La poesia, coses que n'hem de saber (2)

Em sembla interessant versionar-vos part del pròleg que l'Enric Virgili fa en una de les edicions de l'Antologia de la poesia que llegim, crec que conté reflexions que hauríem de considerar.
 

El text literari en general i molt especialment el gènere poètic exigeix la col·laboració del lector, necessita la seva complicitat i entusiasme perquè esdevingui interessant i/o valuós. 

Si el lector és reticent o passiu s'impossibilita el funcionament dels mecanismes que produeixen el sentit en el text literari que no pot fer ell tota la feina, i, sobretot en el cas tan particular i el·líptic de la poesia.

Però una predisposició activa sempre prové de lectors encuriosits per la literatura i/o dels més familiaritzats amb la lectura de poesia. I aquests últims són encara menys abundants que els lectors curiosos. 

Són molt pocs els lectors de poesia espontanis i voluntaris, els que compren llibres de poesia i estan interessats a rellegir els clàssics i a seguir les novetats del gènere. 

Per les seves característiques formals, la poesia podria semblar un gènere literari ideal des d’un punt de vista didàctic:

• Són textos curts que poden ser  llegits i comentats de forma completa en un espai de temps relativament reduït. 
• Si es proposa un exercici d’imitació, és relativament fàcil valorar quines versions s’hi acosten més i quines menys.
• Permet observar com la modificació de només una part del text canvia el sentit del conjunt. 
• El seu llenguatge figurat convida a combinar imatges digitals amb el text, que en poden diversificar la significació, o poden ressaltar algun dels seus sentits. 
• També permet destacar la importància de l’elocució, del to que es triï per llegir i de les conseqüències que té per a l’efecte del conjunt.  

Però això no ens pot fer oblidar que hi ha alguns problemes que s'hi lliguen indefectiblement:

• El principal de tots ells és la valoració social de la poesia i la literatura en general que, des de fa temps, és clarament inferior a la que s’atorga al coneixement cientificotècnic, fins al punt que el fet de posar en relació aquests dos tipus de «coneixement» pot arribar a sorprendre, com si es tractés de dues dimensions clarament incomparables. 
• Per altra banda, es podrien apuntar tres problemes molt més específics que afecten la lectura de poesia en el moment que s’hi té el primer contacte acadèmic, a l’adolescència, sobretot perquè aquest primer moment és també l’últim per a la majoria dels ciutadans:
• És possible que el text poètic funcioni com a «lectura obligatòria»? En aquest sentit, l’obligatorietat l’afecta igual que a la narrativa? La predisposició del lector de poesia a col·laborar amb el text és una condició imprescindible per al funcionament d’aquest gènere literari. També en la narrativa, però aquesta té com avantatge que és un recurs molt més familiar, no només a causa de les lectures prèvies, sinó també per la ficció audiovisual, al cinema i a la televisió. Si a l’antipatia que qualsevol «obligatorietat» pot despertar cap a una lectura, s’hi afegeix el desconeixement dels mecanismes de funcionament del text poètic és lògic que es produeixin reticències espontànies. Un poema llegit a disgust difícilment seduirà el seu lector: no té temps ni recursos suficients per fer-ho. 
• A més, atès el seu caràcter el·líptic, la poesia obté bona part de la seva força expressiva i del seu sentit de les al·lusions més o menys directes a d’altres poemes. Si el lector coneix ben poc la tradició poètica, podrà entendre prou el text que llegeix? O tot el que es perdrà acabarà reduint tant l’interès del poema que, ben raonablement, li semblarà un text opac, incomprensible o avorrit? 
• I, per últim, un text que investiga en profunditat aspectes subtils de la vida mental serà comprensible per a persones que encara s’estan formant, que segurament no han viscut ni s’han plantejat mai molts dels assumptes sobre els quals tracta la poesia? Tot i que aquí la resposta no ha de ser forçosament negativa, i és difícil generalitzar gaire en aquest sentit:
• una persona molt jove pot ser perfectament més sensible i intel·ligent que no pas una altra de més gran, 
• l’experiència que aquesta segona ha anat acumulant no és cap garantia que serà capaç d’entendre els assumptes complexos que planteja la poesia, o, simplement, la vida mateixa en el seu conjunt. 
• i és propi de les característiques de l’etapa més clarament formativa que les persones entrin en contacte amb conceptes, coneixements i idees que prèviament desconeixien, de tipus científic, tècnic, històric, artístic, ètic i emocional. 

La lectura d’un poema, fins i tot com a part d’uns estudis, ha de ser una invitació a pensar, i a escriure. 

Només en el cas que el pensament i l’escriptura siguin activitats que ja formin part dels interessos de l’estudiant, aquesta «activitat», llegir poesia, tindrà tot el seu sentit. 

Ara bé, no podem enfocar la interpretació de cada poema com si fos una endevinalla, un enigme o un acudit amb una única solució/interpretació. 

L’exercici principal que s'acostuma a demanar a l’alumne un cop llegit un poema és la redacció de l’anomenat comentari de text. 

Aquest exercici de redacció ha de servir tant per aprofundir en la lectura i la comprensió del text com per donar compte que aquesta lectura i aquesta comprensió efectivament s’han dut a terme. Ni la lectura de la poesia és una activitat espontània i habitual, ni tampoc ho és la redacció del comentari. 

Per tal que en tots dos casos es produeixi una activitat intel·lectual que tingui sentit i interès tant per a qui escriu el comentari com per a qui el llegeix, la lectura i l’escriptura han de tenir per a qui s’hi posa la sofisticació que els pertoca. 

Si no és així, l’exercici sol donar lloc a un text confús que sembla pretendre fer un resum d’una narració sense acció o resoldre una endevinalla sense solució que no han generat cap tipus d’experiència valuosa, sinó que expressarà només desconcert. 

Com que la poesia és un tipus de text particular que demana a qui hi vol dialogar per escrit unes capacitats d’anàlisi i d’escriptura notables i que no estan fàcilment a l’abast de tothom, sovint es recorre a tres tipus de text que poden formar part de l’entorn del poema per tal de facilitar-ne el comentari:

• la biografia de l’autor, 
• la història nacional i 
• la descripció d’un seguit cronològic d’escoles i estils literaris. 

El poema acaba presentant-se únicament com a símptoma, com a traça sense valor autònom d’algun aspecte concret de la vida de l’autor, dels esdeveniments històrics o de la successió de models literaris. 

El text és tractat com si fossin les restes arqueològiques de tres realitats molt allunyades en general de les preocupacions personals i íntimes del lector. 

Si la poesia és un gènere literari que té pocs lectors i la literatura en el seu conjunt s’entén més com a activitat d’oci i d’entreteniment que no pas com a part indispensable de l’activitat intel·lectual humana, seria ben lògic que es formulés la pregunta de per què forma part, i part «obligatòria», dels plans d’estudis. 

O bé la majoria de la població està sorprenentment mal informada sobre la importància d’aquesta manifestació cultural, o bé la seva inserció i el seu pes dintre els plans d’estudi respon a motivacions suplementàries i no del tot evidents. 

La presència de la poesia en el pla d’estudis de llengua i literatura no és pas un fenomen recent ni específic d’un determinat país i, per tant, la tradició és favorable al fet que no sembli que es tracta de cap mena d’extravagància i que no desperti cap polèmica perceptible. 

S’assumeix, per part dels alumnes, les seves famílies i no pocs professors, fins i tot de llengua i literatura, com una mena de fatalitat que cal prendre’s amb paciència, una activitat que promet ser confusament agradable i, en tot cas, necessària. 

Necessària per a què? 

Pot donar una pista sobre aquesta qüestió el fet que l’administració educativa mateixa, a l’hora de seleccionar el poema més representatiu i únic que es proposa de força autors, ha triat: 

• bé un text que tingui relació directa o simbòlica amb un pretext historicopolític. com el de Bonaventura Carles Aribau, de qui se cita «La pàtria» perquè constitueix gairebé la seva obra poètica completa; com «Oda a Espanya», de Joan Maragall; com «Súnion, t’evocaré de lluny», de Carles Riba; com «A Mallorca durant la Guerra Civil», de Bartomeu Rosselló-Pòrcel; com «Oda a Catalunya des dels tròpics», d’Agustí Bartra, o com les «Corrandes d’exili», de Pere Quart. 
• bé els poemes de tradició romàntica que descriuen un paisatge, un element de la natura que s’associa a una determinada visió del món i, més o menys explícitament, a un país, a una pàtria, com el cas d’«El pi de Formentor», de Costa i Llobera; «Vora el barranc dels algadins», de Teodor Llorente; «Vora la mar», de Jacint Verdaguer, o «Vinyes verdes vora el mar», de Josep M. de Sagarra. 

Aquests tipus de poemes contribueixen a posar de manifest quina és la utilitat que es pretén que tingui l’estudi de la poesia dintre dels sistemes educatius: la contribució al sosteniment d’un imaginari col·lectiu, mitjançant la insistència sobre grans esdeveniments històrics de caire tràgic, o la transcendència del paisatge característic de la «pàtria». 

Sembla com si la dimensió intel·lectual, la poesia com a coneixement i autoconeixement, quedés supeditada a la seva dimensió col·lectiva. 

Per sort, hi ha més poemes a llegir que aquests i molts d'aquests són bons poemes, però sempre hem de tenir present que cap tria és innocent del tot.

La poesia, coses què n'hem de saber (1)

Recordeu que la informació la teniu també al llibre (pàgs 15 a 19), però que aquí hi trobareu el que jo considero essencial i de la manera que crec que s'ha d'explicar.

Diu el llibre que, d'una banda, la poesia es considera l'expressió més elevada de l'art literari i de l'altra que mai no s'ha pogut definir de manera completament satisfactòria.

Després passa a parlar-nos de l'etimologia i de l'evolució d'aquest terme i del que s'hi relaciona més directament: poeta, que és aquell o aquella que en fa.

Acaba concloent que actualment parlem de poesia quan ens referim al gènere de la lírica que és el que utilitzem per expressar els sentiments, les experiències emocionals, tot allò que s'origina en el món personal i íntim de l'autor o autora.

Però, que no podem fer tot això també a la narrativa o al teatre? I, que no trobem poesies que no expressen res de tot això? Penseu un moment què respondríeu a aquestes dues qüestions.

Fixem-nos doncs en allò que sí que la fa especial i que trobem a la pàg 16: la poesia es distingeix de la prosa pel fet que utilitza el llenguatge combinant i repetint harmònicament sons i ritmes de manera semblant a com ho fa la cançó. 

De fet, inicialment, tota la poesia es pensava per a ser cantada. De fet, ja fa molt temps que molts cantants es dediquen a musicar poemes. 

Però podem afirmar, com fa el llibre a continuació, que el vers és la unitat bàsica, distintiva de tot el llenguatge poètic? Fixeu-vos en el poema de Joan Brossa que surt a l'antologia (núm 31) o en els que teniu aquí reproduïts:

Chema Madoz

Joan Salvat Papasseit

EMBRIAGUEU-VOS

Cal estar sempre embriac. Tot rau en això: és l’única qüestió. Per no sentir l’horrible fardell del Temps que us crebanta les espatlles i us vincla cap a terra, cal embriagar-se sense treva.

De què, però? De vi, de poesia o de virtut, com més us plagui. Però embriagueu-vos.

I si alguna vegada, als graons d’un palau, a l’herba verda d’un fossat, en la solitud pesarosa de la vostra cambra, us desperteu amb l’embriaguesa minvada o ja serens de tot, demaneu al vent, a l’ona, a l’estel, a l’ocell, al rellotge, a tot allò que fuig, a tot allò que plora, a tot allò que es mou, a tot allò que canta, a tot allò que parla, demaneu quina hora és; i el vent, l’ona, l’estel, l’ocell, el rellotge, us respondran: “És l’hora d’embriagar-se! Per no ser esclaus martiritzats del Temps, embriagueu-vos, embriagueu-vos sense parar! De vi, de poesia o de virtut, com més us plagui”. Charles Baudelaire.

Però sí que és cert que la majoria de poesies són conjunts de paraules que es disposen en versos.

I què és un vers?, doncs com bé diu el llibre, una successió de paraules que s'escriuen en una sola línia i que es disposen d'acord amb el metre (o nombre de síl·labes), la rima (o repetició de sons) i el ritme (o distribució d'accents).

I ara mirarem què són el metre i la rima, perquè pel que fa al ritme, tot i que al llibre s'explica, no l'estudiarem.

• Metre: Segons Enric Virgili (el responsable d'una de les edicions de l'Antologia que hem de llegir): l’estudi de la mètrica ens permet prendre consciència de com un contingut fins i tot banal pot arribar a prendre un relleu molt interessant, i adonar-nos de les capacitats expressives del llenguatge quan s’hi treballa de forma conscient. Evidencia clarament que, abans d’escriure, cal plantejar-se unes restriccions que obliguen, sovint, a descartar la primera versió d’un text, perquè segurament seria la més rutinària i tòpica. I, finalment, permet una operació bàsica en l’escriptura literària: que l’autor se situï respecte al text també com a lector, que en prengui distància.

I ara sí que explicarem com és la mètrica catalana: les síl·labes mètriques d'un vers són totes les que hi ha fins a l'última síl·laba tònica, si després d'aquesta n'hi ha més, no són mètriques, no entren en el recompte de síl·labes. I això ho heu d'enregistrar al vostre disc dur.

Per exemple, aquests tres versos no tenen les mateixes síl·labes, si les comptem totes, però sí que tenen les mateixes síl·labes mètriques, quantes?:

1. diürn i analfabet, dur d'esperit (Blai Bonet)
2. els desitjos antics són pols i cendra (Xavier Lloveras)
3. entrant al bosc (immens) d'Escandinàvia (Enric Casasses)

I a més, a l'hora de comptar versos hem de tenir en compte 

• els fenòmens de contacte vocàlic com l'elisió, la sinalefa o el hiat, que en són els principals.
• la divisió dels versos en 
• versos d'art menor, curts o propis de la poesia més popular (fins a 8 síl·labes inclosos), que en poesia catalana acostumen a ser heptasíl·labs.
• versos d'art major, llargs o propis de la poesia més culta (a partir de 9 síl·labes), que en poesia catalana acostumen a ser decasíl·labs o dodecasíl·labs i, que moltes vegades, tenen cesura —una pausa mètrica interior que els divideix en dues parts, cadascuna de les quals rep el bonic nom d'hemistiqui—:
• els decasíl·labs: 4+6 o clàssic, 6+4 o èpic, 5+5 o d'influència de la lírica castellana. 
• els dodecasíl·labs: 6+6 que llavors anomenem "alexandrins".

• Rima: parlem de rima quan fem referència a la repetició de sons (no grafies) en dos o més versos a partir de l'última vocal tònica. Hi ha diversos tipus de rima:
• Segons els sons:
• consonant: a partir de l'última vocal tònica, coincideixen tant els sons vocàlics, com els consonàntics. Exemple: Ens banyarem de frac: Som a l'introit. A// Del son, grosser, ja en parla Sigmund Freud A (J. V. Foix)
• assonant: a partir de l'última vocal tònica, només coincideixen els sons vocàlics. Exemple: Si s'allunya i no et mira, a'// si t'és advers l'instant, b // de plorar què en trauries? a'// Si et sent, neci, riurà. b (Gabriel Ferrater)
• falsa: a partir de l'última vocal tònica, coincideixen les grafies, però no els sons vocàlics, per tant, quan mirem el poema ens sembla que té rima i quan el llegim, ens n'adonem que no. Exemple: camisa de seda com la lluna al ple // la rosa vermella floria també: // si ahir era poncella ara és mon tresor // -com la satalia cada pit rodó. (Salvat-Papasseit)
• Segons la vocal tònica de les paraules que rimen:
• oxitona o masculina o aguda. (mireu l'exemple del llibre)
• paroxitona o femenina o plana. (mireu l'exemple del llibre)
• proparoxitona o esdrúixola. Exemple: La bandera és una pàgina,(a) // D'un vell llibre sense mots, // Que passà un cicle entre llots, // Assumit per la voràgine (a) // Que un poc més ens xucla a tots (Pere Quart).
• Segons la dificultat: 
• fàcil: la goja, encesa, // diu: "de l'aiguat vull ser jo presa" (Jacint Verdaguer)
• difícil: mireu l'exemple de la rima consonant.
• Si no la trobem al final del vers, sinó a l'interior: rima interna. Exemple: Salvem esculls entre cants i traülls. (J. V. Foix)
• I quan no hi ha rima:
• Amb regularitat mètrica: versos blancs. (estramps: decasíl·labs blancs).
• Sense regularitat mètrica: versos lliures. 

Pel que fa a les estrofes i als tipus de  composicions teniu les i els principals a les pàgs. 19, 22 i 23 del llibre i ja ens les i els anirem trobant quan anem llegint i comentant els poemes.

Com serà l'examen final?

Com serà l’ examen final?

Doncs aquí us ho explico una mica.

L’examen final tindrà una mica de tot el que hem anat fent durant el curs, per tant, recordem:

1. Que el primer que vam fer van ser les tipologies textuals i que per avaluar-les:
1. Us puc demanar que m'identifiqueu o que em definiu qualsevol dels vuit tipus de textos: narratiu, descriptiu, conversacional, retòric, explicatiu, argumentatiu, instructiu o predictiu, ja que tots vuit formen una unitat de contingut.
2. Com ho faré?
1. Hi haurà un text o uns textos dels quals haureu d’identificar a quina tipologia textual pertanyen. I, a més:
1. Haureu de transcriure fonèticament algunes vocals.
2. Haureu d’identificar algun tipus de paraules.
3. Haureu d’identficar la funcio de determinats mots dins d’una frase.

1. Que el segon que vam fer va ser llegir la versió actualitzada d’alguns capitols de Tirant lo Blanc i per avaluar-lo:
1. Us puc demanar alguna cosa del seu argument, sobre la importància que té en la història de la literatura catalana, sobre com el llegim ara o sobre la intenció per la qual Joanot Martorell va escriure’l.
2. Com ho faré?
1. Fent-vos una pregunta sobre alguna de l’argument.
2. Fent-vos-en una altra sobre alguna d eles altres qüestions.

1. I que el tercer i l’últim va ser treballar la poesia i, concretament, els poemes de l’Antologia que havíeu de llegir i per avaluar-ho.
2. Us puc demanar:
1. com definim poesia.
2. què és un poema.
3. què és la veu poètica.
4. què són les imatges i quina diferència hi ha entre com les utilitzem a la llengua col·loquial i a la poesia.
5. quines semblances i quines diferències trobem entre l'al·legoria, la comparació o el símil, la metàfora, la metonímia, la sinècdoque i el símbol.
6. què és el vers.
7. quins són els fenòmens de contacte vocàlic.
8. què és la cesura i l’hemistiqui.
9. com es classifiquen els versos segons la seva mesura.
10. què és la rima i quins subtipus de classificació té.
11. què és una estrofaquè és un sonet.
12. què són els versos blancs.
13. què són els versos lliures.
14. què és un poema en prosa.
15. què és un cal·ligrama.
16. què és la poesia visual.
17. podrà sortir l'estudi mètric complet d'un poema i l'explicació i justificació d'una figura, que que jo mateixa identificaré i marcaré.
18. podrà sortir el tema i/o l’argument d’un dels poemes que han pogut sortir en la resta d’exàmens.
19. podrà sortir el vocabulari que ara us fixaré com a possible. 

Vocabulari possible: 
1. Ausiàs March:
1. plany (d’altre que mi en son continu plany.)
2. esquiu (els vius: / d’imaginar mon estat són esquius,)
3. esguard (Lo rei xiprè, presoner d’un heretge, / en mon esguard no és malauirat,)
2. Roís de Corella:
1. espars/a (sola, sens par, de les altres esparsa,)
2. llustre (ab un tal gest, les plomes i lo llustre,)
3. Francesc Vicent Garcia: 
1. atzabeja (sos cabells de finíssima atzabeja)
2. atònit (tan atònit contemplava / lo dolç combat,)
3. treva (temerós d'alguna gran desgràcia, /de prendre'ls treves ganes me venien.)
4. Jacint Verdaguer:
1. altiu/va (amb ses torres i cúpules altives / de vori, d'or i argent:)
2. rufagada (com rufagada que se'n du amb l'essència) 
3. emmusteïda (l'emmusteïda flor.)
5. Miquel Costa i Llobera:
1. esquerp (li donà per terra l’esquerpa serralada)
2. oratge (i té el llamp i l’oratge// per glòria i per delit.)
3. irat/da (Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,)
6. Alcover: 
1. soca: (i el llamp fins a la terra ma soca migpartí.)
2. entranyes ( Brots de migrades fulles coronen el bocí  // obert i sense entranyes)
3. brostar (i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,)
7. Papasseit: 
1. quitxalla: (I tota la quitxalla del veïnat)
2. fressa (qui mourà tanta fressa perquè serà dijous)
3. roderes (que dansa en el seguit de les roderes.)
8. Clementina Arderiu: 
1. abellir (l'amor pel risc // com m'abellia)
2. brida (i, ardent, el cor//no vol cap brida.)
3. neguit:   (Per una treva / per un oblit, / dono el neguit / amb clau i lleva.)
4. paranys: (paranys i risc)
9. Marius Torres: 
1. meandres: (en els meandres, grocs de lliris, verds de pau)
10. Pere Quart: 
1. corrandes: (Corrandes d'exili)
2. esguerrar:  (Perquè ens perdoni la guerra,//que l’ensagna, que l’esguerra,)
3. bategar: (que bategui com una ala)
4. recança: (una recança infinita.)
11. J.V. Foix: 
1. atzar: (em plau d'atzar d'errar per les muralles)
2. rabent: (Vèncer, rabent, els guals. Oh món novell!)
3. càndid, rampell: (les madones borroses,//  I el pintar extrem d’avui! Càndid rampell!)

I em sembla que no m’he deixat res, recordeu que teniu molta més informació a les entrades que tenen com a etiqueta "examen" i si teniu alguna pregunta, ja sabeu per on la podeu fer.

 

Correcció de textos

A continuació trobareu 4 redaccions de les últimes, fetes per quatre alumnes diferents, un de cada classe del qual no desvelarem la identitat, però al qual intentarem corregir.

1r de batxillerat A: No siguis marica i deixa la nina!!!

La nostra societat, és una societat masclista, desde ben petits sempre ens ha educat igual, amb els típics estereotips que sempre son introduïts pels anuncis, amics, familiars i sobretot pels pares i mares. A les noies els regalen nines o cuinetes, mentre que als nois els regalen cotxes, avions o bicicletes. I no només trobem masclisme en les coses visuals, fins i tot la nostra llengua al llarg dels anys l'hem anat transformant cada cop més masclista.

Jo, quan era petit mai m'havia donat conta de tota aquesta farsa que ens monta la societat. Ja que per molts anuncis de cotxes, avions o pistoles de joguina que em fiquessin al davant, sempre era el germà petit que es demanava un nina o una fada per nadal, el cosí simpàtic que preferia col·leccionar cromos de les Monster High que de fútbol, el noiet que quan estava sol a casa s'anava a l'habitació de sa germana per emprovar-se la seva roba, aquell fill que era feliç sent ell mateix, que no es deixava influenciar per aquella societat. Ara que ja han passat uns anys m'imagino com la gent em deuria haver mirat quan estava sent jo mateix, aquelles mirades que segurament em dirigien o aquelles coses que segurament deien a les meves esquenes sense que em donés conta. Sincerament em sento bastant orgullós d'haver tingut aquella infància, o millor dit d'haver sigut aquell noi petit i simpàtic que era feliç sent qui era. Però com veiem, al llarg del temps gràcies a la nostra societat tot això ha anat canviant, i aquells matisos que em feien ser diferent s'han esfumat.

A nivell més global, finalment la societat a aconseguit que el nostre propi món adopti un carácter purament masclista. En el cas del serveis públics només als lavabos de noies hi ha canviador pels nadon: amb això ens estan dient que les dones son les que han de canviar sempre els bolquers ?. Quan fan conferències als hospitals, la nostra llengua ha creat que els anomenem els metges i les infermeres: per què mai podem dir els infermers? O, fins i tot en paraules com ''zorra'', referint-nos a una prostituta; però a l'hora de cambiar la paraula de gènere, ens estem referint a astut, trapella...

Bàsicament la nostra societat finalment hem d'admetre que és masclista. Hi ha característiques on es nota més i d'altres, com a la llengua, on es nota menys. Ja sabem que tot no canvia d'un dia per l'altre, però si volem que tot això comenci a canviar, l'únic que hem de fer és ser qui volem ser, expressar-nos com nosaltres ens identifiquem, vestir-nos com ens vingui de gust i sobretot no pensar en el que pensen de tu els demés.

1r de batxillerat B: Que pensem d’una noia que balla “twerk”?

A l’actualitat, gairebé tot el món coneix el “twerk”, potser l’hem vist més vegades en el videoclips de música on hi surten unes noies ballant el “twerk” que consisteix en “moure el cul” cosa que per a certes persones no hi troben gens bé perquè els hi sembla un ball “eròtic i sexual”, però n’hi ha altres que opinen diferent amb la idea de que el “twerk” és un ball que com tots els balls, podem passar-ho bé i sentir-se lliures. El ”twerk” originàriament es va crear a àfrica en molts anys darrers, les persones que el ballen eren esclaus amb altre nom “mapouka”, però després es va traslladar en tot el món però la primera vegada va ser a EEUU on va aparèixer el “twerk” i poc poc a altres llocs pero no tots són iguals. 

En la meva opinió personal, crec que no té cap problema que una noia balli “twerk” perquè, com s’ha dit abans, el “twerk t’ajuda a passar-ho bé i sentir-se lliure però que sigui eròtic i sexual no pot ser-hi perquè és un tipus de ball més que es pot ballar en qualsevol lloc i moment,però hi uns col·lectius als qui no estan d’acord , generalment tots són homes, perquè per ells els hi sembla sexual i eròtic

Crec que hem de fer que el “twerk” es pugui ballar tothom incluint homes i dones sense cap desigualtat, però actualment no pasa això és per tant que hi hagi opinions negatives sobre el “twerk”, s’ha trobar una manera que el “twerk” es pugui fer sense cap perjudici, pot ser a través de moltes maneres, reflexionant, fer una revolució, fer que tothom hi balli etc… amb la finalitat de passar-ho bé una estona amb nostre propi cos.

1r de batxillerat C: La desigualtat al mon laboral

En aquest article, la meva intenció és tractar sobre les desigualtats que pateixen sobretot les dones en l'àmbit de treball, com bé reflexa el curt de “Cosas de chicos”, on ens mostra les injustícies i preocupacions que pateixen les dones, pero traslladades a tres homes.

Fent això, s’aconsegueix emfatitzar en el missatge, en molts casos ridiculitzant els tres actors, per fer veure que certes coses que em normalitzat en les dones,no ens sembla tan atractiu veure-ho en un home.

En la meva opinió, aquest vídeo retracta molt bé moltes de les injustícies que la dona pateix en l'àmbit laboral, i les dificultats que pateix en la carrera, que el que fa és dificultar la possibilitat de tenir una vida normal en la que amb el temps, els treballadors van progressant en el mon laboral. En comptes d’això, les dones han de soportar comentaris obscens, proposicions que no son correctes en l'àmbit laboral o injustícies en el salari o en el lloc de treball que ocupen.

Segons deixa veure el curtmetratge, com a conseqüència d’aquestes accions negatives se’n pot derivar traumes o complexes, ja que es dóna per suposat que per tenir un bon lloc de treball has de tenir un cos estètic.

També és veritat que crec jo que en alguns moments del video exagera algún dialeg, però com jo soc del gènere masculí, em poden semblar més lleugers problemes que realment són molt preocupants, això ja és una qüestió de punts de vista.

Sí que és veritat que poc a poc les coses van millorant, però encara queda molt camí per recórrer, tot i que no tinc cap dubte de que arribarà un moment que hi haurà una igualtat real, en la que trobarem condicions igualitàries per tots.

No obstant això, és una lluita que hem de fer tots junts ja que només en la unitat es on es troba la força, on realment es té poder per canviar les coses i fer-les més justes.

1r de batxillerat D: Títol: Una societat matriarca

Introducció Voldria manifestar la meva opinió sobre el curtmetratge que mostra un món on els homes son dones.

Tesi Aquesta és una mostra clara del que pateixen les dones al día a día en els països del primer món , per no parlar de les dels països subdesenvolupats, invertint els papers, els homes estan sota les dones socialment.

Argumentació En primer lloc, els homes són els que s'ocupen totalment dels fills, acompanyant-los a tots llocs i cuidant d'ells, fet que podem apreciar actualment on les dones generalment són les que passen la major part del temps amb ells.

En segon lloc, els actes de misandria realitzats per les dones al carrer cap al protagonista són totalment realistes, ja que les dones han d'aguantar aquests comentaris i abusos sexuals cada dia.

Finalment, quan el protagonista va a denunciar l'agressió, se li qüestiona la versió dels fets e inclús se li culpa per la manera en la que anava vestit.

Conclusió Així doncs, aquest curtmetratge ens fa reflexionar, sobretot als homes, ja que ens posem en la pell de les dones, quina és la societat en la que volem viure, una on la dona es senti oprimida diàriament, o en una societat equalitària on tots siguem lliures de sortir al carrer sense por a patir cap agressió, ja sigui verbal o física.

3a feina extra, instruccions.

Com ja us vaig dir, aquí teniu les indicacions per a fer correctament la feina extra  proposada per aquesta avaluació o per a la nota global. Us recordo que la podeu fer, que no l'heu de fer i que si veig que us serà més útil de cara a la nota global, allà la utilitzaré.

A pàrtir d'un llibre que haureu escollit vosaltres, n'haureu de fer un booktrailer o haureu de publicitar-lo com si fóssiu youtubers de llibres. 

Booktrailers: 

Què són? 

Anuncis de llibres en format video que fan servir tècniques semblants a les que s'utilitzen per a promocionar pel·lícules, que tenen la mateixa finalitat, publicitar-los i que es poden fer amb actuacions de persones reals, animacions, muntatges fotogràfics...

Com s'han de fer? 

S'ha de llegir el llibre sencer, tot i que el trailer no pot explicar el final, perquè s'ha de conèixer a fi de poder-ne parlar sense equivocar-nos. No us ha passat mai de comprar un llibre per la contraportada i després pensar que la persona que l'havia escrita no se l'havia llegit? I un booktrailer és una mica el que seria la contraportada, en versió filmada.

Després s'ha de visualitar de manera creativa: intenteu imaginar els espais, els personatges... a fi de poder després recrear-los.

És important elaborar l'storyboard o el guió del vostre booktrailer com si fos un còmic, sense que importi gaire la qualitat dels dibuixos, però fixant bé allò que s'hi vol mostrar.

S'han de decidir el tipus d'imatges a utilitzar: si la història s'explicarà amb persones/actors en un espai concret? Amb dibuixos que fareu moure? Amb escenes ja enregistrades que podeu trobar a la xarxa, tot citant-ne l'origen?

Recordeu que ha de tenir títol i títols de crèdit on ha de constar el títol i l'autoria del llibre, les persones que hi heu treballat i què hi heu fet, la procedència de les imatges...

Si voleu trobar més indicacions aneu al següent enllaç d'on he extret aquestes: http://www.llumdemar.com/com-fer-un-booktrailer/

I ara com fer de booktubers:

No cal que sigueu uns apassionats de la lectura ni que obriu un canal de youtube, perquè la feina la feu només per a mi, no cal dir, però, que si ja en teniu un d'obert i voleu incloure la recomanació del llibre allà, doncs ho podeu fer.

Està clar que heu de fer una recomanació i que aquesta ha de ser entusiasta, podeu recomanar un llibre que us ha encantat o un que no us ha agradat gens, però en els dos casos ho heu de fer amb passió, no cal que digueu que el que heu llegit és boníssim, cal que el que digueu enganxi a aquell que us escolta. Si el llibre us ha agradat, a mi m'han d'agafar ganes de llegir-lo, si no us ha agradat, he de tenir clar que és absolutament prescindible.

Els elements que heu de tenir per a fer un bon vídeo són: un ordinador, una càmera, un micro, la llum adequada i un programa d'edició de video. Ah, i heu de triar un lloc de fons  que sigui agradable de veure i no tingui soroll ambient.

Heu de conèixer el vocabulari dels booktubers:

Booktube: Comunitat de canals literaris a Youtube.

Booktuber: Usuari de Youtube que realitza video-ressenyes literàries o altres vídeos relacionats amb llibres.

Viewer o subscriptor: Seguidor del canal d'un booktuber.

Book tag: Vídeos amb una temática especial relacionada amb llibres que el booktuber proposa als seus usuaris i viceversa.

Book haul: Si el booktuber ens mostra els últims llibres que té, posa aquesta etiqueta. A vegades comenta el motiu pel qual els té o els ha escollit...

Bookhaton: Marató de lectura.

IMM (In My Mailbox): són els llibres que el booktuber ha agafat de la biblio, o li han regalat o ha comprat. Si els obre davant de la càmera i comparteix el moment amb els seus seguidors, el vídeo es diu unboxing.

Wrap up: Aquí sí que els booktuber comenta el llibre que ha llegit.

Book shelf tour: En aquest cas el booktubeer repassa la seva biblioteca personal.

Wishtlist: són els llibres que es volen aconseguir i encara estan pendents de publicació o traducció.

Top: Aquí el booktuber diria quins són els seus llibres preferits.

Cal que sigueu creatius, que crideu l'atenció, que intenteu fer una presentació original, que aconseguiu un estil propi, que no passi desapercebuts, és aconsellable fer-se un guió abans de posar-se a filmar. No se us pot veure incòmodes, amb tensió, xerrant massa de pressa perquè voleu acabar, o vacil·lant amb mots falca o amb emmmms que no s'acaben. S'ha d'intentar utilitzar un vocabulari adequat, unes frases enginyoses i simpàtiques, sense oblidar que la finalitat és publicitar de manera positiva o negativa un llibre que heu llegit.

Llista de figures retòriques

Com us he dit a l'entrada anterior i a classe i al mail setmanal, passo a parlar de les principals figures retòriques que han anat sorgint amb el comentari dels poemes.

Primer us he de dir que en teniu un llistat al llibre de text, entre les pàgines 420 i 424 i que, com la majoria de llistats, és correcte.

Amb tot, us les poso també aquí, perquè hi pugueu recórrer amb més facilitat i hi afegeixo allò que pretenen aconseguir.

La majoria de figures tenen com a finalitat captar l'atenció del receptor. Amb elles es subratlla la importància dels mots que les formen i qui llegeix o escolta s'hi fixa i n'extreu una sensació agradable o desagradable que limita o expandeix la comprensió del text. Les figures suggereixen, fan veure de manera diferent, donen detalls que condicionen la interpretació del text on es troben.

• Figures de dicció:
• al·literació: repetició d’un mateix so al llarg d’un vers. 
• paronomàsia: proximitat de dos o més mots parònims, és a dir, amb una semblança només formal (un fonema o síl·laba), o en l'ús del mateix mot en dos sentits diferents. 
• Figures de construcció:
• paral·lelisme i quiasme: repetició d'una mateixa estructura en diverses frases seguides, la primera de manera ordenada i la segona de manera creuada.
• anàfora: repetició dels mateixos mots al començament de dues o més clàusules successives; epanadiplosi: repetició dels mateixos mots al principi i al final d'una frase; i anadiplosi:repetició dels mateixos mots al final d'un vers i al principi del següent. 
• enumeració: acumulació de paraules en forma de llista seguida, que se separa per comes o nexes i ajuda a explicar allò que es descriu. El ritme de l'obra s'accelera en l'enumeració i pot acabar en un clímax o element clau. Si es fa amb absència de conjuncions tenim un asindeton que accentua la sensació de rapidesa, vivesa, etc. i si es fa amb gran abundància de conjuncions un polisíndeton que pot donar al text un ritme àgil, repetitiu o infantil, segons sigui el context.
• encavallament: no coincidència entre la pausa oral d'un vers i la pausa sintàctica de les paraules que el formen. 

• hipèrbaton: alteració de l'ordre dels mots habitual d'una llengua, canviant i fins forçant la posició dels elements d'una frase. És un recurs usat a la poesia per causar estranyesa i remarcar que es tracta d'un registre literari o per raons de rima i mètrica. Hem de recordar que l'ordre dels mots en una frase a la nostra llengua és: Subjecte (Det+Nom+CN) + Predicat (V+CD o CRV+CI + Pred + CC) o (V copulatiu + Atribut + CC)
• Figures de pensament:
• antítesi: contraposició de dos sintagmes, frases o versos en què cada un expressa una idea de significació afirmativa o negativa. Pot formar-se a partir de l'antonímia de mots o expressions o bé pel sentit ampli de les frases, que es refereixin a realitats oposades. L'efecte estilístic de la contraposició dóna més força a les imatges que la continguin; paradoxa: afirmació que sembla contradictòria o que va contra el sentit comú, però que és un enunciat veritable;  i oxímoron: juxtaposició de dos conceptes que tenen significats contradictoris per conferir un caràcter inesperat a l'expressió d'una idea. La forma més freqüent és la combinació d'un adjectiu i d'un substantiu: «nit clara».
• apòstrofe: dirigir-se cap a una entitat com a vocatiu, és a dir, com a possible destinatari del discurs literari. Sovint va separada d'una coma o dins d'un incís. Sol anar acompanyada d'una exclamació o mecanisme per denotar èmfasi, incloent-hi interjeccions. 
• interrogació retòrica: formulació d'una expressió interrogativa adreçada a un/a interlocutor/a de qui no s'espera resposta. Moltes vegades perquè aquesta ja se sap o se sobreentén.
• epítet: adjectiu que remarca una qualitat inherent a la cosa designada amb el substantiu. S'usa per emfasitzar aquesta qualitat inherent al substantiu en qüestió, i no pas per a especificar-lo o determinar-lo.
• hipèrbole: augment o disminució d'una qualitat sobre quelcom, fent una exageració.
  
  
  
• personificació: atribució de qualitats humanes a éssers no racionals, objectes, fenòmens naturals, etc
• Figures de desplaçament:
• comparació o símil: posar en relleu les semblances entre dos referents, de manera que es destaquin qualitats no evidents o bé es dugui a terme una descripció més gràfica i clara. Apareixen tots dos elements, sovint units per una paraula tipus "com". 
• metàfora: trasllat del sentit propi d'un terme a un altre amb el qual es relaciona per semblança. Aquesta identificació es basa en característiques comunes que fan que el lector pugui reconstruir un terme en llegir l'altre. És semblant a la comparació, però en la comparació apareixen tots dos termes i es diu el que tenen en comú, mentre que en la metàfora hi ha una substitució total entre paraules o expressions. Quan un text es basa en una metàfora continuada, es parla d'al·legoria. Una metàfora culturalment acceptada és un símbol. Quan la identificació no ve de la semblança sinó d'una relació semàntica basada en el veïnatge conceptual, parlem de metonímia, si la relació entre els dos temes és del tot per la part llavors podem parlar de sinècdoque.
  
• sinestèsia: barreja de sensacions amb sentits diferents dels que utilitzem per a percebre'ls. 

Com serà l'últim examen

 Ara que som a punt de fer el segon examen de la tercera avaluació i últim del curs, ens toca parlar-ne.

Com ja podeu suposar, tindrà com a tema la poesia i, concretament, els poemes dels quals hem parlat amb més profunditat. Però, quines coses hi poden sortir?

Aquí trobareu tot el que us heu de saber i tot el que us puc demanar, que no serà tot el que us demanaré, que si ho fes no acabaríem mai: 

• Què heu de saber per fer-lo?, tot i que segurament no us ho preguntaré.

Doncs aniria bé que sabéssiu comptar les síl·labes d'un poema, tenint en compte els fenòmens de contacte vocàlic que hi podeu trobar; què és la rima, quan comença i com la classifiquem; quines figures retòriques hem anat trobant, quina és la seva funció, com les hem de comentar; quina estructura té un sonet; quina diferència hi ha entre el tema de la poesia i el que la poesia explica o argument...

• Fins a quin poema podrà sortir.

Des de "Colguen les gents ab alegria festes" d'Ausiàs March, fins a "L'Aventura" de Josep Palau i Fabre.

Però no de tots podrà sortir el mateix.

1. Dels que ja van sortir al primer examen, es preguntarà vocabulari (les paraules que apareixen en aquesta entrada), i alguna qüestió del tema o de l'argument d'algun d'aquests poemes.
2. Dels que surten per primera vegada, el mateix tipus de preguntes que es van fer al primer examen.

• Quins apartats hi trobareu.

L'examen tindrà quatre apartats, com l'anterior:

1. de qüestions de mètrica: a partir d'un/s poema/es o fragment/s de... haureu de fer l'anàlisi mètrica, la de rima i identificar fenòmens de contacte vocàlic.
2. de qüestions de retòrica: a partir d'un/s poema/es o fragment/s de... haureu d'identificar les figures que s'indiquen o les que trobeu, explicar la seva utilitat (no definir-les) o fer amb elles allò que indica l'enunciat, com per exemple fer-ne la definició.
3. de qüestions de contingut: a partir d'un/s poema/es o fragment/s de... haureu d'explicar-ne el tema i/o l'argument.
4. de qüestions de vocabulari: sortiran 10 de les paraules que teniu a sota amb el vers en el qual surten.

Vocabulari possible: 

1. Ausiàs March:
1. plany (d’altre que mi en son continu plany.)
2. esquiu (els vius: / d’imaginar mon estat són esquius,)
3. esguard (Lo rei xiprè, presoner d’un heretge, / en mon esguard no és malauirat,)
2. Roís de Corella:
1. espars/a (sola, sens par, de les altres esparsa,)
2. llustre (ab un tal gest, les plomes i lo llustre,)
3. Francesc Vicent Garcia: 
1. atzabeja (sos cabells de finíssima atzabeja)
2. atònit (tan atònit contemplava / lo dolç combat,)
3. treva (temerós d'alguna gran desgràcia, /de prendre'ls treves ganes me venien.)
4. Jacint Verdaguer:
1. altiu/va (amb ses torres i cúpules altives / de vori, d'or i argent:)
2. rufagada (com rufagada que se'n du amb l'essència) 
3. emmusteïda (l'emmusteïda flor.)
5. Miquel Costa i Llobera:
1. esquerp (li donà per terra l’esquerpa serralada)
2. oratge (i té el llamp i l’oratge// per glòria i per delit.)
3. irat/da (Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,)
6. Alcover: 
1. soca: (i el llamp fins a la terra ma soca migpartí.)
2. entranyes ( Brots de migrades fulles coronen el bocí  // obert i sense entranyes)
3. brostar (i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,)
7. Papasseit: 
1. enyor (Tot l'enyor de demà)
2. davantal: (i duu un davantalet )
3. angoixa; (que si passa i no em deixa cap lletra m'angoixa)
4. sengles i cistells (amb sengles cistells grocs,)
5. quitxalla: (I tota la quitxalla del veïnat)
6. fressa (qui mourà tanta fressa perquè serà dijous)
7. assenyat/da (I els cavalls assenyats)
8. roderes (que dansa en el seguit de les roderes.)
9. rossa (I l'escudella rossa, // fumejant.)
8. Clementina Arderiu: 
1. abellir (l'amor pel risc // com m'abellia)
2. cercar:  (No l'he cercat; // me l'han donat // quan no el volia.)
3. ardent i brida (i, ardent, el cor//no vol cap brida.)
4. treva i neguit:   (Per una treva / per un oblit, / dono el neguit / amb clau i lleva.)
5. atzar: (per quin atzar?)
6. rullar: (la mar que rulla)
7. paranys: (paranys i risc)
8. clos: (donaré flors, / fora del clos.)
9. topar-me: (Quan el gran risc / vindrà a topar-me,)
10. lliurar-me: (amb cor segur, / sense ningú, / sabré lliurar-me)
9. Marius Torres: 
1. meandres: (en els meandres, grocs de lliris, verds de pau)
10. Pere Quart: 
1. corrandes: (Corrandes d'exili)
2. tramuntar i carena: (Una nit de lluna plena / tramuntàrem la carena)
3. ensagnar i esguerrar:  (Perquè ens perdoni la guerra,//que l’ensagna, que l’esguerra,)
4. acaronar i espatlla: (i l’acarono amb l’espatlla.)
5. enyorança (no em moriré d’enyorança//ans d’enyorança viuré.)
6. turons i serra: (tres turons fan una serra,//quatre pins un bosc espès,//cinc quarteres massa terra.)
7. cenyir i pujol: (Que els pins cenyeixin la cala,//l’ermita dalt del pujol;)
8. bategar: (que bategui com una ala)
9. recança: (una recança infinita.)
11. J.V. Foix: 
1. atzar i errar: (em plau d'atzar d'errar per les muralles)
2. tosca, remembrar, cellut i setge: (Sota un llorer i al peu de la font tosca,// De remembrar, cellut, setge i batalles.)
3. tenalles: (amb fèrries tenalles)
4. colls: (I enfilar colls, seguir per valls ombroses,)
5. rabent, guals i novell (Vèncer, rabent, els guals. Oh món novell!)
6. madones, càndid, rampell (les madones borroses,//  I el pintar extrem d’avui! Càndid rampell!)

O sigui que si us ha anat bé l'anterior, aquest també i si no, doncs el milloreu i farà mitjana.

Recordeu que per superar l'avaluació i l'assignatura heu de lliurar totes les feines que s'han demanat aquesta avaluació: dues expressions escrites i un comentari de poema. En cas contrari, hauríeu de presentar-vos a l'examen de juny.

Recordeu que la feina extra pot servir tant per apujar la nota de la tercera com per apujar la nota de la global i que l'últim dia per lliurar-la és el 4 de juny. Aquest cap de setmana us faré una entrada que explicarà allò que heu de fer.