Com ja us vaig dir, el comentari del vostre poema per escrit el lliurareu després de les vacances de primavera anomenades de Setmana Santa, concretament proposo el dia 12 d'abril com a últim dia de recepció.
Me l'heu d'enviar, com tot el que m'envieu, a mgonzalez@instituticaria.cat, bé al cos del missatge, bé en un doc adjunt, bé compartint-lo amb mi al drive, però amb permís d'edició.
Aquí us deixo un exemple de com els faig, a fi que tingueu una guia més a afegir a totes les que ja teniu.
Recordeu, tots aquells que no tingueu el llibre on els poemes estan comentats, que n'he fet fotocòpies i que me les podeu demanar.
He triat el poema d'Ausiàs March que trobareu aquí. Començo:
Comentari del poema XIII d'Ausiàs March: Colguen les gents ab alegria festes...
Intro: Ausiàs March va néixer, probablement, a València el 1400 i hi va morir el 1459. Fill de Pere i nebot de Jaume, que també van escriure poesia, pertanyia a la petita noblesa i fou nomenat cavaller. Com a tal, participà en diverses expedicions militars amb Alfons el Magnànim que el va recompensar amb donacions i privilegis. A partir de 1430 es va dedicar a l'administració de les seves terres. Va tenir molts conflictes amb els seus veïns, amb els seus esclaus i fins va estar a la presó alguna temporada. Es casà dues vegades i, tot i que no tingué descendència legítima, ens consta, pel seu testament, que almenys tingué 5 fills.
La seva obra consta de cent vint-i-vuit poemes (10.361 versos en total) i té com a tema principal l'amor, que viu, gairebé sempre, en un estat de desesperació extrema. Per a expressar aquest sentiment tan aviat utilitza imatges sensorials com reflexions intel·lectuals que es barregen i l'aboquen a un carreró sense sortida.
Com a poeta, no té cap tipus de pudor a autoproclamar-se l'únic ésser humà que ha sabut estimar de debò, el millor dels amants. És, doncs, un egocèntric que es posa per sobre de tots els altres, lectors inclosos, cosa que ens podria provocar un cert rebuig tipus "qui s'ha pensat que és aquest poeta?". Amb tot, els conflictes que viu són tan universals, que, la majoria de vegades, ens hi podem reflectir d'alguna manera, cosa que fa que el puguem llegir amb gust i ganes. No tots, esclar, que tots som diferents.
Pel que fa a la forma, la que utilitza és la més convencional de l'època: les cobles que eren estrofes de vuit versos decasíl·labs amb cesura 4+6 i que es cloïen amb una tornada de 4 versos on apareixia el senyal o pseudònim de la dona a qui s'adreçava.
Quan parlem del contingut, ja no és tan semblant al de l'epoca que va viure: ni s'adreça a la dona com si en fos un servidor (trobadors), ni com si ella fos un àngel (estilnovistes italians) sinó que ho fa com si fos una igual, amb qui parla. No podem deixar de dir que més que elles, el veritable protagonista dels seu poemes és ell mateix i, en segona posició, la poesia que és l'estri que utilitza per arribar a entendre's i a comprendre el món que l'envolta.
I, per últim, si hem de dir alguna cosa de l'estil de la seva poètica, hauríem de parlar de l'ús de les comparacions, moltes, llargues i que apareixen en una mena de crescendo que fa que l'angoixa que ens vol transmetre l'acabem vivint, un crescendo que, alhora, demana un constant ús de la hipèrbole.
Comentari: I ara sí, començarem amb l'anàlisi de la poesia que ens ocupa.
Pel que fa a la mètrica no repetiré el que ja he dit abans, per tant només afegiré que aquest poema està compost per cinc cobles i la tornada, que el senyal que hi trobem és "Llir entre cards" i que la combinació de rima és ABBACDDC (creucreuada que va canviant a cada estrofa, amb la particularitat que l'última que apareix a la primera es repeteix a la segona i així successivament fins al final). Les rimes són riques o difícils i pel que fa a oxítones i paroxítones, es van alternant de manera diferent segons l'estrofa, per exemple, a la primera l'A i la D són paroxítones i la B i la C, oxítones, i a la segona C, F i H són oxítones i G paroxítona.
Com ja sabem, les estrofes acostumen a ser unitats temàtiques, per tant les anirem analitzant una a una.
La primera la podem dividir en dues parts: als 4 primers versos el poeta, amb una enumeració, ens descriu com s'ho passen de bé els seus semblants que estan de celebració, amb festes, misses ("lloant a Déu"), activitats diverses ("entremesclant deports"), escoltant joglars ("ab recont de grans gestes"), en un espai que, si no és un locus amoenus, s'hi acosta ("places, carrers e delitables horts"). En canvi, entre el 5è i el 8è hi ha el poeta que, amb una hipèrbaton que accentua la forma verbal: "vaja" en subjuntiu, cosa que ens fa deduir que més que fer-ho, s'ho imagina, passeja per un cementiri o locus eremus ("sepulcres") buscant ("cercant") les ànimes dels morts que han anat a l'infern ("infernades") i que sap que li respondran perquè ell és l'únic dels vius que els fa companyia ("són companyades d'altre que mi").
Per tant, a la primera estrofa la veu poètica s'individualitza, és l'únic que no és feliç, l'únic que busca ànimes infernades per a conversar, l'únic que no té res a celebrar. Però encara no ens explica per què.
La segona estrofa comença amb la idea que havia clos la primera, les persones sempre volem envoltar-nos d'altres amb qui tenim coses en comú ("de son semblant") i per això ell no pot estar-se amb altres vius ja que s'espanten quan el veuen. Comença amb les hipèrboles, no és un mort, ho sembla, i com que ho sembla, la resta reconeix la mort en ell. Per molt que ens sentim morir, no semblem morts, quan som vius, perquè ens movem. Podem estar pàl·lids, aparentar poca salut, però ser confosos per morts vivents... A la segona part, es compara amb un personatge històric que deuria ser conegut a l'època: el rei de Xipre que fou "presoner d'un heretge" (Jaume I de Xipre), evidenciant encara més el to hiperbòlic que ja no deixarà fins que arribarà al final del poema. Ens diu que ell és més desgraciat que aquest rei, perquè no té cap esperança de guarir el seu desig, cosa que ens revela, alhora, que allò que el neguiteja tant no és una malaltia física sinó espiritual: "desig" seria la primera pista que apareix al poema sobre què ens vol dir la veu poètica.
I arribem a la 3a estrofa on apareix aquest Texion que sembla que sigui Prometeu i que tampoc és tan desgraciat com el poeta. Per què no tria Prometeu que és molt més famós? Podríem dir que no sabem qui era més famós que qui a l'època, però, si investiguem una mica, ens trobem que Teixion és el tità Tició que va ser castigat així pels déus per la seva luxúria. Abans ens ha parlat de desig, ara cita indirectament el desig sexual i afegeix que ell pateix més dolor que el que sent Tició quan li mengen el fetge a diari perquè té un "verm" (un cuc) al cervell i el cor agitat (com a símbol de la passió amorosa) que el torturen des del su mateix jo. Aclarim-ho: el poeta sap i aquí ens ho palesa, que la tortura que sent se l'autoinflingeix i que aquesta és el desig que té, constant i obsessiu, per algú que encara no sabem qui és.
A la 4a estrofa reprèn el tema de la mort que s'havia anunciat a la primera: si no pot acomplir els seus desitjos, prefereix morir, tot i que morir signifiqui no veure-la més ("fer mi absent d'una tan plasent vista") i acabar amb la possibilitat d'estimar bé en general ("seran donats tèrmens al ben amar"), ja hem dit abans que ell creia que era l'únic que sabia estimar de debò i no se n'amagava.
I continua amb aquesta idea a la 5a estrofa on diu el que era concebut com a més greu a l'època, que no ara, i que és que quan sigui mort i arribi al cel, només hi entrarà si sap "que d'esta mort us ha plagut plorar", posa davant de la voluntat de Déu, la reacció de l'estimada, en una època que podies matar els teus semblants amb poc risc a ser castigat, però que si negaves Déu et podien cremar.
O sigui que les hipèrboles van essent cada vegada més grans: primer els seus semblants el defugen perquè sembla un mort, després és més desgraciat que el rei xipriota presoner, després pateix més que Tició a qui mengen el fetge diàriament i al final és capaç de cometre una heretgia per saber que ella l'estima.
I arriba al final amb la tornada on el trobem amb un to molt diferent: "vos sabeu e jo sé", o sigui, sí que hi teniu relació amb ella, la teniu a l'abast, hi converseu i, segurament, ja heu tractat amb ella el desig que us rossega, i ara només voleu dir-li que si no us correspon, morireu! Tot i que encara sou viu?, però quina prova d'amor més profunda pot voler ella que el fet que ell s'arrisqui a ser titllat d'heretge?, quina dona es podria negar a acceptar un amor tan apassionat? Com li deuria sortir l'estratègia al poeta? Hauríem de continuar llegint la seva poesia per a saber-ho. O potser tampoc acabaríem de saber-ho així.
Concloent, totes les hipèrboles que el poeta ha construït en forma de gradació al poema volen aconseguir una finalitat concreta: que la dona que desitja, se li lliuri, correspongui el seu amor, perquè sembla que, de moment, encara no ho ha fet.
