dissabte, 20 de febrer del 2021

Tres poemes més, per si són necessaris...

 Joan Margarit (1938-2021)


Principis i finals
Un temps, vaig ser una noia de futur.
Podia llegir Horaci i Virgili en llatí,
recitar de memòria tot Keats.
Però, entrant en les coves dels adults,
em van caçar i vaig començar a parir
els fills d’un home estúpid i cregut.
Ara m’empleno el vas sempre que puc
i ploro si recordo un vers de Keats.
Una no sap, de jove, que cap lloc
no és el lloc on podrà restar per sempre.
També s’estranya quan no arriba mai
aquell o aquella en qui trobar descans.
Una ignora, de jove, que els principis
no tenen res a veure amb els finals.

Enric Casassas (1951)


 Naip

 Vull mirar si m’acabo a cops de versos.
 Si t’ensenyo els pulmons, em deixaràs?
 L’amor va ple d’amor d’amors inversos
 i hi ha camp i hi ha fruit i hi ha cabàs.

 La teua fam i el meu morir de fruita
 han fet acord d’exasperar-se ells dos,
 bon parell d’ous per fer l’última truita.
 Gustosament se l’ha polida el gos.

 Tu t’inventes el món i jo la rima.
 Deixa’m, sisplau, no veus que te m’enduus?
 M’has provocat canvis aguts de clima
 i a sobre vols que em mengi el teu cuscús.

 De copes dut pel vent m’arriba el tres
 i penso en tu, però no vol dir res.

Maria Cabrera (1983)


cansoneta leu e plana

que sóc que no sóc la veïna
que sóc que no sóc una estranya
que ploc que no ploc: pedregada!
que faig i desfaig la corranda

que sóc que no sóc una espina
que sóc que no sóc maltempsada
que·t faig que no·t faig mala cara
que ho dic tot que no dic paraula

que sóc que no sóc que m’oblid
que corro més lluny que l’speed
que callo i em menjo el desig
que calla i enfonsa’l al pit

que visc que no visc lluny d’aquí
que caic que no caic terra endins
que tot es confon: déus i nits
que vinc com l’speed ja t’ho he dit

que sóc que no sóc un morter
que pans i porrons i alegria
que’m giro i de cop fot mal temps
que calla collons i fes via

que sóc que no sóc camí ral
que sóc que no sóc tramuntana
que pugis amb mi al darrer cim
que pugis amb mi fins l’albada.


divendres, 19 de febrer del 2021

Comentari d'un poema.

Com ja us vaig dir, el comentari del vostre poema per escrit el lliurareu després de les vacances de primavera anomenades de Setmana Santa, concretament proposo el dia 12 d'abril com a últim dia de recepció.

Me l'heu d'enviar, com tot el que m'envieu, a mgonzalez@instituticaria.cat, bé al cos del missatge, bé en un doc adjunt, bé compartint-lo amb mi al drive, però amb permís d'edició.

Aquí us deixo un exemple de com els faig, a fi que tingueu una guia més a afegir a totes les que ja teniu.

Recordeu, tots aquells que no tingueu el llibre on els poemes estan comentats, que n'he fet fotocòpies i que me les podeu demanar.

He triat el poema d'Ausiàs March que trobareu aquí
Començo:

Comentari del poema XIII d'Ausiàs March: Colguen les gents ab alegria festes...

Intro: Ausiàs March va néixer, probablement, a València el 1400 i hi va morir el 1459. Fill de Pere i nebot de Jaume, que també van escriure poesia, pertanyia a la petita noblesa i fou nomenat cavaller. Com a tal, participà en diverses expedicions militars amb Alfons el Magnànim que el va recompensar amb donacions i privilegis. A partir de 1430 es va dedicar a l'administració de les seves terres. Va tenir molts conflictes amb els seus veïns, amb els seus esclaus i fins va estar a la presó alguna temporada. Es casà dues vegades i, tot i que no tingué descendència legítima, ens consta, pel seu testament, que almenys tingué 5 fills. 
La seva obra consta de cent vint-i-vuit poemes (10.361 versos en total) i té com a tema principal l'amor, que viu, gairebé sempre, en un estat de desesperació extrema. Per a expressar aquest sentiment tan aviat utilitza imatges sensorials com reflexions intel·lectuals que es barregen i l'aboquen a un carreró sense sortida. 
Com a poeta, no té cap tipus de pudor a autoproclamar-se l'únic ésser humà que ha sabut estimar de debò, el millor dels amants. És, doncs, un egocèntric que es posa per sobre de tots els altres, lectors inclosos, cosa que ens podria provocar un cert rebuig tipus "qui s'ha pensat que és aquest poeta?". Amb tot, els conflictes que viu són tan universals, que, la majoria de vegades, ens hi podem reflectir d'alguna manera, cosa que fa que el puguem llegir amb gust i ganes. No tots, esclar, que tots som diferents.
Pel que fa a la forma, la que utilitza és la més convencional de l'època: les cobles que eren estrofes de vuit versos decasíl·labs amb cesura 4+6 i que es cloïen amb una tornada de 4 versos on apareixia el senyal o pseudònim de la dona a qui s'adreçava.
Quan parlem del contingut, ja no és tan semblant al de l'epoca que va viure: ni s'adreça a la dona com si en fos un servidor (trobadors), ni com si ella fos un àngel (estilnovistes italians) sinó que ho fa com si fos una igual, amb qui parla. No podem deixar de dir que més que elles, el veritable protagonista dels seu poemes és ell mateix i, en segona posició, la poesia que és l'estri que utilitza per arribar a entendre's i a comprendre el món que l'envolta.
I, per últim, si hem de dir alguna cosa de l'estil de la seva poètica, hauríem de parlar de l'ús de les comparacions, moltes, llargues i que apareixen en una mena de crescendo que fa que l'angoixa que ens vol transmetre l'acabem vivint, un crescendo que, alhora, demana un constant ús de la hipèrbole.
Comentari: I ara sí, començarem amb l'anàlisi de la poesia que ens ocupa. 
Pel que fa a la mètrica no repetiré el que ja he dit abans, per tant només afegiré que aquest poema està compost per cinc cobles i la tornada, que el senyal que hi trobem és "Llir entre cards" i que la combinació de rima és ABBACDDC (creucreuada que va canviant a cada estrofa, amb la particularitat que l'última que apareix a la primera es repeteix a la segona i així successivament fins al final). Les rimes són riques o difícils i pel que fa a oxítones i paroxítones, es van alternant de manera diferent segons l'estrofa, per exemple, a la primera l'A i la D són paroxítones i la B i la C, oxítones, i a la segona C, F i H són oxítones i G paroxítona. 
Com ja sabem, les estrofes acostumen a ser unitats temàtiques, per tant les anirem analitzant una a una.
La primera la podem dividir en dues parts: als 4 primers versos el poeta, amb una enumeració, ens descriu com s'ho passen de bé els seus semblants que estan de celebració, amb festes, misses ("lloant a Déu"), activitats diverses ("entremesclant deports"), escoltant joglars ("ab recont de grans gestes"), en un espai que, si no és un locus amoenus, s'hi acosta ("places, carrers e delitables horts"). En canvi, entre el 5è i el 8è hi ha el poeta que, amb una hipèrbaton que accentua la forma verbal: "vaja" en subjuntiu, cosa que ens fa deduir que més que fer-ho, s'ho imagina, passeja per un cementiri o locus eremus ("sepulcres") buscant ("cercant") les ànimes dels morts que han anat a l'infern ("infernades") i que sap que li respondran perquè ell és l'únic dels vius que els fa companyia ("són companyades d'altre que mi").
Per tant, a la primera estrofa la veu poètica s'individualitza, és l'únic que no és feliç, l'únic que busca ànimes infernades per a conversar, l'únic que no té res a celebrar. Però encara no ens explica per què.
La segona estrofa comença amb la idea que havia clos la primera, les persones sempre volem envoltar-nos d'altres amb qui tenim coses en comú ("de son semblant") i per això ell no pot estar-se amb altres vius ja que s'espanten quan el veuen. Comença amb les hipèrboles, no és un mort, ho sembla, i com que ho sembla, la resta reconeix la mort en ell. Per molt que ens sentim morir, no semblem morts, quan som vius, perquè ens movem. Podem estar pàl·lids, aparentar poca salut, però ser confosos per morts vivents... A la segona part, es compara amb  un personatge històric que deuria ser conegut a l'època: el rei de Xipre que fou "presoner d'un heretge" (Jaume I de Xipre), evidenciant encara més el to hiperbòlic que ja no deixarà fins que arribarà al final del poema. Ens diu que ell és més desgraciat que aquest rei, perquè no té cap esperança de guarir el seu desig, cosa que ens revela, alhora, que allò que el neguiteja tant no és una malaltia física sinó espiritual: "desig" seria la primera pista que apareix al poema sobre què ens vol dir la veu poètica.
I arribem a la 3a estrofa on apareix aquest Texion que sembla que sigui Prometeu i que tampoc és tan desgraciat com el poeta. Per què no tria Prometeu que és molt més famós? Podríem dir que no sabem qui era més famós que qui a l'època, però, si investiguem una mica, ens trobem que Teixion és el tità Tició que va ser castigat així pels déus per la seva luxúria. Abans ens ha parlat de desig, ara cita indirectament el desig sexual i afegeix que ell pateix més dolor que el que sent Tició quan li mengen el fetge a diari perquè té un "verm" (un cuc) al cervell i el cor agitat (com a símbol de la passió amorosa) que el torturen des del su mateix jo. Aclarim-ho: el poeta sap i aquí ens ho palesa, que la tortura que sent se l'autoinflingeix i que aquesta és el desig que té, constant i obsessiu, per algú que encara no sabem qui és.
A la 4a estrofa reprèn el tema de la mort que s'havia anunciat a la primera: si no pot acomplir els seus desitjos, prefereix morir, tot i que morir signifiqui no veure-la més ("fer mi absent d'una tan plasent vista") i acabar amb la possibilitat d'estimar bé en general ("seran donats tèrmens al ben amar"), ja hem dit abans que ell creia que era l'únic que sabia estimar de debò i no se n'amagava.
I continua amb aquesta idea a la 5a estrofa on diu el que era concebut com a més greu a l'època, que no ara, i que és que quan sigui mort i arribi al cel, només hi entrarà si sap "que d'esta mort us ha plagut plorar", posa davant de la voluntat de Déu, la reacció de l'estimada, en una època que podies matar els teus semblants amb poc risc a ser castigat, però que si negaves Déu et podien cremar.
O sigui que les hipèrboles van essent cada vegada més grans: primer els seus semblants el defugen perquè sembla un mort, després és més desgraciat que el rei xipriota presoner, després pateix més que Tició a qui mengen el fetge diàriament i al final és capaç de cometre una heretgia per saber que ella l'estima.
I arriba al final amb la tornada on el trobem amb un to molt diferent: "vos sabeu e jo sé", o sigui, sí que hi teniu relació amb ella, la teniu a l'abast, hi converseu i, segurament, ja heu tractat amb ella el desig que us rossega, i ara només voleu dir-li que si no us correspon, morireu! Tot i que encara sou viu?, però quina prova d'amor més profunda pot voler ella que el fet que ell s'arrisqui a ser titllat d'heretge?, quina dona es podria negar a acceptar un amor tan apassionat? Com li deuria sortir l'estratègia al poeta? Hauríem de continuar llegint la seva poesia per a saber-ho. O potser tampoc acabaríem de saber-ho així.
Concloent, totes les hipèrboles que el poeta ha construït en forma de gradació al poema volen aconseguir una finalitat concreta: que la dona que desitja, se li lliuri, correspongui el seu amor, perquè sembla que, de moment, encara no ho ha fet.




5a expressió escrita

Ja és hora que fem la cinquena expressió escrita. Us recordo primer com vull que me l'envieu:

A mgonzalez@instituticaria.cat i al cos del missatge.

Recordeu que aquesta és una mica diferent, té una part fixa i igual per a tots i una altra que ha de ser personal i diversa, però amb l'expressió correcta, cohesionada i coherent.
  • La part fixa ha de tenir el nom del poeta, l'any del seu naixement i de la seva mort, més o menys exactes segons l'època a què pertany, el títol del poema (recordeu que si el/la poeta no li va posar titol, considerem que ho és el seu primer vers)  i l'any de publicació del poema, si se sap.
  • La part personal i diversa pot ser des d'una paraula a un parell de frases que expressin allò que heu pensat o heu sentit quan heu escoltat o llegit el poema.
Què passa amb els poemes que potser no haurem llegit en veu alta quan hàgiu de lliurar la feina? Doncs que els haureu de llegir a casa vosaltres i fer el mateix que heu fet amb els altres.

Amb tot, acabem de decidir amb els de l'A, a fi que no us surtin textos llarguíssims i estalviar-nos tots una mica de feina, que només cal que me n'envieu 17, més o menys la meitat, que la meitat exacta, 17,5 és complicada de fer.

Com sempre, se us marcaran les faltes i es puntuarà. L'últim dia per a enviar-la serà el dilluns 1 de març a fi que jo tingui temps de mirar-me-la i corregir-la amb temps de posar-la amb les notes de la segona avaluació.

Com sempre, també, us poso a tall d'exemple, no tots, sinó uns quants dels poemes que surten al recull amb les meves impressions:
  1. Guillem de Berguedà (1138-1196): “Cançoneta leu e plana” : no ens explicaven que a l'època medieval els grassos eren ben vistos perquè semblava que podien menjar bé?
  2. Ausiàs March (1400-1459): Poema XIII (“Colguen les gents amb alegria festes...”): creu-me: moriria d'amor per tu i estima'm que si no acabaràs plorant per mi... apa xantatge emocional!
  3. Anònim, Cançó popular (segle XIX): “A la vora de la mar”: com que la mare me la cantava, no la puc llegir sense sentir la seva veu i la música que l'acompanyava. Enyorança?
  4. Joan Alcover (1854-1926): “Desolació”, (1909): quina tristesa... viure només per recordar els teus morts.
  5. Joan Salvat-Papasseit (1894-1924): “Tot l’enyor de demà”, (1921): amor per la vida, certesa de la pròpia mort: "i la Vida / i la Mort."
  6. Clementina Arderiu (1989-1976): "Cançó del risc", (1946): "Si visc, no visc" què pot donar sentit a la vida? És bo el risc no volgut?
  7. Agustí Bartra (1908-1972): “Oda a Catalunya des dels tròpics”,  (1946): "anells nòmades" i tota la resta tan llarg i tan poc poètic!
  8. Pere Quart (1899-1986): “Corrandes d’exili” (1947): "que la somio completa:" corrandes tristes i plenes de nostàlgia per la terra que s'ha de deixar enrera. I és que és tan bonic viatjar i tan trist haver d'emigrar.
  9. Gabriel Ferrater (1822-1972): “Cambra de la tardor”, (1960): aquest poema es va lligar amb mi quan va sortir a les oposicions, va continuar-hi quan en vaig triar uns versos per un recordatori, sempre m'han intrigat els "trenta-set horitzons rectes i prims," diuen que coincideixen amb l'edat que tenia el poeta.
  10. Maria Mercè Marçal (1852-1998): “T’estimo perquè sí. Perquè el cos m'ho demana", (1982): la presència del cos com a raó per estimar, la bogeria, la passió, m'agrada.


divendres, 12 de febrer del 2021

Poemes 33, 34, 35

    33. Miquel Martí i Pol (1929- 2003)

(1972)

L'Elionor

L’Elionor tenia
catorze anys i tres hores
quan va posar-se a treballar.
Aquestes coses queden
enregistrades a la sang per sempre.
Duia trenes encara
i deia: “sí, senyor” i “bones tardes”.
La gent se l’estimava,
l’Elionor, tan tendra,
i ella cantava mentre
feia córrer l’escombra.
Els anys, però, a dins la fàbrica
es dilueixen en l’opaca
grisor de les finestres,
i al cap de poc l’Elionor no hauria
pas sabut dir d’on li venien
les ganes de plorar
ni aquella irreprimible
sensació de solitud.
Les dones deien que el que li passava
era que es feia gran i que aquells mals
es curaven casant-se i tenint criatures.
L’Elionor, d’acord amb la molt sàvia
predicció de les dones,
va créixer, es va casar i va tenir fills.
El gran, que era una noia,
feia tot just tres hores
que havia complert els catorze anys
quan va posar-se a treballar.
Encara duia trenes
i deia: “sí, senyor”, i “bones tardes”.


34. Ma Àngels Anglada (1930-1999)

(1996)
El Bosc
No m'envegeu la cistella ben plena
i flairosa de bosc.
Fa molts anys que camino sota els pins,
les alzines, els roures.
Sense voler he trepitjat les tiges
d'alguna flor amagada.
perȯ mai no he disparat contra un ocell
ni contra una esperança.
M'he esgarrinxat entre els garrics la roba,
la pell i el cor.

Fa molts anys que camino sota els brancs
i espio la claror
i les remors en el bosc de la vida.
Paro difícilment,
no tan subtil com l'aranya a les herbes
la meva teranyina
i miro et sotabosc sense descans.

De tant en tant, si la pluja ve a l'hora,
si el vent foll signa treves,
el bosc -me'n meravello sempre- em lliura
a contracor
rovells de foc estriats d'esperança,
una mica tacats
de pinassa, molt poc humits de plor.
De tant en tant.



Maria Mercè Marçal (1952-1998)

                                                                (1982)
T'estimo perquè sí. Perquè el cos m'ho demana.

T'estimo perquè sí. Perquè el cos m'ho demana.
Perquè has vingut de l'ona sense ordre ni concert.
Perquè el brull del boscatge t'enrama la cabana
sense panys ni bernats, en un desvari verd.

Perquè vull. Perquè em xucla la rel de la follia.
Perquè és l'amor, dallat, que ha granat al meu llit.
Perquè duc, ben reblat, el bleix de l'escorpit
que provoca el salobre i encrespa la badia.

Perquè sóc massa fràgil per bastir l'aturall
a la marea viva que em nega a l'endeví.
Perquè sóc massa forta perquè em blegui un destí
que han signat, sense mi, les busques de l'estrall.

Perquè l'aigua més fonda no vol ni pau ni treva
i pregona ben fort que sóc d'estirp romeva.

Poemes 31, 32

31. Joan Brossa (1969-1982) 



Poema per a llegir
Nocturnàlia
A Pepa
Pura contra la nit la meva mà,
Riquesa i força em tiraré a l'espatlla;
Busco la calma en el que puc pensar
I on recompença el plany traço una ratlla.

L'home i el seu misteri em sol bastar,
El sofre que copejo no m'espatlla;
Però la suma escapa al seny humà,
I el tro em fa trontollar i el llamp em ratlla.

Però no dic que senti el meu error:
-Omple't d'arrels, oh terra desatesa!
Dialogant entorn del teu amor,

El que retinc, ho perdo amb avidesa:
Ni de morir com penso sento horror,
Ni de pensar com moro em ve tristesa.

Poema  per a comentar:






32. Vicent Andrés Estellés (1924-1993)


(1971) 
Els amants

La carn vol carn (Ausiàs March)

No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peço d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que aixòno deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en son parits ben pocs.


poemes 28, 29 i 30

28. Josep Palau i Fabre (1917-2008)


(1952)
L'aventura

I
Pels vespres blaus d'estiu aniré pels conreus,
picotejat pels blats, sollant l'herba menuda.
Somniós, sentiré la frescor sota els peus,
deixaré el lliure vent banyar ma testa nua.

No pensaré en res, no parlaré per res,
mes l'amor infinit m'inundarà l'entranya.
I aniré lluny, ben lluny, de mi mateix desprès,
feliç, per la Natura –com amb una companya.

II
Pels vespres blaus i verds aniré pels conreus,
esgarrinxant pels blats i petjant l'herba fresca.
Sentiré palpitar la terra sota els peus
com si una dona nua s'oferís a ma destra.

Sens parlar, ni pensar, ni enyorar-me de res,
l'ample vent m'ompliria els narius i l'entranya.
I aniré lluny, molt lluny: allí on és defès
–tot sol, amb mi mateix– com amb una companya.

III
Pels vespres blaus de verd aniré al groc de l'aire
amb les cames ferides per espases de blat.
Sentiré sota els peus aquell ventre apagat
que les bèsties flairen amb un desig minaire.

I emmudit –el cap nu– irremeiablement,
em donaré amb furor al gran desig de l'aire,
i em deixaré bressar com una lleu sement
que fecunda una flor –altiva o solitària.

IV
En els blaus i en els verds, a l'estiu, prop de l'aire,
fecundat per llavors que prodigava el vent,
aniré, sense nord, com una rel dansaire,
per la muntanya amunt, cercant el meu ponent.

Vegetal –o animal– i sens bri de raó,
confós amb la natura ardent i solitària,
seré el pol·len que duu el vent de la tardor,
quan la tempesta brunz i s'alça l'alimària.

V
Sense blaus, sense verds, perdut en mi mateix,
conqueriré l'altura que el sol llaura.
Sense fred, sense vent, madura d'un sol bleix,
l'antiga terra encara trepitja Minotaure.

Si la font ni la flor no troben la paraula,
la pedra la dirà com el meu front.
En el desig del vent se'n va la vella faula.
El front, la pedra, occeixen. –Resta el desig pregon.


29. Joan Vinyoli (1918-1984)

(1956)

Gall
Gall que cimeges en la torre més alta,
heus-me aquí en la partió de la nit i l'aurora.
En la nit del temps crida sempre el teu cant.

Temps difunt, temps difunt, et veig
com un riu allargant-se en la fosca.
De la terra sóc hoste inexpert,
sempre en exili, dintre meu,
mirant les aigües entre murs
de la ciutat abandonada.

Gall que cimeges en la nit,
gall salvatge endinsat
en la boscúria espessa -qui no es mou
de la ribera trista, contemplant
el pas feixuc de l'aigua morta,
mai no et veurà ni sentirà el teu crit.

Però el bon caçador que es lleva
a l'hora greu entre la nit i l'alba,
sent la crida en el bosc,
ple de secretes aigües vives,
i pren el camí que duu
cap a la veu intacta.

Penell tocat per l'aurora,
al cim de tot de la flama,
pausadament gira el gall.

30. Gabriel Ferrater (1922-1972)

                                                        (1960)

Cambra de la tardor

La persiana, no del tot tancada, com
un esglai que es reté de caure a terra,
no ens separa de l’aire. Mira, s’obren
trenta-set horitzons rectes i prims,
però el cor els oblida. Sense enyor
se’ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d’olor de poma.
Que lent el món, que lent el món, que lenta
la pena per les hores que se’n van
de pressa. Digues, te’n recordaràs
d’aquesta cambra?
                            “Me l’estimo molt.
Aquelles veus d’obrers – Què són?”
                                                         Paletes:
manca una casa a la mançana.
                                                         “Canten,
i avui no els sento. Criden, riuen
i avui que callen em fa estrany”.
                                                        Que lentes
les fulles roges de les veus, que incertes
quan vénen a colgar-nos. Adormides,
les fulles dels meus besos van colgant
els recers del teu cos, i mentre oblides
les fulles altes de l’estiu, els dies
oberts i sense besos, ben al fons
el cos recorda: encara
tens la pell mig del sol, mig de la lluna.

Poemes 25, 26 i 27

25. Josep Vicenç Foix (1893-1978) 

(1947)
Em plau, d’atzar, d’errar per les muralles

Em plau, d’atzar, d’errar per les muralles
Del temps antic i, a l’acost de la fosca,
Sota un llorer i al peu de la font tosca,
De remembrar, cellut, setge i batalles.

De matí em plau, amb fèrries tenalles
I claus de tub, cercar la peça llosca
A l’embragat, o al coixinet que embosca
L’eix, i engegar per l’asfalt sense falles.

I enfilar colls, seguir per valls ombroses,
Vèncer, rabent, els guals. Oh món novell!
Em plau, també, l’ombra suau d’un tell,
 
L’antic museu, les madones borroses,
 I el pintar extrem d’avui! Càndid rampell:
 M’exalta el nou i m’enamora el vell.


26. Salvador Espriu (1913-1985)


(1963)
Quan la llum pujada des del fons del mar

Quan la llum pujada des del fons del mar
a llevant comença just a tremolar,
             he mirat aquesta terra,
             he mirat aquesta terra.

Quan per la muntanya que tanca el ponent
el falcó s’enduia la claror del cel,
             he mirat aquesta terra,
             he mirat aquesta terra.

Mentre bleixa l’aire malalt de la nit
i boques de fosca fressen als camins,
             he mirat aquesta terra,
             he mirat aquesta terra.

Quan la pluja porta l’olor de la pols
de les fulles aspres dels llunyans alocs,
             he mirat aquesta terra,
             he mirat aquesta terra.

Quan el vent em parla en la solitud
dels meus morts que riuen d’estar sempre junts,
             he mirat aquesta terra,
             he mirat aquesta terra.

Mentre m’envelleixo en el llarg esforç
de passar la rella damunt els records,
             he mirat aquesta terra,
             he mirat aquesta terra.

Quan l’estiu ajaça per tot l’adormit
camp l’ample silenci que estenen els grills,
             he mirat aquesta terra,
             he mirat aquesta terra.


Mentres comprenien savis dits de cec
com l'hivern despulla la son dels sarments
            he mirat aquesta terra,
           he mirat aquesta terra.

Quant la desbocada força dels cavalls
d'aiguat de sobte baixa per els rials
        he mirat aquesta terra
        he mirat aquesta terra


27. Pere Quart (1899-1986)


(1947)
Corrandes d'exili

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena
lentament, sense dir re.
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L’estimada m’acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya).

Perquè ens perdoni la guerra,
que l’ensagna, que l’esguerra,
abans de passar la ratlla,
m’ajec i beso la terra
i l’acarono amb l’espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l’altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d’enyorança
ans d’enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".

Que els pins cenyeixin la cala,
l’ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol 
que bategui com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.

Poemes 22, 23 i 24

 22.  Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1913-1938)

                                                     (1938)

A Mallorca, durant la Guerra Civil

Verdegen encara aquells camps
i duren aquelles arbredes
i damunt del mateix atzur
es retallen les meves muntanyes.
Allí les pedres invoquen sempre
la pluja difícil, la pluja blava
que ve de tu, cadena clara,
serra, plaer, claror meva!
Soc avar de la llum que em resta dins els ulls
i que em fa tremolar quan et recordo!
Ara els jardins hi són com músiques
i em torben, em fatiguen com en un tedi lent.
El cor de la tardor ja s'hi marceix,
concertat amb fumeres delicades.
I les herbes es cremen a turons
de cacera, entre somnis de setembre
i boires entintades de capvespre.

Tota la meva vida es lliga a tu,
com en la nit les flames a la fosca.

23. Marius Torres (1910-1942)
                                                       (1947)

Cancó a Mahalta
Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.
Fem el mateix camí sota els mateixos cels.

No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.

En els meandres grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau

i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar —la nostra pàtria antiga—.


24. Agustí Bartra (1908-1982)

       (1946)
Oda a Catalunya des dels tròpics
Entre aquell febrer i aquest novembre, no vull l’enyorança d’ulls immòbils i lentes        llàgrimes que necessita orfeons i corrandes,
sinó la duresa del temps que fa navegables els records i desenterra imatges.
No vull la degotejant enyorança que plany un sostre,
renova el gust d’oblidades farines
i desvetlla l’ombra d’una flor en un rostre,
sinó el crit de zel fluvial…

Vigoria del vol de la meva sang sense diàleg,
zenit del meu cor i de les marxes mudables,
ets tu, Pàtria!
El món m’oculta l’uniforme de la teva tristesa noble i callada,
però no deixen d’arribar-me les barques que endoles clandestinament…

Em saps perdut per les illes, mossegant la delicada arrel del teu nom,
aquí, on Àfrica i els ciclons es citaren,
i em sorprenc a les platges cercant les ruïnes d’un palúdic àngel de madrèpora.

Estrany dins l’aire estrany,
circulo entre les argentades columnes dels temples de palmeres
sentint com el meu cor accedeix a la sirga d’un continent d’agulles,
comprenent el rictus d’aquestes roques tan fabulosament allunyades dels pins…

Oh Pàtria que tant se t’ha estimat flautejant,
¿què faig aquí fugitiu de tota arribada,
assetjat per atlètiques aromes,
dins les tardes de cavalls i arcs iris?
També sabria plorar-te,
sanglotar damunt les mans estimades que també duen anells nòmades…
Plor i sanglot potser, però l’enyorança no.
¿Com podria enyorar-te si no has desprès de mi,
si ets tan forta d’existència com l’amor en el refugi dels cossos?
......................................................................................

Tu ets la terra,
l'arbre,
el foc.
Invenciblement s'ha d'anar aixecant el so de la teva caiguda,
el violat pes jove de la teva llibertat ha de brotar, dels cims, 
sota els arcs de l'alba nova.
Jo només visc per l'entrada lluminosa dels teus ocells als graners del món,
per la resurrecció exacta de la teva veu entre les escumes...

dissabte, 6 de febrer del 2021

Poemes 19, 20 i 21

 Carles Riba (1893-1959)

(publicat el 1943)
Súnion! T'evocaré de lluny
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria,
tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:
pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,
amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.
Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes
que en el fons del teu salt, sota l'onada rient,
dormen l'eternitat! Tu vetlles, blanc a l'altura,
pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;
per l'embriac del teu nom, que a través de la nua garriga
ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;
per l'exiliat que entre arbredes fosques t'albira
súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix
per ta força la força que el salva als cops de fortuna,
ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.

Clementina Arderiu (1889-1976)

(publicada el 1946)

Cançó del risc
Si visc no visc.
L'amor del risc,
com m'abellia!
No l'he cercat;
me l'han donat
quan no el volia.
Si visc no visc,
que temo el risc
i sa mentida.
El cel és d'or
i, ardent, el cor
no vol cap brida.
Però hi ha el risc:
si visc no visc.

Per una treva
per un oblit,
dono el neguit
amb clau i lleba.
No fos el risc...
Si visc no visc.
Vés onsevulla,
passa la mar
-per quin atzar?-
la mar que rulla
paranys i risc.
Si visc no visc.

Ni mar ni treva
ni l'or del cel.
La meva arrel,
si es torç, no es lleva.
Perquè, en el risc,
si visc, no visc.
Donaré ombra,
donaré flors,
fora del clos.
Feina sens nombre
dirà que visc.
Quan el gran risc
vindrà a topar-me,
amb cor segur,
sense ningú,
sabré lliurar-me
al risc, al risc!

Rosa Leveroni (1910-1958)

(publicat el 1952)
No em preguntis, amor, per què t'estimo,
si no trobo raons. Però podria
dir-te del rossinyol la meravella
ni el batec de la sang, ni la segura
dolcesa de l'arrel dins de la terra,
ni aquest plorar suau de les estrelles?
És que sabries, cert, l'ardent misteri
d'unes ales signant l'atzur en calma.
o el fluir de la font, o de la branca
aquest respir beat quan l'aire passa?...
No em preguntis, amor, per què t'estimo,
si et tenia dins meu i ni sabria
ja veure't com a tu, perquè respires
dintre del meu respir, si dels meus somnis
ets l'únic somni viu que no podria
arrabassar la Mort...

Poemes 16, 17 i 18

Maria Antònia Salvà (1869 - 1958)


Talaiots 
(publicat 1952)
Hi ha un racó de la marina 
que té mon cor encativat: 
ullastres vells i soledat 
i cards ressecs d’aguda espina.

Entre els ullastres centenaris
qualque bordall de magraner
bada soliu en l’arrecer
ses flors roents com encantaris.

Per l’enderroc d’una paret,
talment armats que fessin guarda,
aguaiten punxes de donarda
que mai doblega vent ni set.

I uns talaiots allà escampats
en llur decrèpita ruïna,
pel sec terrer de la marina
semblen ossams mal soterrats.

La ment es perd dins la foscor.
Qui mai dirà com fou la vida
d’aquella gènera extingida
pel temps remot de l’antigor?

Un negre corb que l’aire bat
al talaiot son vol atura;
d’un alt cairell de roca dura
un mot d’enigma s’ha esbombat.

Misteriós, l’aucell en dol
ha dit un mot d’estrany llenguatge;
i fuig el corb. I aquell paratge
roman més mut i més tot sol.

Joan Salvat Papasseit (1894-1924)


Tot l'enyor de demà
(publicat el 1921)
Ara que estic al llit
                                    malalt,
                                    estic força content.
-Demà m'aixecaré potser,
i heus aquí el que m'espera:

Unes places lluentes de claror,
i unes tanques amb flors
                                   sota el sol,
                                   sota la lluna al vespre;
i la noia que porta la llet
que té un capet lleuger
i duu un davantalet
             amb unes vores fetes de puntes de coixí,
             i una rialla fresca.

I encara aquell vailet que cridarà el diari,
i qui puja als tramvies
                               i els baixa
                               tot corrent.

I el carter
que si passa i no em deixa cap lletra m'angoixa
perquè no sé el secret
                                de les altres que porta.
I també l'aeroplà
que em fa aixecar el cap
el mateix que em cridés una veu d'un terrat.

I les dones del barri
                            matineres,
qui travessen de pressa en direcció al mercat
amb sengles cistells grocs,
i retornen,
               que sobreïxen les cols,
i a vegades la carn,
i d'un altre cireres vermelles.

I després l'adroguer,
que treu la torradora del cafè
                                        i comença a rodar la maneta,
i qui crida les noies
i els hi diu: -Ja ho té tot?
I les noies somriuen
                            amb un somriure clar,
que és el baume que surt de l'esfera que ell volta.

I tota la quitxalla del veïnat
qui mourà tanta fressa perquè serà dijous
i no anirá a l'escola.

I els cavalls assenyats
                                i els carreters dormits
sota la vela en punxa
que dansa en el seguit de les roderes.

I el vi que de tants dies no he begut.

I el pa,
           posat a taula.

I l'escudella rossa,
                         fumejant.

I vosaltres              amics,
perquè em vindreu a veure
i ens mirarem feliços.

Tot això bé m'espera
                                si m'aixeco
                                demà.

Si no em puc aixecar
                                mai més,
heus aquí el que m'espera:

-Vosaltres restareu,
per veure el bo que és tot:
i la Vida
i la Mort.

Josep Ma de Sagarra (1894-1961):



Vinyes verdes vora el mar
(1923 publicació)
Vinyes verdes vora el mar,
ara que el vent no remuga,
us feu més verdes i encar
teniu la fulla poruga,
vinyes verdes vora el mar.

Vinyes verdes del coster,
sou més fines que la userda.
Verd vora el blau mariner,
vinyes amb la fruita verda,
vinyes verdes del coster.

Vinyes verdes, dolç repòs
vora la vela que passa;
cap al mar vincleu el cos
sense decantar-vos massa,
vinyes verdes, dolç repòs.

Vinyes verdes, soledat
del verd en l'hora calenta.
Raïm i cep retallat
damunt la terra lluenta;
vinyes verdes, soledat.

Vinyes que dieu adéu
al llagut i a la gavina,
i al fi serrellet de neu
que ara neix i que ara fina...
Vinyes que dieu adéu.

Vinyes verdes del meu cor...
Dins del cep s'adorm la tarda,
raïm negre, pàmpol d'or,
aigua, penyal i basarda.
Vinyes verdes del meu cor...

Vinyes verdes vora el mar,
verdes a punta de dia,
verd suau cap al tard...
Feu-nos sempre companyia,
vinyes verdes vora el mar!