Coses a puntualitzar ara que ja hem acabat la segona avaluació (2)

I ara anem a comptar síl·labes de versos.

• Primera cosa a tenir en compte: En poesia catalana, quan ens trobem amb mètrica regular, els versos d'art major són decasíl·labs o alexandrins. No s'ha de treballar amb cap altra possibilitat.
• Segona cosa a tenir en compte: els versos decasíl·labs moltes vegades tenen cesura (6+4, 4+6 o 5+5) i els versos alexandrins, sempre (6+6)
• Tercera: la cesura és la pausa mètrica que divideix el vers en dos hemistiquis d'igual o de diferent llargada i coincideix sempre amb una frontera de mot. Per tant, no ha de tenir una pausa marcada realment, i moltes vegades no la té, l'única cosa que ha de tenir és un mot que acabi on ella arriba.
• Quarta: els dos hemistiquis que resulten de dividir un vers amb una cesura es compten com si fossin versos independents, per tant, fins a l'última síl·laba tònica o accentuada.
  
  
  

Havent aclarit això, mirem algun exemple:

Aglae, sota un bell taronger deturada,

al lluny sent les germanes com ocellada al vent.

I ja no va a l'encalç per l'herba i la rosada,

I té la cara pàl·lida d'un gran defalliment.

Ella dansava i reia tot just casada amb Drias,

altiva entre la fressa, joiosa de la llum.

I ja de l'hort s'amaga per les desertes vies

I encara es fa més blanca, perduda entre el perfum.

I arriba a les taronges, i en cull i se n'emporta;

la set, de sols mirar-les, li feia els ulls brillants. 

Mossega un fruit i acluca els ulls com una morta

i del cabell afluixen el pes les dues mans.

Si agafem el primer vers podem pensar que tenim versos de 12 síl·labes sense cesura: A // gla // e,// so // ta un // bell // ta // ron // ger // de // tu // ra // da,

Cosa que no és gaire normal, però si anem al següent, ja ens en surten 13, i 14 al quart, què fem?

Doncs mirem si podem comptar 6+6:

El primer està clar que ens sortiria bé, mirem aquests dos que surten estranys:

al // lluny // sent // les // ger // ma // nes // com // o // ce // lla // da al// vent.

I // té // la // ca // ra // pàl // ·li //da // d'un // gran // de // fa // lli // ment.

I en surten: 6+6 = 12. 

A més, fixeu-vos com hi ha altres versos on sí que està marcada la cesura:

altiva entre la fressa, joiosa de la llum.

I arriba a les taronges, i en cull i se n'emporta;

la set, de sols mirar-les, li feia els ulls brillants. 

Per tant, alexandrins 6+6.

I per acabar, veurem com es marca la rima, que alguns també ho heu fet d'una manera ben estranya: Per mirar bé la rima hem de tenir en compte que:

1. És fonètica, no gràfica, per tant, es considera consonant quan coincideixen tots els SONS vocàlics i consonàntics, no quan coincideixen les grafies.
2. I que comença a l'última vocal accentuada, i arriba fins al final de la paraula. Per tant, si mirem l'última estrofa del poema anterior, rimen:

I arriba a les taronges, i en cull i se n'empORTA;

la set, de sols mirar-les, li feia els ulls brillANTS. 

Mossega un fruit i acluca els ulls com una mORTA

i del cabell afluixen el pes les dues mANS.

En consonant, perquè sonen igual.

 

Practiquem una mica ara amb alguns fragments de poesies que us vaig enviar, quantes síl·labes tenen aquests versos i quina tipus i combinació de rima hi observeu?

-A mi! -fan les amigues, cridant a la vegada. 

I, depassant-les totes, Eglé respon irada:

-No sigui la primera tallada de ningú!

A tu, la lluna roja, la llenço en sacrifici,

ara que d'innombrables estels amb el seguici,

vermella com la síndria, somrius a cadascú:

rutlla d'amor que encises casals, camins i brolles,

si ens veus avalotades retorna'ns a raó.

No ens fes l'amor manyagues, seríem unes folles;

si no ens escarrasséssim, o xacra o bé corcó. 

A aquesta flonja lluna femenina

tot li fa de mirall:

mar innombrable, rierol de vall

i cada gota de serena fina

suspesa en un filat de teranyina

entre els dos esbarzers d'un pedruscall,

i, si mai rastre d'una vida bella

baixés pel riu entre els vorals florits,

els ulls estranyament embadalits

de qui es negà per ella. 

I en veure-les al vent, assolellades,

tal volta es diu: -oh piadós conjur!

Aigües dorments que jeien endebades

sota la terra o el brostall obscur.

Esgarriades o menys conegudes

fetes al dol, per a tothom perdudes,

jo vull que vinguin per al breu delit;

les alço, i en la llum renovellaire

canten, fulguren una estona enlaire,

sense retret quan cauen tot seguit.