Poesia 4.

La Pàtria de Bonaventura Carles Aribau:

(I)

A Déu siau, turons, per sempre á Déu siau; 

O serras desiguals, que allí en la patria mia 

Dels nuvols é del cel de lluny vos distingia 

Per lo repos etern, per lo color mes blau.

Adéu tú, vell Montseny, que dés ton alt palau, 

Com guarda vigilant cubert de boyra é neu,

Guaytats per un forat la tomba del Jueu,

E al mitg del mar immens la mallorquina nau.

(II)

Jo ton superbe front coneixia llavors,

Com coneixer pogués lo front de mos parents;

Coneixia també lo só de los torrents

Com la veu de ma mare, ó de mon fill los plors.

Mes arrancat després per fals perseguidors

Ja no conech ni sent com en millors vegadas:

Axi d´arbre migrat á terras apartadas

Son gust perden los fruits, é son perfum las flors.

(III)

¿ Qué val que m´haja tret una enganyosa sort

A veurer de mes prop las torres de Castella,

Si'l cant dels trovadors no sent la mia orella,

Ni desperta en mon pit un generos recort ?

En va á mon dols pais en ales jo'm trasport,

E veig del Llobregat la platja serpentina;

Que fora de cantar en llengua llemosina

No m´queda mes plaher, no tinch altre conort.

(IV)

Pláume encara parlar la llengua d´aquells sabis

Que ompliren l´univers de llurs costums é lleys,

La llengua d´aquells forts que acatáren los Reys,

Defenguéren llurs drets, venjáren llurs agravis.

Muyra, muyra l´ingrat que al sonar en sos llabis

Per estranya regió l´accent natiu, no plora;

Que al pensar en sos llars no s´consum ni s´anyora,

Ni cull del mur sabrat las liras dels seus avis.

(V)

En llemosí soná lo meu primer vagit,

Quant del mugró matern la dolça llet bebia;

En llemosí al Senyor pregaba cada dia,

E cántichs llemosins somiaba cada nit.

Si quant me trobo sol, parl ab mon esperit,

En llemosi li parl, que llengua altra no sent,

E ma boca llavors no sap mentir, ni ment,

Puix surten mas rahons del centre de mon pit.

(VI)

Ix,doncs, per a expressar l'afecte més sagrat

Que puga l'home en cor gravar la mà del cel

Oh llengua a mos sentits més dolça que la mel,

Que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat

Cessarà de cantar de mon patró la glòria

E passe per ta veu son nom e sa memòria

Als propis, als estranys, a la posteritat.

Bonaventura Carles Aribau va escriure aquest poema quan es trobava a Madrid, treballant per al banquer català Gaspar de Remisa. Va ser el regal que li féu pel seu sant, i va voler que el tema girés entorn la pròpia llengua i l'enyorança de la pàtria, vista des de Madrid com a llunyana, com si fos des de l'"exili".

Pel que fa a la comprensió del text, cal subratllar les següents coses: la "tomba del jueu" és Montjuïc; i la "mallorquina nau" és l'illa de Mallorca. La llengua llemosina o el llemosí, citat tantes vegades, és el nom de la llengua catalana. Pels autors de la Renaixença , eren termes equivalents, tot i que avui sabem que el llemosí és el dialecte occità de Llemotges, i que no té res a veure amb el català.

El tema general del poema és l'enyor de la pàtria i de la llengua, com a representant. L'estructura del tema, pel que fa a cada octava, és la següent:

Les dues primeres octaves parlen de l'enyor de la terra.

Les tres següents octaves parlen de la llengua.

La darrera octava serveix per a fer l'homenatge al patró.

Mètricament parlant, el poema té 6 octaves reials, de 8 versos alexandrins (12 síl.labes) amb cesura 6+6 i amb els dos hemistiquis masculins . La rima és consonant, masculina i femenina. i l'estructura és ABBA ACCA- DEED DFFD - GHHG GIIG - JKKJ JLLJ - MBBM MNNM - OPPO OQQO, una estructura creuada, que manté la mateixa rima en les posicions 1a, 4a, 5a, i 8a de cada octava.

I aquí el trobareu recitat:

Vora el barranc dels Algadins de Teodor Llorente:

Vora el barranc dels Algadins 

hi ha uns tarongers de tan dolç flaire 

que per a omplir d'aroma l'aire, 

no té lo món millors jardins. 

Allí hi ha un mas, i el mas té dins 

volguts records de ma infantesa; 

per ells jo tinc l'ànima presa 

vora el barranc dels Algadins.

Vora el barranc cels Algadins, 

s'alcen al cel quatre palmeres; 

lo vent, batent ales lleugeres, 

mou son plomall i els seus troncs fins. 

En ells, millars de teuladins 

fan un soroll que el cor enxisa. 

¡Qui ouir pogués sa xillerissa 

vora el barranc dels Algadins!

Vora el barranc dels Algadins 

l'aigua corrent los camps anega; 

en sos espills lo sol llampega, 

i trau l'arròs verdosos brins. 

Sona el tic-tac en los molins; 

i al caure el sol, caçadors destres, 

a joca van d'ànecs silvestres 

vora el barranc dels Algadins.

Vora el barranc dels Algadins 

mourà demà les palmes l'aire, 

li donaran los horts son flaire, 

i sa cantúria els teuladins. 

Lo mas demà guardarà dins 

dolços records i imatges belles; 

¡jo no podré gojar ja d'elles 

vora el barranc dels Algadins! 

Aquest poema de Teodor Llorente ens descriu un paisatge de la comarca de la Ribera Alta, al País Valencià transformat profundament per l’acció humana. Una transformació, d’un autèntic barranc, a un pla dedicat al conreu de tarongers. La seva infantesa i les seves vivències les immortalitzà davant aquell paisatge, i en el mas on va viure, on abans hi havia quatre palmeres i ara tan sols dues. Si ens hi fixem, el poema és una exaltació de la vida natural, desprès d’una aguda reflexió sobre el pas del temps integrada per l’autor. Podem veure que en cada estrofa, el primer i l’últim vers és exactament igual, i és que ens recorda, que és un poema per i del barranc dels Algadins, on ens dóna una visió temporal (amb records i amb el present) d’aquell (i d’aquest) magnífic paisatge. 

En la primera estrofa, l’autor descriu l’aroma que desprenen els tarongers, i ens introdueix aquell mas on va viure, recordant-nos que dins hi ha grans records de la seva infantesa. 

En la segona estrofa, descriu aquelles palmeres que es troben vora el barranc, en la seva infantesa n'hi havia quatre, i ara tan sols dues. També descriu els pardals que es troben feliços en aquelles palmeres, i que canten fent vibrar el cor de l’autor.

En la darrera estrofa, fa una descripció en general del barranc, l’aigua que hi corre, una aigua transparent com els espills on els llampecs s’hi veuen reflectits. Quan cau el sol, els caçadors surten a caçar els ànecs silvestres. Hi ha vida en aquell barranc!

I, finalment, la quarta estrofa, és una reflexió de l'autor amb un to totalment nostàlgic. Ell ha gaudit veient i recordant aquell paisatge que formà part de la infantesa, i s’adona que segueix viu i li agrada aquest sentiment tot i saber que ell marxarà i no podrà sentir mai més aquest paisatge tan viu. 

Respecte la mètrica i la forma del poema, costa de quatre cobles de vuit versos octosíl·labs respectivament i amb un esquema de rima 8A 8B 8B 8A 8A 8C 8C 8A.

I aquí el trobareu cantat per Paco Muñoz:

Vora la mar de Jacint Verdaguer:

Al cim d'un promontori que domina

les ones de la mar,

quan l'astre rei cap al ponent declina,

me'n pujo a meditar.

Ab la claror d'aqueixa llàntia encesaMuntanya i mar

contemplo mon no-res

contemplo el mar i el cel, i llur grandesa

m'aixafa com un pes.

Eixes ones, mirall de les estrelles,

me guarden tants records,

que em plau reveure tot sovint en elles

mos somnis que són morts.

Aixequí tants castells, en eixes ribes,

que m'ha aterrat lo vent,

ab ses torres i cúpules altives

d'evori, d'or i argent:

poemes, ai!, que foren una estona

joguina d'infantons,

petxines que un instant surten de l'ona

per retornar al fons:

vaixells que ab veles i aparell s'ensorren

en un matí de maig,

illetes d'or que naixen i s'esborren

del sol al primer raig:

idees que m'acurcen l'existència

duent-se'n ma escalfor,

com rufagada que s'endú ab l'essència

l'emmusteïda flor.

A la vida o al cor quelcom li prenen

les ones que se'n van;

si no tinc res, les ones que ara vénen,

digueu-me: què voldran?

Ab les del mar o ab les del temps un dia

tinc de rodar al fons;

per què, per què, enganyosa poesia,

m'ensenyes de fer mons?

Per què escriure més versos en l'arena?

Platja del mar dels cels,

quan serà que en ta pàgina serena

los escriuré amb estels?

"Vora la mar" és una confrontació del poeta amb la glòria i l’activitat literàries. la va escriure el 1883 i representa un balanç negatiu i una causa d’insatisfacció. El poeta es gira contra la poesia per acusar-la d’haver-lo enganyat, després d’enumerar amb complaença la fallida de les seves realitzacions i abans d’invocar una altra poesia inesborrable, a l’eternitat. D’una banda, reconeix l’engany de l’art,  al qual contraposa la vida; de l’altra, no pot sinó servir-se de l’art per acusar-lo. Més encara li demana que sigui etern, definitiu, i si el poeta aspira a escriure versos amb estels, no és sols per una aspiració religiosa vers l’eternitat sinó també pel desig de perdurar com a poeta en el món.
El poema és format per deu estrofes de quatre versos decasíl·labs i hexasíl·labs alternats, amb rimes segons l’esquema: 10A/6b/10A/6b.

I aquí el trobareu musicat per un trio que no es presenta...