Maria Antònia Salvà (1869 - 1958)
Talaiots
(publicat 1952)
Hi ha un racó de la marina
que té mon cor encativat:
ullastres vells i soledat
i cards ressecs d’aguda espina.
Entre els ullastres centenaris
qualque bordall de magraner
bada soliu en l’arrecer
ses flors roents com encantaris.
Per l’enderroc d’una paret,
talment armats que fessin guarda,
aguaiten punxes de donarda
que mai doblega vent ni set.
I uns talaiots allà escampats
en llur decrèpita ruïna,
pel sec terrer de la marina
semblen ossams mal soterrats.
La ment es perd dins la foscor.
Qui mai dirà com fou la vida
d’aquella gènera extingida
pel temps remot de l’antigor?
Un negre corb que l’aire bat
al talaiot son vol atura;
d’un alt cairell de roca dura
un mot d’enigma s’ha esbombat.
Misteriós, l’aucell en dol
ha dit un mot d’estrany llenguatge;
i fuig el corb. I aquell paratge
roman més mut i més tot sol.
Joan Salvat Papasseit (1894-1924)
Tot l'enyor de demà
(publicat el 1921)
Ara que estic al llit
malalt,
estic força content.
-Demà m'aixecaré potser,
i heus aquí el que m'espera:
Unes places lluentes de claror,
i unes tanques amb flors
sota el sol,
sota la lluna al vespre;
i la noia que porta la llet
que té un capet lleuger
i duu un davantalet
amb unes vores fetes de puntes de coixí,
i una rialla fresca.
I encara aquell vailet que cridarà el diari,
i qui puja als tramvies
i els baixa
tot corrent.
I el carter
que si passa i no em deixa cap lletra m'angoixa
perquè no sé el secret
de les altres que porta.
I també l'aeroplà
que em fa aixecar el cap
el mateix que em cridés una veu d'un terrat.
I les dones del barri
matineres,
qui travessen de pressa en direcció al mercat
amb sengles cistells grocs,
i retornen,
que sobreïxen les cols,
i a vegades la carn,
i d'un altre cireres vermelles.
I després l'adroguer,
que treu la torradora del cafè
i comença a rodar la maneta,
i qui crida les noies
i els hi diu: -Ja ho té tot?
I les noies somriuen
amb un somriure clar,
que és el baume que surt de l'esfera que ell volta.
I tota la quitxalla del veïnat
qui mourà tanta fressa perquè serà dijous
i no anirá a l'escola.
I els cavalls assenyats
i els carreters dormits
sota la vela en punxa
que dansa en el seguit de les roderes.
I el vi que de tants dies no he begut.
I el pa,
posat a taula.
I l'escudella rossa,
fumejant.
I vosaltres amics,
perquè em vindreu a veure
i ens mirarem feliços.
Tot això bé m'espera
si m'aixeco
demà.
Si no em puc aixecar
mai més,
heus aquí el que m'espera:
-Vosaltres restareu,
per veure el bo que és tot:
i la Vida
i la Mort.
Josep Ma de Sagarra (1894-1961):
Vinyes verdes vora el mar
(1923 publicació)
Vinyes verdes vora el mar,
ara que el vent no remuga,
us feu més verdes i encar
teniu la fulla poruga,
vinyes verdes vora el mar.
Vinyes verdes del coster,
sou més fines que la userda.
Verd vora el blau mariner,
vinyes amb la fruita verda,
vinyes verdes del coster.
Vinyes verdes, dolç repòs
vora la vela que passa;
cap al mar vincleu el cos
sense decantar-vos massa,
vinyes verdes, dolç repòs.
Vinyes verdes, soledat
del verd en l'hora calenta.
Raïm i cep retallat
damunt la terra lluenta;
vinyes verdes, soledat.
Vinyes que dieu adéu
al llagut i a la gavina,
i al fi serrellet de neu
que ara neix i que ara fina...
Vinyes que dieu adéu.
Vinyes verdes del meu cor...
Dins del cep s'adorm la tarda,
raïm negre, pàmpol d'or,
aigua, penyal i basarda.
Vinyes verdes del meu cor...
Vinyes verdes vora el mar,
verdes a punta de dia,
verd suau cap al tard...
Feu-nos sempre companyia,
vinyes verdes vora el mar!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada