22. Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1913-1938)
A Mallorca, durant la Guerra Civil
Verdegen encara aquells camps
i duren aquelles arbredes
i damunt del mateix atzur
es retallen les meves muntanyes.
Allí les pedres invoquen sempre
la pluja difícil, la pluja blava
que ve de tu, cadena clara,
serra, plaer, claror meva!
Soc avar de la llum que em resta dins els ulls
i que em fa tremolar quan et recordo!
Ara els jardins hi són com músiques
i em torben, em fatiguen com en un tedi lent.
El cor de la tardor ja s'hi marceix,
concertat amb fumeres delicades.
I les herbes es cremen a turons
de cacera, entre somnis de setembre
i boires entintades de capvespre.
Tota la meva vida es lliga a tu,
com en la nit les flames a la fosca.
Cancó a Mahalta
Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.
Fem el mateix camí sota els mateixos cels.
No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.
En els meandres grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau
i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar —la nostra pàtria antiga—.
24. Agustí Bartra (1908-1982)
(1946)
Oda a Catalunya des dels tròpics
Entre aquell febrer i aquest novembre, no vull l’enyorança d’ulls immòbils i lentes llàgrimes que necessita orfeons i corrandes,sinó la duresa del temps que fa navegables els records i desenterra imatges.
No vull la degotejant enyorança que plany un sostre,
renova el gust d’oblidades farines
i desvetlla l’ombra d’una flor en un rostre,
sinó el crit de zel fluvial…
Vigoria del vol de la meva sang sense diàleg,
zenit del meu cor i de les marxes mudables,
ets tu, Pàtria!
El món m’oculta l’uniforme de la teva tristesa noble i callada,
però no deixen d’arribar-me les barques que endoles clandestinament…
zenit del meu cor i de les marxes mudables,
ets tu, Pàtria!
El món m’oculta l’uniforme de la teva tristesa noble i callada,
però no deixen d’arribar-me les barques que endoles clandestinament…
Em saps perdut per les illes, mossegant la delicada arrel del teu nom,
aquí, on Àfrica i els ciclons es citaren,
i em sorprenc a les platges cercant les ruïnes d’un palúdic àngel de madrèpora.
aquí, on Àfrica i els ciclons es citaren,
i em sorprenc a les platges cercant les ruïnes d’un palúdic àngel de madrèpora.
Estrany dins l’aire estrany,
circulo entre les argentades columnes dels temples de palmeres
sentint com el meu cor accedeix a la sirga d’un continent d’agulles,
comprenent el rictus d’aquestes roques tan fabulosament allunyades dels pins…
circulo entre les argentades columnes dels temples de palmeres
sentint com el meu cor accedeix a la sirga d’un continent d’agulles,
comprenent el rictus d’aquestes roques tan fabulosament allunyades dels pins…
Oh Pàtria que tant se t’ha estimat flautejant,
¿què faig aquí fugitiu de tota arribada,
assetjat per atlètiques aromes,
dins les tardes de cavalls i arcs iris?
També sabria plorar-te,
sanglotar damunt les mans estimades que també duen anells nòmades…
Plor i sanglot potser, però l’enyorança no.
¿Com podria enyorar-te si no has desprès de mi,
si ets tan forta d’existència com l’amor en el refugi dels cossos?
¿què faig aquí fugitiu de tota arribada,
assetjat per atlètiques aromes,
dins les tardes de cavalls i arcs iris?
També sabria plorar-te,
sanglotar damunt les mans estimades que també duen anells nòmades…
Plor i sanglot potser, però l’enyorança no.
¿Com podria enyorar-te si no has desprès de mi,
si ets tan forta d’existència com l’amor en el refugi dels cossos?
......................................................................................
Tu ets la terra,
l'arbre,
el foc.
Invenciblement s'ha d'anar aixecant el so de la teva caiguda,
el violat pes jove de la teva llibertat ha de brotar, dels cims,
sota els arcs de l'alba nova.
Jo només visc per l'entrada lluminosa dels teus ocells als graners del món,
per la resurrecció exacta de la teva veu entre les escumes...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada