EL DOBLE
Les idees precipiten la matèria.
Si canvies idees, canvies matèria.
Però la matèria té el seu ritme.
Tot és doble, com a mínim.
No pots llençar la moneda esperant
que només es desplaci la cara o la creu.
Les coses, al seu ritme.
Hi ha la matèria i el cos,
com el nen petit que tens a dintre.
No s’hi pot passar per sobre.
No valen quatre frases per calmar-lo.
Tot és doble, com a mínim.
El món de les paraules no és real.
El món de la matèria no és real.
Però mentre hi creguis, és real.
Hi ha coses necessàries
i no hi pots passar per sobre.
Hi ha un ritme que cal respectar.
El nen petit que tinc a dintre:
aquest és el que soc mentre m’ho cregui.
Si no el reconec, no sabré res de mi.
Tot és doble, com a mínim.
Després m’he vist de fora.
No hi ha una cosa que sigui
el desert o l’oceà.
L’arbre és un ocell.
Despullar-se és un nom.
No hi ha el temps.
Sóc un filtre,
un tint lleugeríssim.
Tot s’esdevé a la vegada.
Per això, com que sóc filla
d’aquesta terra que trepitgem
sense miraments, he sortit
una mica guerxa
i no entenc res.
Blanca Llum Vidal: (1986)
BALADA DE L’HABITUD I LA BRUIXA
L’amor estret, la cosa enterca,
el posseït que posseeix, la santa còpia,
el cos eixut, la dansa eixorca
i cada nit cadena al puny
i cada nit la lletra morta
i cada nit apaga el foc,
lliga’t els dits, la gola llarga,
el crit estrany i tapa’t tot,
que cada nit la Bruixa torna.
La barca al port, la mar tan lluny,
la casa nostra i tot a lloc: la pell segada,
el cap travat, la rampa treta
i la prudència a la dula
i la prudència món obert
i la prudència que s’engreixi,
da-li-ho tot, da-li la ràbia
i da-li el pit de tanta por,
que cada nit la Bruixa torna
i l’Habitud, que s’hi rebolca,
ve amb la fam d’apuntalar-la,
senyalar-la i creuclavar-la
des del cap fins a l’escombra,
des dels peus fins a la llengua,
des dels ulls fins a l’esquena
i tot és dèria, entercament,
i la fam, la fa tan ampla,
que de fam ni se’n mor farta,
prò cada nit la Bruixa torna
i amb l’Habitud la boca encesa:
mal puada i mala bèstia, cap de lluça,
adobacossis de mal llamp, afonacases,
botiflera, flor pansida i mamarratxa,
burdimanya, crema cebes, cara rància,
despenja figues i marinera de bassiol,
beata a les fosques, atuda candeles
i cul d’església, que t’han podada
a ras de soca i que la cara la tens d’allò
que en fan els taps, baixa de sostre,
roba melons i mastega... mastega parenostres,
que cada nit la Bruixa torna.
WESTWEGO!
Escriuries un poema
però fa temps que no escrius
i no ets poeta
-ningú és poeta, quanta vanitat
la mà en contacte frenètic amb el pensament
i ... Westwego!
Parlaries de la ciutat
de les noves amistats
de la impossibilitat de conjugar
amor i desig
de les tardes soles
-les tardes, repeteixes, tardes en les que la llum no és suficient
dels nous amics
o sent sincer, dels tres amics fidels
un dels quals ets tu
i de les amants estúpides,
i de les que es perden
i de les que no saben
i de les que pensen en tu
i de les que no et miren
i de les que no et parlen
o de les que et recorden de lluny.
I en cada orgasme
i en cada vegada que t'aixeques i mires per la finestra
i en cada sol d'estiu, i en cada llibre increïble
i en cada sensació provocada per l'alcohol
altres cossos, el cinema, tu, el mar, la filosofia
UNA IDEA
una imatge,
t'invoco a tu.
(cesura abismal; sentir silenci i angoixa a l'estómac)
i invoco també el dret a que em recordis
-el dret dels que s'enamoren-
i ja m'és igual qualsevol cosa que faci, que digui o que escrigui
-tot són trens que no van enlloc-. Camino.
et retrataries a tu mateix
si fossis pintor
si sabessis pintar
agafaries tela
i mirall
deixaries constància exacta
del teu cos en l'espai,
el cos dels àngels
i et deixaries caure per l'immens
abisme que et separa del cel
i miraries la teva cara un moment
els quatre pèls que et surten ran la pell
les patilles arrissades i la expressió dramàtica d'un gest
que mira, cap a l'infinit
la melancolia.
I si pogués escriure
però les estacions no m'acompanyen
-no em sento mai al límit, no em sento mai a punt
no em bull la sang- escriuria trossos de temps
que parlessin de mi. Però no puc.
Si em pogués asseure sobre de la vida
com en un transatlàntic que em portés enlloc
si pogués escriure més llibres de poesia
traçar un pla, tindre coordenades, no pensar en
l'amor. La llibertat que mata l'amor,
poder pensar de repent les meves passes lliures entre els xipresos
o entre dues andanes del metro i la carn, que s'obre com una flor
o que s'obre com una ferida neta, pel mig
com el meu cor quan parla i em diu que parla de tu
la meva millor amiga
era un arbre
i li vaig dir: t'estimo
t'estimo, ets el meu arbre,
i allà hi condensava
tot el que pogués ser la poesia
poesia que feia mesos
que no podia escriure, i que ara
de volta, em dóna, de manera estranya
a la vida.
