Poesia 2.

• Elogi dels diners d'Anselm Turmeda:

Diners de tort fan veritat,

e de jutge fan advocat;

savi fan tornar l'hom orat,

pus que d'ells haja.

Diners fan bé, diners fan mal,

diners fan l'home infernal

e fan-lo sant celestial,

segons que els usa.

Diners fan bregues e remors,

e vituperis e honors,

e fan cantar preïcadors:

Beati quorum.

Diners alegren los infants

e fan cantar los capellans

e los frares carmelitans

a les grans festes.

Diners, magres fan tornar gords,

e tornen lledesmes los bords.

Si diràs "jas" a hòmens sords,

tantost se giren.

Diners tornen los malalts sans;

moros, jueus e crestians,

lleixant a Déu e tots los sants,

diners adoren.

Diners fan vui al món lo joc,

e fan honor a molt badoc;

a qui diu "no" fan-li dir "hoc".

Vejats miracle!

Diners, doncs, vulles aplegar.

Si els pots haver no els lleixs anar;

si molts n'hauràs poràs tornar

papa de Roma.

Anselm Turmeda escriví aquest poema que dedica als diners, dels que diu que poden aconseguir qualsevol cosa. Podem dir que ho diu de manera gradual: comença dient que converteixen un jutge en un advocat, i acaba dient que amb ells pots arribar a ser papa de Roma. Pel que fa a la forma: consta de 8 estrofes de 4 versos cadascuna, els 3 primers octosíl·labs  i l'últim, tetrasíl·lab, rimen aaa-.

I aquí en trobareu la versió cantada:

Presoner de Jordi de Sant Jordi:

Deserts d'amics, de béns e de senyor,

en estrany lloc i en estranya contrada,

lluny de tot bé, fart d'enuig e tristor,

ma voluntat e pensa caitivada,

me trob del tot en mal poder sotsmès,

no veig algú que de mé s'haja cura

e soi guardats enclòs, ferrats e pres,

de què en fau grat a ma trista ventura.

Eu hai vist temps que no em plasia res,

ara em content de ço qui em fai tristura,

e los grillons lleugers ara preu més

que en lo passat la bella brodadura.

Fortuna vei que ha mostrat son voler

sus mé, volent que en tal punt vengut sia;

però no em cur, pus hai fait mon dever

ab tots los bons que em trob en companyia.

Car prenc conhort de com sui presoner

per mon senyor, servint tant com podia,

d'armes sobrat e per major poder,

no per defaut gens de cavalleria.

E prenc conhort quan no puc conquerir

haver en res sens que treball no senta,

mas d'altra part cuid de tristor morir

com vei que el món del revers se contenta.

Tots aquests mals no em són res de sofrir

en esguard d'u qui el cor me destenta

e em fai tot jorn d'esperança partir:

com no vei res que ens avanç d'una espenta,

en acunçar nostre deslliurament,

e més que vei ço que ens demana Sforça

que no sofir algú raonament,

de què llangueix ma virtut e ma força.

Per què no sai ni vei res al present

que em puixa dar en valor d'una escorça,

mas Déu tot sol, de qui prenc fundament

e de qui fiu, i-z ab qui mon cor s'esforça;

e d'altra part del bon rei liberal,

qui em socorrec per gentilesa granda,

lo qui ens ha mès del tot en aquest mal,

que ell me'n traurà, car soi jus sa comanda.

Reis virtuós, mon senyor natural,

tots al present no us fem altre demanda,

mas que us record que vostra sang reial

mai defallí al qui fos de sa banda.

Jordi de Sant Jordi escriví aquest poema per demanar al seu rei que es recordés d'ell i dels altres soldats presoners i fes el possible per alliberar-los. A la primera estrofa descriu la seva situació: sol i abandonat es troba empresonat. A la segona estrofa explica que abans no donava importància a les coses que tenia i que ara fins està content quan s'adona que els grillons que porta li van una mica grans. A la quarta expressa la seva alegria perquè ha estat pres a causa d'haver servit el seu rei i a la quarta diu que no pot deixar d'estar trist quan s'adona que el seu rei no fa res per deslliurar-lo, a la cinquena torna a demanar ajut al seu rei, cosa que tornarà a fer a la sisena i última.  Pel que fa a la forma: consta de 6 estrofes de 8 versos cadascuna, menys l'última que en té 4 i seria la tornada. Els versos són decasíl·labs que rimen ABABACDCD.

I aquí el trobareu recitat:

Colguen les gents ab alegria festes d'Ausiàs March:

Colguen les gents ab alegria festes,

lloant a Déu, entremesclant deports,

places, carrers e delitables horts

sien cercats ab recont de grans gestes,

e vaja jo los sepulcres cercant,

interrogant ànimes infernades,

e respondran, car no són companyades

d’altre que mi en son contínuu plant.

Cascú requer e vol a son semblant,

per ço no em plau la pràctica dels vius:

d’imaginar mon estat són esquius,

sí com d’hom mort de mi prenen espant.

Lo rei xiprè, presoner d’un heretge,

en mon esguard no és malauirat,

car ço que vull no serà mai finat,

de mon desig no em porà guarir metge.

Cell Teixion qui el buitre el menja el fetge

e per tots temps brota la carn de nou,

e en son menjar aquell ocell mai clou,

pus fort dolor d’aquesta em té lo setge,

car és un verm qui romp la mia pensa,

altre, lo cor, qui mai cessen de rompre,

e llur treball no es porà enterrompre

sinó ab ço que d’haver se defensa.

E, si la mort no em dugués tal ofensa,

fer mi absent d’una tan plasent vista,

no li graesc que de terra no vista

lo meu cos nuu, qui de plaer no pensa

de perdre pus que lo imaginar

los meus desigs no poder-se complir,

e, si em cové mon derrer jorn finier,

seran donats térmens a ben amar.

E, si en lo cel Déu me vol allogar,

part veure a Ell, per complir mon delit

serà mester que em sia dellai dit

que d’esta mort vos ha plagut plorar,

penedint vós com per poca mercè

mor l’ignocent e per amar-vos martre,

cell qui lo cos de l’arma vol departre

si ferm cregués que us dolríeu de se.

Llir entre cards, vós sabeu e jo sé

que es pot ber fer hom morir per amor:

creure de mi que só en tal dolor,

no fareu molt que hi doneu plena fe.

Ausias Marc escriví aquesta cançó que dedicà a una de les seves dames, a la que s'amagava sota el senyal "Llir entre cards". El poeta es queixa del poc cas que li fa la seva estimada i diu que busca la companyia dels morts, perquè és un més d'ells, mentre ella no el correspongui. Acaba fent una paradoxa curiosa: li diu a la dama que si sabés que d'aquesta manera l'estimaria, moriria, però que si morís, llavors no la podria estimar. Pel que fa a la forma: consta de 6 estrofes de 8 versos cadascuna, menys l'última, on hi ha el senyal, que és de 4. Són decasíl·labs que rimen ABABCDCD.

I aquí el teniu recitat per uns alumnes que ho fan prou bé: