Poesia 3.

La balada de la garsa i l'esmerla de Joan Roís de Corella:

Ab los peus verds, los ulls e celles negres,

penatge blanc, he vista una garsa,

sola, sens par, de les altres esparsa,

que del mirar mos ulls resten alegres;

i, al seu costat, estava una esmerla,

ab un tal gest, les plomes i lo llustre,

que no és al món poeta tan il.lustre,

que pogués dir les llaors de tal perla;

i, ab dolça veu, per art ben acordada,

cant e tenor, cantaven tal balada:

"Del mal que pas no puc guarir

si no em mirau

ab los ulls tal que puga dir

que ja no us plau

que jo per vós haja a morir.

Si muir per vós, llavors creureu

l'amor que us port,

e no es pot fer que no ploreu

la trista mort

d'aquell que ara no voleu;

que el mal que pas no em pot jaquir

si no girau

los vostres ulls, que em vullen dir

que ja no us plau

que jo per vós haja a morir".

Joan roís de Corella escriví aquesta cançó protagonitzada per dos ocells, una grasa i una esmerla. La garsa és l'estimada i l'esmerla el poeta que parla de la impressió que ella li ha causat. La primera part és una introducció, una garsa i una esmerla han coincidit en un paratge. Totes dues són bellíssimes i una li canta a l'altre tot dient-li que si no obté una mirada d'ella morirà. Pel que fa a la forma: la primera part, els deu primers versos, són decasíl·labs amb rima creu-creuada (ABBAABBA) i amb dos versos aparellats. La segona part, la declaració amorosa, la constitueixen catorze versos de vuit i quatre síl·labes amb l’esquema de rima següent: 
10A/4B/10A/4B/10A/10C/4D/10C/4D/10C/10A/4E/10C/4E/10C
Aquí la trobareu cantada per Josep Tero:

A una hermosa dama de cabell negre, que es pentinava en un terrat ab una pinta de marfil de Francesc Vicent García:

Amb una pinta de marfil polia

sos cabells de finíssima atzabeja, 

a qui los d’or mes fi tenen enveja. 

en un terrat, la bella Flora, un dia.

Entre ells la pura neu se descobria 

del coll que, amb son contrari, més campeja 

i, com la mà com lo marfil blanqueja, 

pinta i mà d’una peça pareixia.

Jo, de lluny, tant atònit contemplava 

lo dolç combat, que amb extremada gràcia 

aquestos dos contraris mantenien,

Que el cor, enamorat, se m’alterava 

i, temerós d’alguna desgràcia, 

de prendre’ls tregües ganes me venien.

L’estructura temàtica del sonet petrarquista és aquí diàfana: els quartets exposen el tema -la descripció de la figura femenina mentre es pentina- i els tercets n’aporten la conclusió. Encara més: la protagonista dels quartets és la dama i el dels tercets el mateix poeta -que ens dóna conèixer les sensacions que li produeixen l’observació d’aquella figura, personificades en el contrast dels colors contraris: la pinta i la pella, negre i blanc. Pel que fa a la mètrica el poema està format per dos quartets i dos tercets decasíl·labs que rimen seguint l'esquema: ABBAABBACDCCDC.

I aquí teniu l'única recitació del poema que he trobat.

Lo mariner cançó popular:

A la voreta del mar

n'hi ha una donzella

que en brodava un mocador,

la flor més bella.

Com ne fou a mig brodar

li manca seda.

Gira els ulls envers la mar:

veu una vela;

veu venir un galió

tot vora terra;

ne veu venir un mariner,

que una nau mena.

-Mariner, bon mariner,

que en porteu seda?

-De quin color la voleu,

blanca o vermella?

-Vermelleta la vull jo,

que és mellor seda.

Vermelleta la vull jo,

que és per la reina.

-Pugeu a dalt de la nau,

triareu d'ella.

-Ai no!, no hi puc pujar,

no tinc moneda. 

Lo meu pare té les claus

de l'arquimesa. 

-No quedeu per diners, no,

prou fio d'ella.

La donzella entra a la nau,

tria la seda.

Mentres va mercadejant,

la nau pren vela.

Mariner es posa a cantar

cançons novelles.

Amb lo cant del mariner

s'ha dormideta,

i amb el soroll de la mar

ella es desperta.

Quan ella s'ha despertat

ja no en veu terra:

la nau és en alta mar,

pel mar navega.

-Mariner, bon mariner,

torneu-me en terra,

que los aires de la mar

me'n donen pena. 

-Això sí que no ho faré,

que heu de ser meva.

Set anys ha que vaig pel mar

per vós, donzella; 

cent llegües dins de la mar,

lluny de la terra.

-De tres germanes que som,

só la més bella:

l'una porta vestit d'or,

l'altra de seda

i jo, pobreta de mi,

de sargil negre.

L'una és casada amb un duc,

l'altra és princesa

i jo, pobreta de mi,

só marinera.-

-No sou marinera, no,

que en sereu reina,

que jo só lo fill del rei

de l'Anglaterra.

“Lo Mariner” és una cançó popular d’origen català (XVI-XVII), anònima, que s’ha anat modificant a causa de la transmissió oral.

La cançó tracta d’una donzella que brodava un mocador de seda a la vora de la mar i de cop es queda sense. Veu un vaixell d'on surt un mariner que li ofereix de pujar per escollir la seda que més li agradi. La donzella puja i amb el cant del mariner es queda adormida. Quan desperta replica que la deixi a terra, però ell s'hi nega. La donzella l’explica que les seves germanes són més afortunades que ella, i ell li diu que no es preocupi de res perquè ell és el rei d’Anglaterra i ella serà la seva reina.

En aquella època, hi havia raptes de donzelles per portar-les al mercat com esclaves. El tema principal sorgeix d’aquest fet amb la diferència que el mariner està enamorat de la donzella i és a més fill de reis.

La poesia té 33 versos d'onze síl·labes (endecasíl·labs 7+4) o 66 que es combinen heptasíl·labs i tetrasíl·labs. Els parells rimen en assonant.

I aquí la podeu sentir cantada per Arianna Savall