Poesia 6.

Cançoneta incerta de Josep Carner:

Aquest camí tan fi, tan fi,

¿qui sap on mena?

¿És a la vila o és al pi

de la carena?

Un lliri blau, color de cel,

diu: -Vine, vine-.

Però: -No passis! -diu un vel

de teranyina.

Serà drecera del gosat,

rossola ingrata,

o bé un camí d'enamorat,

colgat de mata?

És un recer per a adormir

qui passi pena?

Aquest camí tan fi, tan fi,

qui sap on mena?

Qui sap si trist o somrient

acull son hoste?

Qui sap si mor sobtadament,

sota la brosta?

Qui sabrà mai aquest matí

a què em convida?

I és camí incert cada camí,

 cada vida.

El camí de què parla l'autor és la vida. Comença preguntant -se cap a on ens portarà, si la trobarem amb gent o sols, què farem si trobem diversos camins que podem agafar i quins dubtes ens plantejarà. A la tercera estrofa diu que ningú sap si el camí serà bonic i somrient o si ens portarà a una mort sobtada. Acaba dient que mai sabrem quin camí escollir, fins que no l’haguem ja triat. Però que cada camí és una vida.
Mètricament està format per tres octaves d’art menor, amb rima entre la primera amb la tercera i la segona amb la quarta, combinacions de versos octosíl·labs i tetrasíl·labs, i rimen els octosíl·labs entre si i els tetrasíl·labs entre si. 

I aquí el trobareu cantat per José Carreras en versió musicada d'Eduard Toldrà:

L'encís que fuig de Maria Antònia Salvà:

Boira que el cim vas fregant volandera,

flaire qui passes amb l'ala del vent,

signe de neu que entre molsa i falguera

dius ta cançó per rocosa pendent,

rous matinals i poncelles descloses,

com jo fruesc vostre encís fugitiu!

Dins el misteri que esfulla les roses

veig la Bellesa qui passa i somriu.

Amb quin plaer d'exquisida recança

jo l'he sentida quan passa pel món,

que en sa escomesa ja duu l'enyorança,

de tan seguit com s'allunya i se fon!

Tota ma vida tremola agraïda

quan un moment l'he sentida vibrar.

Mes ella passa, i què en resta a la vida

sinó el neguit de sentir-la passar?

Oh aquell desfici que mai s'agombola!

Oh aquella amor consirosa i plaent,

de tot quant fuig, o qui passa, o qui vola,

boira del cim o fontana d'argent!

"L'encís que fuig" descriu les emocions que li causa la natura, que per ella és la màxima bellesa. I com a perfecta bellesa, aquesta fuig ràpidament, comparant-ho amb la vida. Per a la poetessa, el vent, la boira, la neu, la nuvolada i les roses són elements darrere dels quals s'hi amaga el misteri i si te n'allunyes sents enyorança. Acaba fent referència a la boira del cim o a la fontana d'argent, elements que generen moments de bellesa. Pel que fa a la forma, consta de 5 estrofes de 4 versos decasíl·labs cadascuna que rimen ABAB.

I aquí el trobareu cantat pel seu fill, Blai Vidal:

Oda a Guynemer de Josep Ma Junoy:

Aquest cal·ligrama, que va ser el primer que es va fer en llengua catalana, és una síntesi d’elements futuristes i cubistes.

Lloa l’heroisme de l'aviador capità Guynemer que morí en combat (11/9/1917). És un cant als joves herois defensors de la llibertat. El títol té un valor descriptiu: el cal·ligrama és una oda per expressar els sentiments de lloança al jove capità de l’aviació francesa.

El podem dividir en dues parts:

a) El fons:

Destaca molt està escrit en majúscules i en punts com si fos un cartell de llums. És l’escenari de l’acció el “cel de França”, que per remarcar-ho està escrit en francés.

b) El text:

Escrit en català, lletra majúscula i en cos petit en forma d’estela del fum d’un avió que vola entre les constel·lacions. La forma en què està escrit representa l'ànima del capità Guynemer, que, en morir en combat, puja al cel, on descansa en pau.

Aquest poema no utilitza cap recurs mètric, es podria dir que el cal·ligrama ja és, en si, un recurs mètric del cubisme. No hi ha tampoc cap signe de puntuació, només utilitza lletres majúscules.

I aquí us deixo un video curiós que ha fet una alumna de batxillerat.