L'oració (2). Els verbs pronominals.

Com que amb el que anem fent sembla que teniu el tema bastant per la mà i des d'un dels grups se m'ha fet l'observació que allò que sí que no sabeu és diferenciar un verb pronominal d'un que no ho és i un verb que regeix complement de règim verbal, d'una que no el regeix,  i a més, he observat que no sempre utilitzeu bé els verbs "ser" i "estar", farem èmfasi en aquestes tres qüestions, de moment.

• Els verbs pronominals: a la pàg. 90 teniu informació sobre verbs que utilitzem malament com a pronominals, però primer potser hauríem d'explicar què és un verb pronominal i quins verbs pronominals hi ha en catala.

Un verb pronominal és un verb intransitiu, gairebé sempre, que duu un pronom feble que no estableix cap relació anafòrica* amb cap altre sintagma del text i, per tant, no fa cap funció sintàctica en l’oració. 

* parlem de relacions anafòriques quan ens trobem la repetició d'un significat al llarg d'un text en forma de pronom, determinant, sintagma o elisió.

Llegiu els 2 primers paràgrafs de la lectura que hi ha a la pàgina 117 i assenyaleu les relacions anafòriques que hi trobis.

Quan estudiem els verbs pronominals hem de tenir present si ho són o no; és a dir, si porten un pronom gramaticalitzat al verb i que hi concorda en nombre i persona però que no té  cap antecedent (pronominal) o si aquest pronom que l'acompanya sí que té un antecedent i sí que fa una funció a la frase (no pronominal). Hem d'anar amb compte de no confondre'ls amb els verbs que duen pronoms reflexius o recíprocs.

Per diferenciar un verb que és pronominal (a) d'un que té un pronom en forma reflexiva o recíproca (b), podem fer una prova que consisteix a rescriure la frase tot canviant el pronom per l'expressió "a mi/a tu... mateix/a", si la frase funciona, té un cert sentit, el verb porta un pronom en forma reflexiva o recíproca: 

a) Em quedo a dormir = *Em quedo a mi mateixa a dormir. No té sentit, és pronominal.

b) Em miro al mirall = Em miro a mi mateixa al mirall. Té sentit, és un verb reflexiu.

es pentinaven

Fixem-nos que quan el verb és pronominal (a) no hi podem afegir ‘a mi mateixa’ perquè el pronom no substitueix cap altre element de l’oració. A (b), en canvi, sí.

Aquesta prova, és convenient de recordar-la perquè a vegades hi ha certa dificultat a saber si un verb és pronominal o no. Els pronoms reflexius tenen com antecedent el subjecte de l’oració, hi estableixen una relació anafòrica i, per tant, fan una funció sintàctica, complement directe o indirecte, dins l’oració:

1. La Maria es mira al mirall- CD // La Maria mira a ella mateixa al mirall.
2. La Maria es mira la cara al mirall- CI // La Maria mira la cara a ella mateixa - CD.

   

   no es mirava al mirall

3. Observem que quan el pronom és reflexiu sempre es podrà substituir per a ell/a, nosaltres...mateix/a/s/es. O per el, la, els, les o li.
1. Els verbs que en combinació amb els pronoms ‘nos’, ‘vos’, ‘se’ expressen una acció donada i rebuda alhora per cadascun dels qui la realitzen els anomenem recíprocs. Aquí el pronom també té funció sintàctica, fa de complement directe, perquè té com a antecedent el subjecte de l’oració que és plural perquè es pugui expressar la idea que és una acció que un fa a l’altre.
1. La Maria i la Cristina es molesten.
2. Ens enganyàvem mútuament.
3. Es miren l’una a l’altra

Els verbs pronominals que demanen un CRV no són gaire difícils de reconèixer. Fixeu-vos-hi, verbs com: abstenir-se, adir-se, adonar-se, aferrissar-se, entossudir-se, escarrassar-se, penedir-se, rebel·lar-se, etc.

1. Aquest color s’adiu amb tot.
2. No s’adona que ho fa malament.
3. T’entossudeixes a venir encara que no et trobis bé.
4. Es penedeix de tot el que li va dir.
5. Ens rebel·larem contra la direcció.

No permeten, en cap cas, que s'hi pugui afegir "a mi, tu,...mateix" i que la frase tingui sentit.

Recordem, a més, que els verbs pronominals són intransitius gairebé sempre. Verbs com: agenollar-se, captenir-se, abaltir-se, aclofar-se, acarnissar-se, agemolir-se, (de)candir-se, cruspir-se, empatollar-se, empassar-se, esquitllar-se ho són i per tant són pronominals.

Però menjar-se, cruspir-se , beure’s i similars són transitius i també pronominals:

1. Ens cruspirem un pollastre.

   

   es cruspeix un pollastre

També hem de destacar que de vegades, ens trobem verbs que amb el pronom tenen un sentit i sense un altre:
a)Veig la casa // hi veig molt bé amb aquestes ulleres. 
I d'altres que, senzillament, només tenen significat amb el pronom:
b) La Maria es queixa de tot// * La Maria queixa de tot. 

Els verbs impersonals sovint indiquen una activitat interna que es produeix en la persona o cosa designada pel subjecte: enrabiar-se, admirar-se, doldre’s, equivocar-se, recordar-se, oblidar-se, riure’s, pensar-se, creure’s, morir-se, evaporar-se (l’aigua), fondre’s (el glaç)

s'enfada!

ATENCIÓ: BAIXAR, CALLAR, CAURE, MARXAR, PUJAR, RIURE, SORTIR no són

pronominals en català

APRIMAR-SE, ENTRENAR-SE, ESCAPAR-SE, IMAGINAR-SE, PENTINAR-SE són

pronominals en català

Si voleu tenir més informació sobre el tema la podeu trobar als enllaços següents:

http://esadir.com/search?SearchableText=verbs+pronominals&C.

http://www.raco.cat/index.php/EstudiGral/article/viewFile/43636/56075.

En llengua catalana no emprem gaire la veu passiva, cosa que fa que moltes vegades en comptes d'ella ens trobem el verb actuant com a pronominal:

1. Aquesta tela es ven molt bé.
2. Això es porta molt.
3. Aquestes festes se celebren a l’estiu

Amb verbs intransitius o copulatius s’empra la partícula ‘se’ i es tracten com a pronominals per tal de fer la frase impersonal. Frases com aquestes, en les quals no es determina qui és l’autor de l’acció, poden reemplaçar-se per frases construïdes pel pronom ‘hom’ com a subjecte i el verb en singular:

1. En aquesta direcció s’arriba al mar/ En aquesta direcció hom arriba al mar.
2. Quan s’és jove, tot queda bé / Quan hom és jove, tot queda bé.

A continuació trobareu un enllaç  on podeu trobar una llista llarguíssima de verbs pronominals. Per aquest motiu també a sota trobareu una llista molt més reduïda de verbs pronominals treta de la” Gramàtica del català contemporani”

volum II, sintaxi, paràgraf 6.5.10.

• Verbs pronominals amb els pronoms el, la els les:

1. ballar-la: passar tripijocs: Tota la nit que la ballem, amb la història de les trucades anònimes.
2. cagar-la: equivocar-se de mig a mig: El 99 % dels cops que obre la boca, la caga.
3. campar-se-la: guanyar-se la vida, arreglar-se: Se la campen com poden.
4. carregar-se-la: ser culpat: El seu germà fa les malifetes, però: se la carrega ell.
5. dinyar-la: morir: Avui l'ha dinyada el gamarús del seu oncle.
6. fer-la, fregir-la, pegar-la: fer una mala passada: Si no te l'ha fet, te la farà.
7. fer-ho: fer l'amor: Quan ho fan se'ls sent per tota l'escala.
8. fer-s'ho: resoldre la situació, pixar-se o cagar-se: No sé com s'ho fa, però sempre se'n surt. El nen s'ho ha fet al damunt. 
9. jugar-se-la: arriscar, apostar: Te la jugues, fent fotos sense que et vegin; tu mateixa.

   

   te la jugues...

10. passar-la: patir: Ja l'ha passat, ja, aquesta àvia!
11. pelar-se-la: masturbar: ¿Te la pela sovint?
12. pirar-se-les: marxar: Jo me les piro, que això no m'agrada.
13. tenir-se-les: haver-se-les, barallar-se: No sé per què, però els de la junta se les tenen contínuament.
14. fer-la bona (a algú): cometre un error: Ara sí que me l'has feta bona!
15. passar (-se)-la: patir: Des que van morir els seus pares, (se) l’ha passada molt magra.
16. passar-(s')ho: passar el temps, divertir-se: S'ho passen molt bé a la platja.
17. Tenir-les: en oracions negatives: tenir por, desconfiar: Espero que vinguin, però no les tinc totes.

• Verbs pronominals amb el pronom 'en'

1. tornar-se’n: marxar al lloc de partença: Me'n torno a Tortosa dimarts.
2. sortir-se'n: quedar airós en una dificultat, reeixir: Encara no entenc com se'n va sortir, amb tanta gent fent-li la guitza
3. estar-ne: estar enamorat, tenir en compte: N'està molt, de la seva dona.

   

   En té prou essent al seu costat

4. dir-ne: anomenar: Del melic aquí se'n diu llombrígol.
5. haver-n'hi per (a) tant: no tenir gaire importància: No n'hi ha per (a) tant; aquest error no té importància.
6. saber-ne, de la missa, la meitat: conèixer poc o malament: Es glorieja de saber-ho tot sobre aquest tema, però no en sap, de la missa, la meitat.
7. dir-ne de tots colors; dir-ne de verdes i de madures: Dir molts penjaments d’algú: No es parla amb ell i en diu de tots colors. Des que s’ha separat en diu de verdes i de madures.
8. tenir-ne prou amb/de: ser suficient: En tinc prou amb la vostra visita.

• Verbs pronominals amb el pronom ‘hi’

1.  caure-hi; filar-hi: arribar a comprendre, encertar: Ara hi caic, que he fet tard.
2. clissar-hi, veure-(s’)hi: tenir visió: Sense ulleres no hi clisso ni gota.
3. conèixer-s’hi; conèixer-se: ser evident, notar-se: Quan haurem pintat la sala, s'hi coneixerà.
4. entendre-hi: ser coneixedor, saber d'alguna cosa: Jo d'enologia no hi entenc.
5. entendre-s’hi: trobar la manera de no confondre's i avançar: Amb tants papers no m'hi entenc.
6. fer-hi: intervenir, influir: No hi podem fer res / També hi deu fer que ell sigui feble.
7. fer-s’hi, fer-se: tenir relacions, avenir-se: Encara que són família, no es/s'hi fan gaire
8. jugar-s’hi: apostar: ¿Què t'hi jugues que arriba ella primer?
9. veure-hi: Amb tan poca claror, no hi veurem.
10. mirar-s’hi, pensar-s’hi: reflexionar molt abans de fer una cosa: És una decisió molt important i crec que t'hi hauries de mirar més.
11. palpar-hi: tenir tacte: No se què em passa a la mà, noto que no hi palpo.
12. sentir-hi: tenir oïda: No hi sent d'una orella.
13. ser-hi: intervenir, participar: Quan es parla de beneficis, tothom hi vol ser.
14. tocar-hi: fer raonaments encertats; en oracions negatives: estar boig: Trobo que hi toques, quan parles de política / No hi toca, cada dia diu coses més estranyes.
15. tornar-s’hi: respondre: Si t'insulten, torna-t'hi.
16. trobar-s’hi: sentir-se còmode: No t'hi troba, fent de cap de relacions públiques.
17. valer-(s’)hi: estar permès: No (s')hi val a badar.
18. dir-hi la seva: opinar: Deixa que cadascú hi digui la seva.
19. ser-hi; tornar-hi: repetir, succeir mes d'una vegada: Ja hi som! Ja hi tornem!
20. no ser-hi tot: estar o ser boig: Pobre home, no hi és tot!

    

    Sembla que s'hi troben bé

I ara hauríem de fer exercicis sobre el tema, al llibre només en trobem un, molt senzill que farem, és clar, el 14 de la pàg. 94, després veurem si serà necessari fer-ne més o, senzillament, ja ens els anirem trobant mentre anem analitzant frases.

Què entrarà al control núm 4

Aviat fem el segon control de l'avaluació, ara toca, doncs, mirar què hem fet i què hi entra.

• Fixarem primer què hem estat fent aquests dies:

• Hem acabat amb Tirant lo Blanc:
• Concepte d'amor (aquí)
• Versemblança i novel·la total (aquí)
• Els personatges (aquí)
• Hem fet un breu estudi sobre la literatura catalana medieval (pàg. 218 a 221)
• Hem sentit un tou de poemes recitats i explicats amb més o menys encert per vosaltres o per mi.
• Hem començat a fer l'oració, de la qual, pel que fa a la teoria, heu de saber el que surt aquí i pel que fa a la pràctica, hem fet els exercicis de la pàg. 121.
• A més, hi ha algun tema que ja hem fet que tornarà a sortir.

• I ara veurem què pot sortir al control:
• Un exercici de transcripció fonètica.
• Preguntes sobre les qüestions que hem après de Tirant lo Blanc com a novel·la.
• Un parell de qüestions sobre la narrativa medieval.
• Un dels poemes que hem llegit: s'haurà d'explicar, pot tenir alguna pregunta del seu vocabulari i se n'haurà de fer l'estudi mètric. Concretament poden sortir els poemes que hi ha a les entrades: poesia 3, poesia 4 i poesia 5.
• Un parell de qüestions teòriques sobre l'oració i un exercici tipus els que hem fet de la pàgina citada abans.

L'oració. (1)

Ha arribat l'hora de canviar de tema: la fonètica la continuarem el curs que ve i ara repassarem l'oració i els seus components. Farem servir el llibre tant com puguem el seguirem des d'aquí i afegirem algunes coses que ens semblin imprescindibles.

Comencem amb la definició de què és una oració:

• Segons el llibre (pàg. 120), "l'oració és una unitat sintàctica formada per dos components: el subjecte (que indica de qui o de què es parla) i el predicat (que informa sobre el subjecte: activitat, estat...). Aquesta definició té, però, una excepció: no totes les oracions tenen subjecte (el·líptic o no), les anomenades impersonals, com ja ens indica el seu nom, no en poden tenir. Quines són?
• Hi ha més possibles definicions des d'altres branques de la lingüística que no podem obviar i que tampoc són del tot completes quan les analitzem:
• Des de la semàntica podem dir que una oració és aquell enunciat que té un sentit complet.
• Des de la prosòdia diem que una oració és aquell enunciat que emetem entre dues pauses.
  

Podries dir quins problemes tenen aquestes definicions? Per quin motiu tampoc les podem considerar completes?

Per tant, la definició més completa que podem fer d'oració és: 

"Forma lingüística delimitada per dues pauses que té independència sintàctica, aporta un sentit complet i, des d'un punt de vista estructural, normalment consta d'un subjecte i un predicat."

Continuant amb el que ens diu el llibre, l'oració ha de seguir els principis següents:

• jerarquia: dins de l'oració hi ha elements que podríem anomenar principals o nuclis i elements que depenen d'ells o subordinats. Podríeu dir quins són els elements que poden ser principals i per què?
• concordança: dins de l'oració uns elements han de concordar necessàriament amb altres amb qui estan relacionats. Per aquest motiu el nucli del subjecte i el del predicat han de concordar en nombre i en persona i el nucli d'un sintagma nominal (independentment de la funció que faci) i els seus complements han de concordar en gènere i nombre. 
• recursivitat: qualsevol oració o part de l'oració pot ampliar-se amb estructures que hi estan relacionades. No hi ha límit per a la recursivitat, en teoria podríem, per exemple, fer un sintagma nominal que contingués infinits complements de nom. Per què no ho fem?
  

I ara que ja tenim clara la definició d'oració farem un breu repàs dels seus components.

Una oració està constituïda per sintagmes i els sintagmes per paraules i les paraules les agrupem en diversos conjunts que tenen característiques comunes, a cadascun d'aquests conjunts l'anomenem categories, quantes categories de paraules tenim a la nostra llengua? (pàg. 56).

• Determinants: delimiten el significat del nom i acostumen a ser variables en gènere i en nombre. (pàgs. 64,65, 66).
• Adjectius: qualifiquen el nom i acostumen a ser variables en gènere i en nombre. (pàg. 59).
• Substantius: designen els elements de la realitat i acostumen a ser variables en gènere i en nombre. (pàgs. 57, 58).
• Pronoms: substitueixen el nom (o l'adjectiu o l'adverbi), potser seria més correcte dir que poden fer les mateixes funcions que un nom (o un adjectiu o un adverbi) i acostumen a ser variables en gènere, en persona i en nombre. (pàgs. de la 148 a la 163).
• Verbs: expressen accions, estats, pertinences, processos... i són variables en nombre, persona, mode i temps.(pàgs. 69 a 79 incloses i de la 86 a la 91 incloses).
  
• Adverbis: modifiquen el verb (o l'adjectiu o l'adverbi mateix) i són invariables. (pàgs. de la 96 a la 102).
• Preposicions: relacionen categories mitjançant la subordinació i són invariables. (pàgs. de la 106 a la 110).
• Conjuncions: relacionen categories mitjançant la coordinació o la subordinació i són invariables. (no són al llibre).

I de sintagmes? (pàg. 56)

• Sintagma nominal: que té com a nucli un nom substantiu.
• Sintagma preposicional: que també té com a nucli un nom substantiu, però va encapçalat per una preposició.
• Sintagma adjectival: que té com a nucli un adjectiu.
• Sintagma adverbial: que té com a nucli un adverbi.
• Sintagma verbal: que té com a nucli un verb.
  

Hem de recordar que, dins de cada sintagma podem trobar-ne d'altres que  en depenen o s'hi subordinen.

I d'oracions:

• Oracions simples: Les oracions simples estan formades per un sol Predicat que té, excepte les impersonals, el seu corresponent Subjecte, elidit o no. 
• Oracions compostes: les oracions compostes estan formades per dos Predicats o més, que tenen, excepte si són impersonals, el seu corresponent Subjecte, elidit o no.
• Juxtaposades: les proposicions són independents entre elles, estan al mateix nivell sintàctic, tenen sentit complet i s’uneixen mitjançant signes de puntuació.
• Coordinades: les proposicions són independents entre elles, estan al mateix nivell sintàctic, tenen sentit complet i s’uneixen mitjançant conjuncions o locucions conjuntives.
• Subordinades: Estan formades per una oració principal i una o més de subordinades. Existeix una relació de subordinació o dependència de les segones respecte a la primera o principal. Les oracions subordinades realitzen una funció gramatical dins de l'oració principal.

I ara ja som a punt per fer els primers exercicis: l'1, el 2 i el 3 de la pàg. 121 als quals els canviarem l'enunciat pel que teniu a continuació: "Identifica les categories de les frases que tens a continuació, primer els tipus de mots, després els tipus de sintagmes i, finalment, els tipus d'oracions i digues amb quina jerarquia els trobem disposats".  

8a miniredacció

Ja toca donar la setena miniredacció, i fer la vuitena.

Recordem de nou com s'han de presentar:

• En un full blanc, preferiblement de reutilització.
• Amb la data i el vostre nom a la banda dreta superior del full.
• Amb el núm. i el títol de la redacció al centre del full i a sota del vostre nom i de la data.
• Amb la millor lletra possible i respectant tant els marges com la separació entre línies.
• Amb la paraula núm 50 marcada amb una doble ratlla.
• Acabada amb un punt i final.

El temes seran més o menys generals, no cal que respongueu amb la veritat, sempre podeu utilitzar la imaginació, ara, l'expressió ha de ser coherent.

Se us marcaran les faltes i es puntuarà.

I, ara una cosa nova: 

A partir d'aquesta miniredacció, començarem a treballar els temps verbals. I amb aquesta, concretament, repassarem el perfet d'indicatiu, que abans anomenàvem indefinit i que és el que té aquesta forma: 

Jo he nascut

Tu has nascut

Ell/a ha nascut

Nosaltres hem nascut

Vosaltres heu nascut

Ells/es han nascut

Per fer-ho, haurem d'explicar alguna cosa pròpia del passat més acostat al present, i això és factible posant-nos, per exemple, en aquesta situació: acabem d'arribar a casa, ens demanen com ens ha anat el dia i ho expliquem:
Com m'ha anat el dia? Doncs si fa no fa com cada dia de cada dia, ni bé ni malament, he tingut un d'aquells dies normals: ha sonat el despertador a la mateixa hora de sempre, com sempre també, l'he apagat i he continuat dormint fins que ha sonat de nou, deu minuts després. M'he aixecat, m'he dirigit a // la cuina, m'he begut un got d'aigua, m'he menjat una mandarina i, resseguint la paret, no gaire segura encara de si estava desperta o dormint, he anat a la dutxa, quan he sortit, m'he vestit, he agafat la bossa, he tret la tarja de metro, he baixat les escales, he sortit al carrer. Encara era de nit. He perdut el metro que sempre perdo i he esperat que arribés el següent. He baixat a Bogatell, jo i tot de gent que ja començo a conèixer de vista i que també deu treballar per la zona i la Mercè, que sempre va a un dels vagons del darrere de tot. Hem xerrat fins que hem entrat a l'Institut i, quan ha sonat el primer timbre hem anat cap a classe. A mi m'agrada ser puntual a les classes, estar-me una estona sola i anar veient com van arribant un darrere l'altre i, quan ja hi han arribat tots, o gairebé tots, hem començat fins que ha sonat el timbre, una altra classe, timbre, descans, timbre, classe, timbre, classe, timbre descans, timbre, l'última classe i cap a casa caminant, pel camí de sempre que els altres encara fan mandra d'agafar. 

Poesia 6.

Cançoneta incerta de Josep Carner:

Aquest camí tan fi, tan fi,

¿qui sap on mena?

¿És a la vila o és al pi

de la carena?

Un lliri blau, color de cel,

diu: -Vine, vine-.

Però: -No passis! -diu un vel

de teranyina.

Serà drecera del gosat,

rossola ingrata,

o bé un camí d'enamorat,

colgat de mata?

És un recer per a adormir

qui passi pena?

Aquest camí tan fi, tan fi,

qui sap on mena?

Qui sap si trist o somrient

acull son hoste?

Qui sap si mor sobtadament,

sota la brosta?

Qui sabrà mai aquest matí

a què em convida?

I és camí incert cada camí,

 cada vida.

El camí de què parla l'autor és la vida. Comença preguntant -se cap a on ens portarà, si la trobarem amb gent o sols, què farem si trobem diversos camins que podem agafar i quins dubtes ens plantejarà. A la tercera estrofa diu que ningú sap si el camí serà bonic i somrient o si ens portarà a una mort sobtada. Acaba dient que mai sabrem quin camí escollir, fins que no l’haguem ja triat. Però que cada camí és una vida.
Mètricament està format per tres octaves d’art menor, amb rima entre la primera amb la tercera i la segona amb la quarta, combinacions de versos octosíl·labs i tetrasíl·labs, i rimen els octosíl·labs entre si i els tetrasíl·labs entre si. 

I aquí el trobareu cantat per José Carreras en versió musicada d'Eduard Toldrà:

L'encís que fuig de Maria Antònia Salvà:

Boira que el cim vas fregant volandera,

flaire qui passes amb l'ala del vent,

signe de neu que entre molsa i falguera

dius ta cançó per rocosa pendent,

rous matinals i poncelles descloses,

com jo fruesc vostre encís fugitiu!

Dins el misteri que esfulla les roses

veig la Bellesa qui passa i somriu.

Amb quin plaer d'exquisida recança

jo l'he sentida quan passa pel món,

que en sa escomesa ja duu l'enyorança,

de tan seguit com s'allunya i se fon!

Tota ma vida tremola agraïda

quan un moment l'he sentida vibrar.

Mes ella passa, i què en resta a la vida

sinó el neguit de sentir-la passar?

Oh aquell desfici que mai s'agombola!

Oh aquella amor consirosa i plaent,

de tot quant fuig, o qui passa, o qui vola,

boira del cim o fontana d'argent!

"L'encís que fuig" descriu les emocions que li causa la natura, que per ella és la màxima bellesa. I com a perfecta bellesa, aquesta fuig ràpidament, comparant-ho amb la vida. Per a la poetessa, el vent, la boira, la neu, la nuvolada i les roses són elements darrere dels quals s'hi amaga el misteri i si te n'allunyes sents enyorança. Acaba fent referència a la boira del cim o a la fontana d'argent, elements que generen moments de bellesa. Pel que fa a la forma, consta de 5 estrofes de 4 versos decasíl·labs cadascuna que rimen ABAB.

I aquí el trobareu cantat pel seu fill, Blai Vidal:

Oda a Guynemer de Josep Ma Junoy:

Aquest cal·ligrama, que va ser el primer que es va fer en llengua catalana, és una síntesi d’elements futuristes i cubistes.

Lloa l’heroisme de l'aviador capità Guynemer que morí en combat (11/9/1917). És un cant als joves herois defensors de la llibertat. El títol té un valor descriptiu: el cal·ligrama és una oda per expressar els sentiments de lloança al jove capità de l’aviació francesa.

El podem dividir en dues parts:

a) El fons:

Destaca molt està escrit en majúscules i en punts com si fos un cartell de llums. És l’escenari de l’acció el “cel de França”, que per remarcar-ho està escrit en francés.

b) El text:

Escrit en català, lletra majúscula i en cos petit en forma d’estela del fum d’un avió que vola entre les constel·lacions. La forma en què està escrit representa l'ànima del capità Guynemer, que, en morir en combat, puja al cel, on descansa en pau.

Aquest poema no utilitza cap recurs mètric, es podria dir que el cal·ligrama ja és, en si, un recurs mètric del cubisme. No hi ha tampoc cap signe de puntuació, només utilitza lletres majúscules.

I aquí us deixo un video curiós que ha fet una alumna de batxillerat.

Poesia 5.

Lo Pi de Formentor de Miquel Costa i Llobeera:

Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera,

més poderós que el roure, més verd que el taronger,

conserva de ses fulles l'eterna primavera

i lluita amb les ventades que atupen la ribera,

com un gegant guerrer.

No guaita per ses fulles la flor enamorada;

no va la fontanella ses ombres a besar;

mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada

i li donà per terra l'esquerpa serralada,

per font la immensa mar.

Quan lluny, damunt les ones, reneix la llum divina,

no canta per ses branques l'aucell que encaptivam;

el crit sublim escolta de l'àguila marina

o del voltor qui passa sent l'ala gegantina

remoure son fullam.

Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta;

revincla per les roques sa poderosa rel;

té pluges i rosades i vents i llum ardenta,

i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta

de les amors del cel.

Arbre sublim! del geni n'és ell la viva imatge;

domina les muntanyes i aguaita l'infinit;

per ell la terra és dura, mes besa son ramatge

el cel que l'enamora, i té el llamp i l'oratge

per glòria i per delit.

Oh sí: que quan a lloure bramulen les ventades

i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,

llavors ell riu i canta més fort que les onades,

i, vencedor, espolsa damunt les nuvolades

sa caballera real.

Arbre mon cor t'enveja. Sobre la terra impura,

com a penyora santa duré jo el teu record.

Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura

i alimentar-se i viure de cel i de llum pura...

Oh vida! oh noble sort!

Amunt ànima forta! Traspassa la boirada

i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.

Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,

i tes cançons tranquil·les aniran per la ventada

com l'au dels temporals.

El poeta s’inspirà per escriure aquest poema en les visions feréstegues de pins arrelats en els penya-segats de la península de Formentor, a la costa nord-est de l’illa de Mallorca.

El va escriure sota la influència del Romanticisme de Victor Hugo, però és una peça personal i madura.

El pi se’ns presenta com un heroi d’una epopeia natural, un gegant guerrer, eixut i aspre; arrelat en unes condicions impossibles, assetjat per vents i onades. Però és sacralitzat per Déu. Per tot plegat és equiparat al geni, que lluita, en solitari, contra les adversitats de la vida mundana, per ascendir i mantenir-se a les altures de d’on està en contacte amb la divinitat. El poeta el reconeix com a envejable model de vida: lluitar per vèncer.

Pel que fa a la mètrica, el poema consta de vuit estrofes de quatre versos alexandrins i un cinquè hexasíl·lab, amb una rima que segueix l’esquema: 12A/12B/12A/12A/6b.

I aquí el trobareu cantat per Maria del Mar Bonet:

 Oda a Espanya de Joan Maragall:

Escolta, Espanya, — la veu d’un fill

que et parla en llengua — no castellana:

parlo en la llengua — que m’ha donat

la terra aspra;

en ‘questa llengua — pocs t’han parlat;

en l’altra, massa.

T’han parlat massa — dels saguntins

i dels qui per la pàtria moren;

les teves glòries — i els teus records,

records i glòries — només de morts:

has viscut trista.

Jo vull parlar-te — molt altrament.

Per què vessar la sang inútil?

Dins de les venes — vida és la sang,

vida pels d’ara — i pels que vindran;

vessada, és morta.

Massa pensaves — en ton honor

i massa poc en el teu viure:

tràgica duies — a mort els fills,

te satisfeies — d’honres mortals

i eren tes festes — els funerals,

oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos — marxar replens

dels fills que duies — a que morissin:

somrients marxaven — cap a l’atzar;

i tu cantaves — vora del mar

com una folla.

On són els barcos? — On són els fills?

Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:

tot ho perderes, — no tens ningú.

Espanya, Espanya, — retorna en tu,

arrenca el plor de mare!

Salva’t, oh!, salva’t — de tant de mal;

que el plor et torni feconda, alegre i viva;

pensa en la vida que tens entorn:

aixeca el front,

somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? — No et veig enlloc.

No sents la meva veu atronadora?

No entens aquesta llengua — que et parla entre perills?

Has desaprès d’entendre an els teus fills?

Adéu, Espanya!

El tema principal del poema és el nacionalisme des de la perspectiva de l’inici del segle XX. El poema és una poetització del fracàs. En les estrofes 1 i 3 observem que hi ha una crítica que Catalunya fa a Espanya. En les estrofes 2 i 4 Maragall fa referència a la visió antiquada dels qui governen. A la 5 i 6 es produeix una reflexió sobre la mort de soldats innocents. Per últim trobem que en les dues últimes estrofes es troba una crida a la modernització de l’estat.

L’oda està dividida en vuit estrofes de sis versos. Primer de tot identifiquem quatre decasíl·labs (els tres primers i el cinquè) i dos tetrasíl·labs (el quart i el sisè) sense rima regular. Observem que només alguns versos de manera lliure coincideixen amb la mateixa rima. 

I aquí el trobaràs recitat per Xavier Ribalta:

I, l'última poesia d'aquesta entrada,

La Balanguera de Joan Alcover:

La balanguera, misteriosa,

com una aranya d'art subtil,

buida que buida sa filosa,

de nostra vida treu el fil.

Com un parca bé cavil·la,

teixint la tela per a demà.

La balanguera fila, fila,

La balanguera filarà.

Girant la ullada cap enrere,

guaita les ombres de l'avior,

i de la nova primavera

sap on s'amaga la llavor.

Sap que la soca més s'enfila

com més endins pot arrelar.

La balanguera fila, fila,

La balanguera filarà.

Quan la parella ve de noces,

ja veu i compta ses minyons;

veu com davallen a les fosses

els que ara viuen il·lusions,

els que a la plaça de la vila

surten a riure i a cantar.

La balanguera fila, fila,

La balanguera filarà.

Bellugant l'aspi el fil cabdella,

i de la pàtria la visió

fa bategar son cor de vella

sota la sarja del gipó.

Dins la profunda nit tranquil·la,

destria l'auba que vindrà.

La balanguera fila, fila,

La balanguera filarà.

De tradicions i d'esperances

tix la senyera pel jovent,

com qui fa un vel de nuviances

amb cabelleres d'or i argent.

De la infantesa qui s'enfila,

de la vellura qui se'n va...

La balanguera fila, fila,
La balanguera filarà.

La balanguera és un poema popular que vol transmetre el símbol de permanència col·lectiva sobre els individus. La balanguera és un poema que reflecteix el pas del temps com a fet devastador i intenta ressorgir la cultura i les tradicions de Mallorca. El 1996 va ser declarada com l’himne oficial de Mallorca musicada per Amadeus Vives.

Amb una intenció clarament sincera i amb la utilització d’un llenguatge culte i gens encarcarat, desenvolupa un cant al pas del temps i a la fugacitat de la vida i posa les esperances en el futur. Tot i així, l’autor parla del temps com un fet devastador que destrueix tots els béns que es posseeixen i del dolor produït per la mort dels fills, manifestat en forma d’elegia. Parteix d’un fragment d’una cançó popular que diu “La balanguera fila, fila / la balanguera filarà” que fa referència a una vella fada que fa i desfà els atzars de la vida, mentre belluga l’aspi en un racó del poble. El nom, segurament, prové d’una dansa, la bolanguera, amb el radical modificat per analogia del nom propi Berenguera. 

Mètricament és un poema que està estructurat en cinc estrofes (sextetes) de sis versos octosíl·labs d’art menor amb una tornada de dos versos també de vuit síl·labes. L’esquema mètric que segueix el poema és: 8a, 8a, 8b, 8b, 8c, 8c / 8c, 8c. A més, s’estructura en cinc parts que corresponen amb cadascuna de les estrofes. Tot i així, després de cada estrofa l’autor utilitza dos versos, d’una cançó popular mallorquina, que els podem anomenar tornada.

I aquí la trobareu cantada per Maria del Mar Bonet, és convenient que sapigueu que aquesta cançó és l'himne de Mallorca.