Roc Casagran: (1980)
Un dia serem vells i darem nous als nens,
i potser Benidorm ens semblarà millor,
qui sap si a mig matí farem cap a les obres,
tal vegada un gosset ens donarà l’afecte.
Uns quants dies més tard canviarem de barri,
i cultivarem malves als pisos de la caixa,
estirarem la pota, i anirem de viatge
de bracet amb la dama aquella de la dalla.
i cultivarem malves als pisos de la caixa,
estirarem la pota, i anirem de viatge
de bracet amb la dama aquella de la dalla.
Després vindrà la pols que jeu sobre la pols,
també la desmemòria i l’oblit absolut,
no hi haurà cap poema que mai hagi existit,
solament un silenci cridant en el no-res.
també la desmemòria i l’oblit absolut,
no hi haurà cap poema que mai hagi existit,
solament un silenci cridant en el no-res.
¿Per què no aprofitem una mica la tarda
i sortim a fer el volt i em dius coses boniques
i ens partim una orxata i fem com els infants
que fan que encara es creuen que els reis no són els pares?
i sortim a fer el volt i em dius coses boniques
i ens partim una orxata i fem com els infants
que fan que encara es creuen que els reis no són els pares?
Isabel García i Canet: (1981)
Escarbe el gest del temps; la mar em pren amb força
els dits, el cos, i els ulls excaven a la vora
el clot de tants estius. Les mans trien la sorra,
humides, impacients; nostàlgies de salnitre.
Tan imperfecta i vella es mou la por que mata
el rostre de l’espill i naix una altra cara.
Descalça rastrellar les pells lluny de la platja,
deshabitar la llum; rebel de cos reviure.
el rostre de l’espill i naix una altra cara.
Descalça rastrellar les pells lluny de la platja,
deshabitar la llum; rebel de cos reviure.
Ballar la lleugeresa sedosa del vestit,
sentir el creixement del foc al cim dels pits,
redescobrir corrents umbilicals antics,
perdre’s dins el nou cos, naufragar l’invisible.
sentir el creixement del foc al cim dels pits,
redescobrir corrents umbilicals antics,
perdre’s dins el nou cos, naufragar l’invisible.
Cançons plenes de lluna s’escapen com els anys,
camins de sal oberts als infinits atzars.
Cremat el foc perdré el meu vestit de mar;
pot ser saber qui sóc és el fet d’ara escriure.
camins de sal oberts als infinits atzars.
Cremat el foc perdré el meu vestit de mar;
pot ser saber qui sóc és el fet d’ara escriure.
Àngels Gregori: (1985)
MAGNOLIA BAKERY
El dia s'obria com un cupcake.
I era com entrar a la sala d'un cinema
amb versions originals.
T'hauries d'haver vist, endevinant
les proporcions del sucre i del rovell
que hi havia dins de cada dolç.
Tots els motius de la teua vida
i els defectes de la meua estaven allí,
mesclats entre els ingredients.
Em vas dir que després de cinc generacions
en cada família apareix algú que surt així,
buscant, una tarda qualsevol,
els motius dels errors i dels dolors
al fons d'una caixa plena de cupcakes.
Rubén Luzón: (1982)
Que estenga el meu velam, que no em deixe en dejú,
que si no sé abastar-li cap fesomia clara
és perquè l’avidesa em fa oblidar maneres,
traces, procediments, i per més que escorcolle
llibres i testaments, els meus ulls no suporten
l’excés de llum. Tot parla en la seua mudesa
amb saturació d’estigmes i destins.
Fins i tot dels forats ragen significats,
i el secret consisteix a saber-los admetre,
com els ocells que canten les fulguracions
que irrompen de bursada i de bursada fugen
o s’asclen perquè sí, improvisant el ritme
de la supervivència. Perquè les coses són
o, simplement, no són, i la resta és llegenda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada