I quatre més i prou!

Sonia Moya: (1981)

ESTUDI NÚMERO 1 DEL TEU COS RERE LA PLUJA

Al balcó,

La pluja va fent bassals

I s’amuntega

Sota les rajoles trencades

El desig que tinc de tu.

Estàs submergit en un record

Que em llisca genoll avall,

Com una gota que no és aigua

Sinó arrel de calamarsa.

I jo,

Capbussant-me en el diluvi

Del teu cos que no s’acaba

I que amara les meves cuixes

de la cadira estant,

Corro la cortina

I ja no miro enrere,

I escolto caure el cel

Amb el plaer d’aquell que espera

Trobar la teva espatlla

xopa de gemecs

A l’altra banda de la finestra.

Laia Noguera: (1983)

EL DOBLE

Les idees precipiten la matèria.

Si canvies idees, canvies matèria.

Però la matèria té el seu ritme.

Tot és doble, com a mínim.

No pots llençar la moneda esperant

que només es desplaci la cara o la creu.

Les coses, al seu ritme.

Hi ha la matèria i el cos,

com el nen petit que tens a dintre.

No s’hi pot passar per sobre.

No valen quatre frases per calmar-lo.

Tot és doble, com a mínim.

El món de les paraules no és real.

El món de la matèria no és real.

Però mentre hi creguis, és real.

Hi ha coses necessàries

i no hi pots passar per sobre.

Hi ha un ritme que cal respectar.

El nen petit que tinc a dintre:

aquest és el que soc mentre m’ho cregui.

Si no el reconec, no sabré res de mi.

Tot és doble, com a mínim.

Després m’he vist de fora.

No hi ha una cosa que sigui

el desert o l’oceà.

L’arbre és un ocell.

Despullar-se és un nom.

No hi ha el temps.

Sóc un filtre,

un tint lleugeríssim.

Tot s’esdevé a la vegada.

Per això, com que sóc filla

d’aquesta terra que trepitgem

sense miraments, he sortit

una mica guerxa

i no entenc res.

Blanca Llum Vidal: (1986)

BALADA DE L’HABITUD I LA BRUIXA

L’amor estret, la cosa enterca,

el posseït que posseeix, la santa còpia,

el cos eixut, la dansa eixorca

i cada nit cadena al puny

i cada nit la lletra morta

i cada nit apaga el foc,

lliga’t els dits, la gola llarga,

el crit estrany i tapa’t tot,

que cada nit la Bruixa torna.

La barca al port, la mar tan lluny,

la casa nostra i tot a lloc: la pell segada,

el cap travat, la rampa treta

i la prudència a la dula

i la prudència món obert

i la prudència que s’engreixi,

da-li-ho tot, da-li la ràbia

i da-li el pit de tanta por,

que cada nit la Bruixa torna

i l’Habitud, que s’hi rebolca,

ve amb la fam d’apuntalar-la,

senyalar-la i creuclavar-la

des del cap fins a l’escombra,

des dels peus fins a la llengua,

des dels ulls fins a l’esquena

i tot és dèria, entercament,

i la fam, la fa tan ampla,

que de fam ni se’n mor farta,

prò cada nit la Bruixa torna

i amb l’Habitud la boca encesa:

mal puada i mala bèstia, cap de lluça,

adobacossis de mal llamp, afonacases,

botiflera, flor pansida i mamarratxa,

burdimanya, crema cebes, cara rància,

despenja figues i marinera de bassiol,

beata a les fosques, atuda candeles

i cul d’església, que t’han podada

a ras de soca i que la cara la tens d’allò

que en fan els taps, baixa de sostre,

roba melons i mastega... mastega parenostres,

que cada nit la Bruixa torna.

Àlex Reig: (1989)

WESTWEGO!

Escriuries un poema

però fa temps que no escrius

i no ets poeta

-ningú és poeta, quanta vanitat

la mà en contacte frenètic amb el pensament

i ... Westwego!

Parlaries de la ciutat

de les noves amistats

de la impossibilitat de conjugar

amor i desig

de les tardes soles

-les tardes, repeteixes, tardes en les que la llum no és suficient

dels nous amics

o sent sincer, dels tres amics fidels

un dels quals ets tu

i de les amants estúpides,

i de les que es perden

i de les que no saben

i de les que pensen en tu

i de les que no et miren

i de les que no et parlen

o de les que et recorden de lluny.

I en cada orgasme

i en cada vegada que t'aixeques i mires per la finestra

i en cada sol d'estiu, i en cada llibre increïble

i en cada sensació provocada per l'alcohol

altres cossos, el cinema, tu, el mar, la filosofia

UNA IDEA

una imatge,

t'invoco a tu.

(cesura abismal; sentir silenci i angoixa a l'estómac)

i invoco també el dret a que em recordis

-el dret dels que s'enamoren-

i ja m'és igual qualsevol cosa que faci, que digui o que escrigui

-tot són trens que no van enlloc-. Camino.

et retrataries a tu mateix

si fossis pintor

si sabessis pintar

agafaries tela

i mirall

deixaries constància exacta

del teu cos en l'espai,

el cos dels àngels

i et deixaries caure per l'immens

abisme que et separa del cel

i miraries la teva cara un moment

els quatre pèls que et surten ran la pell

les patilles arrissades i la expressió dramàtica d'un gest

que mira, cap a l'infinit

la melancolia.

I si pogués escriure

però les estacions no m'acompanyen

-no em sento mai al límit, no em sento mai a punt

no em bull la sang- escriuria trossos de temps

que parlessin de mi. Però no puc.

Si em pogués asseure sobre de la vida

com en un transatlàntic que em portés enlloc

si pogués escriure més llibres de poesia

traçar un pla, tindre coordenades, no pensar en

l'amor. La llibertat que mata l'amor,

poder pensar de repent les meves passes lliures entre els xipresos 

o entre dues andanes del metro i la carn, que s'obre com una flor 

o que s'obre com una ferida neta, pel mig 

com el meu cor quan parla i em diu que parla de tu 

la meva millor amiga 

era un arbre 

i li vaig dir: t'estimo 

t'estimo, ets el meu arbre, 

i allà hi condensava 

tot el que pogués ser la poesia 

poesia que feia mesos 

 que no podia escriure, i que ara 

de volta, em dóna, de manera estranya 

a la vida.