Aquest bloc pretén ésser una eina de consulta per aquells que fan l'assignatura de Literatura Catalana a l'Institut Icària de Barcelona.
dissabte, 20 de febrer del 2021
Tres poemes més, per si són necessaris...
divendres, 19 de febrer del 2021
Comentari d'un poema.
Com ja us vaig dir, el comentari del vostre poema per escrit el lliurareu després de les vacances de primavera anomenades de Setmana Santa, concretament proposo el dia 12 d'abril com a últim dia de recepció.
Me l'heu d'enviar, com tot el que m'envieu, a mgonzalez@instituticaria.cat, bé al cos del missatge, bé en un doc adjunt, bé compartint-lo amb mi al drive, però amb permís d'edició.
Aquí us deixo un exemple de com els faig, a fi que tingueu una guia més a afegir a totes les que ja teniu.
Recordeu, tots aquells que no tingueu el llibre on els poemes estan comentats, que n'he fet fotocòpies i que me les podeu demanar.
5a expressió escrita
- La part fixa ha de tenir el nom del poeta, l'any del seu naixement i de la seva mort, més o menys exactes segons l'època a què pertany, el títol del poema (recordeu que si el/la poeta no li va posar titol, considerem que ho és el seu primer vers) i l'any de publicació del poema, si se sap.
- La part personal i diversa pot ser des d'una paraula a un parell de frases que expressin allò que heu pensat o heu sentit quan heu escoltat o llegit el poema.
- Guillem de Berguedà (1138-1196): “Cançoneta leu e plana” : no ens explicaven que a l'època medieval els grassos eren ben vistos perquè semblava que podien menjar bé?
- Ausiàs March (1400-1459): Poema XIII (“Colguen les gents amb alegria festes...”): creu-me: moriria d'amor per tu i estima'm que si no acabaràs plorant per mi... apa xantatge emocional!
- Anònim, Cançó popular (segle XIX): “A la vora de la mar”: com que la mare me la cantava, no la puc llegir sense sentir la seva veu i la música que l'acompanyava. Enyorança?
- Joan Alcover (1854-1926): “Desolació”, (1909): quina tristesa... viure només per recordar els teus morts.
- Joan Salvat-Papasseit (1894-1924): “Tot l’enyor de demà”, (1921): amor per la vida, certesa de la pròpia mort: "i la Vida / i la Mort."
- Clementina Arderiu (1989-1976): "Cançó del risc", (1946): "Si visc, no visc" què pot donar sentit a la vida? És bo el risc no volgut?
- Agustí Bartra (1908-1972): “Oda a Catalunya des dels tròpics”, (1946): "anells nòmades" i tota la resta tan llarg i tan poc poètic!
- Pere Quart (1899-1986): “Corrandes d’exili” (1947): "que la somio completa:" corrandes tristes i plenes de nostàlgia per la terra que s'ha de deixar enrera. I és que és tan bonic viatjar i tan trist haver d'emigrar.
- Gabriel Ferrater (1822-1972): “Cambra de la tardor”, (1960): aquest poema es va lligar amb mi quan va sortir a les oposicions, va continuar-hi quan en vaig triar uns versos per un recordatori, sempre m'han intrigat els "trenta-set horitzons rectes i prims," diuen que coincideixen amb l'edat que tenia el poeta.
- Maria Mercè Marçal (1852-1998): “T’estimo perquè sí. Perquè el cos m'ho demana", (1982): la presència del cos com a raó per estimar, la bogeria, la passió, m'agrada.
divendres, 12 de febrer del 2021
Poemes 33, 34, 35
Poemes 31, 32
32. Vicent Andrés Estellés (1924-1993)
poemes 28, 29 i 30
un esglai que es reté de caure a terra,
no ens separa de l’aire. Mira, s’obren
trenta-set horitzons rectes i prims,
però el cor els oblida. Sense enyor
se’ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d’olor de poma.
Que lent el món, que lent el món, que lenta
la pena per les hores que se’n van
de pressa. Digues, te’n recordaràs
d’aquesta cambra?
“Me l’estimo molt.
Aquelles veus d’obrers – Què són?”
Paletes:
manca una casa a la mançana.
“Canten,
i avui no els sento. Criden, riuen
i avui que callen em fa estrany”.
Que lentes
les fulles roges de les veus, que incertes
quan vénen a colgar-nos. Adormides,
les fulles dels meus besos van colgant
els recers del teu cos, i mentre oblides
les fulles altes de l’estiu, els dies
oberts i sense besos, ben al fons
el cos recorda: encara
tens la pell mig del sol, mig de la lluna.
Poemes 25, 26 i 27
Poemes 22, 23 i 24
sinó la duresa del temps que fa navegables els records i desenterra imatges.
No vull la degotejant enyorança que plany un sostre,
renova el gust d’oblidades farines
i desvetlla l’ombra d’una flor en un rostre,
sinó el crit de zel fluvial…
zenit del meu cor i de les marxes mudables,
ets tu, Pàtria!
El món m’oculta l’uniforme de la teva tristesa noble i callada,
però no deixen d’arribar-me les barques que endoles clandestinament…
aquí, on Àfrica i els ciclons es citaren,
i em sorprenc a les platges cercant les ruïnes d’un palúdic àngel de madrèpora.
circulo entre les argentades columnes dels temples de palmeres
sentint com el meu cor accedeix a la sirga d’un continent d’agulles,
comprenent el rictus d’aquestes roques tan fabulosament allunyades dels pins…
¿què faig aquí fugitiu de tota arribada,
assetjat per atlètiques aromes,
dins les tardes de cavalls i arcs iris?
També sabria plorar-te,
sanglotar damunt les mans estimades que també duen anells nòmades…
Plor i sanglot potser, però l’enyorança no.
¿Com podria enyorar-te si no has desprès de mi,
si ets tan forta d’existència com l’amor en el refugi dels cossos?