Llista de figures retòriques

Com us he dit a l'entrada anterior i a classe i al mail setmanal, passo a parlar de les principals figures retòriques que han anat sorgint amb el comentari dels poemes.

Primer us he de dir que en teniu un llistat al llibre de text, entre les pàgines 420 i 424 i que, com la majoria de llistats, és correcte.

Amb tot, us les poso també aquí, perquè hi pugueu recórrer amb més facilitat i hi afegeixo allò que pretenen aconseguir.

La majoria de figures tenen com a finalitat captar l'atenció del receptor. Amb elles es subratlla la importància dels mots que les formen i qui llegeix o escolta s'hi fixa i n'extreu una sensació agradable o desagradable que limita o expandeix la comprensió del text. Les figures suggereixen, fan veure de manera diferent, donen detalls que condicionen la interpretació del text on es troben.

• Figures de dicció:
• al·literació: repetició d’un mateix so al llarg d’un vers. 
• paronomàsia: proximitat de dos o més mots parònims, és a dir, amb una semblança només formal (un fonema o síl·laba), o en l'ús del mateix mot en dos sentits diferents. 
• Figures de construcció:
• paral·lelisme i quiasme: repetició d'una mateixa estructura en diverses frases seguides, la primera de manera ordenada i la segona de manera creuada.
• anàfora: repetició dels mateixos mots al començament de dues o més clàusules successives; epanadiplosi: repetició dels mateixos mots al principi i al final d'una frase; i anadiplosi:repetició dels mateixos mots al final d'un vers i al principi del següent. 
• enumeració: acumulació de paraules en forma de llista seguida, que se separa per comes o nexes i ajuda a explicar allò que es descriu. El ritme de l'obra s'accelera en l'enumeració i pot acabar en un clímax o element clau. Si es fa amb absència de conjuncions tenim un asindeton que accentua la sensació de rapidesa, vivesa, etc. i si es fa amb gran abundància de conjuncions un polisíndeton que pot donar al text un ritme àgil, repetitiu o infantil, segons sigui el context.
• encavallament: no coincidència entre la pausa oral d'un vers i la pausa sintàctica de les paraules que el formen. 

• hipèrbaton: alteració de l'ordre dels mots habitual d'una llengua, canviant i fins forçant la posició dels elements d'una frase. És un recurs usat a la poesia per causar estranyesa i remarcar que es tracta d'un registre literari o per raons de rima i mètrica. Hem de recordar que l'ordre dels mots en una frase a la nostra llengua és: Subjecte (Det+Nom+CN) + Predicat (V+CD o CRV+CI + Pred + CC) o (V copulatiu + Atribut + CC)
• Figures de pensament:
• antítesi: contraposició de dos sintagmes, frases o versos en què cada un expressa una idea de significació afirmativa o negativa. Pot formar-se a partir de l'antonímia de mots o expressions o bé pel sentit ampli de les frases, que es refereixin a realitats oposades. L'efecte estilístic de la contraposició dóna més força a les imatges que la continguin; paradoxa: afirmació que sembla contradictòria o que va contra el sentit comú, però que és un enunciat veritable;  i oxímoron: juxtaposició de dos conceptes que tenen significats contradictoris per conferir un caràcter inesperat a l'expressió d'una idea. La forma més freqüent és la combinació d'un adjectiu i d'un substantiu: «nit clara».
• apòstrofe: dirigir-se cap a una entitat com a vocatiu, és a dir, com a possible destinatari del discurs literari. Sovint va separada d'una coma o dins d'un incís. Sol anar acompanyada d'una exclamació o mecanisme per denotar èmfasi, incloent-hi interjeccions. 
• interrogació retòrica: formulació d'una expressió interrogativa adreçada a un/a interlocutor/a de qui no s'espera resposta. Moltes vegades perquè aquesta ja se sap o se sobreentén.
• epítet: adjectiu que remarca una qualitat inherent a la cosa designada amb el substantiu. S'usa per emfasitzar aquesta qualitat inherent al substantiu en qüestió, i no pas per a especificar-lo o determinar-lo.
• hipèrbole: augment o disminució d'una qualitat sobre quelcom, fent una exageració.
  
  
  
• personificació: atribució de qualitats humanes a éssers no racionals, objectes, fenòmens naturals, etc
• Figures de desplaçament:
• comparació o símil: posar en relleu les semblances entre dos referents, de manera que es destaquin qualitats no evidents o bé es dugui a terme una descripció més gràfica i clara. Apareixen tots dos elements, sovint units per una paraula tipus "com". 
• metàfora: trasllat del sentit propi d'un terme a un altre amb el qual es relaciona per semblança. Aquesta identificació es basa en característiques comunes que fan que el lector pugui reconstruir un terme en llegir l'altre. És semblant a la comparació, però en la comparació apareixen tots dos termes i es diu el que tenen en comú, mentre que en la metàfora hi ha una substitució total entre paraules o expressions. Quan un text es basa en una metàfora continuada, es parla d'al·legoria. Una metàfora culturalment acceptada és un símbol. Quan la identificació no ve de la semblança sinó d'una relació semàntica basada en el veïnatge conceptual, parlem de metonímia, si la relació entre els dos temes és del tot per la part llavors podem parlar de sinècdoque.
  
• sinestèsia: barreja de sensacions amb sentits diferents dels que utilitzem per a percebre'ls.