9a miniredacció

Ja toca donar la vuitena miniredacció, i última d'aquesta avaluació i fer la novena.

Recordem de nou com s'han de presentar:

• En un full blanc, preferiblement de reutilització.
• Amb la data i el vostre nom a la banda dreta superior del full.
• Amb el núm. i el títol de la redacció al centre del full i a sota del vostre nom i de la data.
• Amb la millor lletra possible i respectant tant els marges com la separació entre línies.
• Amb la paraula núm 50 marcada amb una doble ratlla.
• Acabada amb un punt i final.

El temes seran més o menys generals, no cal que respongueu amb la veritat, sempre podeu utilitzar la imaginació, ara, l'expressió ha de ser coherent.

Se us marcaran les faltes i es puntuarà.

En aquesta redacció treballarem l'imperfet d'indicatiu, que és el que té aquesta forma: 

Jo estimava

Tu estimaves

Ell/a estimava

Nosaltres estimàvem

Vosaltres estimàveu
Ells/es estimaven

I, per fer-ho, ens posarem a recordar quan érem petits:

Quan jo era petita, tot em semblava més gran i més misteriós. Recordo que a la classe ens feien dormir a unes taules rodones, ens posàvem asseguts a les cadiretes, amb els braços a sobre la taula i el cap entre els braços i jo no m'adormia, i jugava: gratava la fusta de sota la taula amb les ungles i pensava,"mira, hi deu // haver uns animalons que fan soroll aquí a sota". Recordo també que quan anava al lavabo, estirava de la cadena i marxava corrents, perquè el soroll de l'aigua que queia em semblava terroritzant. Teníem un jardí a casa, on jugàvem els meus germans i jo, que gran que em semblava! Que petitó que era quan un dia hi vaig tornar. I no només tot era més gran sinó que també el temps era molt més llarg, tenia unes vacances interminables que duraven gairebé tres mesos on hi havia dies per fer de tots, dies que passaven tan lents que semblava que no s'haguessin d'acabar a mi, ara, tinc 8 setmanes de vacances, i passen una darrere l'altra, tan ràpides que en un moment em fa l'efecte que ja només me'n queda una...  

      

Poesia 8

Clementina Arderiu: El pendís.

Jo deia ahir:

ésser i sentir,

fortuna rara.

Per què la gent -rosec mesquí-

no se n'amara,

d'ésser i sentir?

I era per mi

goig pur. Mes ara,

per un pendís

rodoladís

jo faig ma via.

Un pas amunt i en llisco sis.

Si defallia,

per mon pendís

tan dret i llis

rodolaria.

Si em vull salvar,

bé cal pujar,

no mirar enrere.

Enlaire sols puc esguardar,

que en la vorera

l'herba es secà

i es revoltà

sa cabellera.

I els arbres són

d'un sol pregon

la immòbil presa;

tot el brancatge acota el front,

i gran feresa

dins mi es difon.

Sóc no sé on,

re no es palesa.

Res ni ningú

no se m'enduu.

La mà amorosa,

l'esguard serè i el pas segur,

la remorosa

parla d'algú

que al cor tan nu

fos venturosa,

tot, lentament,

sens frisament,

fuig de ma ruta.

Pel món tingués com el morent

l'ànima eixuta,

i aquell frement

deseiximent

que res no immuta!

I aquest poema no l'he trobat recitat :( 

Bartomeu Rosselló-Pòrcel: A Mallorca durant la guerra civil.

Verdegen encara aquells camps

i duren aquelles arbredes

i damunt del mateix atzur

es retallen les meves muntanyes.

Allí les pedres invoquen sempre

la pluja difícil, la pluja blava

que ve de tu, cadena clara,

serra, plaer, claror meva!

Sóc avar de la llum que em resta dins els ulls

i que em fa tremolar quan et recordo!

Ara els jardins hi són com músiques

i em torben, em fatiguen com en un tedi lent.

El cor de la tardor ja s’hi marceix,

concertat amb fumeres delicades.

I les herbes es cremen a turons

de cacera, entre somnis de setembre

i boires entintades de capvespres.

Tota la meva vida es lliga a tu,

com en la nit les flames a la fosca.

http://www.ara.cat/videos/programes/Carles_Duarte-Bartomeu_Rossello-Porcel-Els_millors_poetes_catalans_del_segle_XX_3_778152180.html

Rosa Leveroni: Elegies de la represa VI.

No em preguntis, amor, per què t'estimo,

si no trobo raons. Però podria

dir-te del rossinyol la meravella

i el batec de la sang, ni la segura

dolcesa de l'arrel dins de la terra,

ni aquest plorar suau de les estrelles?

És que sabries, cert, l'ardent misteri

d'unes ales signant l'atzur en calma.

o el fluir de la font, o de la branca

aquest respir beat quan l'aire passa?...

No em preguntis, amor, per què t'estimo,

si et tenia dins meu i ni sabria

ja veure't com a tu, perquè respires

dintre del meu respir, si dels meus somnis

ets l'únic somni viu que no podria

arrabassar la Mort...

 I aquí el trobareu recitat:

Poesia 7.

Joan Salvat-Papasseit: Tot l'enyor del demà.
Ara que estic al llit 
                           malalt, 
                           estic força content. 
Demà m’aixecaré      potser, 
i heus aquí el que m’espera: 

Unes places lluentes de claror, 
i unes tanques amb flors 
                                   sota el sol, 
                                   sota la lluna al vespre; 
i la noia que porta la llet 
que té un capet lleuger 
i duu un davantalet 
                      amb unes vores fetes de puntes de coixí, 
                      i una rialla fresca. 

I encara aquell vailet que cridarà el diari, 
i qui puja als tramvies 
                                i els baixa 
                                tot corrent. 

I el carter 
que si passa i no em deixa cap lletra m’angoixa 
perquè no sé el secret 
                               de les altres que porta. 

I també l’aeroplà 
que em fa aixecar el cap 
el mateix que em cridés una veu d’un terrat. 

I les dones del barri 
                             matineres 
qui travesseen de pressa en direcció al mercat 
amb sengles cistells grocs, 
i retornen 
              que sobreïxen les cols, 
i a vegades la carn, 
i d’un altre cireres vermelles. 

I després l’adroguer, 
que treu la torradora del cafè 
                                 i comença a rodar la maneta, 
i qui crida les noies 
i els hi diu: -Ja ho té tot? 
I les noies somriuen 
                            amb un somriure clar, 
que és el baume que surt de l’esfera que ell volta. 

I tota la quitxalla del veïnat 
qui mourà tanta fressa perquè serà dijous 
i no anirà a l’escola. 

I els cavalls assenyats 
                               i els carreters dormits 
sota la vela en punxa 
que dansa en el seguit de les roderes. 

I el vi que de tants dies no he begut. 

I el pa, 
          posat a taula. 
I l’escudella rossa, 
                         fumejant. 

I vosaltres               amics, 
perquè em vindreu a veure 
i ens mirarem feliços. 

Tot això bé m’espera 
                              si m’aixeco 
                              demà. 
Si no em puc aixecar 
                             mai més, 
heus aquí el que m’espera: 

-Vosaltres restareu, 
per veure el bo que és tot: 
i la Vida 

i la Mort. 

Aquí el trobareu recitat per Ovidi Montllor:

Josep Ma de Sagarra: Vinyes verdes vora el mar.

Vinyes verdes vora el mar,

ara que el vent no remuga,

us feu més verdes i encar

teniu la fulla poruga,

vinyes verdes vora el mar. 

Vinyes verdes del coster,

sou més fines que la userda.

Verd vora el blau mariner,

vinyes amb la fruita verda,

vinyes verdes del coster.

Vinyes verdes, dolç repòs,

vora la vela que passa;

cap al mar vincleu el cos

sense decantar-vos massa,

vinyes verdes, dolç repòs.

Vinyes verdes, soledat

del verd en l'hora calenta.

Raïm i cep retallat

damunt la terra lluenta;

vinyes verdes, soledat.

Vinyes que dieu adéu

al llagut i a la gavina,

i al fi serrellet de neu

que ara neix i que ara fina...

Vinyes que dieu adéu!

Vinyes verdes del meu cor...

Dins del cep s'adorm la tarda,

raïm negre, pàmpol d'or,

aigua, penyal i basarda.

Vinyes verdes del meu cor...

Vinyes verdes vora el mar,

verdes a punta de dia,

verd suau cap al tard...

Feu-nos sempre companyia,

vinyes verdes vora el mar!

I aquí el trobareu cantat per Lluís LLach:

Carles Riba: Segona elegia de Bierville

Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria,

tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:

pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,

amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.

Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes

que en el fons del teu salt, sota l'onada rient,

dormen l'eternitat! Tu vetlles, blanc a l'altura,

pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;

per l'embriac del teu nom, que a través de la nua garriga

ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;

per l'exiliat que entre arbredes fosques t'albira

súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix

per ta força la força que el salva als cops de fortuna,

ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.

I aquí el trobareu recitat per un altre poeta, Sebastià Alzamora, després de recitar-ne dos altres:

L'oració (2). Els verbs pronominals.

Com que amb el que anem fent sembla que teniu el tema bastant per la mà i des d'un dels grups se m'ha fet l'observació que allò que sí que no sabeu és diferenciar un verb pronominal d'un que no ho és i un verb que regeix complement de règim verbal, d'una que no el regeix,  i a més, he observat que no sempre utilitzeu bé els verbs "ser" i "estar", farem èmfasi en aquestes tres qüestions, de moment.

• Els verbs pronominals: a la pàg. 90 teniu informació sobre verbs que utilitzem malament com a pronominals, però primer potser hauríem d'explicar què és un verb pronominal i quins verbs pronominals hi ha en catala.

Un verb pronominal és un verb intransitiu, gairebé sempre, que duu un pronom feble que no estableix cap relació anafòrica* amb cap altre sintagma del text i, per tant, no fa cap funció sintàctica en l’oració. 

* parlem de relacions anafòriques quan ens trobem la repetició d'un significat al llarg d'un text en forma de pronom, determinant, sintagma o elisió.

Llegiu els 2 primers paràgrafs de la lectura que hi ha a la pàgina 117 i assenyaleu les relacions anafòriques que hi trobis.

Quan estudiem els verbs pronominals hem de tenir present si ho són o no; és a dir, si porten un pronom gramaticalitzat al verb i que hi concorda en nombre i persona però que no té  cap antecedent (pronominal) o si aquest pronom que l'acompanya sí que té un antecedent i sí que fa una funció a la frase (no pronominal). Hem d'anar amb compte de no confondre'ls amb els verbs que duen pronoms reflexius o recíprocs.

Per diferenciar un verb que és pronominal (a) d'un que té un pronom en forma reflexiva o recíproca (b), podem fer una prova que consisteix a rescriure la frase tot canviant el pronom per l'expressió "a mi/a tu... mateix/a", si la frase funciona, té un cert sentit, el verb porta un pronom en forma reflexiva o recíproca: 

a) Em quedo a dormir = *Em quedo a mi mateixa a dormir. No té sentit, és pronominal.

b) Em miro al mirall = Em miro a mi mateixa al mirall. Té sentit, és un verb reflexiu.

es pentinaven

Fixem-nos que quan el verb és pronominal (a) no hi podem afegir ‘a mi mateixa’ perquè el pronom no substitueix cap altre element de l’oració. A (b), en canvi, sí.

Aquesta prova, és convenient de recordar-la perquè a vegades hi ha certa dificultat a saber si un verb és pronominal o no. Els pronoms reflexius tenen com antecedent el subjecte de l’oració, hi estableixen una relació anafòrica i, per tant, fan una funció sintàctica, complement directe o indirecte, dins l’oració:

1. La Maria es mira al mirall- CD // La Maria mira a ella mateixa al mirall.
2. La Maria es mira la cara al mirall- CI // La Maria mira la cara a ella mateixa - CD.

   

   no es mirava al mirall

3. Observem que quan el pronom és reflexiu sempre es podrà substituir per a ell/a, nosaltres...mateix/a/s/es. O per el, la, els, les o li.
1. Els verbs que en combinació amb els pronoms ‘nos’, ‘vos’, ‘se’ expressen una acció donada i rebuda alhora per cadascun dels qui la realitzen els anomenem recíprocs. Aquí el pronom també té funció sintàctica, fa de complement directe, perquè té com a antecedent el subjecte de l’oració que és plural perquè es pugui expressar la idea que és una acció que un fa a l’altre.
1. La Maria i la Cristina es molesten.
2. Ens enganyàvem mútuament.
3. Es miren l’una a l’altra

Els verbs pronominals que demanen un CRV no són gaire difícils de reconèixer. Fixeu-vos-hi, verbs com: abstenir-se, adir-se, adonar-se, aferrissar-se, entossudir-se, escarrassar-se, penedir-se, rebel·lar-se, etc.

1. Aquest color s’adiu amb tot.
2. No s’adona que ho fa malament.
3. T’entossudeixes a venir encara que no et trobis bé.
4. Es penedeix de tot el que li va dir.
5. Ens rebel·larem contra la direcció.

No permeten, en cap cas, que s'hi pugui afegir "a mi, tu,...mateix" i que la frase tingui sentit.

Recordem, a més, que els verbs pronominals són intransitius gairebé sempre. Verbs com: agenollar-se, captenir-se, abaltir-se, aclofar-se, acarnissar-se, agemolir-se, (de)candir-se, cruspir-se, empatollar-se, empassar-se, esquitllar-se ho són i per tant són pronominals.

Però menjar-se, cruspir-se , beure’s i similars són transitius i també pronominals:

1. Ens cruspirem un pollastre.

   

   es cruspeix un pollastre

També hem de destacar que de vegades, ens trobem verbs que amb el pronom tenen un sentit i sense un altre:
a)Veig la casa // hi veig molt bé amb aquestes ulleres. 
I d'altres que, senzillament, només tenen significat amb el pronom:
b) La Maria es queixa de tot// * La Maria queixa de tot. 

Els verbs impersonals sovint indiquen una activitat interna que es produeix en la persona o cosa designada pel subjecte: enrabiar-se, admirar-se, doldre’s, equivocar-se, recordar-se, oblidar-se, riure’s, pensar-se, creure’s, morir-se, evaporar-se (l’aigua), fondre’s (el glaç)

s'enfada!

ATENCIÓ: BAIXAR, CALLAR, CAURE, MARXAR, PUJAR, RIURE, SORTIR no són

pronominals en català

APRIMAR-SE, ENTRENAR-SE, ESCAPAR-SE, IMAGINAR-SE, PENTINAR-SE són

pronominals en català

Si voleu tenir més informació sobre el tema la podeu trobar als enllaços següents:

http://esadir.com/search?SearchableText=verbs+pronominals&C.

http://www.raco.cat/index.php/EstudiGral/article/viewFile/43636/56075.

En llengua catalana no emprem gaire la veu passiva, cosa que fa que moltes vegades en comptes d'ella ens trobem el verb actuant com a pronominal:

1. Aquesta tela es ven molt bé.
2. Això es porta molt.
3. Aquestes festes se celebren a l’estiu

Amb verbs intransitius o copulatius s’empra la partícula ‘se’ i es tracten com a pronominals per tal de fer la frase impersonal. Frases com aquestes, en les quals no es determina qui és l’autor de l’acció, poden reemplaçar-se per frases construïdes pel pronom ‘hom’ com a subjecte i el verb en singular:

1. En aquesta direcció s’arriba al mar/ En aquesta direcció hom arriba al mar.
2. Quan s’és jove, tot queda bé / Quan hom és jove, tot queda bé.

A continuació trobareu un enllaç  on podeu trobar una llista llarguíssima de verbs pronominals. Per aquest motiu també a sota trobareu una llista molt més reduïda de verbs pronominals treta de la” Gramàtica del català contemporani”

volum II, sintaxi, paràgraf 6.5.10.

• Verbs pronominals amb els pronoms el, la els les:

1. ballar-la: passar tripijocs: Tota la nit que la ballem, amb la història de les trucades anònimes.
2. cagar-la: equivocar-se de mig a mig: El 99 % dels cops que obre la boca, la caga.
3. campar-se-la: guanyar-se la vida, arreglar-se: Se la campen com poden.
4. carregar-se-la: ser culpat: El seu germà fa les malifetes, però: se la carrega ell.
5. dinyar-la: morir: Avui l'ha dinyada el gamarús del seu oncle.
6. fer-la, fregir-la, pegar-la: fer una mala passada: Si no te l'ha fet, te la farà.
7. fer-ho: fer l'amor: Quan ho fan se'ls sent per tota l'escala.
8. fer-s'ho: resoldre la situació, pixar-se o cagar-se: No sé com s'ho fa, però sempre se'n surt. El nen s'ho ha fet al damunt. 
9. jugar-se-la: arriscar, apostar: Te la jugues, fent fotos sense que et vegin; tu mateixa.

   

   te la jugues...

10. passar-la: patir: Ja l'ha passat, ja, aquesta àvia!
11. pelar-se-la: masturbar: ¿Te la pela sovint?
12. pirar-se-les: marxar: Jo me les piro, que això no m'agrada.
13. tenir-se-les: haver-se-les, barallar-se: No sé per què, però els de la junta se les tenen contínuament.
14. fer-la bona (a algú): cometre un error: Ara sí que me l'has feta bona!
15. passar (-se)-la: patir: Des que van morir els seus pares, (se) l’ha passada molt magra.
16. passar-(s')ho: passar el temps, divertir-se: S'ho passen molt bé a la platja.
17. Tenir-les: en oracions negatives: tenir por, desconfiar: Espero que vinguin, però no les tinc totes.

• Verbs pronominals amb el pronom 'en'

1. tornar-se’n: marxar al lloc de partença: Me'n torno a Tortosa dimarts.
2. sortir-se'n: quedar airós en una dificultat, reeixir: Encara no entenc com se'n va sortir, amb tanta gent fent-li la guitza
3. estar-ne: estar enamorat, tenir en compte: N'està molt, de la seva dona.

   

   En té prou essent al seu costat

4. dir-ne: anomenar: Del melic aquí se'n diu llombrígol.
5. haver-n'hi per (a) tant: no tenir gaire importància: No n'hi ha per (a) tant; aquest error no té importància.
6. saber-ne, de la missa, la meitat: conèixer poc o malament: Es glorieja de saber-ho tot sobre aquest tema, però no en sap, de la missa, la meitat.
7. dir-ne de tots colors; dir-ne de verdes i de madures: Dir molts penjaments d’algú: No es parla amb ell i en diu de tots colors. Des que s’ha separat en diu de verdes i de madures.
8. tenir-ne prou amb/de: ser suficient: En tinc prou amb la vostra visita.

• Verbs pronominals amb el pronom ‘hi’

1.  caure-hi; filar-hi: arribar a comprendre, encertar: Ara hi caic, que he fet tard.
2. clissar-hi, veure-(s’)hi: tenir visió: Sense ulleres no hi clisso ni gota.
3. conèixer-s’hi; conèixer-se: ser evident, notar-se: Quan haurem pintat la sala, s'hi coneixerà.
4. entendre-hi: ser coneixedor, saber d'alguna cosa: Jo d'enologia no hi entenc.
5. entendre-s’hi: trobar la manera de no confondre's i avançar: Amb tants papers no m'hi entenc.
6. fer-hi: intervenir, influir: No hi podem fer res / També hi deu fer que ell sigui feble.
7. fer-s’hi, fer-se: tenir relacions, avenir-se: Encara que són família, no es/s'hi fan gaire
8. jugar-s’hi: apostar: ¿Què t'hi jugues que arriba ella primer?
9. veure-hi: Amb tan poca claror, no hi veurem.
10. mirar-s’hi, pensar-s’hi: reflexionar molt abans de fer una cosa: És una decisió molt important i crec que t'hi hauries de mirar més.
11. palpar-hi: tenir tacte: No se què em passa a la mà, noto que no hi palpo.
12. sentir-hi: tenir oïda: No hi sent d'una orella.
13. ser-hi: intervenir, participar: Quan es parla de beneficis, tothom hi vol ser.
14. tocar-hi: fer raonaments encertats; en oracions negatives: estar boig: Trobo que hi toques, quan parles de política / No hi toca, cada dia diu coses més estranyes.
15. tornar-s’hi: respondre: Si t'insulten, torna-t'hi.
16. trobar-s’hi: sentir-se còmode: No t'hi troba, fent de cap de relacions públiques.
17. valer-(s’)hi: estar permès: No (s')hi val a badar.
18. dir-hi la seva: opinar: Deixa que cadascú hi digui la seva.
19. ser-hi; tornar-hi: repetir, succeir mes d'una vegada: Ja hi som! Ja hi tornem!
20. no ser-hi tot: estar o ser boig: Pobre home, no hi és tot!

    

    Sembla que s'hi troben bé

I ara hauríem de fer exercicis sobre el tema, al llibre només en trobem un, molt senzill que farem, és clar, el 14 de la pàg. 94, després veurem si serà necessari fer-ne més o, senzillament, ja ens els anirem trobant mentre anem analitzant frases.

Què entrarà al control núm 4

Aviat fem el segon control de l'avaluació, ara toca, doncs, mirar què hem fet i què hi entra.

• Fixarem primer què hem estat fent aquests dies:

• Hem acabat amb Tirant lo Blanc:
• Concepte d'amor (aquí)
• Versemblança i novel·la total (aquí)
• Els personatges (aquí)
• Hem fet un breu estudi sobre la literatura catalana medieval (pàg. 218 a 221)
• Hem sentit un tou de poemes recitats i explicats amb més o menys encert per vosaltres o per mi.
• Hem començat a fer l'oració, de la qual, pel que fa a la teoria, heu de saber el que surt aquí i pel que fa a la pràctica, hem fet els exercicis de la pàg. 121.
• A més, hi ha algun tema que ja hem fet que tornarà a sortir.

• I ara veurem què pot sortir al control:
• Un exercici de transcripció fonètica.
• Preguntes sobre les qüestions que hem après de Tirant lo Blanc com a novel·la.
• Un parell de qüestions sobre la narrativa medieval.
• Un dels poemes que hem llegit: s'haurà d'explicar, pot tenir alguna pregunta del seu vocabulari i se n'haurà de fer l'estudi mètric. Concretament poden sortir els poemes que hi ha a les entrades: poesia 3, poesia 4 i poesia 5.
• Un parell de qüestions teòriques sobre l'oració i un exercici tipus els que hem fet de la pàgina citada abans.

L'oració. (1)

Ha arribat l'hora de canviar de tema: la fonètica la continuarem el curs que ve i ara repassarem l'oració i els seus components. Farem servir el llibre tant com puguem el seguirem des d'aquí i afegirem algunes coses que ens semblin imprescindibles.

Comencem amb la definició de què és una oració:

• Segons el llibre (pàg. 120), "l'oració és una unitat sintàctica formada per dos components: el subjecte (que indica de qui o de què es parla) i el predicat (que informa sobre el subjecte: activitat, estat...). Aquesta definició té, però, una excepció: no totes les oracions tenen subjecte (el·líptic o no), les anomenades impersonals, com ja ens indica el seu nom, no en poden tenir. Quines són?
• Hi ha més possibles definicions des d'altres branques de la lingüística que no podem obviar i que tampoc són del tot completes quan les analitzem:
• Des de la semàntica podem dir que una oració és aquell enunciat que té un sentit complet.
• Des de la prosòdia diem que una oració és aquell enunciat que emetem entre dues pauses.
  

Podries dir quins problemes tenen aquestes definicions? Per quin motiu tampoc les podem considerar completes?

Per tant, la definició més completa que podem fer d'oració és: 

"Forma lingüística delimitada per dues pauses que té independència sintàctica, aporta un sentit complet i, des d'un punt de vista estructural, normalment consta d'un subjecte i un predicat."

Continuant amb el que ens diu el llibre, l'oració ha de seguir els principis següents:

• jerarquia: dins de l'oració hi ha elements que podríem anomenar principals o nuclis i elements que depenen d'ells o subordinats. Podríeu dir quins són els elements que poden ser principals i per què?
• concordança: dins de l'oració uns elements han de concordar necessàriament amb altres amb qui estan relacionats. Per aquest motiu el nucli del subjecte i el del predicat han de concordar en nombre i en persona i el nucli d'un sintagma nominal (independentment de la funció que faci) i els seus complements han de concordar en gènere i nombre. 
• recursivitat: qualsevol oració o part de l'oració pot ampliar-se amb estructures que hi estan relacionades. No hi ha límit per a la recursivitat, en teoria podríem, per exemple, fer un sintagma nominal que contingués infinits complements de nom. Per què no ho fem?
  

I ara que ja tenim clara la definició d'oració farem un breu repàs dels seus components.

Una oració està constituïda per sintagmes i els sintagmes per paraules i les paraules les agrupem en diversos conjunts que tenen característiques comunes, a cadascun d'aquests conjunts l'anomenem categories, quantes categories de paraules tenim a la nostra llengua? (pàg. 56).

• Determinants: delimiten el significat del nom i acostumen a ser variables en gènere i en nombre. (pàgs. 64,65, 66).
• Adjectius: qualifiquen el nom i acostumen a ser variables en gènere i en nombre. (pàg. 59).
• Substantius: designen els elements de la realitat i acostumen a ser variables en gènere i en nombre. (pàgs. 57, 58).
• Pronoms: substitueixen el nom (o l'adjectiu o l'adverbi), potser seria més correcte dir que poden fer les mateixes funcions que un nom (o un adjectiu o un adverbi) i acostumen a ser variables en gènere, en persona i en nombre. (pàgs. de la 148 a la 163).
• Verbs: expressen accions, estats, pertinences, processos... i són variables en nombre, persona, mode i temps.(pàgs. 69 a 79 incloses i de la 86 a la 91 incloses).
  
• Adverbis: modifiquen el verb (o l'adjectiu o l'adverbi mateix) i són invariables. (pàgs. de la 96 a la 102).
• Preposicions: relacionen categories mitjançant la subordinació i són invariables. (pàgs. de la 106 a la 110).
• Conjuncions: relacionen categories mitjançant la coordinació o la subordinació i són invariables. (no són al llibre).

I de sintagmes? (pàg. 56)

• Sintagma nominal: que té com a nucli un nom substantiu.
• Sintagma preposicional: que també té com a nucli un nom substantiu, però va encapçalat per una preposició.
• Sintagma adjectival: que té com a nucli un adjectiu.
• Sintagma adverbial: que té com a nucli un adverbi.
• Sintagma verbal: que té com a nucli un verb.
  

Hem de recordar que, dins de cada sintagma podem trobar-ne d'altres que  en depenen o s'hi subordinen.

I d'oracions:

• Oracions simples: Les oracions simples estan formades per un sol Predicat que té, excepte les impersonals, el seu corresponent Subjecte, elidit o no. 
• Oracions compostes: les oracions compostes estan formades per dos Predicats o més, que tenen, excepte si són impersonals, el seu corresponent Subjecte, elidit o no.
• Juxtaposades: les proposicions són independents entre elles, estan al mateix nivell sintàctic, tenen sentit complet i s’uneixen mitjançant signes de puntuació.
• Coordinades: les proposicions són independents entre elles, estan al mateix nivell sintàctic, tenen sentit complet i s’uneixen mitjançant conjuncions o locucions conjuntives.
• Subordinades: Estan formades per una oració principal i una o més de subordinades. Existeix una relació de subordinació o dependència de les segones respecte a la primera o principal. Les oracions subordinades realitzen una funció gramatical dins de l'oració principal.

I ara ja som a punt per fer els primers exercicis: l'1, el 2 i el 3 de la pàg. 121 als quals els canviarem l'enunciat pel que teniu a continuació: "Identifica les categories de les frases que tens a continuació, primer els tipus de mots, després els tipus de sintagmes i, finalment, els tipus d'oracions i digues amb quina jerarquia els trobem disposats".  

8a miniredacció

Ja toca donar la setena miniredacció, i fer la vuitena.

Recordem de nou com s'han de presentar:

• En un full blanc, preferiblement de reutilització.
• Amb la data i el vostre nom a la banda dreta superior del full.
• Amb el núm. i el títol de la redacció al centre del full i a sota del vostre nom i de la data.
• Amb la millor lletra possible i respectant tant els marges com la separació entre línies.
• Amb la paraula núm 50 marcada amb una doble ratlla.
• Acabada amb un punt i final.

El temes seran més o menys generals, no cal que respongueu amb la veritat, sempre podeu utilitzar la imaginació, ara, l'expressió ha de ser coherent.

Se us marcaran les faltes i es puntuarà.

I, ara una cosa nova: 

A partir d'aquesta miniredacció, començarem a treballar els temps verbals. I amb aquesta, concretament, repassarem el perfet d'indicatiu, que abans anomenàvem indefinit i que és el que té aquesta forma: 

Jo he nascut

Tu has nascut

Ell/a ha nascut

Nosaltres hem nascut

Vosaltres heu nascut

Ells/es han nascut

Per fer-ho, haurem d'explicar alguna cosa pròpia del passat més acostat al present, i això és factible posant-nos, per exemple, en aquesta situació: acabem d'arribar a casa, ens demanen com ens ha anat el dia i ho expliquem:
Com m'ha anat el dia? Doncs si fa no fa com cada dia de cada dia, ni bé ni malament, he tingut un d'aquells dies normals: ha sonat el despertador a la mateixa hora de sempre, com sempre també, l'he apagat i he continuat dormint fins que ha sonat de nou, deu minuts després. M'he aixecat, m'he dirigit a // la cuina, m'he begut un got d'aigua, m'he menjat una mandarina i, resseguint la paret, no gaire segura encara de si estava desperta o dormint, he anat a la dutxa, quan he sortit, m'he vestit, he agafat la bossa, he tret la tarja de metro, he baixat les escales, he sortit al carrer. Encara era de nit. He perdut el metro que sempre perdo i he esperat que arribés el següent. He baixat a Bogatell, jo i tot de gent que ja començo a conèixer de vista i que també deu treballar per la zona i la Mercè, que sempre va a un dels vagons del darrere de tot. Hem xerrat fins que hem entrat a l'Institut i, quan ha sonat el primer timbre hem anat cap a classe. A mi m'agrada ser puntual a les classes, estar-me una estona sola i anar veient com van arribant un darrere l'altre i, quan ja hi han arribat tots, o gairebé tots, hem començat fins que ha sonat el timbre, una altra classe, timbre, descans, timbre, classe, timbre, classe, timbre descans, timbre, l'última classe i cap a casa caminant, pel camí de sempre que els altres encara fan mandra d'agafar. 

Poesia 6.

Cançoneta incerta de Josep Carner:

Aquest camí tan fi, tan fi,

¿qui sap on mena?

¿És a la vila o és al pi

de la carena?

Un lliri blau, color de cel,

diu: -Vine, vine-.

Però: -No passis! -diu un vel

de teranyina.

Serà drecera del gosat,

rossola ingrata,

o bé un camí d'enamorat,

colgat de mata?

És un recer per a adormir

qui passi pena?

Aquest camí tan fi, tan fi,

qui sap on mena?

Qui sap si trist o somrient

acull son hoste?

Qui sap si mor sobtadament,

sota la brosta?

Qui sabrà mai aquest matí

a què em convida?

I és camí incert cada camí,

 cada vida.

El camí de què parla l'autor és la vida. Comença preguntant -se cap a on ens portarà, si la trobarem amb gent o sols, què farem si trobem diversos camins que podem agafar i quins dubtes ens plantejarà. A la tercera estrofa diu que ningú sap si el camí serà bonic i somrient o si ens portarà a una mort sobtada. Acaba dient que mai sabrem quin camí escollir, fins que no l’haguem ja triat. Però que cada camí és una vida.
Mètricament està format per tres octaves d’art menor, amb rima entre la primera amb la tercera i la segona amb la quarta, combinacions de versos octosíl·labs i tetrasíl·labs, i rimen els octosíl·labs entre si i els tetrasíl·labs entre si. 

I aquí el trobareu cantat per José Carreras en versió musicada d'Eduard Toldrà:

L'encís que fuig de Maria Antònia Salvà:

Boira que el cim vas fregant volandera,

flaire qui passes amb l'ala del vent,

signe de neu que entre molsa i falguera

dius ta cançó per rocosa pendent,

rous matinals i poncelles descloses,

com jo fruesc vostre encís fugitiu!

Dins el misteri que esfulla les roses

veig la Bellesa qui passa i somriu.

Amb quin plaer d'exquisida recança

jo l'he sentida quan passa pel món,

que en sa escomesa ja duu l'enyorança,

de tan seguit com s'allunya i se fon!

Tota ma vida tremola agraïda

quan un moment l'he sentida vibrar.

Mes ella passa, i què en resta a la vida

sinó el neguit de sentir-la passar?

Oh aquell desfici que mai s'agombola!

Oh aquella amor consirosa i plaent,

de tot quant fuig, o qui passa, o qui vola,

boira del cim o fontana d'argent!

"L'encís que fuig" descriu les emocions que li causa la natura, que per ella és la màxima bellesa. I com a perfecta bellesa, aquesta fuig ràpidament, comparant-ho amb la vida. Per a la poetessa, el vent, la boira, la neu, la nuvolada i les roses són elements darrere dels quals s'hi amaga el misteri i si te n'allunyes sents enyorança. Acaba fent referència a la boira del cim o a la fontana d'argent, elements que generen moments de bellesa. Pel que fa a la forma, consta de 5 estrofes de 4 versos decasíl·labs cadascuna que rimen ABAB.

I aquí el trobareu cantat pel seu fill, Blai Vidal:

Oda a Guynemer de Josep Ma Junoy:

Aquest cal·ligrama, que va ser el primer que es va fer en llengua catalana, és una síntesi d’elements futuristes i cubistes.

Lloa l’heroisme de l'aviador capità Guynemer que morí en combat (11/9/1917). És un cant als joves herois defensors de la llibertat. El títol té un valor descriptiu: el cal·ligrama és una oda per expressar els sentiments de lloança al jove capità de l’aviació francesa.

El podem dividir en dues parts:

a) El fons:

Destaca molt està escrit en majúscules i en punts com si fos un cartell de llums. És l’escenari de l’acció el “cel de França”, que per remarcar-ho està escrit en francés.

b) El text:

Escrit en català, lletra majúscula i en cos petit en forma d’estela del fum d’un avió que vola entre les constel·lacions. La forma en què està escrit representa l'ànima del capità Guynemer, que, en morir en combat, puja al cel, on descansa en pau.

Aquest poema no utilitza cap recurs mètric, es podria dir que el cal·ligrama ja és, en si, un recurs mètric del cubisme. No hi ha tampoc cap signe de puntuació, només utilitza lletres majúscules.

I aquí us deixo un video curiós que ha fet una alumna de batxillerat.