Poesia 7.

Joan Salvat-Papasseit: Tot l'enyor del demà.
Ara que estic al llit 
                           malalt, 
                           estic força content. 
Demà m’aixecaré      potser, 
i heus aquí el que m’espera: 

Unes places lluentes de claror, 
i unes tanques amb flors 
                                   sota el sol, 
                                   sota la lluna al vespre; 
i la noia que porta la llet 
que té un capet lleuger 
i duu un davantalet 
                      amb unes vores fetes de puntes de coixí, 
                      i una rialla fresca. 

I encara aquell vailet que cridarà el diari, 
i qui puja als tramvies 
                                i els baixa 
                                tot corrent. 

I el carter 
que si passa i no em deixa cap lletra m’angoixa 
perquè no sé el secret 
                               de les altres que porta. 

I també l’aeroplà 
que em fa aixecar el cap 
el mateix que em cridés una veu d’un terrat. 

I les dones del barri 
                             matineres 
qui travesseen de pressa en direcció al mercat 
amb sengles cistells grocs, 
i retornen 
              que sobreïxen les cols, 
i a vegades la carn, 
i d’un altre cireres vermelles. 

I després l’adroguer, 
que treu la torradora del cafè 
                                 i comença a rodar la maneta, 
i qui crida les noies 
i els hi diu: -Ja ho té tot? 
I les noies somriuen 
                            amb un somriure clar, 
que és el baume que surt de l’esfera que ell volta. 

I tota la quitxalla del veïnat 
qui mourà tanta fressa perquè serà dijous 
i no anirà a l’escola. 

I els cavalls assenyats 
                               i els carreters dormits 
sota la vela en punxa 
que dansa en el seguit de les roderes. 

I el vi que de tants dies no he begut. 

I el pa, 
          posat a taula. 
I l’escudella rossa, 
                         fumejant. 

I vosaltres               amics, 
perquè em vindreu a veure 
i ens mirarem feliços. 

Tot això bé m’espera 
                              si m’aixeco 
                              demà. 
Si no em puc aixecar 
                             mai més, 
heus aquí el que m’espera: 

-Vosaltres restareu, 
per veure el bo que és tot: 
i la Vida 

i la Mort. 

Aquí el trobareu recitat per Ovidi Montllor:

Josep Ma de Sagarra: Vinyes verdes vora el mar.

Vinyes verdes vora el mar,

ara que el vent no remuga,

us feu més verdes i encar

teniu la fulla poruga,

vinyes verdes vora el mar. 

Vinyes verdes del coster,

sou més fines que la userda.

Verd vora el blau mariner,

vinyes amb la fruita verda,

vinyes verdes del coster.

Vinyes verdes, dolç repòs,

vora la vela que passa;

cap al mar vincleu el cos

sense decantar-vos massa,

vinyes verdes, dolç repòs.

Vinyes verdes, soledat

del verd en l'hora calenta.

Raïm i cep retallat

damunt la terra lluenta;

vinyes verdes, soledat.

Vinyes que dieu adéu

al llagut i a la gavina,

i al fi serrellet de neu

que ara neix i que ara fina...

Vinyes que dieu adéu!

Vinyes verdes del meu cor...

Dins del cep s'adorm la tarda,

raïm negre, pàmpol d'or,

aigua, penyal i basarda.

Vinyes verdes del meu cor...

Vinyes verdes vora el mar,

verdes a punta de dia,

verd suau cap al tard...

Feu-nos sempre companyia,

vinyes verdes vora el mar!

I aquí el trobareu cantat per Lluís LLach:

Carles Riba: Segona elegia de Bierville

Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria,

tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:

pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,

amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.

Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes

que en el fons del teu salt, sota l'onada rient,

dormen l'eternitat! Tu vetlles, blanc a l'altura,

pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;

per l'embriac del teu nom, que a través de la nua garriga

ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;

per l'exiliat que entre arbredes fosques t'albira

súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix

per ta força la força que el salva als cops de fortuna,

ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.

I aquí el trobareu recitat per un altre poeta, Sebastià Alzamora, després de recitar-ne dos altres: