Aviat fem el primer control de l'avaluació, ara toca, doncs, mirar què hem fet i què hi entra.
Fixarem primer què hem estat fent aquests dies:
Hem repassat la transcripció de les vocals i de les "i"s i les "u"s que formen part d'un diftong.
Hem après a escriure i a transcriure les consonants oclusives.
Hem repassat les característiques del gènere narratiu.
Hem mirat què hem de saber del context històric en què es va escriure Tirant lo Blanc, per què és una novel·la cavalleresca,per què hi ha problemes amb el fet que l'atribuïm sencera a Joanot Martorell i quines característiques tenen la seva llengua i el seu estil.
Hem anat demanant i solucionant els problemes de lèxic que anaven sortint als exercicis.
I ara veurem què pot sortir al control:
Exercicis de transcripció de vocals i de vocals no vocàliques.
Exercicis de transcripció de consonants oclusives.
Preguntes sobre les qüestions que hem après sobre Tirant lo Blanc com a novel·a.
Alguna qüestió sobre el gènere narratiu.
A partir d'un fragment narratiu dir-ne les característiques que hem estudiat.
Vocabulari.
Qualsevol pregunta que tingueu sobre aquesta qüestió, podeu fer-la a classe o per la xarxa, us la respondré de gust.
Ja toca donar la sisena miniredacció, i fer la setena.
Recordem de nou com s'han de presentar:
En un full blanc, preferiblement de reutilització.
Amb la data i el vostre nom a la banda dreta superior del full.
Amb el núm. i el títol de la redacció al centre del full i a sota del vostre nom i de la data.
Amb la millor lletra possible i respectant tant els marges com la separació entre línies.
Amb la paraula núm 50 marcada amb una doble ratlla.
Acabada amb un punt i final.
El temes seran més o menys generals, no cal que respongueu amb la veritat, sempre podeu utilitzar la imaginació, ara, l'expressió ha de ser coherent.
Se us marcaran les faltes i es puntuarà. La setena miniredacció tindrà com a títol: Una pel·lícula que m'ha agradat i en ella haureu de fer la crítica d'alguna pel·lícula que recomanaríeu, per tant, heu d'explicar de què va, però no el seu final I aquí teniu la meva:
Josephine (Juliette Binoche) vol arribar al Pol Nord per reunir-s'hi amb el seu marit, que és un explorador, Robert Peary (ell va existir de debò, era d'EUA icreia que havia estat el primer a arribar tan al nord, perquè no comptava els pobladors de la zona). // Tothom li aconsella que no hi vagi, perquè l'hivern és a prop, però ella s'hi entossudeixtant que l'acompanyen. Arriben a un refugi on coincidirà amb una dona inuit (Rinko Kikuchi) amb qui es quedarà esperant. Sobreviuran juntes a la llarga nit hivernal, i aquesta convivència a elles els servirà per crear un llaç d'unió i a nosaltres per veure com som d'egoistes i etnocèntrics els europeus, fins a quin punt pensem que la nostra manera de viure és la bona i com són de dolentes la resta. Em va agradar molt pels paisatges que hi surten, per la lentitud de les escenes i per la sensibilitat amb què es mostra el que passa, sense jutjar, deixant que siguem nosaltres, els espectadors, qui ho fem.
Son gust perden los fruits, é son perfum las flors.
(III)
¿ Qué val que m´haja tret una enganyosa sort
A veurer de mes prop las torres de Castella,
Si'l cant dels trovadors no sent la mia orella,
Ni desperta en mon pit un generos recort ?
En va á mon dols pais en ales jo'm trasport,
E veig del Llobregat la platja serpentina;
Que fora de cantar en llengua llemosina
No m´queda mes plaher, no tinch altre conort.
(IV)
Pláume encara parlar la llengua d´aquells sabis
Que ompliren l´univers de llurs costums é lleys,
La llengua d´aquells forts que acatáren los Reys,
Defenguéren llurs drets, venjáren llurs agravis.
Muyra, muyra l´ingrat que al sonar en sos llabis
Per estranya regió l´accent natiu, no plora;
Que al pensar en sos llars no s´consum ni s´anyora,
Ni cull del mur sabrat las liras dels seus avis.
(V)
En llemosí soná lo meu primer vagit,
Quant del mugró matern la dolça llet bebia;
En llemosí al Senyor pregaba cada dia,
E cántichs llemosins somiaba cada nit.
Si quant me trobo sol, parl ab mon esperit,
En llemosi li parl, que llengua altra no sent,
E ma boca llavors no sap mentir, ni ment,
Puix surten mas rahons del centre de mon pit.
(VI)
Ix,doncs, per a expressar l'afecte més sagrat
Que puga l'home en cor gravar la mà del cel
Oh llengua a mos sentits més dolça que la mel,
Que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.
Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat
Cessarà de cantar de mon patró la glòria
E passe per ta veu son nom e sa memòria
Als propis, als estranys, a la posteritat.
Bonaventura Carles Aribau va escriure aquest poema quan es trobava a Madrid, treballant per al banquer català Gaspar de Remisa. Va ser el regal que li féu pel seu sant, i va voler que el tema girés entorn la pròpia llengua i l'enyorança de la pàtria, vista des de Madrid com a llunyana, com si fos des de l'"exili".
Pel que fa a la comprensió del text, cal subratllar les següents coses: la "tomba del jueu" és Montjuïc; i la "mallorquina nau" és l'illa de Mallorca. La llengua llemosina o el llemosí, citat tantes vegades, és el nom de la llengua catalana. Pels autors de la Renaixença , eren termes equivalents, tot i que avui sabem que el llemosí és el dialecte occità de Llemotges, i que no té res a veure amb el català.
El tema general del poema és l'enyor de la pàtria i de la llengua, com a representant. L'estructura del tema, pel que fa a cada octava, és la següent:
Les dues primeres octaves parlen de l'enyor de la terra.
Les tres següents octaves parlen de la llengua.
La darrera octava serveix per a fer l'homenatge al patró.
Mètricament parlant, el poema té 6 octaves reials, de 8 versos alexandrins (12 síl.labes) amb cesura 6+6 i amb els dos hemistiquis masculins . La rima és consonant, masculina i femenina. i l'estructura és ABBA ACCA- DEED DFFD - GHHG GIIG - JKKJ JLLJ - MBBM MNNM - OPPO OQQO, una estructura creuada, que manté la mateixa rima en les posicions 1a, 4a, 5a, i 8a de cada octava.
I aquí el trobareu recitat:
Vora el barranc dels Algadins de Teodor Llorente:
Vora el barranc dels Algadins
hi ha uns tarongers de tan dolç flaire
que per a omplir d'aroma l'aire,
no té lo món millors jardins.
Allí hi ha un mas, i el mas té dins
volguts records de ma infantesa;
per ells jo tinc l'ànima presa
vora el barranc dels Algadins.
Vora el barranc cels Algadins,
s'alcen al cel quatre palmeres;
lo vent, batent ales lleugeres,
mou son plomall i els seus troncs fins.
En ells, millars de teuladins
fan un soroll que el cor enxisa.
¡Qui ouir pogués sa xillerissa
vora el barranc dels Algadins!
Vora el barranc dels Algadins
l'aigua corrent los camps anega;
en sos espills lo sol llampega,
i trau l'arròs verdosos brins.
Sona el tic-tac en los molins;
i al caure el sol, caçadors destres,
a joca van d'ànecs silvestres
vora el barranc dels Algadins.
Vora el barranc dels Algadins
mourà demà les palmes l'aire,
li donaran los horts son flaire,
i sa cantúria els teuladins.
Lo mas demà guardarà dins
dolços records i imatges belles;
¡jo no podré gojar ja d'elles
vora el barranc dels Algadins!
Aquest poema de Teodor Llorente ens descriu un paisatge de la comarca de la Ribera Alta, al País Valencià transformat profundament per l’acció humana. Una transformació, d’un autèntic barranc, a un pla dedicat al conreu de tarongers. La seva infantesa i les seves vivències les immortalitzà davant aquell paisatge, i en el mas on va viure, on abans hi havia quatre palmeres i ara tan sols dues. Si ens hi fixem, el poema és una exaltació de la vida natural, desprès d’una aguda reflexió sobre el pas del temps integrada per l’autor. Podem veure que en cada estrofa, el primer i l’últim vers és exactament igual, i és que ens recorda, que és un poema per i del barranc dels Algadins, on ens dóna una visió temporal (amb records i amb el present) d’aquell (i d’aquest) magnífic paisatge.
En la primera estrofa, l’autor descriu l’aroma que desprenen els tarongers, i ens introdueix aquell mas on va viure, recordant-nos que dins hi ha grans records de la seva infantesa.
En la segona estrofa, descriu aquelles palmeres que es troben vora el barranc, en la seva infantesa n'hi havia quatre, i ara tan sols dues. També descriu els pardals que es troben feliços en aquelles palmeres, i que canten fent vibrar el cor de l’autor.
En la darrera estrofa, fa una descripció en general del barranc, l’aigua que hi corre, una aigua transparent com els espills on els llampecs s’hi veuen reflectits. Quan cau el sol, els caçadors surten a caçar els ànecs silvestres. Hi ha vida en aquell barranc!
I, finalment, la quarta estrofa, és una reflexió de l'autor amb un to totalment nostàlgic. Ell ha gaudit veient i recordant aquell paisatge que formà part de la infantesa, i s’adona que segueix viu i li agrada aquest sentiment tot i saber que ell marxarà i no podrà sentir mai més aquest paisatge tan viu.
Respecte la mètrica i la forma del poema, costa de quatre cobles de vuit versos octosíl·labs respectivament i amb un esquema de rima 8A 8B 8B 8A 8A 8C 8C 8A.
I aquí el trobareu cantat per Paco Muñoz:
Vora la mar de Jacint Verdaguer:
Al cim d'un promontori que domina
les ones de la mar,
quan l'astre rei cap al ponent declina,
me'n pujo a meditar.
Ab la claror d'aqueixa llàntia encesaMuntanya i mar
contemplo mon no-res
contemplo el mar i el cel, i llur grandesa
m'aixafa com un pes.
Eixes ones, mirall de les estrelles,
me guarden tants records,
que em plau reveure tot sovint en elles
mos somnis que són morts.
Aixequí tants castells, en eixes ribes,
que m'ha aterrat lo vent,
ab ses torres i cúpules altives
d'evori, d'or i argent:
poemes, ai!, que foren una estona
joguina d'infantons,
petxines que un instant surten de l'ona
per retornar al fons:
vaixells que ab veles i aparell s'ensorren
en un matí de maig,
illetes d'or que naixen i s'esborren
del sol al primer raig:
idees que m'acurcen l'existència
duent-se'n ma escalfor,
com rufagada que s'endú ab l'essència
l'emmusteïda flor.
A la vida o al cor quelcom li prenen
les ones que se'n van;
si no tinc res, les ones que ara vénen,
digueu-me: què voldran?
Ab les del mar o ab les del temps un dia
tinc de rodar al fons;
per què, per què, enganyosa poesia,
m'ensenyes de fer mons?
Per què escriure més versos en l'arena?
Platja del mar dels cels,
quan serà que en ta pàgina serena
los escriuré amb estels?
"Vora la mar" és una confrontació del poeta amb la glòria i l’activitat literàries. la va escriure el 1883 i representa un balanç negatiu i una causa d’insatisfacció. El poeta es gira contra la poesia per acusar-la d’haver-lo enganyat, després d’enumerar amb complaença la fallida de les seves realitzacions i abans d’invocar una altra poesia inesborrable, a l’eternitat. D’una banda, reconeix l’engany de l’art, al qual contraposa la vida; de l’altra, no pot sinó servir-se de l’art per acusar-lo. Més encara li demana que sigui etern, definitiu, i si el poeta aspira a escriure versos amb estels, no és sols per una aspiració religiosa vers l’eternitat sinó també pel desig de perdurar com a poeta en el món. El poema és format per deu estrofes de quatre versos decasíl·labs i hexasíl·labs alternats, amb rimes segons l’esquema: 10A/6b/10A/6b.
I aquí el trobareu musicat per un trio que no es presenta...
La balada de la garsa i l'esmerla de Joan Roís de Corella:
Ab los peus verds, los ulls e celles negres,
penatge blanc, he vista una garsa,
sola, sens par, de les altres esparsa,
que del mirar mos ulls resten alegres;
i, al seu costat, estava una esmerla,
ab un tal gest, les plomes i lo llustre,
que no és al món poeta tan il.lustre,
que pogués dir les llaors de tal perla;
i, ab dolça veu, per art ben acordada,
cant e tenor, cantaven tal balada:
"Del mal que pas no puc guarir
si no em mirau
ab los ulls tal que puga dir
que ja no us plau
que jo per vós haja a morir.
Si muir per vós, llavors creureu
l'amor que us port,
e no es pot fer que no ploreu
la trista mort
d'aquell que ara no voleu;
que el mal que pas no em pot jaquir
si no girau
los vostres ulls, que em vullen dir
que ja no us plau
que jo per vós haja a morir".
Joan roís de Corella escriví aquesta cançó protagonitzada per dos ocells, una grasa i una esmerla. La garsa és l'estimada i l'esmerla el poeta que parla de la impressió que ella li ha causat. La primera part és una introducció, una garsa i una esmerla han coincidit en un paratge. Totes dues són bellíssimes i una li canta a l'altre tot dient-li que si no obté una mirada d'ella morirà. Pel que fa a la forma: la primera part, els deu primers versos, són decasíl·labs amb rima creu-creuada (ABBAABBA) i amb dos versos aparellats. La segona part, la declaració amorosa, la constitueixen catorze versos de vuit i quatre síl·labes amb l’esquema de rima següent: 10A/4B/10A/4B/10A/10C/4D/10C/4D/10C/10A/4E/10C/4E/10C Aquí la trobareu cantada per Josep Tero:
A una hermosa dama de cabell negre, que es pentinava en un terrat ab una pinta de marfil de Francesc Vicent García:
Amb una pinta de marfil polia
sos cabells de finíssima atzabeja,
a qui los d’or mes fi tenen enveja.
en un terrat, la bella Flora, un dia.
Entre ells la pura neu se descobria
del coll que, amb son contrari, més campeja
i, com la mà com lo marfil blanqueja,
pinta i mà d’una peça pareixia.
Jo, de lluny, tant atònit contemplava
lo dolç combat, que amb extremada gràcia
aquestos dos contraris mantenien,
Que el cor, enamorat, se m’alterava
i, temerós d’alguna desgràcia,
de prendre’ls tregües ganes me venien.
L’estructura temàtica del sonet petrarquista és aquí diàfana: els quartets exposen el tema -la descripció de la figura femenina mentre es pentina- i els tercets n’aporten la conclusió. Encara més: la protagonista dels quartets és la dama i el dels tercets el mateix poeta -que ens dóna conèixer les sensacions que li produeixen l’observació d’aquella figura, personificades en el contrast dels colors contraris: la pinta i la pella, negre i blanc. Pel que fa a la mètrica el poema està format per dos quartets i dos tercets decasíl·labs que rimen seguint l'esquema: ABBAABBACDCCDC.
I aquí teniu l'única recitació del poema que he trobat.
Lo mariner cançó popular:
A la voreta del mar
n'hi ha una donzella
que en brodava un mocador,
la flor més bella.
Com ne fou a mig brodar
li manca seda.
Gira els ulls envers la mar:
veu una vela;
veu venir un galió
tot vora terra;
ne veu venir un mariner,
que una nau mena.
-Mariner, bon mariner,
que en porteu seda?
-De quin color la voleu,
blanca o vermella?
-Vermelleta la vull jo,
que és mellor seda.
Vermelleta la vull jo,
que és per la reina.
-Pugeu a dalt de la nau,
triareu d'ella.
-Ai no!, no hi puc pujar,
no tinc moneda.
Lo meu pare té les claus
de l'arquimesa.
-No quedeu per diners, no,
prou fio d'ella.
La donzella entra a la nau,
tria la seda.
Mentres va mercadejant,
la nau pren vela.
Mariner es posa a cantar
cançons novelles.
Amb lo cant del mariner
s'ha dormideta,
i amb el soroll de la mar
ella es desperta.
Quan ella s'ha despertat
ja no en veu terra:
la nau és en alta mar,
pel mar navega.
-Mariner, bon mariner,
torneu-me en terra,
que los aires de la mar
me'n donen pena.
-Això sí que no ho faré,
que heu de ser meva.
Set anys ha que vaig pel mar
per vós, donzella;
cent llegües dins de la mar,
lluny de la terra.
-De tres germanes que som,
só la més bella:
l'una porta vestit d'or,
l'altra de seda
i jo, pobreta de mi,
de sargil negre.
L'una és casada amb un duc,
l'altra és princesa
i jo, pobreta de mi,
só marinera.-
-No sou marinera, no,
que en sereu reina,
que jo só lo fill del rei
de l'Anglaterra.
“Lo Mariner” és una cançó popular d’origen català (XVI-XVII), anònima, que s’ha anat modificant a causa de la transmissió oral.
La cançó tracta d’una donzella que brodava un mocador de seda a la vora de la mar i de cop es queda sense. Veu un vaixell d'on surt un mariner que li ofereix de pujar per escollir la seda que més li agradi. La donzella puja i amb el cant del mariner es queda adormida. Quan desperta replica que la deixi a terra, però ell s'hi nega. La donzella l’explica que les seves germanes són més afortunades que ella, i ell li diu que no es preocupi de res perquè ell és el rei d’Anglaterra i ella serà la seva reina.
En aquella època, hi havia raptes de donzelles per portar-les al mercat com esclaves. El tema principal sorgeix d’aquest fet amb la diferència que el mariner està enamorat de la donzella i és a més fill de reis.
La poesia té 33 versos d'onze síl·labes (endecasíl·labs 7+4) o 66 que es combinen heptasíl·labs i tetrasíl·labs. Els parells rimen en assonant.
I, per últim, la versemblança de l'obra, aquí trobareu l'enllaç d'on he extret la informació i el fet que molts crítics l'hagin anomenat novel·la total, cosa que podeu trobar en aquest enllaç. Versemblança
Moltes vegades es diu que Tirant lo Blanc és una novel·la versemblant, quan les
novel·les de cavallers no ho eren. Ara bé, per al lector actual pot semblar tan inversemblan com totes les novel·les de l'època a la qual pertany. Llavors, per què els crítics diuen que ho és? Doncs pels motius que trobareu a continuació:
No hi trobem ni gegants ni dracs, ni cap bèstia mitològica que poblaven la resta de narracions medievals.
Els seus espais no són ni simbòlics ni inventats, sinó que tenen clars referents reals: Anglaterra, Bretanya, Sicília, l'illa de Rodes, Constantinoble i el Nord d'Àfrica, són espais que encara avui existeixen, tot i que alguns puguin haver canviat de nom.
La novel·la reflecteix fidelment usos i costums cavallerescos de l’època, sempre narrats amb seriositat i respecte: la cerimònia en què Tirant ésfet cavaller, les lluïdes i magnífiques festes del casament del rei d'Anglaterra, les justes i torneigs, els combats a ultrança, les lletres de batalla, els cavallers vençuts que són degradats i abandonen les armes per prendre els hàbits religiosos; o l'explicació de l'Ordre de la Garrotera i les campanyes militars per terra i per mar. Tots ells, segurament fruit de l'observació de la realitat, que si no van passar mai exactament com els llegim, podrien haver passat.
Inclou episodis històrics prou coneguts dels seus contemporanis. Així, Tirant lluita per l'alliberament de l'illa de Rodes, assetjada pels moros i els genovesos, un fet que s'havia esdevingut realment el 1444, i del qual va ser possiblement informat per Jaume Vilaragut, que hi va participar de debò; o inclou com a fet central de la novel·la la campanya per alliberar Constantinoble dels turcs.
Els aspectes més quotidians, la descripció de les armes i els vestits, els menjars, les converses privades i els noms dels personatges no fan més que reforçar aquesta sensació de realitat possible.
Els noms de molts cavallers, cristians i moros, són clarament pertanyents a la realitat possible del s. XV; el Gran Turc, el Soldà de Babilònia (El Caire), el Gran Caramany (senyors de Kermlan, emirs de l'Anatòlia), el duc de Lencastre (Lancaster), el príncep de Gal·les, el marquès de Sant Jordi, el duc de Calàbria, el comte de Montoro etc.
Els jocs cavallerescos del s.XV són tan fastuosos i fascinants com inútils. Apareixen a l'obra sobretot a la primera part de l'obra, a Anglaterra, on Tirant és nomenat cavaller.
Però allí on la cavalleria pot justificar la seva existència, i el seu poder social, és en el seu paper militar. I Martorell ens l'ofereix en la màxima realització possible de l'època. El seu cavaller exemplar ha de ser tan real com necessari. Per aquest motiu, la gran aventura que s'hi acaba relatant no té res a veure amb el lluïment personal, magnífic però socialment inútil, sinó amb el destí de la societat: salvar l’Imperi Oriental dels turcs, que, no oblidem-ho, era el somni ben real de la cavalleria europea de l’època.
Per aquest motiu Cervantes fa dir al Quijote:
"- Válame Dios!- dijo el cura, dando una gran voz. ¡Que aquí esté Tirante el Blanco! Dádmele acá, compadre, que hago cuenta que he hallado en él un tesoro de contento y una mina de pasatiempos(...). Digoos verdad, señor compadre, que, por su estilo es éste el mejor libro del mundo: aquí comen los caballeros y duermen y mueren en sus camas, y hacen testamento, con otras cosas de que todos los demás libros carecen."
Com es pot comprovar, Cervantes elogia dos dels aspectes essencials de la novel·la: que sigui versemblant y que sigui divertida. Si tenim en compte que aquest elogi està fet molts anys després, podrem comprendre la importància del canvi que el Tirant suposa en la narrativa medieval.
La seva versemblança obeeix tant als nous gustos estètics que van obrint-se pas a la fi de l’Edat Mitjana, com a les necessitats de la cavalleria del s. xv, que pugna per mantenir el lloc preeminent que sempre ha tingut, davant d’un món que canvia. Així, el lector cortesà i cavalleresc al qual sembla anar dirigida la novel·la pot identificar-se amb el món novel·lesc i, a través d’ell, refermar la validesa de l'estament a què pertany i, en definitiva, la necessitat de la seva existència i del lloc que ocupa en la societat. Qui ha de regir els destins del món? Al s. xv, per a Joanot Martorell, com per a tots els cavallers, l’interrogant és retòric i només hi ha una resposta possible: els cavallers. La novel·la ve a donar suport a aquesta convicció amb un model de cavaller exemplar, és clar, però ara també humà, possible i creïble. I ho fa tant en la ficció com en el pròleg. Tirant no ha de ser només un personatge de ficció heroic, ha de ser, sobretot, la justificació
Novel·la total:
La concepció del Tirant com a novel·la total respon a les diferents interpretacions que pot admetre depenent del punt de vista des del qual s’estudiï. Així doncs, pot ser considerada:
Una novel·la militar ja que, en molts dels seus passatges, l’autor es recrea explicant tant tècniques bèl·liques com la manera d’actuar dels cavallers de l’època. S’ha arribat a dir que el Tirant era una mena de manual de cavalleria, és a dir, un manual on s’explica com s’havia de comportar un perfecte cavaller medieval.
Una novel·la històrica ja que Martorell relata al seu llibre fets històrics reals. La majoria dels massatges són fidels a la història real contemporània de l’autor tot i que també podem trobar passatges on Martorell es pren la llicència de canviar algun que altre desenllaç de fets històrics reals. És el cas de l’alliberament de Constantinoble del setge musulmà per part de l’exèrcit cristià capitanejat pel Tirant quan històricament passà just el contrari.
Una novel·la amorosa ja que és indubtable que l’autor dedica una part important de la novel·la a diverses històries d’amor: Tirant i Carmesina, Diafebus i Estefania, Plaerdemavida i el senyor d’Agramunt, l’amor malaltís de la Viuda Reposada per Tirant,...
Novel·la eròtica. Tot i sorprendre aquesta qualificació per a una novel·la medieval sí que és cert que molts passatges del Tirant destil·len erotisme encara que sempre respectant els cànons morals de l’època.
Novel·la realista. Tot i ser una novel·la de ficció, sí que és cert que té una aparença de versemblança.
Novel·la costumista ja que al llarg de la trama podem observar quins eren els costums i la manera de viure al s. XV.
Novel·la psicològica ja que els seus personatges no es mantenen estàtics i inalterables al llarg de la novel·la sinó que totes les vivències que els van ocorrent van forjant-los el caràcter i la personalitat.
Per tots aquests motius, el Tirant s’ha considerat una obra capdavantera, que s’avança al seu temps i que és un clar precedent de la novel·la moderna tal i com la concebem ara.
Qui primer qualificà l'obra d'aquesta manera va ser Mario Vargas Llosa.
I aquí parlarem de les característiques dels personatges principals dels fragments que hem llegit. Pel que fa als personatges femenins, la majoria de la informació ha sortit d'aquesta tesi, la informació sobre alguns dels personatges masculins ha estat extreta d'aquí. Us els presento en ordre alfabètic.
En conjunt, els personatges de la novel·la, o almenys els de més pes específic, són éssers de carn i ossos completament allunyats dels rígids arquetipus convencionals de psicologia lineal. Cosa que vol dir que són personatges rodons, complexos, que evolucionen, creixen i canvien segons els problemes que els sorgeixen.
Carmesina: la biografia d’un cavaller no està completa si no té al seu costat la figura d’una dona que, a banda de posseir una bellesa extraordinària i de ser contenidora de les més excelses virtuts, sigui l’encarregada de donar sentit a les seves proeses. Ella és una adolescent que ha viscut reclosa dins les cambres del palau, envoltada de dones. Ha compartit infantesa amb la seva cosina Estefania i ara comparteix amb ella les confidències d’adolescent. Un reguitzell de més de cent donzelles i criades, entre les quals, Plaerdemavida, donzella i amiga, i la dida, la Viuda Reposada, constitueixen l’entorn on es mou la princesa. El seu món és reduït i pràcticament limitat a les relacions entre dones, excepció feta de la relació amb el seu pare, l’Emperador, per qui sent un veritable respecte i admiració. Tot i així, sap com moure’s entre els homes quan Tirant i els seus acompanyants arriben al palau. El primer encontre entre Tirant i Carmesina desperta en els joves un sentiment mutu d’atracció. Carmesina, després de la primera trobada, mostra un capteniment més coherent que el del seu enamorat. Pel seu estatus social es troba en una posició de superioritat respecte de Tirant i sap com aprofitar-se’n. Com fa adonar Ruiz-Domènec: «Carmesina representa el ejemplo más acabado de la mujer seductora, cuya única estrategia en la vida es asegurarse su presa, estar sin entregarse, prometer y separarse, afirmar y negar, hipnotizar con sus resistencias y quebrar la línea cuando se ha llegado demasiado lejos» (1994). Les arts seductores exhibides per Carmesina al llarg de tota la seva relació amb Tirant, acompanyades pel desassossec que paralitza Tirant, fan que, malgrat els intents d'ell per prendre la iniciativa, sigui ella qui controli totes les situacions i el desenvolupament de la narració estigui condicionat a les seves decisions. El joc de seducció de Carmesina es fa evident durant la primera trobada a soles del dos protagonistes, en la qual Tirant "la supplicà que li donàs la mà, que la y volia besar". Carmesina, al començament, es resisteix, però acaba consentint: "no volent-ho consentir que de part de fora la y besàs, mas obrí la mà, e de part de dins que la y besàs, perquè besant dins és senyal de amor e besant defora és senyal de senyoria".
Si, com s’ha referit anteriorment, la lamentació d’amor de Tirant quan coneix Carmesina condensa tots els tòpics de l’amor cortès, en Carmesina es reflecteixen els que afecten la dona. Com a dona desitjada, sap que ella és el premi amorós al qual aspira l’amant i així exposa a Tirant les condicions que s’hauran d’acomplir per tal d’assolir-lo: "[...] E si per la tua excel·lent virtut podien ésser foragitats aquests genovesos, ytalians e lombarts, ensemps ab los moros, del nostre imperi e regne de Macedònia, la mia ànima restaria aconsolada. Mas tinch dubte de la adversa fortuna que no faça pendre alguna mutació a la imperial dignitat, car grans dies ha que·ns persegueix. Donchs, sperança del nostre bé, si tu ab voluntat sincera volies pendre aquestes coses per tues, e ab treball de tu e dels teus, e no denegaràs les mies preguàries, yo·t promet donar-te tal premi que serà condecent segons la condició e virtut tua, car no sabràs res demanar que tot o en part atorguat no·t sia." Com apunta Hauf, «tota la teoria de l’amor cortès es fonamentava en aquesta paradoxa: la llicència limitada, o imposició de barreres en el fons destinades a augmentar el desig!». Carmesina, com a objecte de desig, assumeix aquest paper i així ho manifesta a Tirant: "Clarament veig, magnànim capità, que·l contrast de mes rahons encendran majors flames de tos desigs. A mi plau, desplaent-me, licenciar a tu per al que vols, car les coses que sens dificultat haver-se poden, la stima de lur vàlua perden." Els obstacles i les limitacions que Carmesina imposa a Tirant al llarg de tota la relació estan, com refereix Ruiz-Domènec (1998), en contradicció amb els seus desitjos més pregons. El seu comportament vacil·la constantment entre satisfer els seus anhels o rebutjar els requeriments de Tirant, per temor o per pudor. Quan Plaerdemavida porta Tirant al llit de Carmesina sense el seu consentiment, la princesa, en descobrir l’engany, "vehent-se en tan stret pas, de la una part la vencia amor e, de l’altra, tenia temor, mas la temor excellia la amor e deliberà de caillar e no dir res" L’oposició de Carmesina reflecteix tant el temor al desconegut com el temor a les conseqüències que se’n podrien derivar. En una de les múltiples justificacions que Carmesina dóna a Tirant li manifesta les seves pors: "E moltes vegades me prench a plorar de les benignes paraules que tostemps me diu y ell [l’Emperador] pensa que yo plore per temor de entrar en la més plasent que perillosa batalla, la qual sovint les honestes donzelles mostren tembre. [...] Ay Tirant! Gran libertad és donada a mi, car no he sabuda l’art de amar, e lo principi és a mi difícil e dubtós." Ella desconeix «l’art de amar» i ha de recórrer als consells de Plaerdemavida i Estefania per a superar les dificultats. En canvi, però, coneix molt bé el paper que ha de representar com a princesa i com a dona que ha estat escollida pel cavaller. Ella, ho sap molt bé, està predestinada a ser el premi per al cavaller quan assoleixi les victòries que d’ell s’esperen, i s’ha de mantenir ferma perquè els seus desitjos no alterin l’ordre establert. Carmesina té completament assumida aquesta circumstància i no permet que en cap moment Tirant la passi per alt. Després del casament secret dels protagonistes, Carmesina fa a Tirant la rèplica següent: "Encara que la mia poca edat e temor de restar envergonyida me hagen detenguda fins ací, que no he pogut ne tenia atreviment de poder-vos manifestar tot mon voler, emperò, acompanyada de infinida amor e de dolorosos pensaments, só stada forçada de atorgar-vos part del premi que merexedor sou, com per la mia honor e fama a mantenir me reserve la part per vós més desijada, la qual vos serà tant guardada com los ulls. E aprés lo triümpho de vostra pròspera victòria, ab benaventurat repòs, sens temor cullireu aquell dolç e saborós fruyt de amor qui en lo sant matrimoni se acostuma de cullir, qui us farà portar durant la vostra benaventurada vida aquella pròspera corona de l’Imperi Grech, la qual vós, per la vostra molta virtut, haveu recobrada."
Carmesina és, de tots els personatges femenins de la novel·la, el que té un paper més previsible. És la princesa hereva de l’Imperi Grec, virtuosa i de gran bellesa, qualitats que la fan la millor candidata per ocupar el lloc de la dona de la qual haurà d’enamorar-se l’heroi i que serà l’objecte de premi per les seves victòries militars. Malgrat això, Martorell la fa ser, a més, una dona amb sentiments, dubtes i desigs. El desenvolupament de la història de la seva relació amb Tirant és, així, una constant tensió entre el personatge que li correspon d’acord amb el seu estatus i la dona adolescent que comença a descobrir els laberíntics camins de l’amor.
Carmesina és una adolescent que ha viscut fins aquell moment reclosa dins les cambres del palau, envoltada de dones: Estefania amb qui
comparteix les confidències d’adolescent. Un reguitzell de més de cent donzelles i criades, entre les quals, Plaerdemavida, donzella i amiga, i la dida, la Viuda Reposada, constitueixen el seu entorn. El seu pare i, suposem que abans de la seva mort, el seu germà són els únics homes del seu voltant, però hi té una relació basada en el respecte. Tot i així, quan coneix i s'enamora de Tirant, sap actuar com ho ha de fer: per estatus social és més important que Tirant i utilitza aquesta situació per, augmentar l'amor de Tirant. Com a dona desitjada, sap que s'ha de preservar, prometre, oferir el mínim.
Els obstacles i limitacions que imposa a Tirant al llarg de tota la relació estan en contradicció amb els seus desitjos i per aquest motiu el seu comportament vacil·la constantment entre satisfer els seus anhels o rebutjar els requeriments de Tirant, per temor al desconegut o a les conseqüències del seu comportament, o per pudor. És una dona amb sentiments, dubtes i desitjos que es comporta com l'adolescent que és.
Diafebus: Entre els personatges més propers als protagonistes, trobem, en primera instància, Diafebus, cosí de Tirant —de llinatge Roca Salada— i company del jove bretó, no sols en afers bèl·lics, sinó també en la gran aventura amorosa.
D’entrada, ens adonem que no se’ns presenta, en cap moment, com el seu escuder, sinó com un cavaller de la mateixa categoria que Tirant i el més proper en virtuts i valentia. De fet, tots dos s’encaminen junts a la cort del rei d’Anglaterra amb altres joves escuders per a ser armats cavallers i iniciar l’aventura de la seva vida. Amb tot, i ja en l’esmentada cort, Tirant se'n desmarca notablement, però mai serà abandonat pel seu cosí, el qual, així, farà grans favors al jove heroi.
Primerament, actua com a testimoni de les gestes de Tirant essent cavaller novell en la cort del rei d’Anglaterra per a esdevenir, acte seguit, el narrador d’aquestes gestes a Guillem de Varoic, tot promocionant el valuós esdevenidor que, sens dubte, es guanyaria el jove. Aquesta seria una constant en l’obra, ja que mentre Tirant és a fora combatent els enemics al llarg del servei prestat a Constantinoble, Diafebus serà l’encarregat de portar les noves al palau com a testimoni directe de les proeses de l’heroi.
A més d’això, Diafebus també farà costat a Tirant en les qüestions sentimentals,
com ja es podia intuir pel fet de ser el primer coneixedor del gran mal d’amor que contragué el protagonista només arribar a l’Imperi grec. Així és, a partir d’aquest moment, aconsellarà Tirant en els moments més difícils i serà missatger entre el seu amic i la princesa per a tractar d’assossegar aquesta relació tan embolicada i plena d'entrebancs.
Considerat tot, i després del gran servei prestat, Diafebus no es queda amb les mans buides, sinó que és guardonat amb el ducat de Macedònia i amb la correspondència de la seva estimada Estefania. Ambdós premis, en què la intervenció de Tirant per aconseguir-los i complaure’l esdevé clau.
De Diafebus podem destacar que és l'amic i cosí de Tirant que s'encarrega d'explicar les seves gestes, accentuant d'aquesta manera la modèstia del cavaller, qui l'ajuda en les qüestions amoroses i que a més no deixa de ser el seu contrapunt: ell recull els honors que li havien de donar a Tirant, pot dormir des de la primera nit amb Estefania...
L'Emperador: d’entrada, recordem que l’emperador de Constantinoble és el senyor de la cort a la qual entra a servir Tirant lo Blanc com a requeriment militar per a fer front a la invasió del Soldà i del Gran Turc. És, a més, gràcies a aquest context, que el jove bretó esdevindrà el millor cavaller del món i trobarà la seva estimada. Quant a la recompensa que l’emperador grec ofereix a Tirant per les conseqüents batalles guanyades no es fa esperar i el nomena —tot i que per necessitat i interès— capità de l’exèrcit; això sí, més tard li donarà terres i el voldrà condecorar amb el títol de gran conestable, que Tirant rebutja per a oferir-lo al seu cosí Diafebus. La seva filla serà demanada com a muller per al Soldà a fi d'aconseguir la pau, però ell rebutja la petició, cosa que no ens ha d’estranyar a causa de la guerra incessant de la cristiandat contra els turcs en què es troba immers. Quan arriba la pau, l'emperador atorgarà la mà de la seva filla com a recompensa pels serveis prestats (i el que això implica: imperi, el títol de Cèsar, poders...), però, com ja sabem, no gaudirà de la pau que tant ha costat d’aconseguir, ja que, morirà a causa dels disgustos de la mort de Tirant i l’agonia de sa filla.
Tot i la seva majestat, no deixa d'aparèixer com a ridícul, perquè no és gens hàbil per a les gestions tant militars com cortesanes, cosa que hem d'interpretar com una crítica soterrada de les monarquies europees amb què es valida l’acció de la cavalleria per sobre de la reialesa. A més, la seva vida íntima discrepa radicalment de la imatge honorable i exemplar que hauria de tenir. En aquests moments, la dignitat imperial desapareix; el lector contempla una figura frívola i burleta que jura pels ossos del seu pare, que manté diàlegs en to lasciu amb Plaerdemavida i que, en una escena d’un to accentuadament ridícul, persegueix, espasa en mà i en camisa de dormir, una rata imaginària pel palau. L’Emperador és un home gran, mancat d’energia i voluntat, i amb un comportament desproveït de tota grandesa imperial. Té nom, però, en el capítol CLXXXVI se l'anomena Enric.
L'Emperador apareix com a tal als actes oficials, i és retratat com un home burleta, lasciu i fins ridícul.
L’Emperadriu: mare de Carmesina, és un dels personatges més complexos que apareixen a la novel·la. És un personatge anònim l’únic de la novel·la al qual Martorell no assigna un nom, fet que la col·loca en una situació d’aparent inferioritat respecte a la resta dels personatges. Les seves aparicions al llarg de la narració sempre queden en segon terme, no tenen una transcendència per al seu desenvolupament, però en el seu deambular per l’interior del palau va teixint en soledat el seu propi món vital. Turmentada per la mort del seu fill, no té bones relacions ni amb el seu marit, l’Emperador, ni amb la seva filla Carmesina. Al costat de l'Emperador, li és impossible conservar l’energia que encara té perquè la fa sentir abandonada. Però no el deixa mai de banda: apareix amb ell sempre que l’ocasió ho requereix i no deixa de comportar-se amb la dignitat que s’espera de la seva posició. El comportament de l’Emperadriu, malgrat aquesta aparent noblesa quan es mostra en públic, és del tot oposat en la intimitat de la seva solitud i no defuig l’ocasió de cometre adulteri. Quan Hipòlit, parent de Tirant, se li acosta amb «requesta de amors», no l’accepta en un primer moment, però tampoc el rebutja. La diferència d’edat entre els dos la fa dubtar en un principi, però el dubte no s’allarga gaire.
Després d’un curt creuament de raons per les dues bandes, directament el convida a passar la nit amb ell, sense més preàmbuls de seducció. A partir d’aquest moment, els sentiments de l’Emperadriu es mouen en una tensió entre l’amor maternal pel fill que ha perdut i l’amor a Hipòlit: «La tua molta virtut e condició afable me força passar los límits de castedat, per veure’t digne de ésser amat», li diu quan quan l'accepta com a amant. En la dualitat d’aquest amor s’hi amaga, també, la intenció d’obtenir la pròpia satisfacció. D’una banda, és una excusa perfecta per justificar la presència d’Hipòlit a palau sense por a aixecar cap sospita. En la seva fantasia, i apel·lant el record del seu fill, el pren com a fill seu davant la Cort: "Senyor –respós la Emperadriu-, la
intrínseca dolor enemiga de la mia corporal vida, contínuament atribula la mia lacerada pensa e lo meu cor incessantment plora gotes de sanch. Car ara que he vist a Ypòlit m’és redoblada la dolor, havent recort de aquell plasent matí que la magestat vostra vench ab los metges que·m tolgués aquella glòria que yo en aquell cars contemplava. Ab tal dolçor desijara finir ma vida, car no ha en lo món millor mort que morir en los braços de aquella persona que hom ama e vol bé. E puix aquell que tant he amat no puch haver... –pres per la mà a Ypòlit, e dix: -aquest serà en loch de aquell, e prench a tu per fill e tu pren a mi per mare. E no és cosa en lo mó món neguna que a mi sia possible de fer que yo no la faça. Per amor de aquell qui sobre tots en estrem yo amava, vull amar a tu, puix ne est merexedor. D’una altra banda, s’assegura el seu benestar, present i futur. Amb una anticipació al desenllaç de la novel·la, Martorell posa en boca de l’Emperadriu les següents paraules: "Pregua a Déu, Ypòlit, que yo·t vixcha, car pocha admiració serà que yo no·t faça, ans de molts anys, corona real portar."
L'Emperadriu també té una doble cara, per una banda és l'esposa de l'Emperador i fa el paper que li toca, de l'altra pateix molt per la mort del seu fill. Quan apareix Hipòlit, tot i que el rebutja d'entrada per la diferència d'edat, acaba estimant-lo com a amant i, alhora, l'identifica amb el fill, cosa que fa que la relació sigui una mica estranya.
Estefania: cosina de Carmesina i de la seva mateixa edat, ha estat educada a la cort al costat de la princesa. Companyes de jocs durant la infantesa, es converteix en la seva amiga i confident durant l’adolescència. El seu caràcter alegre i enjogassat i, a la vegada, realista i entenimentat, és un contrapunt a la manera de ser de la seva cosina, més ingènua i despreocupada. Les dues cosines s’enamoren al mateix temps, la princesa de Tirant i Estefania de Diafebus, cosí germà i amic íntim de Tirant. El trasbals sentimental que això suposa per a les dues les acosta encara més i les porta a compartir secrets i confidències, comportament, d’altra banda, completament normal en dues adolescents. Tot i haver rebut una educació comuna, Estefania es mostra més experimentada davant els misteris de la vida i serà ella l’encarregada d’instruir, amb els seus consells i amb «bona gràcia», la princesa en l’art de la seducció. La seva curta edat no li impedeix tenir un bon coneixement de la naturalesa femenina i dels mecanismes que regeixen els jocs de l’amor. Quan Carmesina es troba aclaparada pels sentiments que experimenta en la seva relació amb Tirant, Estefania, aparentant posseir una gran experiència, orienta Carmesina en les "maneres de amor, ço és, virtuosa, profitosa,viciosa [...]" com ja s'ha citat abans tot afegint que la que li agrada més a ella és l'última, tria que representa un canvi en la manera com la dona assumeix la seva condició de dona i amant. S’allunya de l’amor per interès polític o de la consideració de l’amor com a premi al cavaller i posa l’èmfasi, per primer cop, en l’amor per gaudi de la dona i amb completa llibertat. També mostra tenir un gran coneixement de la naturalesa femenina sobretot quan es tracta d’entrar en el joc de la seducció o de cometre adulteri: "E encara tenen una altra major bondat, que les qui són casades, si s’enamoren de negú no volen haver amistat ab home qui sia millor que son marit, ne egual, ans nos baixam a més vils que ells no són e som enganadores de nostra honor e de la corona de honestat."
Però, com fa notar Ruiz-Domènec (1998), totes aquestes paraules són dites entre dones i quan Estefania entra en contacte amb els homes es torna indecisa i el seu discurs anterior es converteix en una fantasia. En una trobada amb Diafebus, quan aquest se li acosta li diu Estefania: "Puix ab tan gran sforç e requesta vostra, e per manament de ma senyora, yo us he besat vull que a voluntat mia prengua possessió de mi, però de la cinta amunt."
Tot i tenir la mateixa edat que Carmesina, té molt més clar què és l'amor i quin tipus d'amor li agrada i ofereix. Amb la seva declaració la podríem considerar de les primeres dones que reivindica l'amor per gaudir-ne i prou. Abans de casar-se té por de ser abandonada, després gairebé es pot dir que ddesapareix.
Hipòlit: és un cavaller que apareix ja començada la novel·la i de qui se'ns diu que és el nebot de Tirant. A l'obra representa l'ambició d'una classe social apartada ja de l'autèntica cavalleria. Tot i que de Tirant sabem que vol ser Emperador, també ens consta que estima Carmesina. Hipòlit sembla que no es mou per amor real sinó que ho fa mogut per pur interès. Per aquest motiu no acaba aparellant-se amb Plaerdemavida, que és qui n'està enamorada, segons ella ens diu, sinó que s'atreveix a declarar-se a l'Emperadriu que serà qui li facilitarà l'accés al tron, cosa que fa que no se senti del tot trist quan Tirant, Carmesina i l'Emperador mori. No podem, però, deixar de destacar que és un valerós guerrer i que, com a nou Emperador, acaba conquerint les terres a què Tirant no havia arribat; a més, el seu posterior casament amb la filla del rei d'Anglaterra fa possible de nou la unió de l'Imperi d'Orient amb el desaparegut Imperi d'Occident, cosa que plasmava les aspiracions que Joanot Martorell volia que haguessin passat al món real i que es va conformar amb escriure en la ficció.
Hipòlit és l'ambició. Nebot de tirant, els seus moviments a la cort li asseguren un bon futur. Estima Tirant, però no pot deixar de sentir alegria quan ell mor pel que suposa per al seu futur.
Plaerdemavida:donzella i acompanyant de Carmesina, és un dels personatges de la novel·la que més influència té en la biografia de Tirant, com a cavaller i com a amant. Ens diu que està enamorada d'Hipòlit, o que l'Emperador la faria la seva esposa si fos un home lliure, però la trobem sempre a l’ombra dels jocs de seducció entre Tirant i Carmesina. Es manté fidel a Carmesina, com a serventa seva, i es comporta amb ella amb honestedat i lleialtat. Dona apassionada, té una visió de l’amor, i de la vida en general, més pragmàtica i més atrevida que la resta de dones de la Cort. Es mostra desimbolta en qualsevol ambient i defuig qualsevol formalitat que representi no ser sincera amb ella mateixa. Aquesta manera de comportar-se i l’enginy que mostra la converteix en uns dels personatges més atractius de la novel·la.
Plaerdemavida té un paper molt actiu, tant en els episodis amorosos entre Tirant i Carmesina, com en el desenvolupament del món interior de Tirant. Planeja la majoria dels encontres entre els amants i quan Estefania s’allunya, es converteix en l’amiga i confident de la princesa. Es mou sempre entre els dos amants, procurant ajudar tant a l’un com a l’altra amb bons consells, d’acord amb la seva manera de veure la vida. La sinceritat amb què s’expressa fa que Tirant li agafi confiança i s’arribi a convertir en una mena de directora espiritual del cavaller. En canvi, Carmesina «de vegades n’està més aviat farta» (Renedo 2003) per la manca de prejudicis que mostra i així diu al seu pare, l’Emperador, el que pensa d’ella: "[...] mas és folla e atrevida en parlar e diu tot lo que li ve a la boca". L’espontània eloqüència de Plaerdemavida atrau, en canvi, l’atenció de l’Emperador i elogia els seus bons consells quan la fa parlar en el Consell Reial: "No és folla –dix l’emperador-, ans és la més sentida donzella que en la mia cort sia, y és donzella de molt de bé e dona tostemps de bons consells. E no veus tu com véns al consell, com yo la fas parlar, com parla ab gran discreció?" Com exposa Renedo (2003), el llenguatge amb què s’expressa Plaerdemavida dóna una imatge de quin és el seu tarannà. Martorell fa que els discursos de Plaerdemavida tinguin una tendència clara al llenguatge oral que es podria sentir a la València del segle XV. D’aquesta manera, tant és que estigui parlant amb Carmesina o amb l’Emperador, diu les coses tal com les pensa i sense canviar el registre. Per això, és l’únic personatge que pot parlar de tu a l’Emperador o dirigir-se a Tirant amb un "Ay,en beneit!". En la manera de parlar de Plaerdemavida es condensen tots els contrastos lingüístics que donen originalitat a la novel·la. Com fa adonar Riquer (1990), Martorell «bandejada tota retòrica, fa parlar els seus personatges en un diàleg breu, tallant i familiar. La prosa adquireix aleshores un deliciós to col·loquial, ple de matisos i de gràcia on les expressions casolanes, els refranys, els jocs de paraules i les vives exclamacions fan del Tirant la millor novel·la catalana» (Riquer 1990). La desimboltura i espontaneïtat de Plaerdemavida donen a Martorell el pretext perquè, a través d’ella, pugui fer palesa la crítica a les formes encarcarades de l’època. Els consells que dóna a Carmesina i a Tirant estan molt lluny del puritanisme de la societat del segle XV i dels rígids patrons de l’amor cortès. Com fa notar Hauf, en la següent recomanació que fa a Tirant «recomana passar de la contemplació amorosa a l’acció alliberadora»: "La sperança que tinch del vostre propi delit me obliga en servir-vos, encara que conegua que passe los límits la granea de ma culpa, emperò augmenta en mi lo hús de rahó, coneixent sou mereixedor de tal premi. E perquè conegau ma benevolença, quant és lo desig que tinch de servir e honrar la senyoria vostra, en la hora que lo emperador volrà sopar, vostra mercé trobar-se deixe, leixant a par los forts pensaments, car yo us promet de posar-vos en lo retret de ma senyora. Hi en la reposada nit pervenen los solaços a les persones enamorades, ab doble poder combatent a la solicitut tenebrosa, hon augmentarà vostre delit." En una altra ocasió, posa de manifest el debat existent entre dues tesis oposades respecte a la manera d’estimar amb aquestes paraules: "Tirant, Tirant, jamés en batalla sereu ardit ni temut si en amar dona o donzella una poqueta de força no y mesclau, majorment com no u volen fer." Segons Hauf, la primera, la de l’anomenat amor cortès, «no pot fer violència a la persona estimada i ha de respectar sempre la voluntat d’aquesta; segons l’altra, l’amor exigeix un tipus de violència física no solament esperada, sinó desitjada per les dones» i sobta que Martorell estigui d’acord amb la tesi de l’amor lliure que predica Plaerdemavida quan havia gastat una fortuna en viatges a Anglaterra per defensar el desgreuge que havia patit la seva germana. De tota manera és curiós que mai es faci esment que ella tingui una vida sexual de cap tipus, a banda del que fa perquè Tirant i Carmesina s'uneixin, quan acaba casant-se, no sabem res de la seva vida de parella.
Com a donzella de Carmesina li és sempre fidel i es comporta amb ella amb honestedat i lleialtat. Dona apassionada, té una visió de l’amor, i de la vida en general, més pragmàtica i més atrevida que la resta de dones de la Cort. Es mostra desimbolta en qualsevol ambient i defuig qualsevol formalitat que representi no ser sincera amb ella mateixa. Aquesta manera de comportar-se i l’enginy que mostra la converteix en uns dels personatges més atractius de la novel·la. Quan es casa, deixa enrera part d'aquesta personalitat i la trobem més assenyada. Tirant, com a cavaller ens és presentat com un home enginyós i com un tècnic estrateg. No únicament pot lluitar contra terribles enemics, sinó que també sap organitzar un exèrcit i abastar una ciutat assetjada, sense perdre mai el contacte amb la realitat. Està construït com un personatge creïble, i, per tant, la heroïcitat ha de manifestar una dimensió humana: al costat de qualitats com l'enginy, l'astúcia i la disciplina, Tirant es mostra orgullós, cruel i impacient. Si en les seves primeres accions militars es comporta de forma completament desinteressada, l'amor per Carmesina, tot i que oscil·la ambiguament entre el desig per ella i el d’obtenir la corona imperial de Constantinoble, el fa caure en un estat d’abúlic abaltiment, li fa oblidar els seus deures militars i li ocasiona humorístics accidents. El converteix, per tant, en un ésser vulnerable, de carn i ossos, lluny del que es burlava dels enamorats i el durà a acceptar algun dels honors i regals de la seva senyora i a oblidar les seves obligacions militars. Per tant podem dir que l’amor el fa evolucionar. No s’espanta d’afrontar les empreses bèl·liques més arriscades i perilloses, però en el terreny amorós, és un tímid que fa desesperar Plaerdemavida amb les seves indecisions i febleses.
La seva aventura africana (Lola Badia, 1993) li proporcionarà el retorn als orígens, pel que fa a la puresa de les motivacions de l'acció, i el convertirà en una mena croat capaç de realitzar el que els exèrcits cristians no van aconseguir en totes les expedicions militars contra l'Islam.
Tirant, amb tot, és retratat, inicialment, com un autèntic cavaller: com el seu mestre Guillem de Vàroic, no acceptarà mai el botí de guerra "car més stime la honor e lo premi de nostre senyor que tot lo tresor del món...".
Les seves gestes no havien de caure en l'oblit perquè havien de servir de model de comportament en una època on la cavalleria patia una important degradació. Martorell pretenia conservar les antigues premisses que garantien el seu predomini social; per això intentava recuperar els valors de la ideologia cavalleresca, aquells valors que li garantien la seva preeminència d'estatus (Sanmartin-Borràs, 1990), tot depurant-los i adequant-los a l'època en què va viure. Amb la caiguda de Constantinoble el 1453 va veure una oportunitat per demostrar que la cavalleria podia recuperar la seva original funció perquè es veia amenaçada per l'infidel. Per això va intentar provar la seva vigència presentant el cavaller dels temps moderns (Rubiera i Mata, 1993) i la seva novel·la com un tractat de cavalleria d'una clara intencionalitat didàctica.
Però, si inicialment ens diu que cal recordar les gestes del cavaller Tirant perquè no s'oblidin i puguin servir als cavallers com a model de comportament, a mesura que avancem en la narració, aquest cavaller exemplar es va humanitzant fins a esdevenir ridícul, mostrant-se com un heroi ambiciós, motivat per la fama d'aquest món (Hauf, 1995) i al costat de discursos seriosos sobre la cavalleria (que trobem sobretot a l'inici de la novel·la) apareixen escenes cavalleresques còmiques, que havien de sorprendre el lector i afegir un to irònic al discurs cavalleresc inicial.
La mort de l'heroi d'un «mal de costat», serà, en aquest sentit i com ha indicat Rafael Alemany (1995) "la culminación de un proceso textual de intencionada y reiterada manipulación aniquiladora de los referentes que habían sustentado el mundo caballeresco y su literatura [...]. Todo ello no debe interpretarse, sin embargo, como un producto de una hipotética cosmovisión «burguesa» por parte del autor, sino, por el contrario, como fruto de una visión distanciada, escéptica y, en última instancia, patética, de un representante de aquel estamento caballeresco en declive cuyo certificado de defunción rubrica, simbólicamente, la muerte de Tirant y el ulterior ascenso de Ypòlit y la emperatriz.".
Tirant té dues cares: la de cavaller (que havia de ser un model pels que quedaven en un moment que la cavalleria estava en decadència), enginyós i com un tècnic estrateg. No únicament pot lluitar contra terribles enemics, sinó que també sap organitzar un exèrcit i abastar una ciutat assetjada, sense perdre mai el contacte amb la realitat. Està construït com un personatge creïble, i, per tant, la heroïcitat ha de manifestar una dimensió humana: al costat de qualitats com l'enginy, l'astúcia i la disciplina, Tirant es mostra orgullós, cruel i impacient. Com a enamorat cau en un estat d’abúlic abaltiment que li fa oblidar els seus deures militars i li ocasiona humorístics accidents. És un ésser vulnerable, de carn i ossos, lluny del que es burlava dels enamorats. Per tant, podem dir que l’amor el fa evolucionar. La Viuda Reposada: com ens fa adonar Aguilar (2004), és un dels personatges més elaborats del Tirant lo Blanc. Havia estat la dida de Carmesina i, per aquesta raó, exerceix encara molta influència sobre ella. No se’n separa mai i, en tot moment, intenta alliçonar-la amb discursos morals sobre el seu comportament.
El capteniment de la Viuda Reposada la fa una dona amargada, carregada de ressentiments i envejosa de la vida alegre i desenfadada de la resta de dones de la Cort. No se'ns dóna cap informació sobre la vida d’aquesta dona que justifiqui el perquè de la seva actitud, però serveix per a introduir reflexions sobre el comportament moral d’aquest grup social i, a més, extreure’n un ensenyament del suïcidi com a conseqüència de «tot tipus d’enganys i estratègies perverses» (Cabré 1992).
La Viuda Reposada s’enamora perdudament de Tirant i es val de tots els mitjans al seu abast per a seduir-lo. El persegueix i el controla contínuament i aprofita qualsevol ocasió que se li presenta per a manifestar-li, de manera indirecta, les seves angoixes amoroses. Des del primer moment, és conscient de l’enamorament de Carmesina i Tirant i així com inicialment el desaconsella moguda per la diferència social entre ambdós, aviat intentarà fer-ho per augmentar les escasses possibilitats que ella té d'enamorar el cavaller. Per a distanciar-los ordeix tot un seguit d’enganys dirigits tant a Carmesina com a Tirant.
Fa creure a Carmesina que Tirant és un home sense escrúpols i que "no ama ni vol bé a dona del món sinó per sos béns, més que per la sua persona, Primerament m’ha dit com Stefania e Plaerdemavida són ab ell de acort com per força o per grat ell passarà a vostra magestat. E si fer no u volreu per grat e a tot son voler, que us passarà la spasa per lo coll donant-vos cruel mort. E aprés farà per semblant a vostre pare e, robant tot lo tresor, se posarà en les galeres sues e iran-se’n en la lur terra. E ab lo tresor que se’n portaran, robes e joyes, trobaran allà de més belles donzelles que vostra altesa no és; car diu que vós no semblau sinó moça d’ostal, que sou donzella ab molt poca vergonya e que en la mà lo portau dient qui·l vol."
I a Tirant li presenta Carmesina com una dona llibertina i mancada de moral: "¿E tan poch és lo vostre sentit que no basteu a conéxer les pràtiques vils e desonestes que en aquest palau se mantenen e·s ginyen e tracten? [...] E si voleu que us dure la vostra bella enamorada, cercau-la que sia leal e verdadera e de bona discreció e, si u podeu fer que no sia de major stament ni superba, [...]. Digau, ¿no seria millor per a vós amar dona qui fos destra en l’art de amor, honestíssima, encara que no sia verge? Aquesta vos seguirà per mar e per terra e·n totes les parts hon vós ireu, axí ab guerra com ab pau. E en les vostres tendes vos servirà de dia e de nit, e aquesta jamés no pensarà sinó com porà contentar la vostra virtuosa persona."
La Viuda s’aprofita del coneixement que té de la naturalesa de l’amor entre Tirant i Carmesina per a introduir en els seus enganys els aspectes que, amb tota seguretat, sap que seran objecte de rebuig per les dues parts. Però els enganys, meticulosament preparats, no donen el fruit esperat i la Viuda comença a entrar en un estat d’alienació en el qual decideix emprar qualsevol mitjà, fins i tot, si és necessari, vendre la seva ànima al diable: "[...] yo faré tant que yo·l faré venir al que desige, encara que·n sàpia dar la pura ànima al diable per exir ab la mia intenció, car en altra manera no tendria cara ab què
pogués jamés venir davant ell."
La Viuda Reposada, però, és un personatge clau en la novel·la, perquè a causa de la seva mentida sobre Lauseta, Tirant deixa de ser un cavaller acomodat i torna a la lluita que l'amor li havia fet abandonar.
La seva vida, però, s'acabarà amb el suïcidi, un dels crims més reprobables per als cristians.
De la Viuda podem dir que és un personatge complex: no sabem el seu passat, més enllà del fet que va ser dida de Carmesina, però sí que la veiem com una dona ressentida i amargada que, quan s'enamora de Tirant, utilitza totes les estratègies al seu abast per aconseguir-lo, oblidant del tot l'estimació que sentia per la princesa. Al final es suïcidarà perquè tem que Tirant la mati. Hem de recordar que el suïcidi era el pitjor crim per als cristians de l'època.
