La poesia, coses què n'hem de saber (1)

Recordeu que la informació la teniu també al llibre (pàgs 15 a 19), però que aquí hi trobareu el que jo considero essencial i de la manera que crec que s'ha d'explicar.

Diu el llibre que, d'una banda, la poesia es considera l'expressió més elevada de l'art literari i de l'altra que mai no s'ha pogut definir de manera completament satisfactòria.

Després passa a parlar-nos de l'etimologia i de l'evolució d'aquest terme i del que s'hi relaciona més directament: poeta, que és aquell o aquella que en fa.

Acaba concloent que actualment parlem de poesia quan ens referim al gènere de la lírica que és el que utilitzem per expressar els sentiments, les experiències emocionals, tot allò que s'origina en el món personal i íntim de l'autor o autora.

Però, que no podem fer tot això també a la narrativa o al teatre? I, que no trobem poesies que no expressen res de tot això? Penseu un moment què respondríeu a aquestes dues qüestions.

Fixem-nos doncs en allò que sí que la fa especial i que trobem a la pàg 16: la poesia es distingeix de la prosa pel fet que utilitza el llenguatge combinant i repetint harmònicament sons i ritmes de manera semblant a com ho fa la cançó. 

De fet, inicialment, tota la poesia es pensava per a ser cantada. De fet, ja fa molt temps que molts cantants es dediquen a musicar poemes. 

Però podem afirmar, com fa el llibre a continuació, que el vers és la unitat bàsica, distintiva de tot el llenguatge poètic? Fixeu-vos en el poema de Joan Brossa que surt a l'antologia (núm 31) o en els que teniu aquí reproduïts:

Chema Madoz

Joan Salvat Papasseit

EMBRIAGUEU-VOS

Cal estar sempre embriac. Tot rau en això: és l’única qüestió. Per no sentir l’horrible fardell del Temps que us crebanta les espatlles i us vincla cap a terra, cal embriagar-se sense treva.

De què, però? De vi, de poesia o de virtut, com més us plagui. Però embriagueu-vos.

I si alguna vegada, als graons d’un palau, a l’herba verda d’un fossat, en la solitud pesarosa de la vostra cambra, us desperteu amb l’embriaguesa minvada o ja serens de tot, demaneu al vent, a l’ona, a l’estel, a l’ocell, al rellotge, a tot allò que fuig, a tot allò que plora, a tot allò que es mou, a tot allò que canta, a tot allò que parla, demaneu quina hora és; i el vent, l’ona, l’estel, l’ocell, el rellotge, us respondran: “És l’hora d’embriagar-se! Per no ser esclaus martiritzats del Temps, embriagueu-vos, embriagueu-vos sense parar! De vi, de poesia o de virtut, com més us plagui”. Charles Baudelaire.

Però sí que és cert que la majoria de poesies són conjunts de paraules que es disposen en versos.

I què és un vers?, doncs com bé diu el llibre, una successió de paraules que s'escriuen en una sola línia i que es disposen d'acord amb el metre (o nombre de síl·labes), la rima (o repetició de sons) i el ritme (o distribució d'accents).

I ara mirarem què són el metre i la rima, perquè pel que fa al ritme, tot i que al llibre s'explica, no l'estudiarem.

• Metre: Segons Enric Virgili (el responsable d'una de les edicions de l'Antologia que hem de llegir): l’estudi de la mètrica ens permet prendre consciència de com un contingut fins i tot banal pot arribar a prendre un relleu molt interessant, i adonar-nos de les capacitats expressives del llenguatge quan s’hi treballa de forma conscient. Evidencia clarament que, abans d’escriure, cal plantejar-se unes restriccions que obliguen, sovint, a descartar la primera versió d’un text, perquè segurament seria la més rutinària i tòpica. I, finalment, permet una operació bàsica en l’escriptura literària: que l’autor se situï respecte al text també com a lector, que en prengui distància.

I ara sí que explicarem com és la mètrica catalana: les síl·labes mètriques d'un vers són totes les que hi ha fins a l'última síl·laba tònica, si després d'aquesta n'hi ha més, no són mètriques, no entren en el recompte de síl·labes. I això ho heu d'enregistrar al vostre disc dur.

Per exemple, aquests tres versos no tenen les mateixes síl·labes, si les comptem totes, però sí que tenen les mateixes síl·labes mètriques, quantes?:

1. diürn i analfabet, dur d'esperit (Blai Bonet)
2. els desitjos antics són pols i cendra (Xavier Lloveras)
3. entrant al bosc (immens) d'Escandinàvia (Enric Casasses)

I a més, a l'hora de comptar versos hem de tenir en compte 

• els fenòmens de contacte vocàlic com l'elisió, la sinalefa o el hiat, que en són els principals.
• la divisió dels versos en 
• versos d'art menor, curts o propis de la poesia més popular (fins a 8 síl·labes inclosos), que en poesia catalana acostumen a ser heptasíl·labs.
• versos d'art major, llargs o propis de la poesia més culta (a partir de 9 síl·labes), que en poesia catalana acostumen a ser decasíl·labs o dodecasíl·labs i, que moltes vegades, tenen cesura —una pausa mètrica interior que els divideix en dues parts, cadascuna de les quals rep el bonic nom d'hemistiqui—:
• els decasíl·labs: 4+6 o clàssic, 6+4 o èpic, 5+5 o d'influència de la lírica castellana. 
• els dodecasíl·labs: 6+6 que llavors anomenem "alexandrins".

• Rima: parlem de rima quan fem referència a la repetició de sons (no grafies) en dos o més versos a partir de l'última vocal tònica. Hi ha diversos tipus de rima:
• Segons els sons:
• consonant: a partir de l'última vocal tònica, coincideixen tant els sons vocàlics, com els consonàntics. Exemple: Ens banyarem de frac: Som a l'introit. A// Del son, grosser, ja en parla Sigmund Freud A (J. V. Foix)
• assonant: a partir de l'última vocal tònica, només coincideixen els sons vocàlics. Exemple: Si s'allunya i no et mira, a'// si t'és advers l'instant, b // de plorar què en trauries? a'// Si et sent, neci, riurà. b (Gabriel Ferrater)
• falsa: a partir de l'última vocal tònica, coincideixen les grafies, però no els sons vocàlics, per tant, quan mirem el poema ens sembla que té rima i quan el llegim, ens n'adonem que no. Exemple: camisa de seda com la lluna al ple // la rosa vermella floria també: // si ahir era poncella ara és mon tresor // -com la satalia cada pit rodó. (Salvat-Papasseit)
• Segons la vocal tònica de les paraules que rimen:
• oxitona o masculina o aguda. (mireu l'exemple del llibre)
• paroxitona o femenina o plana. (mireu l'exemple del llibre)
• proparoxitona o esdrúixola. Exemple: La bandera és una pàgina,(a) // D'un vell llibre sense mots, // Que passà un cicle entre llots, // Assumit per la voràgine (a) // Que un poc més ens xucla a tots (Pere Quart).
• Segons la dificultat: 
• fàcil: la goja, encesa, // diu: "de l'aiguat vull ser jo presa" (Jacint Verdaguer)
• difícil: mireu l'exemple de la rima consonant.
• Si no la trobem al final del vers, sinó a l'interior: rima interna. Exemple: Salvem esculls entre cants i traülls. (J. V. Foix)
• I quan no hi ha rima:
• Amb regularitat mètrica: versos blancs. (estramps: decasíl·labs blancs).
• Sense regularitat mètrica: versos lliures. 

Pel que fa a les estrofes i als tipus de  composicions teniu les i els principals a les pàgs. 19, 22 i 23 del llibre i ja ens les i els anirem trobant quan anem llegint i comentant els poemes.