Poesia 13. (Altres, per aquelles persones que no van poder fer el seu i han demanat repesca)

Floral de Gabriel Ferrater:

La primavera del cinquanta-dos, les noies
portaven bruses blanques i rebeques
verdes, i pel carrer sentíem el fresseig
precipitat de flors i fulles on s'amaguen
els negres cuirs de l'ametller. Vaig fer
trenta anys, que també em semblen prematurs.
Però cap vent no en fa justícia. Romanen,
inconvincents i eixuts, sota cada any
que va venint per recobrir l'edat
distreta, el blanc atònit i el verd aspre,
i aquell ventet menut pels llargs carrers
de noies flors i fulles, el record
que se me'n va, de tan confús, cap al futur,
se'm faig desig, i la memòria em verdeja.


Aquí el trobareu recitat per una noia, segurament una alumna que havia de fer aquesta tasca:

Bèlgica de Josep Carner:
mmmmmmmmm

Si fossin el meu fat les terres estrangeres, 

m’agradaria fer-me vell en un país 

on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís, 

i hi hagués prades amb ulls d’aigua i amb voreres 

guarnides d’arços, d’oms i de pereres; 

viure quiet, no mai assenyalat, 

en una nació de bones gents plegades, 

com cor vora de cor ciutat vora ciutat, 

i carrers i fanals avançant per les prades. 

I cel i núvol, manyacs o cruels, 

restarien captius en canals d’aigua trèmuls, 

tota desig d’emmirallar els estels.

M’agradaria fer-me vell dins una

ciutat amb uns soldats no gaire de debò,

on tothom s’entendrís de música i pintures

o del bell arbre japonès quan treu la flor,

on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa,

on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats

de pipes, de parlades i d’hospitalitats,

amb flors ardents, magnífica sorpresa,

fins en els dies més gebrats.

I tot sovint, vora un portal d’església,

hi hauria, acolorit, un mercat de renom,

amb botí de la mar, amb presents de la terra,

amb molt de tot per a tothom.

Una ciutat on vagaria

de veure, per amor de la malenconia

o per desig de novetat dringant,

cases antigues amb un parc on nien ombres

i moltes cases noves amb jardinets davant.

Hom trobaria savis de moltes de maneres;

i cent paraigües eminents

farien —ai, badats— oficials rengleres

en la inauguració dels monuments.

I tot de sobte, al caire de llargues avingudes,

hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys

per a l’amor, la joia, la solitud i els planys.

De molt, desert, de molt, dejú,

viuria enmig dels altres, un poc en cadascú.

Però ningú

no se’n podria témer en fent sa via.

Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria,

ben a recer, de brollador ben clar,

amb peixos d’or que hi fan més alegria.

De mi dirien nens amb molles a la mà:

—És el senyor de cada dia.

Aquí el trobareu recitat per una alumne de primer de batxillerat que també ho deu haver hagut de fer i que ho ha fet força bé:

És quan dormo que hi veig clar de J.V. Foix:

És quan plou que ballo sol

Vestit d’algues, or i escata,

Hi ha un pany de mar al revolt

I un tros de cel escarlata,

Un ocell fa un giravolt

I treu branques una mata,

El casalot del pirata

És un ample girasol.

És quan plou que ballo sol

Vestit d’algues, or i escata.

És quan ric que em veig gepic

Al bassal de sota l’era,

Em vesteixo d’home antic

I empaito la masovera,

I entre pineda i garric

Planto la meva bandera;

Amb una agulla saquera

Mato el monstre que no dic.

És quan ric que em veig gepic

Al bassal de sota l’era.

És quan dormo que hi veig clar

Foll d’una dolça metzina,

Amb perles a cada mà

Visc al cor d’una petxina,

Só la font del comellar

I el jaç de la salvatgina,

–O la lluna que s’afina

En morir carena enllà.

És quan dormo que hi veig clar

Foll d’una dolça metzina.

I aquí el trobareu cantat per Joan Manuel Serrat: