Tirant lo Blanc. Quines coses hem de saber de l'obra. (1)

Quan vam acabar de llegir el llibre, alguns dels vostres companys us van explicar aspectes de l'obra i vosaltres els vau escoltar amb interès relatiu. Ja us vaig dir que tot allò que diguessin ho trobaríeu al bloc. Aquí en teniu l'entrada corresponent

• Context històric.

L'any 1450, quan Martorell va començar a redactar o dictar la novel·la, feia 7 anys de la caiguda de Constantinoble a mans dels turcs. Per tant rescriu la història a partir de la premisa següent: com podia haver anat tot si el món s'hagués regit pels ideals cavallerescos?

Constantinoble ja és Estambul, però havia estat la capital mil·lenària de l'Imperi Romà d'Orient: quan l'Imperi Romà es divideix en dos, Roma és una ciutat decadent i Constantinoble es converteix en la veritable i única capital.

Però cap al segle XII entra en decadència. 

L'any 1204 la capital és envaïda pels croats que la dominen durant més de mig segle.

El 1313, l'emperador contracta els almogàvers (mercenaris catalans) comandats per Roger de Flor a qui concedeix la mà de la seva neboda, Maria de Bulgària i que és nomenat megaduc. Si els almogàvers recuperen els territoris perduts en batalla, Roger acabaria com a cèsar de l'Imperi i rebria una bona part del territori com a recompensa, però va ser assassinat a traïció a Adrianòpolis, el mateix lloc on Martorell fa morir Tirant.
Els seus homes devasten les províncies amb el que es coneix com a "venjança catalana" que, afegida a altres guerres civils i a la pesta, acaba amb una tercera part de la població (Constantinoble, que tenia un milió d'habitants al segle XII va passar a menys de cent mil a finals del XIV). Mentrestant, els turcs, a finals del XIV, ja arriben al Danubi, cosa que fa que l'imperi quedi envoltat d'enemics.

Aquest període de decadència econòmica coincideix, sorprenentment, amb una època cultural molt activa i atractiva.

Però l'única possibilitat perquè Constantinoble sobrevisqui era que l'Església ortodoxa s'unís amb la catòlica a fi d'obtenir l'ajut dels regnes d'Occident.
Com que això no passa per l'oposició de la població i del clergat, Constantinoble passa a mans dels turcs. (es veu que un ministre va dir una frase que es va fer famosa a l'època: "abans el turbant del soldà que la mitra papal.")

La decadència de la capital arriba a extrems inimaginables: les joies per la coronació dels emperadors es fan de vidre; segons diu Runciman, els edificis del palau imperial són inhabitables, l'últim emperador es ven les santes relíquies, deixa el seu hereu com a penyora als genovesos, desmantella totes les teulades de plom per convertir-les en diners, l'hipòdrom acaba en ruïnes... només la catedral de Santa Sofia es conserva.

L'agost de 1452, els turcs ataquen la fortalesa de Rumeli Hisar, a pocs quilòmetres de Santa Sofia. El 1453 Giovanni Giustiniani, soldat genovès hi arriba amb set-sents soldats armats de Gènova, Quios i Rodes per ajudar la ciutat. A finals de març, un exèrcit turc de cent mil homes es dirigeix a l'estret del Bòsfor. L'emperador ordena un cens de tots els homes, inclosos els monjos, que són cridats a lluitar. En disposa de menys d'uns set mil. Giustiniani cau al principi de la batalla i l'emperador mor lluitant.

La caiguda de Constantinoble és interpretada, sovint, com l'esdeveniment històric que marca, de manera simbòlica, el pas de l'època medieval a la moderna: es tanquen les vies comercials cap a Orient i s'obren les de l'Atlàntic. Aquest fet provoca l'inici de la decadència, també, pels catalans i coincideix, curiosament, amb la de major esplendor de les arts a València que passa a ser la capital cultural del regne d'Aragó (Jordi de Sant Jordi, Ausiàs March, Joanot Martorell, Roís de Corella...) i econòmica  (construcció del Micalet, la Llotja...), ja que les altres han estat molt afectades per l'epidèmia de pesta.

València compta amb una població de més de setanta-cinc mil persones, moltes d'elles de diversos orígens: florentins, pisans, llombards, anglesos, francesos, castellans, portuguesos, bascos... que no deixen de dur influències i riqueses vàries. València és, doncs, en aquell temps, el que avui anomenaríem una ciutat cosmopolita.
Per al control és important que sapigueu en quin moment històric escriu Martorell la seva obra, a quina persona real pren com a model per al seu personatge i com ho podem justificar i com li hauria agradat a ell que hagués anat la realitat.

• Vida de Joanot Martorell.

La vida de Joanot la trobareu explicada amb detall i correcció a aquest video que teniu a sota:

O en aquest, que també lliga vida i obra:

De la vida només cal que sapiguem a quina època va viure Martorell i a quina classe social que estava en decadència pertanyia. Jo no us en demanaré res més.

• Argument i estructura de Tirant lo Blanc.

El primer que hem de tenir clar és que nosaltres no hem llegit una obra medieval, sinó que hem llegit una selecció dels seus capítols de temàtica amorosa, en una versió adaptada, cosa que vol dir que el que hem llegit i el que hauríem llegit si haguéssim accedit al llibre de debò, no tingui gaire res a veure.

Per què hem llegit això? La veritat és que no sé respondre del tot a la pregunta si no dic: perquè és una lectura fixada i obligatòria a l'assignatura de llengua i literatura catalanes de primer de batxillerat, de la mateixa manera que estudiem fonètica o estudiarem sintaxi, hem de llegir una antologia de poesia i tantes coses més.

Per què han fet aquesta selecció i no una altra? Fa temps feien llegir una adaptació que tenia tant episodis amorosos com guerrers, fa més temps encara feien llegir una selecció de capítols originals que explicaven la batalla de Rodes, si no recordo malament, fa més temps encara no et posaven aquesta lectura com a obligatòria però hi havia tres hores setmanals d'un curs sencer per fer una breu panoràmica de la història de la literatura catalana... 

Així podríem anar retrocedint en el temps fins arribar al temps que la llengua i la literatura catalanes no eren ni una assignatura a tenir en compte.

I ens podríem acabar preguntant si serveix fer llengua i literatura catalanes durant el batxillerat i aquí ens trobaríem amb mil i una opinions diverses que anirien del NO més rotund al SÍ més convençut depenent de les nostres opinions sobre la cultura en general i sobre el concepte de servir en particular.

O sigui que deixarem aquestes qüestions a part: hem de llegir aquesta selecció adaptada, doncs ho fem, i d'ella intentem extreure'n el màxim de coneixements, o no, però que no sigui perquè no els puguem tenir a l'abast.

I el primer que hauríem de saber és què explica tota la novel·la i com s'estructura.

Tirant lo Blanc s'estructura en capítols que van numerats i tenen un títol que ens dóna una pista del que hi trobarem si el llegim. Sembla que aquests títols van ser afegits després que Joanot Martorell, que no va veure impresa la seva obra, morís.
No està dividida en parts, però, tradicionalment, i segons la part de l'aventura que s'expliqui, agrupem els capítols en aquestes que teniu a continuació:

1. Tirant i l'ermità Guillem de Varoic. (cap. 1 al 97).

Tirant Lo Blanc, fill del marquès de Tirània i de Blanca de Bretanya, del llinatge de Roca Salada, que, essent escuder, es dirigeix al torneig que el rei d'Anglaterra ha convocat per celebrar les seves noces, s'adorm a sobre del cavall i perd els seus companys. Es desperta quan passa per una ermita on viu Guillem de Varoic, un cavaller molt famós que s'ha retirat del món per dur una vida santa i solitària. De Guillem de Varoic en sabrem tota la seva història, des que va decidir que havia de fer una pelegrinació a Terra Santa, fins que, ja a Anglaterra de nou i fent-hi d'ermità, ha d'auxiliar el rei. Ara, de nou a la seva ermita, explica a Tirant què és la cavalleria, quines són les obligacions del cavaller, li ensenya detalls sobre les armes, etc. En aquest punt, podem dir que Tirant rep la seva "instrucció teòrica" per convertir-se en un cavaller ideal. Per fer-ho, li llegeix capítols del llibre Arbre de batalles, que després li regalarà.

Per escriure aquesta part, Martorell va aprofitar el canemàs que li oferia el Guillem de Varoic (la seva altra obra escrita, que era una mena de traducció prosificada del Guy de Warwick novel·la que deuria llegir durant la seva estada a la cort anglesa), tot reelaborant-lo i aprofitant elements també del Libre de l'orde de cavalleria de Llull.  

2. Episodis anglesos del Tirant. (cap. 98 al 116)

Un cop ha rebut aquesta instrucció teòrica per part del cavaller ermità, Tirant continua amb els seus joves companys, entre els quals es troba el seu cosí Diafebus (que en alguns moments de la novel·la apareix com a amic íntim de l'heroi), marxen a la cort anglesa amb motiu de les noces del rei, i allà participarà en torneigs i enfrontaments amb altres cavallers, on farà la instrucció pràctica. Com que demostra la seva vàlua, valentia i saviesa, el rei d'Anglaterra l'arma cavaller. Quan tornen, es troben amb Guillem de Varoic i Diafebus li explica com ha anat tot per les festes. Entre moltes altres coses, explica com Tirant s'ha barallat amb un gos sense emprar les armes per estar en igualtat de condicions, com han estat les festes del casament amb fonts meravelloses d'on rajava vi, o llet o aigua, com una donzella, anomenada la bella Agnès, li conceddeix una penyora amorosa i l'endemà es presenta a la cort el senyor de les Vilesermes, que, invocant el seu antic amor per la bella Agnès, desafia Tirant. Aquest accepta la lluita, després d'una violenta discussió, i rep la seva lletra de batalla. Els dos cavallers lluiten de nit en un bosc amb fortes armes ofensives, però protegits només per una camisa, i ho fan amb tanta valentia que tots dos cauen molt mal ferits per terra. El senyor de les Vilesermes mor, i Tirant es queda sense sentits i cobert de sang. Arriben a l'indret el Rei, alguns cortesans i la Bella Agnès, que amb la seva sol·licitud reanima Tirant i plora la mort de l'altre cavaller. Tirant és portat a la ciutat a curar-li les ferides, i el senyor de les Vilesermes és enterrat amb tots els honors. També hi trobem el primer testimoni escrit que explica l'origen de l'Orde de la Garrotera o lligacama, ja que, la que accepten els especialistes anglesos, es troba a l'obra de l'italià Polidor Vergili, Anglicae Historiae, que s'imprimí per primera vegada l'any 1504, o sigui, 16 anys després de la primera edició del Tirant i gairebé mig segle després d'haver escrit Martorell aquest passatge, de la qual Tirant passa a ser membre. 

3. Tirant a la Mediterrània: Rodes i Sicília. (cap. 117-295)

Tirant, que ja s'ha convertit en un cavaller admirat i temut, marxa amb els seus companys cap a Nantes, a la cort del duc de Bretanya. Allà arriben dos missatgers del rei de França que expliquen als joves cavallers que el Soldà d'El Caire, amb l'ajut dels genovesos, té el propòsit d'apoderar-se de l'illa de Rodes, on hi ha els Cavallers de l'Orde de Sant Joan de Jerusalem. Tirant i els seus amics decideixen anar a defensar Rodes. Amb ells hi anirà també Felip, cinquè fill del rei de França, que és un jove bo i valent, però groller i inculte. En el seu camí cap a Rodes, i després d'enfrontar-se amb naus musulmanes, els joves arriben a la cort de Sicília per proveir-se de blat. Allà són rebuts pel rei de Sicília i la seva filla, la Infanta Ricomana i s'hi viu la primera història amorosa de la novel·la, entre Felip de França i la Infanta Ricomana. Tot i que a Ricomana li agrada Felip, sospita que és un pobre noi estúpid, per la qual cosa Tirant haurà d'estar sempre alerta per tal de salvar el seu amic del ridícul. Després d'uns dies de festa, Tirant, el rei de Sicília, Diafebus i altres joves nobles trenquen el setge de Rodes i alliberen la ciutat. Quan tornen a Sicília es viuen uns episodis que són una constant pugna entre la beneiteria de Felip, les sospites de Ricomana i els esforços de Tirant per tractar d'arreglar les situacions de ridícul que provoca el seu amic. En aquests capítols cal destriar una part històrica (el setge de Rodes) i una altra de fictícia (el festeig de Felip de França i la Infanta Ricomana). En la primera, Martorell narra, novel·lat, l'episodi del setge de Rodes que dugueren a terme les forces egípcies contra aquesta illa, entre el 10 d'agost i el 18 de setembre de 1444. Comandava aquestes forces el soldà d'Egipte, Abu Saïd Djakmark. L'illa estava defensada per l'Orde de Sant Joan, essent mestre dels santjoanistes Joan de Lastic. Rodes era una illa on abundaven els catalans i els valencians, tant entre els cavallers que la governaven, com entre els mercaders, comerciants, navegants, etc. Els genovesos, enemics d'Alfons el Magnànim, rei d'Aragó, acusaven els cavallers de l'Orde d'ésser favorables al rei i per això ajudaven el Soldà egipci en la seva campanya contra Rodes. En el setge de Rodes hi va intervenir un famós cavaller borgonyó, Geoffrey de Thoisy: l'itinerari mariner del personatge i la seva participació en l'acció militar fan que puguem afirmar que en aquests episodis, l'autor atribuí al seu heroi els trets d'aquest històric cavaller. 

Pel que fa als episodis galants i amorosos entre Felip de França i Ricomana, podem destacar-ne la prova definitiva, la dels dos llits: Ricomana fa que en una cambra de palau on ha de dormir Felip hi posin dos llits, un de molt luxós i un altre, de petit i humil. Ricomana s'amaga per tal de descobrir què farà Felip. Ell descobreix "que se li ha romput un punt de la calça" i demana agulla i fil per tal de cosir-la. Felip volia dormir al llit petit, però perd l'agulla i tot buscant-la, el desfà i li cauen per terra el cobrellit i els llençols. Aleshores, per no haver de tornar a fer el llit petit, decideix dormir en el més sumptuós. Ricomana treu d'aquest episodi una conclusió equivocada, ja que pensa que ell volia dormir en el llit gran i luxós per la seva condició de fill de rei i queda convençuda de la seva pretesa cortesia. 

Ricomana, anteriorment, a fi de saber d'una vegada si Felip és groller i avar, havia enviat a buscar a Calàbria "un gran filòsof". Però aquest va tenir una baralla per la qual va passar per la presó i no en va sortir fins que va descobrir que el rei en realitat era fill d'un forner, llavors pot dir-li que Felip és molt avar i ignorant, perì Ricomana no li fa cas, perquè la prova dels llits ha estat per ella, definitiva i decideix casar-s'hi. 

La primera part de la història del filòsof de Calàbria té un origen evident: la història bíblica de Josep empresonat que interpreta el somni del coper i del forner del Faraó (Gènesis, 11). El que després succeeix prové d'un conte de les Mil i una nits, que va tenir molta difusió a Europa i que Martorell degué conèixer a través d'obres occidentals que el recollien, com Le cento novelle antiche o Novellino, recull italià anònim del segle XIII. 

4. Tirant a l'Imperi Grec. (cap. 296 al 413)

L'emperador, que està en perill, sap que Tirant, el millor cavaller del món, es troba a la cort de Sicília, i li prega que es traslladi a Constantinoble i que s'adhereixi a la causa grega contra els turcs. Tirant accepta i amb els seus amics es trasllada a Constantinoble on són magníficament rebuts per l'Emperador. 

Allà rep el càrrec de capità general i és presentat a l'Emperadriu i a la jove Princesa Carmesina, de la qual s'enamora immediatament. Cosa que el fa caure en una profunda malenconia i es confia a Diafebus,  aviat es fa evident que la passió amorosa és mútua. 

A la cort de Constantinoble hi ha un cavaller que li és contrari, el duc de Macedònia, que es converteix en el seu enemic. 

Com que l'Emperador decideix enviar-lo a Xipre a lluitar, abans, Tirant declara el seu amor a Carmesina, de la manera que coneixem. La Princesa, malgrat sentir-se complaguda per l'amor de Tirant, es creu obligada a reprendre'l durament per la seva gosadia. El cavaller replica amb protestes de sinceritat i assegurant-li que està disposat a morir per ella. 

Mentrestant, el Solda turc està assetjant Constantinoble i Tirant va a lluitar. Carmesina li dóna una camisa (que en aquella època era una peça de roba interior, ja que es portava sota el vestit), com a penyora amorosa. 

Tirant venç en totes les batalles en les quals participa, gràcies, sobretot, a les seves estratègies, i el duc de Macedònia l'odia cada vegada més. Diafebus torna a la cort de Constantinoble per donar la bona notícia. És llavors quan Estefania, dama de Carmesina i filla d'un altre duc de Macedònia, li demostra clarament el seu amor. 

Simultàniament, el Soldà turc torna a la batalla i Tirant es veu obligat a refugiar-se en el castell de Malveí, on es troba amb el seu nebot, Hipòlit, que a partir de llavors l'acompanya. Diafebus aprofita per parlar a Carmesina de l'amor que per ella sent Tirant, així com de les gestes guerreres del jove. Estefania es lliura com a esposa secreta de Diafebus a través d'un albarà. Les victòries de Tirant continuen i la seva fama de gran cavaller augmenta. El jove cavaller torna a la cort, on una nit, i amb Diafebus, visiten la cambra on dormen les seves dames. Plaerdemavida, una graciosa i maliciosa donzella de la Princesa, se n'adona, i al dia següent explica a Carmesina i a Estefania que ha tingut un somni que és tot allò que ha espiat a la nit, de manera que les dues saben que el seu secret ha estat descobert. A la vegada, Plaerdemavida parla del seu amor per Hipòlit. 

Es van alternant les aventures guerreres i les cavalleresques. Els amors a la Cort de Constantinoble es caracteritzen per ser elegants i cortesos, però també descarats, lascius i fins i tot immorals. A diferència de la novel·la cortesana de l'època, en què les relacions entre la dama i el cavaller només tenien una dimensió espiritual i refinada, Martorell crea episodis amorosos de gran contingut eròtic, ja que n'explicita la part sensual. Tirant no és un cavaller enamorat "espiritualment i platònicament" de la seva dama, sinó que, a banda dels sentiments, mostra també un clar desig per ella. El mateix es pot dir de la resta de personatges, tant femenins com masculins (no oblidem la passió malaltissa que sent la Viuda Reposada per Tirant). Martorell fa servir molts cops metàfores guerreres que amaguen un contingut sensual. Pensem, per exemple, en el personatge de Carmesina, la princesa de 14 anys que no dubta a mantenir amb Tirant tot tipus de jocs galants i eròtics, desimbolts i agosarats i que, finalment, el rep al seu llit. Aquest comportament, però, com correspon a una dama, va revestit de formes exteriors retòriques i cavallerescament elegants. 

La Viuda Reposada, que havia estat la dida de Carmesina, s'ha enamorat de Tirant i farà tot el possible perquè els dos enamorats se separin: calumnia el cavaller davant de la Princesa, fent-li creure que al seu darrere parla amb menyspreu d'ella i que és un traïdor que només pretén saquejar l'Imperi per tornar a la seva terra carregat de riqueses. Carmesina se la creu i manifesta despit a Tirant, que cau en la malenconia més profunda. Mentrestant, Diafebus i Estefania es casen. 

Estefania i Plaerdemavida volen ajudar Tirant a recuperar l'amor de Carmesina, i s'enfronten amb la malícia de la Viuda Reposada. Per exemple, una nit, després de moltes astúcies, Plaerdemavida aconsegueix que Tirant pugui observar Carmesina mentre es banya i després, fer-lo entrar a la seva habitació. L'episodi acaba de la manera que sabem. Mentre Tirant es recupera, l'Emperadriu i Hipòlit s'han convertit en amants. L'Emperadriu reté Hipòlit a la seva cambra amb la complicitat de la seva donzella Eliseu durant quinze dies. Tirant, gairebé refet del tot, contrau matrimoni secret amb Carmesina, mentre es prepara per tornar novament a la batalla. Aleshores la Viuda Reposada trama una malvada intriga que acaba amb la mort del negre Lauseta, hortolà (o sigui jardiner) de palau.  

Mentrestant, els turcs obtenen una gran victòria, i en la batalla són fets presoners molts cavallers cristians -entre els quals, el mateix Diafebus-, la qual cosa posa en gran perill l'Imperi. La notícia desconsola la cort, i el dolor s'agreuja quan se sap que Tirant ha recaigut de la seva malaltia i "s'ha trencat altre cop la cama". El consell d'una jove jueva retorna la salut al cavaller, que sembla a punt de morir. Tirant, que no ha volgut tornar a dirigir la paraula a Carmesina i que constantment ha posat de manifest el seu disgust, decideix embarcar-se cap al camp de batalla. A bord de la nau, la Princesa li envia Plaerdemavida perquè descobreixi la causa de la seva conducta i Tirant li explica el que va veure aquell dia a l'hort. Plaerdemavida li replica que tot va ser una broma i que ella mateixa, amb una màscara al rostre, feia el paper de Lauseta. Per demostrar-ho, demana a Hipòlit que vagi corrents a palau i que porti, de la seva cambra, la màscara que va servir per a la farsa. Hipòlit fa arribar la màscara a Tirant i aquest es convenç de la innocència de Carmesina i de la maldat de la Viuda Reposada. 

En aquesta part de la novel·la, l'aspecte històric ve donat per la utilització per part de Martorell de noms geogràfics coneguts, així com de personatges que duen noms o títols nobiliaris corresponents a persones contemporànies. Això té una intenció clara: donar versemblança, i credibilitat al relat. 

5. Tirant al nord d'Àfrica. 

La nau que du Tirant i Plaerdemavida (que no havia tingut temps de saltar a terra) naufraga i només se salven Tirant i la donzella. Plaerdemavida és acollida per un vell musulmà, antic captiu a Espanya, que l'adopta com si fos la seva filla. Tirant és acollit per un alt dignatari al que anomenen "el Cabdillo sobre los Cabdillos", súbdit del rei de Tremissen. En la seva estada al nord d'Àfrica Tirant viurà nombroses aventures guerreres i sentimentals, com per exemple quan Maragdina, filla del rei de Tremissen li declara el seu amor i Tirant li diu que pertany a una princesa cristiana. 

Després d'un temps, Plaerdemavida i Tirant es retroben i aquesta es casa amb el senyor d'Agramunt, cavaller cristià que es converteix en rei de Fes i de Bugia. Mentrestant, continua vencent els musulmans i convertint senyors, prínceps i princeses musulmanes al cristianisme. 

La geografia del nord d'Àfrica que apareix en aquests episodis de la novel·la respon, en bona part, a la realitat dels segles XIV i XV, mentre que la cristianització dels territoris nord-africans deu reflectir el desig que Martorell deuria tenir. 

6. Tirant torna a l'Imperi Grec. 

Tirant, victoriós, torna a Constantinoble. Abans, fa escala a Sicília per visitar els seus amics Felip i Ricomana, que ja són reis de l'illa. La Viuda Reposada comprèn que quan arribi Tirant la matarà i s'empassa un verí i es mor. Tirant lluita contra els turcs que assetgen per mar Constantinoble i venç, evitant que la ciutat caigui en mans dels otomans. Mentrestant, Plaerdemavida és rebuda a la cort com a reina de Fes i explica a Carmesina tot el que havia passat amb la Viuda Reposada. Tirant, secretament, arriba a la cort i consuma el seu amor amb Carmesina. Allibera el seu cosí Diafebus, que estava presoner des de feia anys i entra triomfalment a Constantinoble on és aclamat pel poble com a alliberador. Se celebren grans festes i l'Emperador atorga la mà de Carmesina a Tirant. Tirant és nomenat hereu de l'Imperi, o sigui "Basileus". 

7. Mort de Tirant. 

Quan es troba a Adrianòpolis, Tirant agafa un refredat sobtat que li produeix un mal de costat tan agut que sap que la seva mort s'acosta. Rep els sagraments, fa testament a favor d'Hipòlit i redacta una carta per a Carmesina. Expressa el seu desig de ser traslladat a Constantinoble i mor pel camí. El cos de Tirant hi és portat embalsamat i exposat en el temple de Santa Sofia. L'Emperador, en conèixer la trista notícia, fa una lamentació que, arribada a oïdes de Carmesina, que s'adona del que ha passat. Carmesina va a veure el cos de Tirant i es lamenta dolorosament, plorant sobre el cadàver i besant-lo. Amb tanta força la fereix la pena que comprèn que la seva mort és propera. Fa pública confessió dels seus pecats i dicta testament, en què nomena hereva l'Emperadriu, la seva mare. L'Emperador, mentrestant, ha mort pel dolor que li han produït el trist final de Tirant i l'agonia de la seva filla. Després d'aquests dissortats esdeveniments -durant els quals l'Emperadriu s'ha lliurat una vegada més al jove Hipòlit-, com que l'Imperi no té hereu, els cavallers es reuneixen per decidir qui ha de ser emperador. Com que la Princesa havia fet hereva la seva mare, i Tirant havia nomenat hereu a Hipòlit, decideixen que regnin tots dos un cop casats, "atesa la amistat antiga que tots sabem que Hipòlit té ab la Emperadriu". Tots dos hi accedeixen ben de gust, es casen i inicien el seu regnat. Passats tres anys, mor l'Emperadriu, i l'emperador Hipòlit es torna a casar amb una filla del Rei d'Anglaterra, de la qual té tres fills i dues filles i el fill gran, anomenat també Hipòlit, protagonitza singulars actes de cavalleria. 
Tot això us ho he posat per si teniu curiositat de saber de què va l'obra sencera, i no us ho penso demanar enlloc.

• Autoria.

Joanot Martorell va donar la seva obra com aval d'un préstec a Martí Joan de Galba que el conservà sense editar durant un quart de segle. Aquest fet ha originat un constant debat entre els estudiosos sobre quin paper va tenir el segon en la seva redacció. Com a curiositat afegir que Martí Joan de Galba el va publicar i va morir poc després, cosa que va fer que tampoc en conegués l'èxit. Tot i que sembla que la majoria es decanta per creure que només el va retocar, hi ha opinions per tots els gustos. Si us interessa saber-les en trobareu més informació aquí.  
De l'autoria s'ha de saber quins són els motius que fan que parlem d'aquest tema i per quina opció es decanta la majoria dels crítics.

• Importància de la novel·la.

Tot i ser una novel·la remarcable, no ha estat gaire publicitada, cosa que pot ser deguda a 

1. la llengua en què fou escrita és una llengua minoritzada que va ser tinguda i tot per un dialecte i la literatura de la qual ha estat menyspreada.
2. el fet que les dues terceres parts de la novel·la original siguin parlaments que fan els personatges tot utilitzant un estil artificiós, feixuc i poc entenedor per al lector modern.

Ara bé, els mèrits que té depassen de llarg aquests problemes. Fem un recull de les qualificacions que ha rebut:

• Segons Dámaso Alonso és la millor novel·la del segle XV, perquè representa una innovació respecte a la resta pel que té de realisme i de modernitat.
• Segons Molas va obrir el pas cap a la novel·la moderna, pas que fou rematat per Cervantes i el seu Quijote.
• Segons Vargas Llosa, Martorell és a la nostra literatura el que Flaubert va ser a la francesa, o Tolstoi a la russa, ja que com ells, crea una novel·la total: de cavalleries, fantàstica, històrica, militar, social, eròtica, psicològica... 

D'aquestes dues qüestions heu de saber per quins motius es creu que, passats els primers anys de fama de la novel·la, després ha estat poc llegida.

• Novel·la cavalleresca.

Tradicionalment dividim les novel·les que són protagonitzades per cavallers en dos grans grups:

• de cavalleries que es caracteritzen perquè els seus herois/protagonistes tenen una força sobrehumana, que fa que mai perdin cap batalla; perquè hi apareixen bèsties llegendàries i màgiques, com els dracs, de les quals els personatges s'han de protegir; i perquè passen a llocs i temps imaginaris. 
• cavalleresques que es caracteritzen perquè els seus herois/protagonistes són forts però amb una mesura humana; perquè no hi apareix la màgia ni les criatures llegendàries; i perquè passen a temps i llocs coneguts.

Tirant lo Blanc pertany al segon tipus de novel·la, com podeu deduir fàcilment.

Hem de saber explicar per què Tirant és una novel·la cavalleresca.

• Llengua i estil.

Com a novel·la cavalleresca que és, Tirant ens resulta versemblant i una de les coses amb què s'aconsegueix aquesta sensació de realitat és el llenguatge que s'hi utilitza i que nosaltres nohem pogut conèixer del tot perquè n'hem llegit una adaptació.

Així tenim al costat de parlaments cultes i altament retoritzats, com ja hem dit abans, que, suposem, imitaven els que els cortesans i nobles del segle XV s'enviaven per comunicar-se, com una mena de joc de saló; el llenguatge planer i col·loquial que utilitzen alguns personatges, com Plaerdemavida o l'Emperadriu, quan la situació no demana tant d'artifici.

1. Característiques dels parlaments, conhorts i lamentacions: erudició, abundància de citacions clàssiques, grandiloqüència, barroquisme, hiperbatons forçats, col·locació dels verbs al final de la classe, perífrasis artificioses, adjectius anteposats...
2. Caracteristiques de l'estil col·loquial, present, sobretot, en les converses dels personatges: abundància de girs, de frases fetes, de locucions locals i populars, de dites, de refranys, exclamacions, interjeccions...

La barreja d'aquests dos estils demostra la complexitat de les pretensions literàries que té l'obra. Hi ha crítics, però, que creuen que és deguda a la doble autoria i atribueixen a Martí Joan de Galba els passatges més retòrics i a Martorell els col·loquials.

Pel que fa al lèxic hi observem arabismes, castellanismes, aragonesismes, gal·licismes i italianismes, aquests dos últims relacionats sobretot amb el llenguatge especialitzat de la cavalleria.

I pel que fa a figures retòriques hi trobem sobretot la utilització metafòrica del llenguatge cavalleresc com a equivalent de l'amorós: "plaent i delitosa batalla"; "l'artilleria per a conrear l'ort"; "l'enamorada lança"; "el lloc vedat"...

I d'aquí hem de saber explicar quins dos estils s'observen a l'obra, i quines són les metàfores que s'utilitzen amb més freqüència.

Tirant lo Blanc. Quines coses hem de saber de l'obra. (2)

En aquesta segona entrada sobre les coses que hem de saber de l'obra torbarem, en primer lloc, el concepte de l'amor que hi surt.

La font d'on he extret la informació dels amors entre Carmesina i Tirant és aquesta i la dels altres dos amors aquesta altra. 

• L'amor a Tirant lo Blanc: 

És Estefania la primera que ens diu quins tipus d'amor trobem a la novel·la, i ho diu en un dels fragments que hem hagut de llegir:

        1.  L'amor virtuós. Que s'esdevé quan un senyor "molt favorit e cavaller molt virtuós" estima una donzella, per la qual fa danses, justes i batalles. És el tipus d'amor que s'acosta més al dels trobadors.

        2. L'amor profitós. Que es dóna quan un gentilhome "o cavaller d'antic llinatge e molt virtuós" estima una donzella per treure'n algun tipus de profit (social o econòmic). Aquest tipus d'amor és per a ella rebutjable.

        3. L'amor viciós. La donzella (fixeu-vos que aquí és ella qui pren la iniciativa) estima el gentilhome o el cavaller "per son delit". L'objectiu és aplegar-se "al llit encortinat amb los llançols ben perfumats" per obtenir tot el plaer que es pugui... Aquest és el tipus d'amor que més li agrada.

I aquests són els tipus d'amor que trobem en el Tirant.

• L'amor virtuós o l'amor que es professen Tirant i Carmesina:

Justina Ruiz de Conde (1948) ja va assenyalar que la matèria amorosa d’aquesta obra parteix dels pressupòsits de l’amor cortés, per bé que això no signifiqui l’exclusió d’altres models literaris i morals. 

Els tòpics cortesans sobre l’amor troben en la figura de Tirant un fidel seguidor que travessa, empel·lit per un desig vehement d’aconseguir la seua amada, els quatre estadis pels quals tot enamorat cortés havia de transitar: fenhedor (o tímid, no s'atreveix a declarar el seu amor), pregador (o suplicant, la dama li dóna ànims per expressar el seu amor), entenedor (o enamorat tolerat, la dama li dóna penyores d'amor) i drutz (o amic o amant, la dama li atorga el seu favor).

L’etapa de fenhedor comença per a Tirant quan resta corprès per la bellesa inestimable de Carmesina, que, envaïda encara pel dolor que li ha provocat la mort del seu germà, es troba reclosa en una cambra fosca del palau: "[…] los hulls, d’altra part, contemplaven la gran bellesa de Carmesina. E per la gran calor que fehia —perquè havia stat ab les finestres tancades— stava mig descordada, mostrant en los pits dues pomes de paradís que crestallines parien, les quals donaren entrada als hulls de Tirant que, de allí avant, no trobaren la porta per on exir e tostemps foren apresonats en poder de persona liberta, fins que la mort dels dos féu separació." 

Martorell recrea aquí un tòpic tan recurrent en la literatura cortesana com el de l’amor ad visum o que entra pels ulls. Joan M. Perujo (1997) ens descobreix un antecedent obvi d’allò que en principi podia semblar una novetat agosarada de la novel·la: la comparació que Paris fa dels pits d’Helena amb dues «pomes resplandents» en les Històries troianes de Guido delle Colonne, que Martorell havia de conéixer a través de la traducció catalana que en va fer Jaume Conesa. 

Seguint les passes que ja segles abans havien marcat els trobadors, i després d’haver contemplat de prop la bellesa de l’amada, Tirant se submergeix de ple en un estat de postració que l’allunya del món exterior. A partir d’aquest moment es fa necessària la presència d’un tercer que interpreti alhora el paper de mitjancer i de conseller sentimental en la tortuosa relació dels nostres protagonistes, i que els ajudi a ocultar als ulls de la resta dels mortals l’amor que es professen.

En l’extensa seqüència que ocupen els amors de Tirant i Carmesina en la novel·la, aquesta funció la fan, alternativament, Diafebus, Estefania, Hipòlit i, sobretot, Plaerdemavida, personatges amb els quals els dos enamorats comparteixen les seves tribulacions.

Diafebus és el primer testimoni del patiment de Tirant i qui ens ajuda a descobrir la causa del dolor que angoixa el nostre heroi: "—Capità senyor, prech-vos per amor mia que·m digau lo vostre mal quin és, car si per mi vos porà ésser donat algun remey ho faré ab molt bona voluntat. —Cosí meu —dix Tirant—, lo meu mal a present no fretura vós saber-lo. E yo no tinc altre mal sinó de l’ayre de la mar, qui m’à tot comprés." 

Tirant s’ha transformat. De fet, és un cavaller consirós que experimenta tots els símptomes de la malaltia d’amor, un dels tòpics més característics del model d’enamorament postulat per l’ideal cortés. La distància que, des del punt de vista social, separa els dos enamorats fa témer al nostre cavaller que tots els esforços per conquistar el cor de Carmesina seran inútils, i el seu discurs s’ompli de lamentacions que reflecteixen el grau de desesperació a causa de la por a la manca de correspondència per part de la dama. Aquesta por es fa especialment palesa en les paraules de queixa que Tirant adreça a Diafebus, amb les quals intenta descobrir-li l’origen del seu patiment: "—La strema pena que la mia ànima sent és com ame e no sé si seré amat. Entre tots los altres mals que sent, aquest és lo que més me atribula, e lo meu cor és tornat més fret que gel com sperança no tinch de aconseguir lo que desije, per ço com fortuna tostemps és contrària als que bé amen. E no sabeu vós que en quants fets d’armes me só yo trobat jamés negú no m’à pogut sobrar ni vénçer? E una sola vista d’una donzella me ha vençut e mès per terra, que no he tengut contra ella resistència neguna. E si ella m’à fet lo mal, de qual metge puch sperar medecina? Qui·m pot dar vida o mort, o vera salut, si no ella? ¿Ab quin ànimo ni ab qual lengua parlar poré que la puga induir e moure a pietat, com sa altesa me avança en totes coses, ço és, en riquea, en noblea e en senyoria?"

Martorell recorre amb insistència als clixés de comportament amatori fixats per la lírica trobadoresca i ens presenta un cavaller ardit en la batalla, però que es reclou i plora per amor, que es mostra vergonyós i emmudeix davant de la seva amada, fins al punt que, quan decideix manifestar-li els seus sentiments, s’ha de valdre d’un espill per evitar-se el tràngol de declarar obertament el seu objecte de desig.

L’extrema passió que captiva el cor de Tirant i l’aparent indiferència de l’amada porten l’heroi a un estat absolut de melangia que el fa pensar en la mort com a únic remei dels seus mals. El tòpic cortés de la mort per amor contribueix a enaltir la figura de l’enamorat, que esdevé així paradigma de la manera més subtil d’amar. La formulació d’aquest tema reprodueix el referent cortesà de la manca de mesura en l’amada, associat indefugiblement a les súpliques constants en demanda de mercé que l’enamorat es veu obligat a proferir per moure-la a pietat: "—Tants són los mals que comport, que no comporten de si triga alguna, car flames turmenten contínuament lo meu cor, e adolorida temor me dóna turment irreparable. Aquests són los fochs de la mia offenguda pensa, ja cansat de viure e vençut de les penes d’amor, de hon se segueix que la mia ànima s’és rebetlada contra lo cors, volent dar fi als treballs e turments de aquest miserable món. Per ço com pens, si voluntat no m’engana, que en l’altre sien de molt menor pena, per ço com no seran de amor, com aquesta sia la pena que excel·leix totes les altres penes. E no·m dol la mort com pens morir per tal senyora; que, morint en lo món, reviuré per gloriosa fama, que diran les gents que Tirant lo Blanch morí per amors de la més bellíssima e virtuosa senyora que sia ni serà en lo món."

Tirant s’ha convertit en un màrtir complaent de la «tirania» de la seva dama i l’amor ha esdevingut per a ell una mena de culte religiós.  Des del moment en què es troba amb Carmesina, tots els seus actes s’encaminen a un sol fi: fer-se mereixedor del favor de la princesa. La tradició del roman cortois i dels llibres de cavalleria havia difòs dos referents ètics del cavaller: el de l’obediència al codi cavalleresc i el de la fidelitat d’aquest a les lleis de l’amor cortés. L’home havia de ser ardit en el combat, però dolç i submís en el tracte amb la dama. D’altra banda, aquest servei incondicional del cavaller exigia en la dona una actitud condescendent que premiarà amb la recompensa del seu amor la dedicació de l’enamorat. Martorell també aplica aquest esquema als protagonistes de la seua novel·la, per bé que en el Tirant el component amorós adquireix dimensions inusitades. Tirant s’esforça per aconseguir la fama i l’honor necessaris per escurçar la distància entre ell i la seva estimada. El millorament paulatí de la condició de Tirant com a cavaller i com a enamorat el legitima per a pregar a Carmesina la consumació dels seus amors. Però la dama no es mostra tan complaent com el cavaller i l’avanç de les relacions es ralentitza fins a límits insospitats. Hem de remarcar, tanmateix, que, tot i els particularismes del comportament amorós de Carmesina al llarg de l’obra, la conducta d’aquesta no és aliena als tòpics de comprtament difosos per l’ideal cortés. Com diu Xavier Renedo (1992):  "En el món cavalleresc […] la dama no té només la potestat de decidir en quin moment l’amant és digne de passar del primer grau al segon i així successivament, sinó que a més és convenient que no s’afanyi i que es prengui el temps suficient en cada un dels esglaons de l’amor per comprovar l’honestedat i les aptituds de l’amant."

La motivació d’aquest comportament podia respondre a raons d’ordre social i econòmic o bé al desig manifest de la dama de preservar intacta la virginitat com a signe de virtut. Però no hem d’oblidar tampoc que la defensa de la castedat era una de les característiques que condicionava el tipus de relació propugnat per l’amor cortès, i que aquest estira-i-arronsa entre la dama i el cavaller constituïa una pura convenció de gènere.

En el Tirant trobem un exemple més que evident d’aquesta «fascinació pel ritual previ» (Miralles 1980), que, al capdavall, acaba transformant el nostre cavaller en l’etern pregador que mendica el favor de la seva amada. En relació a l’alentiment de la relació entre Tirant i Carmesina, Ruiz de Conde (1948) assenyala que «en este insistir sin impaciencia, en este conformarse con volver a empezar, en este no saber nunca si será o no será, en este avance paulatino, está una de las más acentuadas características del amor del caballero». Per a l’autora és evident que ens trobem «en una época en que el amor ya no se consuma de una sola vez y sin preparación, sino que se crea todo un arte alrededor de los preludios». De fet, si seguim les passes de Tirant al llarg de la novel·la, ens adonem que la progressió dels episodis que impliquen un avanç real en la relació amb Carmesina presenta intervals extensos precedits i seguits sempre, respectivament, de les súpliques del nostre cavaller i de les queixes i reprensions de la princesa.

Tirant és un home amb poca empenta en els afers amorosos i subjuga la seva voluntat als desitjos de Carmesina. Aquesta manera d’actuar augmenta amb escreix el seu valor com a enamorat, però omple d’entrebancs el camí cap a la consumació de la seva relació amb la princesa. No oblidem que, des de l’episodi de l’enamorament ad visum fins a l’encontre nocturn en el castell de Malveí el nostre cavaller només ha aconseguit de la seva amada unes honestíssimes besades en la mà, en els ulls i en el front, concedides, bé com a mostra d’agraïment pel servei que presta Tirant al capdavant de les tropes que han de lliurar l’imperi del domi turc, bé com un simple gest commiseratiu de Carmesina davant la desesperació del seu enamorat. Tanmateix, tampoc les «amoroses raons» que s’intercanvien Tirant i Carmesina la nit del castell de Malveí passen dels besos i les carícies, ja que la princesa s’obstina a mantenir intacta la seva virginitat. 

Plaerdemavida —que ha observat des de l’habitació contigua la celebració de les "bodes sordes"— ens narra amb tot detall com la castedat de Carmesina s’estavella de front davant el desig sexual de Tirant: "Aprés, en visió viu com ell vos besava molt sovint e desféu-vos la clocheta dels pits, e que us besava a gran pressa les mamelles. E com vos hagué ben besada, volia-us posar la mà davall la falda per sercar-vos les puces. E vós, la mia bona senyora, no u volieu consentir, car dubte·m fa que si u haguésseu consentit, que lo sagrament no perillàs. E vostra altesa li deya: «Temps vendrà que lo que tant desiges starà en libertat tua, e la mia virginitat conservada serà per a tu".

Una altra de les escenes més reeixides de la relació entre els nostres enamorats és la que explica com Tirant, amb l'ajuda de Plaerdemavida, entra en el llit de Carmesina i intenta "dar fi a son desig" fingint que és la dozella qui jau al costat de l'ella. L’engany ordit per Plaerdemavida desperta la ira de Carmesina, que reprén l’atreviment de Tirant, el sumeix en la desesperació i el fa sentir de nou desitjós de morir per haver arribat a vulnerar la confiança de l'amada. 

Tot ens indica, doncs, que el procés d’enamorament ha deturat el seu curs. A les demandes de Tirant, Carmesina respon amb negatives que, no obstant, trasllueixen el patiment que li provoca renunciar a complaure la voluntat del seu estimat. De fet, en els diversos encontres que s’han succeït des de l’arribada del nostre cavaller a Constantinoble, els avenços que ha experimentat la relació no han estat gaire significatius. Com afirma Rafael Beltrán (1990): "Las relaciones de la pareja se han limitado, por tanto, a complexux, basia, tactus…, a amorosos besos y abrazos, que no llegan a la consumación. En el límite entre el tercer y cuarto grado de aproximación amorosa de los que habla Andrea Capellanus mantendrá siempre Carmesina la barrera de su vergüenza y conveniencia, y sólo permitirá que ésta sea franqueada hacia el final de la novela, nada menos que ya en el capítulo 436."

Ni tan sols després de l’epìsodi de les "novelles sposalles" la princesa accedeix a iniciar la seva vida conjugal amb Tirant. I això a pesar que les paraules i els juraments que s’entrecreuen els dos enamorats constituïen un veritable vincle matrimonial en una època en què certs enllaços clandestins eren admesos per la llei i els costums (Ruiz de Conde 1948). Per aquesta raó Tirant reprén el capteniment de Carmesina i s’afanya a exigir-li el guardó que tot espòs espera de la seua muller: "—Senyora, molt me tarda vos ves en camisa o tota nua en lo lit. Yo no vull vostra corona ni la senyoria d’aquella. Dau-me tots mos drets a mi pertanyents segons mana la santa mare Sglésia […]Com Tirant véu les abundants làgremes e les discretes e piadoses paraules de sa senyora acompanyades de tanta amor, delliberà contentar-la aquella nit en seguir sa voluntat, per bé que en tota aquella nit fon poch lo dormir dels dos amants[…]".

En els capítols que precedeixen l’episodi africà, Tirant experimenta una davallada vertiginosa tant en l’àmbit militar com en l’estrictament amorós. Les maquinacions de la Viuda Reposada per allunyar Tirant de Carmesina donen fruit i els resultats són veritablement fatídics. La nostra particular lausangier, mitjançant la «ficció» del negre Lauseta, aconsegueix que Tirant arribi a desconfiar de la seva amada i que s’enfonsi definitivament en un estat de postració que el fa descurar per complet els seus deures com a capità de l’exèrcit cristià. Ni les súpliques de l’emperador ni les de Carmesina aconsegueixen modificar la conducta del protagonista i, només quan li fan creure que les tropes turques són  a prop de la ciutat, es decideix a emprendre el camí cap a la seua regeneració com a cavaller i com a enamorat. De fet, l’aventura africana serveix a Tirant per purgar els seus defectes i desconfiances i fer-lo finalment mereixedor de la recompensa que durant tant de temps havia esperat (Mir 1989, Alemany 1997). El triomf militar comporta també la consumació de la relació amorosa amb Carmesina, i les noces oficials no són més que la convalidació, davant la societat i davant l’Església, del vincle ja establert privadament (Ruiz de Conde 1948).

Però, arribats en aquest punt, cal dir que no tots els elements constitutius del procés d’enamorament de Tirant i Carmesina s’ajusten a l’ideal cortès en termes absoluts. 

En primer lloc, cal assenyalar que en la conducta de Carmesina, a més dels vells tòpics trobadorescos sobre l’amor, concorren també els dictàmens morals cristians. Les contínues reprensions de la princesa a tots aquells que li recorden la necessitat de satisfer el deute amorós que ha contret amb Tirant, i la defensa exacerbada de la virginitat com a mostra de virtut són exemples evidents de la influència d’un discurs clerical contra l’amor, que propugnava, per damunt de tot, la continència sexual. 

No hem d’oblidar que, sobretot al llarg del segle XV, la predicació mendicant havia proclamat, a través de les teories sobre l’amor hereos (o amor boig o passional), les conseqüències nefastes d'aquest tipus d'amor. 

La literatura del moment, influenciada per aquest ideari, s’ompli de personatges als quals els seus irrefrenables desitjos conduïen a un final indefugiblement tràgic.  

Per això Carmesina havia de mostrar prevenció i temor davant l’amor (Renedo 1989) i aversió a tot allò que es relacionés amb el plaer sexual. 

És ella, de fet, qui s’oposa des d’un principi i amb determinació a concedir a Diafebus el vist-i-plau perquè pugui besar Estefania; qui la nit del castell de Malveí agafa un llibre d’hores per fugir de les temptacions de la luxúria; qui, fins i tot després d’haver-se unit a Tirant en matrimoni secret, sent la necessitat de recordar-nos quins són els seus deures morals, i, finalment, qui narra les terribles conseqüències que comportaria per a ella la consumació del desig carnal.

A aquest propòsit, Renedo (1992) ha atribuït a la influència concreta d’Eiximenis alguns moments del discurs amorós de Carmesina. Per a aquest autor, la postura de la princesa en la discussió que manté amb Diafebus i Plaerdemavida sobre la moralitat dels besos recorda la normativa sobre aquests i les abraçades continguda en Lo Crestià i en el Llibre de les dones. 

També les contínues negatives de Carmesina a les demandes de Tirant i la passivitat amb què suporta les carícies del seu enamorat donen fe de la influència que degué exercir sobre Martorell el discurs clerical, atés que "en l’obra d’Eiximenis i d’altres moralistes medievals com ell la passivitat és el model de conducta a què han d’aspirar les dones en totes les àrees de la seva activitat sexual".

En aquest mateixa línia, cal esmentar també el peculiar discurs sobre la dona que Martorell posa en boca de Carmesina, estretament vinculat a les tesis cristianes sobre el paper femení en la relació amorosa. Per a l’Església el menyspreu de la sexualitat i del cos arriba a la seva màxima expressió en el rebuig de la dona, considerada inferior a l’home per naturalesa i una font continuada de temptacions. La vigència d’aquests llocs comuns misògins portava ja molt de temps en vigor quan Martorell va escriure la seva novel·la, i sembla que tampoc el nostre autor es lliura dels prejudicis que ofereixen una caracterització esbiaixada de la psicologia femenina (Badia 1993-94). N'hi ha prou que recordem la diatriba de Carmesina contra les dones en el famós debat entre Honor e Delit: "E se-us ben dir que no és més secreta cosa en lo món com és lo cor de la donzella, per ço com la lengua rahona lo contrari del que té el cor. E si vós sabíeu la vil pràctica de nosaltres, no és home en lo món qui·ns degués res stimar, sinó per la gran magnificència de vosaltres, per ço com és natural cosa los hòmens amar les dones. Emperò, si vosaltres sabíeu los nostres defalts, no·ns deuríeu jamés voler bé, sinó que lo apetit natural, qui us força, que no guardau dret ni envés."

Òbviament, en aquestes paraules no hi ha res que ens evoqui la imatge d’aquella midons, cúmul de virtuts, exalçada pels trobadors, o de les angelicals dames cantades per Dante o Petrarca (Badia 1993-94).

Per últim, tampoc l’interés que demostren els personatges del Tirant pel sagrament del matrimoni és propi de la ideologia de l’amor cortés. 

Recordem que Carmesina no ama Tirant "sinó per lícit matrimoni", i que el gaudi del plaer sexual es reserva com "aquell dolç e saborós fruyt de amor qui en lo sant matrimoni se acostuma de cullir". El mateix Tirant acaba demanant amb fervor que "lo lur matrimoni vingués a lur desitjada fi perquè la temor fos apartada, que ab repòs aconseguissen virtuosos delits" 

I no solament els protagonistes es casen, sinó que fins i tot les parelles menors acaben consagrant la seva unió davant l’altar.

Per tant, la relació entre Tirant i Carmesina està  subjecta tant als tòpics de l’amor cortés com a la influència dels postulats sobre l’amor difosos pels moralistes i per la predicació mendicant.

Però aquest amor no deixa de tenir un component d'amor profitós també. L'ambició de Tirant en aquest sentit, s'evidencia més d'una vegada: N’és un primer indici la proposta de Tirant a l'Emperador perquè Carmesina rebi el tractament de princesa en comptes del d'infanta, que és el que se li ha aplicat fins aquell moment. No es tracta d'un fet intranscendent, ja que suposa assegurar els drets successoris de Carmesina a la corona imperial, enfront dels de la seva germana Isabel, i, de retruc, els de Tirant si es converteix en espós d'aquesta. Però, sens dubte, el moment de la novel·la que més es presta a ser
interpretat com una mostra inequívoca dels interessos espuris que mouen Tirant en la seva història d'amor el trobem quan el cavaller rebutja el comtat de Sant Àngel, que l'Emperador li ofereix a petició de la princesa, que n’és la titular.i permet que se li concedeixi a Diafebus, com al capdavall es fa. Carmesina recrimina a Tirant que no ho hagi acceptat el comtat, i ell li respon: "jamés pendré títol negú, tant com la vida m’acompanyarà, sinó emperador o no res". La rotunditat de les paraules del cavaller sembla reflectir una desmesurada ambició, pel fet de negar-se taxativament a acceptar qualsevol títol que no sigui la màxima dignitat de l'imperi. El somni del protagonista d'arribar a ser emperador, aflora explícitament de nou, quan, després de rebre la promesa de fidelitat de Carmesina en el ritual del matrimoni secret, el narrador apunta: "En alegria i goig inefable fon posada l’ànima de Tirant com es véu en camí per posseyr la corona del Imperi Grech per mijà de les novelles sposalles"

• L'amor viciós, o el que es professen Diafebus i Estefania:

Recordem primer que aquests dos personatges juguen un paper fonamental com a coadjuvants o cooperants de primer orde en el procés sentimental de Tirant i Carmesina, a és d'estar units a aquests, respectivament, per vincles familiars. 

Diafebus es cosí germà de Tirant, mentre que Estefania, duquesa de Macedònia, és filla d’un cosí germà de l’Emperador i, per tant, cosina segona de Carmesina;

la qual cosa, ja d’entrada, apunta un clar paral·lelisme en relació amb la principal parella d’enamorats de la novel·la: per una banda, tant Tirant com Diafebus són francesos bretons que han anat a Constantinoble per a auxiliar l’Emperador grec davant la invasió dels turcs, mentre que, per l’altra, tant Carmesina com Estefania són dues personalitats rellevants de la família imperial grega. A més a més, s'ha d’afegir que entre ells són amics des de temps enrere. La relació sentimental de Diafebus i Estefania s’inicia, sense altres preàmbuls,

amb la declaració d’amor que el cavaller li fa un dia en què es troba casualment amb ella en el palau imperial: "Tendria’m per home de bona ventura, si la fortuna m’era tan favorable, me volguésseu fer digne que us pogués ésser lo més acostat servidor, per bé que yo no·n sia digne ne mereixedor, atesa la gran bellea, gràcia e dignitat que la merçé vostra posseheix. Emperò amor es aquella qui eguala les voluntats e a l’indigne fa digne de ésser amat."

Aquesta petició és convencionalment cortesa i mesurada, incideix fonamentalment en la superioritat de la dama respecte d’ell com a principal inconvenient, tot i que això, al seu parer, no passa de ser un problema que es pot obviar perfectament gràcies al poder igualitari de l’amor.
És interessant assenyalar que la novel·la no explicita per a res que Diafebus hagi passat per la fase de fenhedor o amant tímid que estima sense gosar revelar-ho encara, a diferència del que s’esdevé en el cas de Tirant, que pateix amb silenci el mal d’amor des del mateix moment en què contempla fortuïtament els pits de Carmesina.

La resposta d’Estefania és, així mateix, tan convencionalment negativa com la que Carmesina dóna a Tirant en l’escena en què aquest se li declara per primera vegada, ja que rebutja frontalment la proposta del cavaller, al qual recrimina el poc honor que li fa la seva agosarada actitud.
A primera vista, no deixa de sorprendre la reacció de la donzella, si tenim en compte que ha estat ella mateixa qui, bastant abans, en teoritzar sobre les tres classes d’amor que, al seu parer, existeixen, el virtuós, el profitós i el viciós, es declara partidària d'aquest últim.
Però aquesta contradicció desapareix si tenim en compte que en la seva reacció negativa davant la declaració de Diafebus no hi ha gens ni mica de sinceritat, sinó que respon a una manera externa de comportar-se a mitjan camí entre el fals pudor moral i les exigències pròpies de la seva condició social. Així es desprèn de les paraules perspicaces i malicioses amb què Plaerdemavida es dirigeix a la princesa poc després, les quals delaten que Estefania, si més no en el seu fur intern, no ha restat indiferent davant del requeriment de Diafebus i que, potser, fins i tot, ha pogut accedir a certs jocs d’amor: "—Senyora, no veu vostra altesa la cara d’Estephania? Si par que haja bufat al foch! Car tan vermella stà la sua cara com fa la rosa de maig. E yo bé crech que les mans de

Diafebus no han stat molt ocioses stant nosaltres alt en la torre."

En efecte, malgrat l’aparent rebuig inicial de la donzella, amb una rapidesa extraordinària que se situa en els antípodes del lent procés amorós de Tirant i Carmesina, Diafebus aconsegueix, no sense dificultat, el permís d’aquesta última per a poder besar la seva estimada: "E acostà’s a Stefania e besà-la tres voltes en la boca a honor de la sancta Trinitat. Parlà Stephania e dix: —Puix ab tan gran esforç e requesta vostra, e per manament de ma senyora, yo us he besat, vull que a voluntat mia prengau possessió de mi, però de la cinta amunt."

Curiosament, és la mateixa Estefania qui, en un apart amb Carmesina, aconsegueix que aquesta autoritzi que Diafebus la pugui besar, fent-li veure el caràcter innocu del bes, especialment dins dels usos i costums dels francesos, como Diafebus i Tirant: "Quin mal és lo besar? Que ells en França no·n fan més menció que si·s donaven la mà." (Renedo, 1994).

En sols tres pàgines de la novel·la hem assistit a la declaració de Diafebus, al rebuig inicial d’Estefania, al consentiment del primer bes triple i a l’acceptació del fet que implica oferir la meitat superior del seu cos al gaudi del cavaller. I, per si això fos poca cosa, just en el mateix instant en què Diafebus es disposa a gaudir del generós oferiment de la seva dama, descobreix amagat en el pit d’aquesta un albarà o document que resulta ser una mena d’acta de matrimoni secret ofert unilateralment per Estefania al seu amant, amb un paral·lelisme evident amb el qual Tirant i Carmesina celebren posteriorment. (Beltran, 1990):

"Yo, Estefanía de Macedònia […], de grat e de certa sciència, no constreta ni forçada, tenint Déu davant los meus hulls e los sancts Avangelis de les mies mans corporalment tocats, promet a vós, Diafebus de Muntalt, [e] ab paraules de present prench a vós per marit e senyor, e done-us mon cors liberalment, sens frau ne engan negú"

Pràcticament en un sol acte, i gràcies a la predisposició resoltament favorable de la seva dama, Diafebus supera amb èxit sorprenent i sense excessives dificultats les fases d’amant pregador i entenedor —ni tan sols ha hagut d’experimentar la tortura del fenhedor que pateix en tímid silenci el mal de amor— i esdevé tot un drutz mitjançant el matrimoni secret que li ofereix Estefania.

Sens dubte, el gran contrast entre la història d’amor d’aquesta parella i la dels protagonistes principals de la novel·la s’evidencia, de manera molt gràfica i eloqüent, en l’episodi de les "bodes sordes", que es produeix poc després que l’Emperador hagi donat a Diafebus el càrrec de Gran Conestable de l’Imperi Grec i el títol de comte de Sant Àngel, que, inicialment, havien de ser per a Tirant.
En la intimitat d’una cambra del castell de Malveí, i gràcies precisament a l’astúcia d’Estefania, aquesta i Carmesina gaudeixen d’una nit d’amor amb els seus amants respectius. Mentre que Tirant i la princesa no ultrapassen la barrera de certs jocs eròtics de cintura cap amunt i no consumen el coit a causa de la resistència que la dama oposa, Diafebus i Estefania sí que ho fan, com bé s’explica en el relat del fals somni que Plaerdemavida conta a Carmesina: "Aprés viu somiant que Stephania stava sobre aquell lit, ab les cames que al parer meu li veÿa blanquejar, e deÿa sovint: «Ay senyor, que mal me feu! Doleu-vos un poch de mi e no·m vullau del tot matar». […] E ella prenia lo lançol e posava’l-se a la boca e ab les dents strenyia’l fort per no cridar. E no·s pogué star, aprés hun poch spay, que no donàs hun crit: «Trista, què faré? Dolor me força de cridar, e segons veig, deliberat teniu de matar-me». Lavors lo conestable li tancà la boca […]. Encara que yo sia grossera en amar, conegué lo meu sperit que lo terme de amor aquí devia finir."

El paral·lelisme amb les paraules de Carmesina en similar situació és ben notori per bé que la consumació sexual de la princesa amb Tirant no es produeix fins al capítol 436.
En els dos casos, les paraules que pronuncien les joves dames davant l’eloqüent silenci dels seus amants fan pensar en la brutal fogositat d’aquests, que els fa percebre com a poc plaent allò que tant havien desitjat. En qualsevol cas, sembla que Estefania queda prenyada, segons adverteix la sempre perspicaç i maliciosa Viuda Reposada a la princesa: "No veu vós Stefania com té lo ventre gros?" i, potser per això, sense interrupció del ritme frenètic d’aquesta història d’amor, ben aviat el propi Tirant sol·licita a l’Emperador la seva conformitat perquè es dugui a terme el matrimoni de la parella. És l’Emperadriu, però, la qui, al capdavall, davant la inhibició del seu marit, dóna el placet corresponent, de tal manera que immediatament se celebren les festes del compromís matrimonial i, al dia següent, el casament.

Poc després de la unió legal de Diafebus i Estefania, es produeix la separació forçosa de la parella, ja que el cavaller ha d’abandonar la seva esposa per a anar a lluitar

Són molts els indicis que fan pensar que la història amorosa de Diafebus i Estefania, a més de la seva dimensió sentimental estricta, respon a l’objectiu fonamental de possibilitar la consolidació de tota mena de vincles consistents entre el bàndol de Tirant i els seus companys bretons —els estrangers de la novel·la— i el dels grecs, o, si es vol, entre la cavalleria occidental i l’imperi d’Orient.
Sense perjudici del contrast entre el lentíssim procés d’amor de Tirant i Carmesina i l’absolutament sincopat de Diafebus i Estefania, contrast determinat per ajustar-se la primera parella a unes convencions que la segona obvia en bona mesura, allò ben cert és que la unió matrimonial dels ducs de Macedònia reforça l’aliança entre l’Orient i l’Occident cristians i, fins i tot, contribueix a garantir-ne la continuïtat davant d’una eventual desaparició dels protagonistes principals de l’obra.

• L'amor profitós o el que hi ha entre l'Emperadriu i Hipòlit:

Hipòlit de Roca Salada és un jove nebot i servidor de Tirant, que apareix per primera vegada en el capítol 146 de la novel·la i que és adobat a cavaller en el 155. Es tracta, doncs, d’un bretó més, que no s’ha de confondre amb un altre personatge de l’obra gairebé homònim: el grec Hipòlitus, fill del senyor del castell de Malveí, que tan sols fa acte de presència en els capítols 141, en què és adobat a cavaller, i 149, en què ja ni tan sols és esmentat amb el seu nom propi, segurament per a evitar confusions amb el primer personatge (Chiner, 1993).

L’inici dels seus amors se situa en el moment que l'Emperadriu s'interessa per la malaltia que sembla reflectir l’expressió del jove i afegeix que ella ha tingut problemes per a dormir. Ell li respon amb les paraules insinuants següents: "Si yo stigués prop de alguna senyora, que·m trobàs en lo seu lit, per gran dormidora que fos no la leixaria tant reposar com vostra magestat fa. Però de vostra altesa no·n tinch admiració, perquè dormiu sola e negú no us diu res, ni voltejant us fa cercar lo lit."

L’Emperadriu, a pesar de la clara referència a la seua nul·la vida sexual amb l’Emperador, no sembla donar-se per al·ludida, si bé arriba a intuir que allò que afecta Hipòlit no és altra cosa sinó el mal d’amor. És per això que li demana que li reveli la identitat de la seva amada, cosa a la qual ell accedeix tot seguit confessant-li que es tracta d’ella mateixa, després de la qual cosa es retira immediatament avergonyit de la seva gosadia.
L’Emperadriu dubta en un primer moment de la sinceritat de la declaració amorosa d’Hipòlit, per una part "atenent la edad en que só posada", segons afirma, i, per altra part, sospitant que potser no es tracti més que d’un parany ordit per Tirant a fi de satisfer la seva ambició d’assolir, juntament amb els seus, les màximes cotes de poder de l’Imperi Grec. Les sospites de l’Emperadriu donen fe que l’ambició de Tirant és un fet conegut en la cort. En efecte, si, en termes generals, l'actuació del cavaller al llarg de la seva experiència amorosa amb Carmesina s'ajusta a les pautes i convencions de l’amor cortés, també hi concorren altres elements de naturalesa ben distinta que apunten en la direcció d'un amor de conveniència, l'única finalitat del qual seria la d'usar la princesa com a instrument al servei d’assolir l’objectiu d'esdevenir algun dia emperador (Hatzfeld, 1978; Yates, 1980).
Hipòlit li ho desmenteix, però ella encara addueix tres importants obstacles que barren les pretensions amoroses d’aquest: la gran diferència d’edat que els separa —idea que reitera una vegada més—, la condició d’estranger del jove —cosa que implica desconfiança— i la més que probable incapacitat d’ella per a satisfer l’apetit sexual d’aquest i donar-li descendència.
Amb tot, davant la insistència d’Hipòlit, l’Emperadriu oblida aviat les seves reserves inicials, accedeix a esdevenir la seva amant i el convoca a una primera cita: "La tua molta virtut e condició afable me força passar los límits de castedat, per veure’t digne de ésser amat. E si ab juraments dignes de fe me faràs segura que no u sabrà lo emperador ni altri per report de la tua lengua, elegeix tot lo que plasent te sia. […] E faràs axí: que en la callada nit, qui dóna aleujament als treballs e repòs a totes les creatures, sies cert d’esperar-me en aquell terrat prop la mia cambra."

Hipòlit assisteix a la trobada furtiva amb l’egrègia dama i, sense dilacions, en el terrat que hi ha abans d'entrar-hi, la pren i ambdós "sentiren la última fi de amor", preludi de tota una joiosa nit sencera en què es lliuren als jocs amorosos ara ja en el llit de la dama. Així, doncs, en un breu lapse de dotze capítols es concentra el procés que s’estén des de la primera declaració encoberta d’Hipòlit a la consumació de l’acte sexual amb "la gentil vella".
Ens trobem, doncs, davant d’una història sentimental notablement curta, més encara que la de Diafebus i Estefania, que, com aquesta, contrasta notòriament amb el llarg i exasperant procés amorós de Tirant i Carmesina. Però, a més, aquest brevíssim i concentrat nucli sentimental de la novel·la, en què Hipòlit passa de la condició de pregador a drutz amb una facilitat que altera radicalment les fases de l’amor cortés, ofereix un element d’interés afegit com és el de reflectir un incest de manera figurada, almenys des de la perspectiva de l’Emperadriu.
En efecte, en el subconscient d’aquesta, Hipòlit es presenta com una mena de reencarnació del fill que va perdre en la guerra, tal com, per altra part, reforça el fet de l’antropònim del jovenet, tan clarament evocador del mite clàssic de Fedra (Cacho, 1993). Per aquesta raó no dubta a qualificar el seu amant d’heretge, davant la sorpresa d’aquest, per haver-se convertit, li diu, en "enamorat de ta mare". Aquest ingredient incestuós constitueix la base del suposat somni que, al dia següent, l’Emperadriu relata al seu marit i que no és més que la translació deformada de la seva nit d’amor amb Hipòlit. Li conta que se li aparegué el seu fill difunt i que, tot seguit, "nos ne entram en la cambra, tenint-lo per la mà, e mon fill e yo posam-nos en lo lit, e yo posí-li lo meu braç dret dejús les sues spatles, e la sua boca besava les mies mamelles", una escena molt coincident amb la que la criada Eliseu havia vist en sorprendre a l’alba a la parella en el su llit d’amor: "veu un home al costat de la emperadriu, qui tenia lo braç stés, e lo cap del galant sobre lo braç e la boca en la mamella".
L’astúcia de l’Emperadriu li permet retenir Hipòlit ocult en la seva cambra durant quinze dies, a més de procurar-se, transcorreguts aquests, altres encontres freqüents amb el pretext que el seu fill li ha demanat en somnis que tingui i ami Hipòlit com si d’ell mateix es tractés. A partir d’aquí s’inicia el progressiu millorament social i econòmic del jove cavaller, mitjançant la donació que l'emperadriu li fa de joies i de tota mena de riqueses.

A més, arriba a assumir la capitania general de l’exèrcit grec durant el dilatat període en què Tirant roman a Àfrica i, el que és més decisiu, la corona imperial després de la mort del protagonista.
En efecte, quan Tirant emmalalteix súbitament, demana de fer testament i no dubta a instituir-hi com a hereu universal el seu jove nebot i amant de l’Emperadriu. Alhora, Carmesina, incapaç de suportar el dolor per la mort de Tirant, a la qual segueix encara la del vell Emperador, se sent morir i, abans que això es produeixi, nomena hereva l’Emperdriu, cosa que fa que el poc escrupolós Hipòlit, el qual, tal como ens adverteix el narrador: "no us penseu que en aquell cars Ypòlit tingués gran dolor, car de continent que Tirant fon mort, levà son compte que ell seria emperador, e molt més aprés la mort de l’emperador e de sa filla, car tenia confiança de la molta amor que la emperadriu li portava, que, tota vergonya a part posada, lo pendria per marit e per fill, car acostumada cosa és de les velles que volen lurs fills per marits, per smenar les faltes de lur jovent."

A més també compta amb el vist-i-plau del consell de cavallers de Tirant, els quals, defensors dels seus interessos, acorden unànimement que "atesa la amistat antiga que tots sabem que Ypòlit té amb la emperadriu, que la prenga per muller e alçar-lo hem emperador".
Aquesta decisió tan important és anticipada per Hipòlit a la seua egrègia amant, amb la qual comparteix una nova i feliç nit d’amor, "molt poc recordants de aquells que jahien en los cadafals sperant que·ls fos feta la honrada sepultura" vella Emperadriu mor tres anys després i Hipòlit es casa en segones noces amb la filla

del rei d’Anglaterra, és a dir, el monarca a la boda del qual assisteix Tirant al

començament de la novel·la. Aquesta nova esposa permet la solució del tema

successori, ja que de la seua unió amb Hipòlit naixen tres fills i dos filles; el major de

tots aquests es diu també Hipòlit, com son pare, i arriba a convertir-se en un excel·lent

cavaller.

En conclusió, la història amorosa d’Hipòlit amb l’Emperadriu assoleix una dimensió de primer orde en el conjunt de la novel·la. El perfil netament interessat del jove cavaller sense escrúpols troba en la frustració sexual de la vella dama la clau que li obre les portes de la més alta magistratura grega, el gran objectiu que havia anhelat Tirant.
Tres anys després l'Emperadriu mor, i Hipòlit torna a casar-se amb la princesa d’Anglaterra, amb qui sí que tindrà descendència, fent possible així que l'Imperi d'Orient i d'Occident tornin a unir-se i s'acompleixi, en la ficció, el gran somni medieval.

• 
  

Les oclusives, 3 (esquema definitiu, espero)

I ahir a la nit em va passar pel cap una altra manera de posar les possibles transcripcions i mira, aquí estic convertint-la en realitat:

• Quan hem de transcriure [b], [d] i [g]:

1. En posició inicial de paraula si la paraula s'escriu amb b, v, d o g: venir, bé, dit, gat.
2. Quan tenen davant una altra consonant oclusiva o nasal: pot baixar, maragda, benvolgut, endur, vam guanyar.
3. quan les b, les v, les p, les t, les d, les c i les g  finals, tenen darrere una consonant sonora: cap de trons, tub verd, sap dir, paret blava, solitud volguda, fàstic vital, fàstig diari.

• Quan hem de transcriure [bb], [pp], [gg] i [kk]:

1. en el grup bl: blau; en el grup pl: triple; en el grup gl: regla; en el grup cl: miracle.

• Quan hem de transcriure [β],  [ð] i [γ]:

1. entre vocals encara que una d'elles formi part d'un diftong: la volíeu de demà segueix.
2. entre fricativa i vocal: vas baixar, esdevé, esgarrapar.
3. entre r i vocal: arboç, tardor, cargols.
4. entre vocal i r: abraçar, vidres, agradar.
5. entre lateral i vocal: alba algoritme. (en aquest grup la d no es pronuncia com a aproximant).

• Quan hem de transcriure [p], [t] i [k]:
  

1. en posició inicial si la paraula s'escriu  amb p, amb t: pota, tota; i amb c, q, qu o k i sonen com a: cosa, quota, kiwi, que.
2. en posició final total o amb contacte amb una consonant sorda o amb una vocal, si s'escriuen amb p o amb b; amb t o amb d o g o amb c: dissabte, cap, solitud, setciències, fàstic, castig.

• Quan no hem de transcriure res, perquè escrivim una grafia que no sona [∅]:

1. quan la paraula té una síl·laba que acaba amb mb o amb mp: amb, temps.
2. quan la paraula té una síl·laba que acaba amb nd, nt, ld, rds: examinand, anant, herald, records.
3. quan la paraula té una síl·laba que acaba amb ng, nc: sang, cinc     

I si així no queda més clar, em sembla que m'he quedat sense recursos.

Poesia 2.

• Elogi dels diners d'Anselm Turmeda:

Diners de tort fan veritat,

e de jutge fan advocat;

savi fan tornar l'hom orat,

pus que d'ells haja.

Diners fan bé, diners fan mal,

diners fan l'home infernal

e fan-lo sant celestial,

segons que els usa.

Diners fan bregues e remors,

e vituperis e honors,

e fan cantar preïcadors:

Beati quorum.

Diners alegren los infants

e fan cantar los capellans

e los frares carmelitans

a les grans festes.

Diners, magres fan tornar gords,

e tornen lledesmes los bords.

Si diràs "jas" a hòmens sords,

tantost se giren.

Diners tornen los malalts sans;

moros, jueus e crestians,

lleixant a Déu e tots los sants,

diners adoren.

Diners fan vui al món lo joc,

e fan honor a molt badoc;

a qui diu "no" fan-li dir "hoc".

Vejats miracle!

Diners, doncs, vulles aplegar.

Si els pots haver no els lleixs anar;

si molts n'hauràs poràs tornar

papa de Roma.

Anselm Turmeda escriví aquest poema que dedica als diners, dels que diu que poden aconseguir qualsevol cosa. Podem dir que ho diu de manera gradual: comença dient que converteixen un jutge en un advocat, i acaba dient que amb ells pots arribar a ser papa de Roma. Pel que fa a la forma: consta de 8 estrofes de 4 versos cadascuna, els 3 primers octosíl·labs  i l'últim, tetrasíl·lab, rimen aaa-.

I aquí en trobareu la versió cantada:

Presoner de Jordi de Sant Jordi:

Deserts d'amics, de béns e de senyor,

en estrany lloc i en estranya contrada,

lluny de tot bé, fart d'enuig e tristor,

ma voluntat e pensa caitivada,

me trob del tot en mal poder sotsmès,

no veig algú que de mé s'haja cura

e soi guardats enclòs, ferrats e pres,

de què en fau grat a ma trista ventura.

Eu hai vist temps que no em plasia res,

ara em content de ço qui em fai tristura,

e los grillons lleugers ara preu més

que en lo passat la bella brodadura.

Fortuna vei que ha mostrat son voler

sus mé, volent que en tal punt vengut sia;

però no em cur, pus hai fait mon dever

ab tots los bons que em trob en companyia.

Car prenc conhort de com sui presoner

per mon senyor, servint tant com podia,

d'armes sobrat e per major poder,

no per defaut gens de cavalleria.

E prenc conhort quan no puc conquerir

haver en res sens que treball no senta,

mas d'altra part cuid de tristor morir

com vei que el món del revers se contenta.

Tots aquests mals no em són res de sofrir

en esguard d'u qui el cor me destenta

e em fai tot jorn d'esperança partir:

com no vei res que ens avanç d'una espenta,

en acunçar nostre deslliurament,

e més que vei ço que ens demana Sforça

que no sofir algú raonament,

de què llangueix ma virtut e ma força.

Per què no sai ni vei res al present

que em puixa dar en valor d'una escorça,

mas Déu tot sol, de qui prenc fundament

e de qui fiu, i-z ab qui mon cor s'esforça;

e d'altra part del bon rei liberal,

qui em socorrec per gentilesa granda,

lo qui ens ha mès del tot en aquest mal,

que ell me'n traurà, car soi jus sa comanda.

Reis virtuós, mon senyor natural,

tots al present no us fem altre demanda,

mas que us record que vostra sang reial

mai defallí al qui fos de sa banda.

Jordi de Sant Jordi escriví aquest poema per demanar al seu rei que es recordés d'ell i dels altres soldats presoners i fes el possible per alliberar-los. A la primera estrofa descriu la seva situació: sol i abandonat es troba empresonat. A la segona estrofa explica que abans no donava importància a les coses que tenia i que ara fins està content quan s'adona que els grillons que porta li van una mica grans. A la quarta expressa la seva alegria perquè ha estat pres a causa d'haver servit el seu rei i a la quarta diu que no pot deixar d'estar trist quan s'adona que el seu rei no fa res per deslliurar-lo, a la cinquena torna a demanar ajut al seu rei, cosa que tornarà a fer a la sisena i última.  Pel que fa a la forma: consta de 6 estrofes de 8 versos cadascuna, menys l'última que en té 4 i seria la tornada. Els versos són decasíl·labs que rimen ABABACDCD.

I aquí el trobareu recitat:

Colguen les gents ab alegria festes d'Ausiàs March:

Colguen les gents ab alegria festes,

lloant a Déu, entremesclant deports,

places, carrers e delitables horts

sien cercats ab recont de grans gestes,

e vaja jo los sepulcres cercant,

interrogant ànimes infernades,

e respondran, car no són companyades

d’altre que mi en son contínuu plant.

Cascú requer e vol a son semblant,

per ço no em plau la pràctica dels vius:

d’imaginar mon estat són esquius,

sí com d’hom mort de mi prenen espant.

Lo rei xiprè, presoner d’un heretge,

en mon esguard no és malauirat,

car ço que vull no serà mai finat,

de mon desig no em porà guarir metge.

Cell Teixion qui el buitre el menja el fetge

e per tots temps brota la carn de nou,

e en son menjar aquell ocell mai clou,

pus fort dolor d’aquesta em té lo setge,

car és un verm qui romp la mia pensa,

altre, lo cor, qui mai cessen de rompre,

e llur treball no es porà enterrompre

sinó ab ço que d’haver se defensa.

E, si la mort no em dugués tal ofensa,

fer mi absent d’una tan plasent vista,

no li graesc que de terra no vista

lo meu cos nuu, qui de plaer no pensa

de perdre pus que lo imaginar

los meus desigs no poder-se complir,

e, si em cové mon derrer jorn finier,

seran donats térmens a ben amar.

E, si en lo cel Déu me vol allogar,

part veure a Ell, per complir mon delit

serà mester que em sia dellai dit

que d’esta mort vos ha plagut plorar,

penedint vós com per poca mercè

mor l’ignocent e per amar-vos martre,

cell qui lo cos de l’arma vol departre

si ferm cregués que us dolríeu de se.

Llir entre cards, vós sabeu e jo sé

que es pot ber fer hom morir per amor:

creure de mi que só en tal dolor,

no fareu molt que hi doneu plena fe.

Ausias Marc escriví aquesta cançó que dedicà a una de les seves dames, a la que s'amagava sota el senyal "Llir entre cards". El poeta es queixa del poc cas que li fa la seva estimada i diu que busca la companyia dels morts, perquè és un més d'ells, mentre ella no el correspongui. Acaba fent una paradoxa curiosa: li diu a la dama que si sabés que d'aquesta manera l'estimaria, moriria, però que si morís, llavors no la podria estimar. Pel que fa a la forma: consta de 6 estrofes de 8 versos cadascuna, menys l'última, on hi ha el senyal, que és de 4. Són decasíl·labs que rimen ABABCDCD.

I aquí el teniu recitat per uns alumnes que ho fan prou bé: