Tirant lo Blanc. Coses que hem de saber de l'obra. (4)

I, per últim, la versemblança de l'obra, aquí  trobareu l'enllaç d'on he extret la informació i el fet que molts crítics l'hagin anomenat novel·la total, cosa que podeu trobar en aquest enllaç.


Versemblança

Moltes vegades es diu que Tirant lo Blanc és una novel·la versemblant, quan les

novel·les de cavallers no ho eren. Ara bé, per al lector actual pot semblar tan inversemblan com totes les novel·les de l'època a la qual pertany. Llavors, per què els crítics diuen que ho és? Doncs pels motius que trobareu a continuació:

• No hi trobem ni gegants ni dracs, ni cap bèstia mitològica que poblaven la resta de narracions medievals. 
• Els seus espais no són ni simbòlics ni inventats, sinó que tenen clars referents reals: Anglaterra, Bretanya, Sicília, l'illa de Rodes, Constantinoble i el Nord d'Àfrica, són espais que encara avui existeixen, tot i que alguns puguin haver canviat de nom.
• La novel·la reflecteix fidelment usos i costums cavallerescos de l’època, sempre narrats amb seriositat i respecte: la cerimònia en què Tirant ésfet cavaller, les lluïdes i magnífiques festes del casament del rei d'Anglaterra, les justes i torneigs, els combats a ultrança, les lletres de batalla, els cavallers vençuts que són degradats i abandonen les armes per prendre els hàbits religiosos; o l'explicació de l'Ordre de la Garrotera i les campanyes militars per terra i per mar. Tots ells, segurament fruit de l'observació de la realitat, que si no van passar mai exactament com els llegim, podrien haver passat. 
• Inclou episodis històrics prou coneguts dels seus contemporanis. Així, Tirant lluita per l'alliberament de l'illa de Rodes, assetjada pels moros i els genovesos, un fet que s'havia esdevingut realment el 1444, i del qual va ser possiblement informat per Jaume Vilaragut, que hi va participar de debò; o inclou com a fet central de la novel·la la campanya per alliberar Constantinoble dels turcs.
• Els aspectes més quotidians, la descripció de les armes i els vestits, els menjars, les converses privades i els noms dels personatges no fan més que reforçar aquesta sensació de realitat possible.
• Els noms de molts cavallers, cristians i moros, són clarament pertanyents a la realitat possible del s. XV; el Gran Turc, el Soldà de Babilònia (El Caire), el Gran Caramany (senyors de Kermlan, emirs de l'Anatòlia), el duc de Lencastre (Lancaster), el príncep de Gal·les, el marquès de Sant Jordi, el duc de Calàbria, el comte de Montoro etc. 
• Els jocs cavallerescos del s.XV són tan fastuosos i fascinants com inútils. Apareixen a l'obra sobretot a la primera part de l'obra, a Anglaterra, on Tirant és nomenat cavaller. 
• Però allí on la cavalleria pot justificar la seva existència, i el seu poder social, és en el seu paper militar. I Martorell ens l'ofereix en la màxima realització possible de l'època. El seu cavaller exemplar ha de ser tan real com necessari. Per aquest motiu, la gran aventura que s'hi acaba relatant no té res a veure amb el lluïment personal, magnífic però socialment inútil, sinó amb el destí de la societat: salvar l’Imperi Oriental dels turcs, que, no oblidem-ho, era el somni ben real de la cavalleria europea de l’època.

Per aquest motiu Cervantes fa dir al Quijote:

"- Válame Dios!- dijo el cura, dando una gran voz. ¡Que aquí esté Tirante el Blanco! Dádmele acá, compadre, que hago cuenta que he hallado en él un tesoro de contento y una mina de pasatiempos(...). Digoos verdad, señor compadre, que, por su estilo es éste el mejor libro del mundo: aquí comen los caballeros y duermen y mueren en sus camas, y hacen testamento, con otras cosas de que todos los demás libros carecen." 

Com es pot comprovar, Cervantes elogia dos dels aspectes essencials de la novel·la: que sigui versemblant y que sigui divertida. Si tenim en compte que aquest elogi està fet molts anys després, podrem comprendre la importància del canvi que el Tirant suposa en la narrativa medieval.

La seva versemblança obeeix tant als nous gustos estètics que van obrint-se pas a la fi de l’Edat Mitjana, com a les necessitats de la cavalleria del s. xv, que pugna per mantenir el lloc preeminent que sempre ha tingut, davant d’un món que canvia. Així, el lector cortesà i cavalleresc al qual sembla anar dirigida la novel·la pot identificar-se amb el món novel·lesc i, a través d’ell, refermar la validesa de l'estament a què pertany i, en definitiva, la necessitat de la seva existència i del lloc que ocupa en la societat. Qui ha de regir els destins del món? Al s. xv, per a Joanot Martorell, com per a tots els cavallers, l’interrogant és retòric i només hi ha una resposta possible: els cavallers. La novel·la ve a donar suport a aquesta convicció amb un model de cavaller exemplar, és clar, però ara també humà, possible i creïble. I ho fa tant en la ficció com en el pròleg. Tirant no ha de ser només un personatge de ficció heroic, ha de ser, sobretot, la justificació

Novel·la total:

La concepció del Tirant com a novel·la total respon a les diferents interpretacions que pot admetre depenent del punt de vista des del qual s’estudiï. Així doncs, pot ser considerada:

• Una novel·la militar ja que, en molts dels seus passatges, l’autor es recrea explicant tant tècniques bèl·liques com la manera d’actuar dels cavallers de l’època. S’ha arribat a dir que el Tirant era una mena de manual de cavalleria, és a dir, un manual on s’explica com s’havia de comportar un perfecte cavaller medieval.
• Una novel·la històrica ja que Martorell relata al seu llibre fets històrics reals. La majoria dels massatges són fidels a la història real contemporània de l’autor tot i que també podem trobar passatges on Martorell es pren la llicència de canviar algun que altre desenllaç de fets històrics reals. És el cas de l’alliberament de Constantinoble del setge musulmà per part de l’exèrcit cristià capitanejat pel Tirant quan històricament passà just el contrari.
• Una novel·la amorosa ja que és indubtable que l’autor dedica una part important de la novel·la a diverses històries d’amor: Tirant i Carmesina, Diafebus i Estefania, Plaerdemavida i el senyor d’Agramunt, l’amor malaltís de la Viuda Reposada per Tirant,...
• Novel·la eròtica. Tot i sorprendre aquesta qualificació per a una novel·la medieval sí que és cert que molts passatges del Tirant destil·len erotisme encara que sempre respectant els cànons morals de l’època.
• Novel·la realista. Tot i ser una novel·la de ficció, sí que és cert que té una aparença de versemblança.
• Novel·la costumista ja que al llarg de la trama podem observar quins eren els costums i la manera de viure al s. XV.
• Novel·la psicològica ja que els seus personatges no es mantenen estàtics i inalterables al llarg de la novel·la sinó que totes les vivències que els van ocorrent van forjant-los el caràcter i la personalitat.

Per tots aquests motius, el Tirant s’ha considerat una obra capdavantera, que s’avança al seu temps i que és un clar precedent de la novel·la moderna tal i com la concebem ara.

Qui primer qualificà l'obra d'aquesta manera va ser Mario Vargas Llosa.

I amb això hem acabat del tot amb aquesta obra.