Tirant lo Blanc. Quines coses hem de saber de l'obra. (1)

Quan vam acabar de llegir el llibre, alguns dels vostres companys us van explicar aspectes de l'obra i vosaltres els vau escoltar amb interès relatiu. Ja us vaig dir que tot allò que diguessin ho trobaríeu al bloc. Aquí en teniu l'entrada corresponent

• Context històric.

L'any 1450, quan Martorell va començar a redactar o dictar la novel·la, feia 7 anys de la caiguda de Constantinoble a mans dels turcs. Per tant rescriu la història a partir de la premisa següent: com podia haver anat tot si el món s'hagués regit pels ideals cavallerescos?

Constantinoble ja és Estambul, però havia estat la capital mil·lenària de l'Imperi Romà d'Orient: quan l'Imperi Romà es divideix en dos, Roma és una ciutat decadent i Constantinoble es converteix en la veritable i única capital.

Però cap al segle XII entra en decadència. 

L'any 1204 la capital és envaïda pels croats que la dominen durant més de mig segle.

El 1313, l'emperador contracta els almogàvers (mercenaris catalans) comandats per Roger de Flor a qui concedeix la mà de la seva neboda, Maria de Bulgària i que és nomenat megaduc. Si els almogàvers recuperen els territoris perduts en batalla, Roger acabaria com a cèsar de l'Imperi i rebria una bona part del territori com a recompensa, però va ser assassinat a traïció a Adrianòpolis, el mateix lloc on Martorell fa morir Tirant.
Els seus homes devasten les províncies amb el que es coneix com a "venjança catalana" que, afegida a altres guerres civils i a la pesta, acaba amb una tercera part de la població (Constantinoble, que tenia un milió d'habitants al segle XII va passar a menys de cent mil a finals del XIV). Mentrestant, els turcs, a finals del XIV, ja arriben al Danubi, cosa que fa que l'imperi quedi envoltat d'enemics.

Aquest període de decadència econòmica coincideix, sorprenentment, amb una època cultural molt activa i atractiva.

Però l'única possibilitat perquè Constantinoble sobrevisqui era que l'Església ortodoxa s'unís amb la catòlica a fi d'obtenir l'ajut dels regnes d'Occident.
Com que això no passa per l'oposició de la població i del clergat, Constantinoble passa a mans dels turcs. (es veu que un ministre va dir una frase que es va fer famosa a l'època: "abans el turbant del soldà que la mitra papal.")

La decadència de la capital arriba a extrems inimaginables: les joies per la coronació dels emperadors es fan de vidre; segons diu Runciman, els edificis del palau imperial són inhabitables, l'últim emperador es ven les santes relíquies, deixa el seu hereu com a penyora als genovesos, desmantella totes les teulades de plom per convertir-les en diners, l'hipòdrom acaba en ruïnes... només la catedral de Santa Sofia es conserva.

L'agost de 1452, els turcs ataquen la fortalesa de Rumeli Hisar, a pocs quilòmetres de Santa Sofia. El 1453 Giovanni Giustiniani, soldat genovès hi arriba amb set-sents soldats armats de Gènova, Quios i Rodes per ajudar la ciutat. A finals de març, un exèrcit turc de cent mil homes es dirigeix a l'estret del Bòsfor. L'emperador ordena un cens de tots els homes, inclosos els monjos, que són cridats a lluitar. En disposa de menys d'uns set mil. Giustiniani cau al principi de la batalla i l'emperador mor lluitant.

La caiguda de Constantinoble és interpretada, sovint, com l'esdeveniment històric que marca, de manera simbòlica, el pas de l'època medieval a la moderna: es tanquen les vies comercials cap a Orient i s'obren les de l'Atlàntic. Aquest fet provoca l'inici de la decadència, també, pels catalans i coincideix, curiosament, amb la de major esplendor de les arts a València que passa a ser la capital cultural del regne d'Aragó (Jordi de Sant Jordi, Ausiàs March, Joanot Martorell, Roís de Corella...) i econòmica  (construcció del Micalet, la Llotja...), ja que les altres han estat molt afectades per l'epidèmia de pesta.

València compta amb una població de més de setanta-cinc mil persones, moltes d'elles de diversos orígens: florentins, pisans, llombards, anglesos, francesos, castellans, portuguesos, bascos... que no deixen de dur influències i riqueses vàries. València és, doncs, en aquell temps, el que avui anomenaríem una ciutat cosmopolita.
Per al control és important que sapigueu en quin moment històric escriu Martorell la seva obra, a quina persona real pren com a model per al seu personatge i com ho podem justificar i com li hauria agradat a ell que hagués anat la realitat.

• Vida de Joanot Martorell.

La vida de Joanot la trobareu explicada amb detall i correcció a aquest video que teniu a sota:

O en aquest, que també lliga vida i obra:

De la vida només cal que sapiguem a quina època va viure Martorell i a quina classe social que estava en decadència pertanyia. Jo no us en demanaré res més.

• Argument i estructura de Tirant lo Blanc.

El primer que hem de tenir clar és que nosaltres no hem llegit una obra medieval, sinó que hem llegit una selecció dels seus capítols de temàtica amorosa, en una versió adaptada, cosa que vol dir que el que hem llegit i el que hauríem llegit si haguéssim accedit al llibre de debò, no tingui gaire res a veure.

Per què hem llegit això? La veritat és que no sé respondre del tot a la pregunta si no dic: perquè és una lectura fixada i obligatòria a l'assignatura de llengua i literatura catalanes de primer de batxillerat, de la mateixa manera que estudiem fonètica o estudiarem sintaxi, hem de llegir una antologia de poesia i tantes coses més.

Per què han fet aquesta selecció i no una altra? Fa temps feien llegir una adaptació que tenia tant episodis amorosos com guerrers, fa més temps encara feien llegir una selecció de capítols originals que explicaven la batalla de Rodes, si no recordo malament, fa més temps encara no et posaven aquesta lectura com a obligatòria però hi havia tres hores setmanals d'un curs sencer per fer una breu panoràmica de la història de la literatura catalana... 

Així podríem anar retrocedint en el temps fins arribar al temps que la llengua i la literatura catalanes no eren ni una assignatura a tenir en compte.

I ens podríem acabar preguntant si serveix fer llengua i literatura catalanes durant el batxillerat i aquí ens trobaríem amb mil i una opinions diverses que anirien del NO més rotund al SÍ més convençut depenent de les nostres opinions sobre la cultura en general i sobre el concepte de servir en particular.

O sigui que deixarem aquestes qüestions a part: hem de llegir aquesta selecció adaptada, doncs ho fem, i d'ella intentem extreure'n el màxim de coneixements, o no, però que no sigui perquè no els puguem tenir a l'abast.

I el primer que hauríem de saber és què explica tota la novel·la i com s'estructura.

Tirant lo Blanc s'estructura en capítols que van numerats i tenen un títol que ens dóna una pista del que hi trobarem si el llegim. Sembla que aquests títols van ser afegits després que Joanot Martorell, que no va veure impresa la seva obra, morís.
No està dividida en parts, però, tradicionalment, i segons la part de l'aventura que s'expliqui, agrupem els capítols en aquestes que teniu a continuació:

1. Tirant i l'ermità Guillem de Varoic. (cap. 1 al 97).

Tirant Lo Blanc, fill del marquès de Tirània i de Blanca de Bretanya, del llinatge de Roca Salada, que, essent escuder, es dirigeix al torneig que el rei d'Anglaterra ha convocat per celebrar les seves noces, s'adorm a sobre del cavall i perd els seus companys. Es desperta quan passa per una ermita on viu Guillem de Varoic, un cavaller molt famós que s'ha retirat del món per dur una vida santa i solitària. De Guillem de Varoic en sabrem tota la seva història, des que va decidir que havia de fer una pelegrinació a Terra Santa, fins que, ja a Anglaterra de nou i fent-hi d'ermità, ha d'auxiliar el rei. Ara, de nou a la seva ermita, explica a Tirant què és la cavalleria, quines són les obligacions del cavaller, li ensenya detalls sobre les armes, etc. En aquest punt, podem dir que Tirant rep la seva "instrucció teòrica" per convertir-se en un cavaller ideal. Per fer-ho, li llegeix capítols del llibre Arbre de batalles, que després li regalarà.

Per escriure aquesta part, Martorell va aprofitar el canemàs que li oferia el Guillem de Varoic (la seva altra obra escrita, que era una mena de traducció prosificada del Guy de Warwick novel·la que deuria llegir durant la seva estada a la cort anglesa), tot reelaborant-lo i aprofitant elements també del Libre de l'orde de cavalleria de Llull.  

2. Episodis anglesos del Tirant. (cap. 98 al 116)

Un cop ha rebut aquesta instrucció teòrica per part del cavaller ermità, Tirant continua amb els seus joves companys, entre els quals es troba el seu cosí Diafebus (que en alguns moments de la novel·la apareix com a amic íntim de l'heroi), marxen a la cort anglesa amb motiu de les noces del rei, i allà participarà en torneigs i enfrontaments amb altres cavallers, on farà la instrucció pràctica. Com que demostra la seva vàlua, valentia i saviesa, el rei d'Anglaterra l'arma cavaller. Quan tornen, es troben amb Guillem de Varoic i Diafebus li explica com ha anat tot per les festes. Entre moltes altres coses, explica com Tirant s'ha barallat amb un gos sense emprar les armes per estar en igualtat de condicions, com han estat les festes del casament amb fonts meravelloses d'on rajava vi, o llet o aigua, com una donzella, anomenada la bella Agnès, li conceddeix una penyora amorosa i l'endemà es presenta a la cort el senyor de les Vilesermes, que, invocant el seu antic amor per la bella Agnès, desafia Tirant. Aquest accepta la lluita, després d'una violenta discussió, i rep la seva lletra de batalla. Els dos cavallers lluiten de nit en un bosc amb fortes armes ofensives, però protegits només per una camisa, i ho fan amb tanta valentia que tots dos cauen molt mal ferits per terra. El senyor de les Vilesermes mor, i Tirant es queda sense sentits i cobert de sang. Arriben a l'indret el Rei, alguns cortesans i la Bella Agnès, que amb la seva sol·licitud reanima Tirant i plora la mort de l'altre cavaller. Tirant és portat a la ciutat a curar-li les ferides, i el senyor de les Vilesermes és enterrat amb tots els honors. També hi trobem el primer testimoni escrit que explica l'origen de l'Orde de la Garrotera o lligacama, ja que, la que accepten els especialistes anglesos, es troba a l'obra de l'italià Polidor Vergili, Anglicae Historiae, que s'imprimí per primera vegada l'any 1504, o sigui, 16 anys després de la primera edició del Tirant i gairebé mig segle després d'haver escrit Martorell aquest passatge, de la qual Tirant passa a ser membre. 

3. Tirant a la Mediterrània: Rodes i Sicília. (cap. 117-295)

Tirant, que ja s'ha convertit en un cavaller admirat i temut, marxa amb els seus companys cap a Nantes, a la cort del duc de Bretanya. Allà arriben dos missatgers del rei de França que expliquen als joves cavallers que el Soldà d'El Caire, amb l'ajut dels genovesos, té el propòsit d'apoderar-se de l'illa de Rodes, on hi ha els Cavallers de l'Orde de Sant Joan de Jerusalem. Tirant i els seus amics decideixen anar a defensar Rodes. Amb ells hi anirà també Felip, cinquè fill del rei de França, que és un jove bo i valent, però groller i inculte. En el seu camí cap a Rodes, i després d'enfrontar-se amb naus musulmanes, els joves arriben a la cort de Sicília per proveir-se de blat. Allà són rebuts pel rei de Sicília i la seva filla, la Infanta Ricomana i s'hi viu la primera història amorosa de la novel·la, entre Felip de França i la Infanta Ricomana. Tot i que a Ricomana li agrada Felip, sospita que és un pobre noi estúpid, per la qual cosa Tirant haurà d'estar sempre alerta per tal de salvar el seu amic del ridícul. Després d'uns dies de festa, Tirant, el rei de Sicília, Diafebus i altres joves nobles trenquen el setge de Rodes i alliberen la ciutat. Quan tornen a Sicília es viuen uns episodis que són una constant pugna entre la beneiteria de Felip, les sospites de Ricomana i els esforços de Tirant per tractar d'arreglar les situacions de ridícul que provoca el seu amic. En aquests capítols cal destriar una part històrica (el setge de Rodes) i una altra de fictícia (el festeig de Felip de França i la Infanta Ricomana). En la primera, Martorell narra, novel·lat, l'episodi del setge de Rodes que dugueren a terme les forces egípcies contra aquesta illa, entre el 10 d'agost i el 18 de setembre de 1444. Comandava aquestes forces el soldà d'Egipte, Abu Saïd Djakmark. L'illa estava defensada per l'Orde de Sant Joan, essent mestre dels santjoanistes Joan de Lastic. Rodes era una illa on abundaven els catalans i els valencians, tant entre els cavallers que la governaven, com entre els mercaders, comerciants, navegants, etc. Els genovesos, enemics d'Alfons el Magnànim, rei d'Aragó, acusaven els cavallers de l'Orde d'ésser favorables al rei i per això ajudaven el Soldà egipci en la seva campanya contra Rodes. En el setge de Rodes hi va intervenir un famós cavaller borgonyó, Geoffrey de Thoisy: l'itinerari mariner del personatge i la seva participació en l'acció militar fan que puguem afirmar que en aquests episodis, l'autor atribuí al seu heroi els trets d'aquest històric cavaller. 

Pel que fa als episodis galants i amorosos entre Felip de França i Ricomana, podem destacar-ne la prova definitiva, la dels dos llits: Ricomana fa que en una cambra de palau on ha de dormir Felip hi posin dos llits, un de molt luxós i un altre, de petit i humil. Ricomana s'amaga per tal de descobrir què farà Felip. Ell descobreix "que se li ha romput un punt de la calça" i demana agulla i fil per tal de cosir-la. Felip volia dormir al llit petit, però perd l'agulla i tot buscant-la, el desfà i li cauen per terra el cobrellit i els llençols. Aleshores, per no haver de tornar a fer el llit petit, decideix dormir en el més sumptuós. Ricomana treu d'aquest episodi una conclusió equivocada, ja que pensa que ell volia dormir en el llit gran i luxós per la seva condició de fill de rei i queda convençuda de la seva pretesa cortesia. 

Ricomana, anteriorment, a fi de saber d'una vegada si Felip és groller i avar, havia enviat a buscar a Calàbria "un gran filòsof". Però aquest va tenir una baralla per la qual va passar per la presó i no en va sortir fins que va descobrir que el rei en realitat era fill d'un forner, llavors pot dir-li que Felip és molt avar i ignorant, perì Ricomana no li fa cas, perquè la prova dels llits ha estat per ella, definitiva i decideix casar-s'hi. 

La primera part de la història del filòsof de Calàbria té un origen evident: la història bíblica de Josep empresonat que interpreta el somni del coper i del forner del Faraó (Gènesis, 11). El que després succeeix prové d'un conte de les Mil i una nits, que va tenir molta difusió a Europa i que Martorell degué conèixer a través d'obres occidentals que el recollien, com Le cento novelle antiche o Novellino, recull italià anònim del segle XIII. 

4. Tirant a l'Imperi Grec. (cap. 296 al 413)

L'emperador, que està en perill, sap que Tirant, el millor cavaller del món, es troba a la cort de Sicília, i li prega que es traslladi a Constantinoble i que s'adhereixi a la causa grega contra els turcs. Tirant accepta i amb els seus amics es trasllada a Constantinoble on són magníficament rebuts per l'Emperador. 

Allà rep el càrrec de capità general i és presentat a l'Emperadriu i a la jove Princesa Carmesina, de la qual s'enamora immediatament. Cosa que el fa caure en una profunda malenconia i es confia a Diafebus,  aviat es fa evident que la passió amorosa és mútua. 

A la cort de Constantinoble hi ha un cavaller que li és contrari, el duc de Macedònia, que es converteix en el seu enemic. 

Com que l'Emperador decideix enviar-lo a Xipre a lluitar, abans, Tirant declara el seu amor a Carmesina, de la manera que coneixem. La Princesa, malgrat sentir-se complaguda per l'amor de Tirant, es creu obligada a reprendre'l durament per la seva gosadia. El cavaller replica amb protestes de sinceritat i assegurant-li que està disposat a morir per ella. 

Mentrestant, el Solda turc està assetjant Constantinoble i Tirant va a lluitar. Carmesina li dóna una camisa (que en aquella època era una peça de roba interior, ja que es portava sota el vestit), com a penyora amorosa. 

Tirant venç en totes les batalles en les quals participa, gràcies, sobretot, a les seves estratègies, i el duc de Macedònia l'odia cada vegada més. Diafebus torna a la cort de Constantinoble per donar la bona notícia. És llavors quan Estefania, dama de Carmesina i filla d'un altre duc de Macedònia, li demostra clarament el seu amor. 

Simultàniament, el Soldà turc torna a la batalla i Tirant es veu obligat a refugiar-se en el castell de Malveí, on es troba amb el seu nebot, Hipòlit, que a partir de llavors l'acompanya. Diafebus aprofita per parlar a Carmesina de l'amor que per ella sent Tirant, així com de les gestes guerreres del jove. Estefania es lliura com a esposa secreta de Diafebus a través d'un albarà. Les victòries de Tirant continuen i la seva fama de gran cavaller augmenta. El jove cavaller torna a la cort, on una nit, i amb Diafebus, visiten la cambra on dormen les seves dames. Plaerdemavida, una graciosa i maliciosa donzella de la Princesa, se n'adona, i al dia següent explica a Carmesina i a Estefania que ha tingut un somni que és tot allò que ha espiat a la nit, de manera que les dues saben que el seu secret ha estat descobert. A la vegada, Plaerdemavida parla del seu amor per Hipòlit. 

Es van alternant les aventures guerreres i les cavalleresques. Els amors a la Cort de Constantinoble es caracteritzen per ser elegants i cortesos, però també descarats, lascius i fins i tot immorals. A diferència de la novel·la cortesana de l'època, en què les relacions entre la dama i el cavaller només tenien una dimensió espiritual i refinada, Martorell crea episodis amorosos de gran contingut eròtic, ja que n'explicita la part sensual. Tirant no és un cavaller enamorat "espiritualment i platònicament" de la seva dama, sinó que, a banda dels sentiments, mostra també un clar desig per ella. El mateix es pot dir de la resta de personatges, tant femenins com masculins (no oblidem la passió malaltissa que sent la Viuda Reposada per Tirant). Martorell fa servir molts cops metàfores guerreres que amaguen un contingut sensual. Pensem, per exemple, en el personatge de Carmesina, la princesa de 14 anys que no dubta a mantenir amb Tirant tot tipus de jocs galants i eròtics, desimbolts i agosarats i que, finalment, el rep al seu llit. Aquest comportament, però, com correspon a una dama, va revestit de formes exteriors retòriques i cavallerescament elegants. 

La Viuda Reposada, que havia estat la dida de Carmesina, s'ha enamorat de Tirant i farà tot el possible perquè els dos enamorats se separin: calumnia el cavaller davant de la Princesa, fent-li creure que al seu darrere parla amb menyspreu d'ella i que és un traïdor que només pretén saquejar l'Imperi per tornar a la seva terra carregat de riqueses. Carmesina se la creu i manifesta despit a Tirant, que cau en la malenconia més profunda. Mentrestant, Diafebus i Estefania es casen. 

Estefania i Plaerdemavida volen ajudar Tirant a recuperar l'amor de Carmesina, i s'enfronten amb la malícia de la Viuda Reposada. Per exemple, una nit, després de moltes astúcies, Plaerdemavida aconsegueix que Tirant pugui observar Carmesina mentre es banya i després, fer-lo entrar a la seva habitació. L'episodi acaba de la manera que sabem. Mentre Tirant es recupera, l'Emperadriu i Hipòlit s'han convertit en amants. L'Emperadriu reté Hipòlit a la seva cambra amb la complicitat de la seva donzella Eliseu durant quinze dies. Tirant, gairebé refet del tot, contrau matrimoni secret amb Carmesina, mentre es prepara per tornar novament a la batalla. Aleshores la Viuda Reposada trama una malvada intriga que acaba amb la mort del negre Lauseta, hortolà (o sigui jardiner) de palau.  

Mentrestant, els turcs obtenen una gran victòria, i en la batalla són fets presoners molts cavallers cristians -entre els quals, el mateix Diafebus-, la qual cosa posa en gran perill l'Imperi. La notícia desconsola la cort, i el dolor s'agreuja quan se sap que Tirant ha recaigut de la seva malaltia i "s'ha trencat altre cop la cama". El consell d'una jove jueva retorna la salut al cavaller, que sembla a punt de morir. Tirant, que no ha volgut tornar a dirigir la paraula a Carmesina i que constantment ha posat de manifest el seu disgust, decideix embarcar-se cap al camp de batalla. A bord de la nau, la Princesa li envia Plaerdemavida perquè descobreixi la causa de la seva conducta i Tirant li explica el que va veure aquell dia a l'hort. Plaerdemavida li replica que tot va ser una broma i que ella mateixa, amb una màscara al rostre, feia el paper de Lauseta. Per demostrar-ho, demana a Hipòlit que vagi corrents a palau i que porti, de la seva cambra, la màscara que va servir per a la farsa. Hipòlit fa arribar la màscara a Tirant i aquest es convenç de la innocència de Carmesina i de la maldat de la Viuda Reposada. 

En aquesta part de la novel·la, l'aspecte històric ve donat per la utilització per part de Martorell de noms geogràfics coneguts, així com de personatges que duen noms o títols nobiliaris corresponents a persones contemporànies. Això té una intenció clara: donar versemblança, i credibilitat al relat. 

5. Tirant al nord d'Àfrica. 

La nau que du Tirant i Plaerdemavida (que no havia tingut temps de saltar a terra) naufraga i només se salven Tirant i la donzella. Plaerdemavida és acollida per un vell musulmà, antic captiu a Espanya, que l'adopta com si fos la seva filla. Tirant és acollit per un alt dignatari al que anomenen "el Cabdillo sobre los Cabdillos", súbdit del rei de Tremissen. En la seva estada al nord d'Àfrica Tirant viurà nombroses aventures guerreres i sentimentals, com per exemple quan Maragdina, filla del rei de Tremissen li declara el seu amor i Tirant li diu que pertany a una princesa cristiana. 

Després d'un temps, Plaerdemavida i Tirant es retroben i aquesta es casa amb el senyor d'Agramunt, cavaller cristià que es converteix en rei de Fes i de Bugia. Mentrestant, continua vencent els musulmans i convertint senyors, prínceps i princeses musulmanes al cristianisme. 

La geografia del nord d'Àfrica que apareix en aquests episodis de la novel·la respon, en bona part, a la realitat dels segles XIV i XV, mentre que la cristianització dels territoris nord-africans deu reflectir el desig que Martorell deuria tenir. 

6. Tirant torna a l'Imperi Grec. 

Tirant, victoriós, torna a Constantinoble. Abans, fa escala a Sicília per visitar els seus amics Felip i Ricomana, que ja són reis de l'illa. La Viuda Reposada comprèn que quan arribi Tirant la matarà i s'empassa un verí i es mor. Tirant lluita contra els turcs que assetgen per mar Constantinoble i venç, evitant que la ciutat caigui en mans dels otomans. Mentrestant, Plaerdemavida és rebuda a la cort com a reina de Fes i explica a Carmesina tot el que havia passat amb la Viuda Reposada. Tirant, secretament, arriba a la cort i consuma el seu amor amb Carmesina. Allibera el seu cosí Diafebus, que estava presoner des de feia anys i entra triomfalment a Constantinoble on és aclamat pel poble com a alliberador. Se celebren grans festes i l'Emperador atorga la mà de Carmesina a Tirant. Tirant és nomenat hereu de l'Imperi, o sigui "Basileus". 

7. Mort de Tirant. 

Quan es troba a Adrianòpolis, Tirant agafa un refredat sobtat que li produeix un mal de costat tan agut que sap que la seva mort s'acosta. Rep els sagraments, fa testament a favor d'Hipòlit i redacta una carta per a Carmesina. Expressa el seu desig de ser traslladat a Constantinoble i mor pel camí. El cos de Tirant hi és portat embalsamat i exposat en el temple de Santa Sofia. L'Emperador, en conèixer la trista notícia, fa una lamentació que, arribada a oïdes de Carmesina, que s'adona del que ha passat. Carmesina va a veure el cos de Tirant i es lamenta dolorosament, plorant sobre el cadàver i besant-lo. Amb tanta força la fereix la pena que comprèn que la seva mort és propera. Fa pública confessió dels seus pecats i dicta testament, en què nomena hereva l'Emperadriu, la seva mare. L'Emperador, mentrestant, ha mort pel dolor que li han produït el trist final de Tirant i l'agonia de la seva filla. Després d'aquests dissortats esdeveniments -durant els quals l'Emperadriu s'ha lliurat una vegada més al jove Hipòlit-, com que l'Imperi no té hereu, els cavallers es reuneixen per decidir qui ha de ser emperador. Com que la Princesa havia fet hereva la seva mare, i Tirant havia nomenat hereu a Hipòlit, decideixen que regnin tots dos un cop casats, "atesa la amistat antiga que tots sabem que Hipòlit té ab la Emperadriu". Tots dos hi accedeixen ben de gust, es casen i inicien el seu regnat. Passats tres anys, mor l'Emperadriu, i l'emperador Hipòlit es torna a casar amb una filla del Rei d'Anglaterra, de la qual té tres fills i dues filles i el fill gran, anomenat també Hipòlit, protagonitza singulars actes de cavalleria. 
Tot això us ho he posat per si teniu curiositat de saber de què va l'obra sencera, i no us ho penso demanar enlloc.

• Autoria.

Joanot Martorell va donar la seva obra com aval d'un préstec a Martí Joan de Galba que el conservà sense editar durant un quart de segle. Aquest fet ha originat un constant debat entre els estudiosos sobre quin paper va tenir el segon en la seva redacció. Com a curiositat afegir que Martí Joan de Galba el va publicar i va morir poc després, cosa que va fer que tampoc en conegués l'èxit. Tot i que sembla que la majoria es decanta per creure que només el va retocar, hi ha opinions per tots els gustos. Si us interessa saber-les en trobareu més informació aquí.  
De l'autoria s'ha de saber quins són els motius que fan que parlem d'aquest tema i per quina opció es decanta la majoria dels crítics.

• Importància de la novel·la.

Tot i ser una novel·la remarcable, no ha estat gaire publicitada, cosa que pot ser deguda a 

1. la llengua en què fou escrita és una llengua minoritzada que va ser tinguda i tot per un dialecte i la literatura de la qual ha estat menyspreada.
2. el fet que les dues terceres parts de la novel·la original siguin parlaments que fan els personatges tot utilitzant un estil artificiós, feixuc i poc entenedor per al lector modern.

Ara bé, els mèrits que té depassen de llarg aquests problemes. Fem un recull de les qualificacions que ha rebut:

• Segons Dámaso Alonso és la millor novel·la del segle XV, perquè representa una innovació respecte a la resta pel que té de realisme i de modernitat.
• Segons Molas va obrir el pas cap a la novel·la moderna, pas que fou rematat per Cervantes i el seu Quijote.
• Segons Vargas Llosa, Martorell és a la nostra literatura el que Flaubert va ser a la francesa, o Tolstoi a la russa, ja que com ells, crea una novel·la total: de cavalleries, fantàstica, històrica, militar, social, eròtica, psicològica... 

D'aquestes dues qüestions heu de saber per quins motius es creu que, passats els primers anys de fama de la novel·la, després ha estat poc llegida.

• Novel·la cavalleresca.

Tradicionalment dividim les novel·les que són protagonitzades per cavallers en dos grans grups:

• de cavalleries que es caracteritzen perquè els seus herois/protagonistes tenen una força sobrehumana, que fa que mai perdin cap batalla; perquè hi apareixen bèsties llegendàries i màgiques, com els dracs, de les quals els personatges s'han de protegir; i perquè passen a llocs i temps imaginaris. 
• cavalleresques que es caracteritzen perquè els seus herois/protagonistes són forts però amb una mesura humana; perquè no hi apareix la màgia ni les criatures llegendàries; i perquè passen a temps i llocs coneguts.

Tirant lo Blanc pertany al segon tipus de novel·la, com podeu deduir fàcilment.

Hem de saber explicar per què Tirant és una novel·la cavalleresca.

• Llengua i estil.

Com a novel·la cavalleresca que és, Tirant ens resulta versemblant i una de les coses amb què s'aconsegueix aquesta sensació de realitat és el llenguatge que s'hi utilitza i que nosaltres nohem pogut conèixer del tot perquè n'hem llegit una adaptació.

Així tenim al costat de parlaments cultes i altament retoritzats, com ja hem dit abans, que, suposem, imitaven els que els cortesans i nobles del segle XV s'enviaven per comunicar-se, com una mena de joc de saló; el llenguatge planer i col·loquial que utilitzen alguns personatges, com Plaerdemavida o l'Emperadriu, quan la situació no demana tant d'artifici.

1. Característiques dels parlaments, conhorts i lamentacions: erudició, abundància de citacions clàssiques, grandiloqüència, barroquisme, hiperbatons forçats, col·locació dels verbs al final de la classe, perífrasis artificioses, adjectius anteposats...
2. Caracteristiques de l'estil col·loquial, present, sobretot, en les converses dels personatges: abundància de girs, de frases fetes, de locucions locals i populars, de dites, de refranys, exclamacions, interjeccions...

La barreja d'aquests dos estils demostra la complexitat de les pretensions literàries que té l'obra. Hi ha crítics, però, que creuen que és deguda a la doble autoria i atribueixen a Martí Joan de Galba els passatges més retòrics i a Martorell els col·loquials.

Pel que fa al lèxic hi observem arabismes, castellanismes, aragonesismes, gal·licismes i italianismes, aquests dos últims relacionats sobretot amb el llenguatge especialitzat de la cavalleria.

I pel que fa a figures retòriques hi trobem sobretot la utilització metafòrica del llenguatge cavalleresc com a equivalent de l'amorós: "plaent i delitosa batalla"; "l'artilleria per a conrear l'ort"; "l'enamorada lança"; "el lloc vedat"...

I d'aquí hem de saber explicar quins dos estils s'observen a l'obra, i quines són les metàfores que s'utilitzen amb més freqüència.