou amb la metonímia, símbol, al·legoria i fins i tot sinestèsia. 

Argumentem-ho:

• La metàfora és la forma el·líptica de la comparació, presenta una cosa en els termes d'una altra amb la qual es pot establir algun tipus d'analogia, amb el benentès que les metàfores literàries poden crear una sèrie de relacions insospitades i sorprenents, que no s'havien plantejat abans:
• ets un tros d'ase, em passes el ratolí inhalàmbric? com a exemples de la llengua col·loquial.
  
  
  
• La metonímia és un subtipus de metàfora en la qual el terme que s'utilitza per a designar l'altre ha de tenir amb aquest últim una relació de causa-efecte o de dependència recíproca (continent-contingut, autor-obra, propietari-propietat, instrument-usuari...):
• escoltar Mozart; prendre una copa; és un Penedès excel·lent; els blaugrana... com a exemples de la llengua col·loquial. 
• La sinècdoque és un subtipus de metàfora en la qual el terme que s'utilitza per a designar l'altre ha de tenir amb aquest últim una relació de tipus quantitatiu, com quan s'esmenta la part pel tot, el singular pel plural, l'espècie pel gènere, la matèria per l'objecte...
• dir ferro en comptes d'espasa; vela en comptes de vaixell... com a exemples de la llengua col·loquial.
  
  
  
• El símbol es defineix al llibre com la representació d'un concepte per un objecte concret que sovint ens remet a la idea per analogia; altres definicions ue podem trobar: representació d'un concepte per un altre que el recorda per analogia o representació d’un concepte per un altre que el pot evocar per analogia. És una figura molt semblant a l’al·legoria o a la metàfora. Per tant, quina diferència hi ha entre una metàfora i un símbol, doncs que el símbol és una metàfora que utilitza una cultura sencera: 
• la creu és el símbol del cristianisme, la mitja lluna el símbol dels musulmans,  el color verd simbolitza Irlanda... com a exemples de la llengua col·loquial.
  
  
  
• De l'al·legoria ja se'ns diu que és una metàfora àmplia i extensa que pot abraçar tota una obra i que sí té un sentit didàctic s'anomena paràbola. Podríem afegir que si està protagonitzada per animals, llavors rep el nom de faula.
• I la sinestèsia potser és la que se n'allunya una mica més perquè es caracteritza per la barreja voluntària de sentits diferents:
• era una música molt fosca; té un caràcter suau; va saludar-me fredament... com a exemples de la llengua col·loquial.
• Les sèries d'imatges solen constituir un correlat objectiu de l'emoció que el poema presenta, moltes vegades sense dir-nos directament de quina emoció es tracta. (En el correlat objectiu es descriu un objecte per tal de suggerir el tipus d'experiència humana que pretén transmetre el poema). 

Pel que fa a la resta de figures; de pensament i de dicció, repassem les que surten al llibre (pàgs. 420 a 423)