Lo Pi de Formentor de Miquel Costa i Llobeera:
Oda a Espanya de Joan Maragall:
Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera,
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l'eterna primavera
i lluita amb les ventades que atupen la ribera,
com un gegant guerrer.
No guaita per ses fulles la flor enamorada;
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada
i li donà per terra l'esquerpa serralada,
per font la immensa mar.
Quan lluny, damunt les ones, reneix la llum divina,
no canta per ses branques l'aucell que encaptivam;
el crit sublim escolta de l'àguila marina
o del voltor qui passa sent l'ala gegantina
remoure son fullam.
Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel;
té pluges i rosades i vents i llum ardenta,
i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta
de les amors del cel.
Arbre sublim! del geni n'és ell la viva imatge;
domina les muntanyes i aguaita l'infinit;
per ell la terra és dura, mes besa son ramatge
el cel que l'enamora, i té el llamp i l'oratge
per glòria i per delit.
Oh sí: que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades,
i, vencedor, espolsa damunt les nuvolades
sa caballera real.
Arbre mon cor t'enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura...
Oh vida! oh noble sort!
Amunt ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquil·les aniran per la ventada
com l'au dels temporals.
El poeta s’inspirà per escriure aquest poema en les visions feréstegues de pins arrelats en els penya-segats de la península de Formentor, a la costa nord-est de l’illa de Mallorca.
El va escriure sota la influència del Romanticisme de Victor Hugo, però és una peça personal i madura.
El pi se’ns presenta com un heroi d’una epopeia natural, un gegant guerrer, eixut i aspre; arrelat en unes condicions impossibles, assetjat per vents i onades. Però és sacralitzat per Déu. Per tot plegat és equiparat al geni, que lluita, en solitari, contra les adversitats de la vida mundana, per ascendir i mantenir-se a les altures de d’on està en contacte amb la divinitat. El poeta el reconeix com a envejable model de vida: lluitar per vèncer.
Pel que fa a la mètrica, el poema consta de vuit estrofes de quatre versos alexandrins i un cinquè hexasíl·lab, amb una rima que segueix l’esquema: 12A/12B/12A/12A/6b.
I aquí el trobareu cantat per Maria del Mar Bonet:
Oda a Espanya de Joan Maragall:
Escolta, Espanya, — la veu d’un fill
que et parla en llengua — no castellana:
parlo en la llengua — que m’ha donat
la terra aspra;
en ‘questa llengua — pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.
T’han parlat massa — dels saguntins
i dels qui per la pàtria moren;
les teves glòries — i els teus records,
records i glòries — només de morts:
has viscut trista.
Jo vull parlar-te — molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes — vida és la sang,
vida pels d’ara — i pels que vindran;
vessada, és morta.
Massa pensaves — en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies — a mort els fills,
te satisfeies — d’honres mortals
i eren tes festes — els funerals,
oh trista Espanya!
Jo he vist els barcos — marxar replens
dels fills que duies — a que morissin:
somrients marxaven — cap a l’atzar;
i tu cantaves — vora del mar
com una folla.
On són els barcos? — On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, — no tens ningú.
Espanya, Espanya, — retorna en tu,
arrenca el plor de mare!
Salva’t, oh!, salva’t — de tant de mal;
que el plor et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.
On ets, Espanya? — No et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua — que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!
El tema principal del poema és el nacionalisme des de la perspectiva de l’inici del segle XX. El poema és una poetització del fracàs. En les estrofes 1 i 3 observem que hi ha una crítica que Catalunya fa a Espanya. En les estrofes 2 i 4 Maragall fa referència a la visió antiquada dels qui governen. A la 5 i 6 es produeix una reflexió sobre la mort de soldats innocents. Per últim trobem que en les dues últimes estrofes es troba una crida a la modernització de l’estat.
L’oda està dividida en vuit estrofes de sis versos. Primer de tot identifiquem quatre decasíl·labs (els tres primers i el cinquè) i dos tetrasíl·labs (el quart i el sisè) sense rima regular. Observem que només alguns versos de manera lliure coincideixen amb la mateixa rima.
I aquí el trobaràs recitat per Xavier Ribalta:
I, l'última poesia d'aquesta entrada,
La Balanguera de Joan Alcover:
La balanguera, misteriosa,
com una aranya d'art subtil,
buida que buida sa filosa,
de nostra vida treu el fil.
Com un parca bé cavil·la,
teixint la tela per a demà.
La balanguera fila, fila,
La balanguera filarà.
Girant la ullada cap enrere,
guaita les ombres de l'avior,
i de la nova primavera
sap on s'amaga la llavor.
Sap que la soca més s'enfila
com més endins pot arrelar.
La balanguera fila, fila,
La balanguera filarà.
Quan la parella ve de noces,
ja veu i compta ses minyons;
veu com davallen a les fosses
els que ara viuen il·lusions,
els que a la plaça de la vila
surten a riure i a cantar.
La balanguera fila, fila,
La balanguera filarà.
Bellugant l'aspi el fil cabdella,
i de la pàtria la visió
fa bategar son cor de vella
sota la sarja del gipó.
Dins la profunda nit tranquil·la,
destria l'auba que vindrà.
La balanguera fila, fila,
La balanguera filarà.
De tradicions i d'esperances
tix la senyera pel jovent,
com qui fa un vel de nuviances
amb cabelleres d'or i argent.
De la infantesa qui s'enfila,
de la vellura qui se'n va...
La balanguera fila, fila,
La balanguera filarà.
La balanguera filarà.
La balanguera és un poema popular que vol transmetre el símbol de permanència col·lectiva sobre els individus. La balanguera és un poema que reflecteix el pas del temps com a fet devastador i intenta ressorgir la cultura i les tradicions de Mallorca. El 1996 va ser declarada com l’himne oficial de Mallorca musicada per Amadeus Vives.
Amb una intenció clarament sincera i amb la utilització d’un llenguatge culte i gens encarcarat, desenvolupa un cant al pas del temps i a la fugacitat de la vida i posa les esperances en el futur. Tot i així, l’autor parla del temps com un fet devastador que destrueix tots els béns que es posseeixen i del dolor produït per la mort dels fills, manifestat en forma d’elegia. Parteix d’un fragment d’una cançó popular que diu “La balanguera fila, fila / la balanguera filarà” que fa referència a una vella fada que fa i desfà els atzars de la vida, mentre belluga l’aspi en un racó del poble. El nom, segurament, prové d’una dansa, la bolanguera, amb el radical modificat per analogia del nom propi Berenguera.
Mètricament és un poema que està estructurat en cinc estrofes (sextetes) de sis versos octosíl·labs d’art menor amb una tornada de dos versos també de vuit síl·labes. L’esquema mètric que segueix el poema és: 8a, 8a, 8b, 8b, 8c, 8c / 8c, 8c. A més, s’estructura en cinc parts que corresponen amb cadascuna de les estrofes. Tot i així, després de cada estrofa l’autor utilitza dos versos, d’una cançó popular mallorquina, que els podem anomenar tornada.
I aquí la trobareu cantada per Maria del Mar Bonet, és convenient que sapigueu que aquesta cançó és l'himne de Mallorca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada