Poemes 16, 17 i 18

Maria Antònia Salvà (1869 - 1958)

Talaiots 

(publicat 1952)

Hi ha un racó de la marina 

que té mon cor encativat: 

ullastres vells i soledat 

i cards ressecs d’aguda espina.

Entre els ullastres centenaris

qualque bordall de magraner

bada soliu en l’arrecer

ses flors roents com encantaris.

Per l’enderroc d’una paret,

talment armats que fessin guarda,

aguaiten punxes de donarda

que mai doblega vent ni set.

I uns talaiots allà escampats

en llur decrèpita ruïna,

pel sec terrer de la marina

semblen ossams mal soterrats.

La ment es perd dins la foscor.

Qui mai dirà com fou la vida

d’aquella gènera extingida

pel temps remot de l’antigor?

Un negre corb que l’aire bat

al talaiot son vol atura;

d’un alt cairell de roca dura

un mot d’enigma s’ha esbombat.

Misteriós, l’aucell en dol

ha dit un mot d’estrany llenguatge;

i fuig el corb. I aquell paratge

roman més mut i més tot sol.

Joan Salvat Papasseit (1894-1924)

Tot l'enyor de demà

(publicat el 1921)

Ara que estic al llit

                                    malalt,

                                    estic força content.

-Demà m'aixecaré potser,

i heus aquí el que m'espera:

Unes places lluentes de claror,

i unes tanques amb flors

                                   sota el sol,

                                   sota la lluna al vespre;

i la noia que porta la llet

que té un capet lleuger

i duu un davantalet

             amb unes vores fetes de puntes de coixí,

             i una rialla fresca.

I encara aquell vailet que cridarà el diari,

i qui puja als tramvies

                               i els baixa

                               tot corrent.

I el carter

que si passa i no em deixa cap lletra m'angoixa

perquè no sé el secret

                                de les altres que porta.

I també l'aeroplà

que em fa aixecar el cap

el mateix que em cridés una veu d'un terrat.

I les dones del barri

                            matineres,

qui travessen de pressa en direcció al mercat

amb sengles cistells grocs,

i retornen,

               que sobreïxen les cols,

i a vegades la carn,

i d'un altre cireres vermelles.

I després l'adroguer,

que treu la torradora del cafè

                                        i comença a rodar la maneta,

i qui crida les noies

i els hi diu: -Ja ho té tot?

I les noies somriuen

                            amb un somriure clar,

que és el baume que surt de l'esfera que ell volta.

I tota la quitxalla del veïnat

qui mourà tanta fressa perquè serà dijous

i no anirá a l'escola.

I els cavalls assenyats

                                i els carreters dormits

sota la vela en punxa

que dansa en el seguit de les roderes.

I el vi que de tants dies no he begut.

I el pa,

           posat a taula.

I l'escudella rossa,

                         fumejant.

I vosaltres              amics,

perquè em vindreu a veure

i ens mirarem feliços.

Tot això bé m'espera

                                si m'aixeco

                                demà.

Si no em puc aixecar

                                mai més,

heus aquí el que m'espera:

-Vosaltres restareu,

per veure el bo que és tot:

i la Vida

i la Mort.

Josep Ma de Sagarra (1894-1961):

Vinyes verdes vora el mar

(1923 publicació)

Vinyes verdes vora el mar,

ara que el vent no remuga,

us feu més verdes i encar

teniu la fulla poruga,

vinyes verdes vora el mar.

Vinyes verdes del coster,

sou més fines que la userda.

Verd vora el blau mariner,

vinyes amb la fruita verda,

vinyes verdes del coster.

Vinyes verdes, dolç repòs

vora la vela que passa;

cap al mar vincleu el cos

sense decantar-vos massa,

vinyes verdes, dolç repòs.

Vinyes verdes, soledat

del verd en l'hora calenta.

Raïm i cep retallat

damunt la terra lluenta;

vinyes verdes, soledat.

Vinyes que dieu adéu

al llagut i a la gavina,

i al fi serrellet de neu

que ara neix i que ara fina...

Vinyes que dieu adéu.

Vinyes verdes del meu cor...

Dins del cep s'adorm la tarda,

raïm negre, pàmpol d'or,

aigua, penyal i basarda.

Vinyes verdes del meu cor...

Vinyes verdes vora el mar,

verdes a punta de dia,

verd suau cap al tard...

Feu-nos sempre companyia,

vinyes verdes vora el mar!

Què entrarà al segon examen?

 Ara que ja he corregit el primer examen, ens toca parlar del segon.

El segon examen tindrà com a tema la poesia i hem de fixar quines coses hi poden sortir.

Aquí trobareu tot el que us puc demanar que no serà tot el que us demanaré que si no no acabaríem mai:

1. Definició de poesia o de poema: N'hem vist dues, la que trobem al llibre a la pàg. 15 i la que trobem al bloc aquí. I en podríem trobar d'altres, per exemple, segons l'Optimot la poesia és: L'art del llenguatge que consisteix a expressar segons un ritme, normalment el del vers, un o diversos temes, una idea, un sentiment, etc., als quals cada poeta vol donar un valor propi i universal alhora. I el poema és :L'obra poètica, de caràcter no narratiu, d'extensió diversa i de vast alè creador, que pot tenir tons diversos. La viquipèdia quan ens parla de poesia ens diu això i del poema ens en parla a continuació... A més, segur que al llibre de llengua i literatura castellanes teniu altres definicions més o menys acostades a aquestes tant de poesia com de poema. Quina és la bona? Totes, fins i tot podria ser bona la vostra que podríeu fer a partir de les diverses que heu anat llegint i que us han fet arribar a alguna altra manera d'explicar els dos conceptes més personal. El que ha de quedar clar és que heu de saber explicar què és una cosa,la poesia, i què és l'altra, el poema.
   
   
   
2. La mètrica: de la mètrica hem de saber uns quants conceptes, que són:
1. El vers: la definició de vers la trobareu a la pàg. 16 del llibre de text.
2. Els fenòmens de contacte vocàlic que hem de tenir en compte a l'hora de comptar-ne les síl·labes i que són: l'elisió, la sinalefa i el hiat també són a la mateixa pàgina.
3. Allà també hi teniu què és la cesura, en quin tipus de versos la podem trobar i quin nom rep cada part del vers que en té (hemistiqui).
4. Com fem el recompte sil·làbic en literatura catalana: fins a l'última síl·laba tònica o accentuada.
5. I, per últim, com es classifiquen els versos segons la seva mesura: fins a 8, versos curts o d'art menor i de 9 cap endavant, versos llargs o d'art major. Recordeu que el metre més corrent entre els d'art menor en literatura catalana és l'heptasíl·lab i entre els d'art major el decasíl·lab i l'alexandrí (de 12 amb cesura 6+6) fins al punt que si en trobeu de mesures diferents és molt probable i possible que hàgiu comptat malament i aconsellable que en repasseu el recompte.

1. La rima: la definició i els subtipus (consonant i assonant // oxítona, paroxítona i proparoxitona // fàcil i difícil) que trobareu a la pàg. 17 del llibre.
2. Les estrofes: què són (pàg. 19 del llibre). No preguntaré estrofes concretes.
3. Algun tipus de composició que ha sortit mentre llegíem els poemes, concretament: 
1. El sonet (pàg. 19) (Desolació de Joan Alcover)
2. La cançó (pàg. 22), (Vinyes verdes vora el mar, de Josep Ma de Sagarra)
3. L'elegia (pàg 22) (Desolació de Joan Alcover) i
4. L'oda (pàg. 22) (Oda a Espanya de Joan Maragall)
4. Altres tipus de poesia: 
1.  què són els versos blancs (pàg. 17),
2.  què són els versos lliures (pàg. 17),
3.  què és un poema en prosa (pàg. 23),
4.  què és un cal·ligrama (pàg. 23) i
5.  què és la poesia visual (pàg. 23). 

Pel que fa a allò que entra en la composició d'un poema i les figures retòriques que hi podem trobar, sobretot m'interessa que sapigueu:

1. què és la veu poètica.
2. què vol dir que el poema és un text el·liptic.
3. què són les imatges i quina diferència hi ha entre com les utilitzem a la llengua col·loquial i a la poesia.
4. què és el llenguatge figurat i com l'utilitzem a la llengua col·loquial i a la poesia
5. quines semblances trobem entre l'al·legoria, la comparació o el símil, la metàfora, la metonímia, la sinècdoque, el símbol i la sinestèsia.

Tota aquesta informació la trobareu aquí.

Pel que fa a tòpics literaris hem vist, de moment, el locus amoenus, el locus eremus i la mort per amor.

I, per acabar, dir-vos que de pràctica sortirà fer l'estudi mètric complet d'un poema i l'explicació i justificació d'una metàfora o similar, que que jo mateixa identificaré i marcaré.

Què farem aquesta avaluació per poder apujar/arrodonir la nota?

 Com ja us vaig dir l'avaluació passada i suposo que recordareu, aquesta avaluació també us proposo fer una feina voluntaria que podrà apujar fins a un punt, si aquesta vegada només un, la nota d'avaluació.

La feina és, em sembla a mi, relativament senzilla, l'estudi mètric complet d'un màxim de deu versos i la localització i explicació d'una figura retòrica.

Com sempre que puc, us en deixo un exemple fet per mi i després passo als detalls concrets del lliurament:

És quan dormo que hi veig clar

Foll d'una dolça metzina,

Amb perles a cada mà

Visc al cor d'una petxina,

Só la font del comellar

I el jaç de la salvatgina,

—O la lluna que s'afina

En morir carena enllà.

És quan dormo que hi veig clar

Foll d’una dolça metzina.

• El primer que hauríeu de fer és el recompte sil·làbic de manera gràfica, tot marcant l'última síl·laba tònica, que és l'última que entra en el recompte (groc) i els possibles hiats, sinalefes o elisions entre paraules (rosa):

És/ quan / dor/mo / que hi / veig / clar  a

Foll / d'una / dol/ça / met/zi/na,  b

Amb/ per/les / a / ca/da / mà  a

Visc / al / cor / d'u/na / pet/xi/na,  b

Só / la / font / del / co/me/llar  a

I el / jaç / de / la / sal/vat/gi/na, b

—O / la / llu/na / que/ s'a/fi/na b

En / mo/rir/ ca/re/na  en/llà.  a

És / quan / dor/mo / que hi / veig / clar  a

Foll / d’u/na / dol/ça / met/zi/na.  b

• El segon redactar aquesta informació: Aquests versos són heptasíl·labs (art menor). Als versos 1, 6 i 9 hi ha sinalefes; als versos 2, 4, 7, 8 i 10 hi ha elisions, només la del vers 8 no està marcada de manera gràfica. No hi ha cap hiat.
• Després passareu a la rima que també marcareu al poema (jo la subratllaré) i explicareu: tenen rima consonant, ja que a partir de l'última vocal accentuada o tònica els sons coincideixen completament. Tot i que "clar" (vers 1) i "mà" (vers 3) no s'escriuen igual, sí que sonen igual. Podríem dir que aquesta rima concreta és assonant, perquè només coincideixen les vocals, però hem de tenir en compte, d'una banda, que les vocals són l'únic que sona i de l'altra, que en l'altra combinació ("ina") coincideix tot. Per això diem que la rima és consonant. Pel que fa a la combinació, és: abababbaab. Destaco que els dos versos inicials i els dos finals es repeteixen, cosa que ens fa pensar que es podria tractar d'una cançó amb tornada. Les rimes en "a" són agudes, masculines o oxítones i les rimes en "ina" planes, femenines o paroxítones. Són fàcils, no és gens complicat trobar paraules que acaben en "a" tònica o en "ina". 
• I, finalment, marcareu una figura al poema (jo ho faré en negreta), del tipus que vulgueu, i l'explicareu: la figura que he marcat és una personificació o prosopopeia, ja que atribueix una qualitat dels éssers vius: morir, a un objecte inanimat: la lluna a fi que ens fem la idea que, bé s'acaba la nit i aviat comença el dia, bé la lluna és en fase minvant i gairebé no es veu, la qual cosa ens situaria en una nit molt fosca.
• Afegeixo com es compten els alexandrins amb un exemple, perquè si us en toca algun, ho sapigueu fer:
• "Jo /  so / l'es/queix / d'un / arbre, // es/po/ne/rós / a/hir": cada hemistiqui es compta com un vers independent, per tant, també ho hem de fer fins a l'última síl·laba tònica o acentuada: fins a ar i així tenim les 6 primeres síl·labes que en sumaran 12 amb les 6 següents (6+6).

Quin fragment de poema o poema triareu vosaltres per a fer aquesta feina?

Cap, m'haureu d'enviar un mail a mgonzalez@instituticaria.cat on em digueu que voleu fer-la i jo ja us n'enviaré un.

Fins a quin dia teniu temps de fer-la? Doncs fins al dia 5 de març a fi que jo tingui temps de corregir-la abans que fem l'avaluació.

Poemes 13,14 i 15

 Joan Maragall (1860-1911)

Oda a Espanya

(1900, publicació)

Escolta, Espanya, — la veu d’un fill

que et parla en llengua — no castellana:

parlo en la llengua — que m’ha donat

la terra aspra;

en ‘questa llengua — pocs t’han parlat;

en l’altra, massa.

T’han parlat massa — dels saguntins

i dels que per la pàtria moren:

les teves glòries — i els teus records,

records i glòries — només de morts:

has viscut trista.

Jo vull parlar-te — molt altrament.

Per què vessar la sang inútil?

Dins de les venes — vida és la sang,

vida pels d’ara — i pels que vindran;

vessada, és morta.

Massa pensaves — en ton honor

i massa poc en el teu viure:

tràgica duies — a morts els fills,

te satisfeies — d’honres mortals

i eren tes festes — els funerals,

oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos — marxar replens

dels fills que duies — a que morissin:

somrients marxaven — cap a l’atzar;

i tu cantaves — vora del mar

com una folla.

On són els barcos? — On són els fills?

Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:

tot ho perderes, — no tens ningú.

Espanya, Espanya, — retorna en tu,

arrenca el plor de mare!

Salva’t, oh!, salva’t — de tant de mal;

que el plor et torni feconda, alegre i viva;

pensa en la vida que tens entorn:

aixeca el front,

somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? — No et veig enlloc.

No sents la meva veu atronadora?

No entens aquesta llengua — que et parla entre perills?

Has desaprès d’entendre an els teus fills?

Adéu, Espanya!

Joan Alcover (1854-1926)

Desolació

(1909, publicació)
Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir,  
que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta;  
mes branques una a una va rompre la tempesta,  
i el llamp fins a la terra ma soca migpartí. 

Brots de migrades fulles coronen el bocí  
obert i sense entranyes, que de la soca resta;  
cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa,  
al cel he vist anar-se'n la millor part de mi. 

I l'amargor de viure xucla ma rel esclava,  
i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,  
i m'aida a esperar l'hora de caure un sol de conhort. 

Cada ferida mostra la pèrdua d'una branca:  
sens jo, res parlaria de la meitat que em manca;  
jo visc sols per plànyer lo que de mi s'és mort.

Josep Carner (1884-1970)

A un auró

(1957, publicació)

Farà aviat un any que cada dia

et veig per la finestra al meu costat,

oh noble auró d'un jardinet, que muntes 

               més alt que no el teulat!

     T'he vist perdre la fulla, trasmudar-te

de gronxada pintura en fi dibuix:

gran pomell d'angles, dominant el ròssec

               de fulles en garbuix.

     T'he vist, en afermada primavera,

movent a flocs el teu ramatge espès,

i entaforant-hi mes de cinc finestres

                i retallant-ne tres.

    Ja encambres dues merles amoroses; 

gais, pluja i vent vanen ton delit; 

mous fulles fosques i arracades tendres

                i el sol juga amb ta nit.

     I en l'alt escaig de la claror del dia,

quan als carrers la fosca, s'ajaçà,

dalt de ton cim els falciots fressegen 

               com dalt d'un campanar.

    Sovint em veus entre papers i llibres,

arraconats de la cortina els plecs,

o cercant ton consol en la fatiga

                 o solament perplex.

    Tu vas dir-me en hivern: —He de reviure;

tu no m'hauries d'envejar aquest do:

ara, en el fred i amb testa esblanqueïda,

                encara dones flor—.

    Oh noble amic sobre lilàs i hortènsies!

Si algú troba el meu nom, temps a venir,

que no retreguin una tasca incerta,

               sinó el teu cor veí.

Els poemes 10, 11 i 12

 Teodor Llorente (1836-1911)

Vora el barranc dels Algadins

1885 (publicació)

Vora el barranc dels Algadins

hi ha uns tarongers de tan dolç flaire,

que per a omplir d'aroma l'aire,

no té lo món millors jardins.

Allí hi ha un mas, i el mas té dins

volguts records de ma infantesa;

per ells jo tinc l'ànima presa

vora el barranc dels Algadins.

Vora el barranc dels Algadins,

s'alcen al cel quatre palmeres;

el vent, batent ales lleugeres,

mou son plomall i els seus troncs fins.

En ells, milers de teuladins

fan un soroll que el cor encisa.

¡Qui oir pogués sa xiscladissa

vora el barranc dels Algadins!

Vora el barranc dels Algadins,

l'aigua corrent los camps anega;

en sos espills lo sol llampega,

i trau l'arròs verdosos brins.

Sona el tic-tac en los molins;

i en caure el sol, caçadors destres,

a joca van d'ànecs silvestres

vora el barranc dels Algadins.

Vora el barranc dels Algadins,

mourà demà les palmes l'aire,

li donaran los horts son flaire,

i sa cantúria els teuladins.

El mas demà guardarà dins

dolços records i imatges belles;

jo no podré gojar ja d'elles

vora el barranc dels Algadins!

Jacint Verdaguer (1845-1902)

Vora la mar

(1883)

Al cim d'un promontori que domina 

les ones de la mar, 

quan l'astre rei cap a ponent declina 

me'n pujo a meditar.

Amb la claror d'aqueixa llàntia encesa

contemplo mon no-res; 

contemplo el mar i el cel, i llur grandesa 

m'aixafa com un pes. 

Eixes ones, mirall de les estrelles, 

me guarden tants records, 

que em plau reveure tot sovint en elles 

mos somnis que són morts.

Aixequí tants castells en eixes ribes 

que m'ha aterrat lo vent, 

amb ses torres i cúpules altives 

de vori, d'or i argent:

poemes, ai!, que foren una estona 

joguina d'infantons, 

petxines que un instant surten de l'ona 

per retornar al fons;

vaixells que amb veles i aparell s'ensorren 

en un matí de maig, 

illetes d'or que naixen i s'esborren 

del sol al primer raig:

idees que m'acurcen l'existència 

duent-se'n ma escalfor, 

com rufagada que se'n du amb l'essència 

l'emmusteïda flor.

A la vida o al cor quelcom li prenen 

les ones que se'n van; 

si no tinc res, les ones que ara venen, 

dieu-me, què voldran?

Amb les del mar o amb les del temps un dia 

tinc de rodar al fons; 

per què, per què, enganyosa poesia, 

m'ensenyes de fer mons?

Per què escriure més versos en l'arena? 

Platja del mar dels cels, 

quan serà que en ta pàgina serena 

los escriuré amb estels?

Miquel Costa i Llobera (1854-1922)

Lo pi de Formentor

(1885, publicació)

 Electus ut cedri             

Mon cor estima un arbre! Més vell que l’olivera,

més poderós que el roure, més verd que el taronger,

conserva de ses fulles l’eterna primavera,

i lluita amb les ventades que atupen la ribera,

com un gegant guerrer.

No guaita per ses fulles la flor enamorada;

no va la fontanella ses ombres a besar;

mes Déu ungí d’aroma sa testa consagrada

i li donà per terra l’esquerpa serralada,

per font la immensa mar.

Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina,

no canta per ses branques l’aucell que encativam;

lo crit sublim escolta de l’àguila marina

o del voltor qui puja sent l’ala gegantina

remoure son fullam.

Del llim d’aquesta terra sa vida no sustenta;

revincla per les roques sa poderosa rel;

té pluges i rosades i vents i llum ardenta,

i, com un vell profeta, rep vida i s’alimenta

de les amors del cel.

Arbre sublim! Del geni n’és ell la viva imatge;

domina les muntanyes i aguaita l’infinit;

per ell la terra és dura, mes besa son ramatge

lo cel que l’enamora, i té el llamp i l’oratge

per glòria i per delit.

Oh sí: que quan a lloure bramulen les ventades

i sembla entre l’escuma que tombi el seu penyal,

llavors ell riu i canta més fort que les onades

i vencedor espolsa damunt les nuvolades

sa cabellera real.

Arbre, mon cor t’enveja. Sobre la terra impura,

com a penyora santa, duré jo el teu record.

Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l’altura

i alimentar-se i viure de cel i de llum pura…

Oh vida, oh noble sort!

Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada

i arrela dins l’altura com l’arbre dels penyals.

Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,

i tes cançons tranquil·les aniran per la ventada

com l’au dels temporals.

Els poemes 7,8 i 9

 I aquí el 7, el 8 i el 9: 

Francesc Vicent Garcia: (1578-1623)

A una hermosa dama de cabell negre que es pentinava en un terrat amb una pinta de marfil: 

Ab una pinta de marfil polia

sos cabells de finíssima atzabeja

a qui los de or més fi tenen enveja,

en un terrat, la bella Flora, un dia;

Entre ells, la pura neu se descobria

del coll, que, ab son contrari més campeja,

i, com la mà com lo marfil blanqueja,

pinta i mà d'una peça pareixia.

Jo, de lluny, tan atònit contemplava

lo dolç combat, que ab extremada gràcia

aquests dos contraris mantenien

que el cor, enamorat, se m'alterava,

i, temerós d'alguna gran desgràcia,

de prendre'ls treves ganes me venien.

Anònim (Cançó popular, segle XIX)

El Mariner o A la vora de la mar

A la vora del mar - n'hi ha una donzella
que en brodava un mocador, - la flor més bella.
Com ne fou a mig brodar - li manca seda.
En veu venir un mariner - que el mar navega:
"Mariner, bon mariner - si en porteu seda?"
"De quin color la voleu, - blanca o vermella?"
"Vermelleta la vull jo, - que és millor seda.
Vermelleta la vull jo, - que és per la reina."
"Pugeu a dalt de la nau. - triareu d'ella."
Com dalt de la nau va ser - la nau feu vela;
Mariner es posa a cantar - cançons novelles.
Amb el cant del mariner - s'ha adormideta,
i amb els aires de la mar - ella es desperta.
"Mariner, bon mariner, - torneu-ne en terra,
que los aires de la mar - me'n donen pena."
"Això sí que no ho faré, - que heu de ser meva."
"De tres germanes que som, - só la més bella.
L'una és casada amb un duc, - l'altra és princesa
i jo, pobreta de mi, - marinereta."
"No sou marinera, no, - que en sereu reina,
que jo só lo fill del rei - de l'Anglaterra. 

Set anys fa que vaig pel món, - per vos donzella."

Bonaventura Carles Aribau (1798-1862)

La pàtria

(1833)

Adeu-siau, turons, per sempre adeu-siau

oh serres desiguals, que allí, en la pàtria mia,

dels núvols e del cel de lluny vos distingia,

per lo repòs etern, per lo color més blau.

Adeu tu, vell Montseny, que des ton alt palau,

com guarda vigilant, cobert de boira e neu,

guaites per un forat la tomba del Jueu,

E al mig del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors,

com conèixer pogués lo front de mos parents,

coneixia també lo so de tos torrents,

com la veu de ma mare o de mon fill los plors.

Mes, arrencat després per fats perseguidors,

ja no conec ni sent com en millors vegades;

així d'arbre migrat a terres apartades,

son gust perden los fruits e son perfum les flors.

Què val que m'haja tret una enganyosa sort

a veure de més prop les torres de Castella,

si el cant del trobador no sent la mia orella,

ni desperta en mon pit un generós record?

En va a mon dolç país en ales jo em transport,

e veig del Llobregat la platja serpentina,

que fora de cantar en llengua llemosina,

no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

Plau-me encara parlar la llengua d'aquells savis,

que ompliren l'univers de llurs costums e lleis,

la llengua d'aquells forts que acataren los reis,

defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

Muira, muira l'ingrat que, en sonar en sos llavis

per estranya regió l'accent nadiu, no plora,

que en pensar en sos llars, no es consum ni s'enyora,

ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis!

En llemosí sonà lo meu primer vagit,

quan del mugró matern la dolça llet bevia;

en llemosí al Senyor pregava cada dia,

e càntics llemosins somiava cada nit.

Si quan me trobo sol, parl amb mon esperit,

en llemosí li parl, que llengua altra no sent,

e ma boca llavors no sap mentir ni ment,

puix surten més raons del centre de mon pit.

Ix, doncs, per a expressar l'afecte més sagrat

que puga d'home en cor gravar la mà del cel,

oh llengua a mos sentits més dolça que la mel,

que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat

cessarà de cantar de mon patró la glòria

e passe per ta veu son nom e sa memòria

als propis, als estranys, a la posteritat.

 

La lectura dels poemes, què farem?

M’he estat mirant com tenim això de la lectura dels poemes i m’he adonat que hi ha molts poemes i pocs dies per acabar-los.

Per tant, he estat pensant com ho podríem fer a fi que tots tinguéssiu una nota de recitació i una altra com a oïdors i he decidit que la nota del comentari la deixarem per a la tercera i última avaluació.

Què farem doncs, quan llegim el nostre poema: 

• Primer direm qui en va ser l’autor, el situarem cronològicament i n'afegirem el títol. Si el poema té com a títol una xifra, afegirem a aquesta el primer vers. La resta escriurà aquestes dades en el format que li sigui més fàcil en el moment que ho farà.
• Llegirem en veu alta el poema, intentant fer-ne una lectura recitada que respecti la puntuació i que tingui l’entonació que els diversos signes ens demanen.
• En destacarem un aspecte, un de sol, el que ens hagi cridat més l’atenció, el que ens hagi estat més fàcil o més difícil de trobar... Exemples d’aspectes poden ser:
• Una figura retòrica concreta.
• La mètrica del poema.
• Un vers que hàgim trobat especialment interessant i el motiu.
• Una paraula que no havíem sentit mai i de la qual hem buscat el significat...
• Mentrestant, els nostres companys, tots aquells que aquell dia no llegeixin, a sota de les dades objectives del poema apuntaran una paraula, un sintagma, una frase, màxim un parell de frases que descriguin allò que han sentit mentre escoltaven. 
• Quan hàgim acabat les lectures, tots haureu d’enviar-me la llista que heu anat escrivint mentre les fèiem que passarà a comptar com una expressió escrita més.