Poesia 9.

La ciutat llunyana de Màrius Torres:

Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d’ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda’ns: -la terra no sabrà mai mentir.

Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.

Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n’hi ha potser,
que ens envia, per sobre d’aquest temps presoner,

batecs d’aire i de fe. La d’una veu de bronze
que de torres altíssimes s’allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.


I aquí, no el trobareu recitat, però em sembla que el muntatge que n'han fet il·lustra bé el que ens volia transmetre el poeta:

Oda a Catalunya des dels tròpics d'Agustçi Bartra:

Entre aquell febrer i aquest novembre, no vull l’enyorança
d’ulls immòbils i lentes llàgrimes que necessita
orfeons i corrandes,
sinó la duresa del temps que fa navegables els records
i desenterra imatges.
No vull la degotejant enyorança que plany un sostre,
renova el gust d’oblidades farines
i desvetlla l’ombra d’una flor en un rostre,
sinó el crit de zel fluvial…

Vigoria del vol de la meva sang sense diàleg,
zenit del meu cor i de les marxes mudables,
ets tu, Pàtria!
El món m’oculta l’uniforme de la teva tristesa noble i callada,
però no deixen d’arribar-me les barques que endolades
clandestinament…

Em saps perdut per les illes, mossegant la delicada arrel
del teu nom,
aquí, on Àfrica i els ciclons es citaren,
i em sorprenc a les platges cercant les ruïnes d’un palúdic àngel
de madrèpora.

Estrany dins l’aire estrany,
circulo entre les argentades columnes dels temples de palmeres
sentint com el meu cor accedeix a la sirga d’un continent d’agulles,
comprenent el rictus d’aquestes roques tan fabulosament
allunyades dels pins…

Oh Pàtria que tant se t’ha estimat flautejant,
¿què faig aquí fugitiu de tota arribada,
assetjat per atlètiques aromes,
dins les tardes de cavalls i arcs iris?

També sabria plorar-te,
sanglotar damunt les mans estimades que també duen
anells nòmades…
Plor i sanglot potser, però l’enyorança no.
¿Com podria enyorar-te si no has desprès de mi,
si ets tan forta d’existència com l’amor en el refugi dels cossos?

…………………………………………………………………………….

Tu ets la terra,
l’arbre,
el foc.
Invenciblement s’ha d’anar aixecant el so de la teva caiguda,
el violat pes jove de la teva llibertat ha de brotar dels cims,
sota els arcs de l’alba nova.
Jo només visc per l’entrada lluminosa dels teus ocells
als graners del futur,

per la resurrecció exacta de la teva veu entre les escumes…

I aquest tampoc l'he trobat recitat :(

Sol i de dol de Josep Vicenç Foix:

Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,
em veig sovint per fosques solituds,
En prats ignots i munts de llicorella
I gorgs pregons que m'aturen, astuts.

I dic: On só? Per quina terra vella,
-Per quin cel mort-, o pasturatges muts,
Deleges foll? Vers quina meravella
D'astre ignorat m'adreç passos retuts?

Sol, sóc etern. M'és present el paisatge
De fa mil anys, l'estrany no m'és estrany:
Jo m'hi sent nat; i en desert sense estany

O en tuc de neu, jo retrob el paratge
On ja vaguí, i, de Déu, el parany
Per heure'm tot. O del diable engany.

Aquest el trobareu recitat aquí sencer, després n'apareix un altre (Si pogués acordar raó amb follia)