Víctor Català (preparació de l'anada al teatre)

Com heu evidenciat, la majoria de vosaltres coneixeu qui fou Víctor Català, amb tot, potser no n'heu llegit gairebé res ni sabeu com va ser la seva vida, per aquest motiu li dedicarem un parell de classes abans de continuar amb els poemes.

Començarem mirant un vídeo on s'explica la seva vida:

Continuarem llegint un fragment de "La infanticida" i veient un tràiler d'una de les seves representacions:

– Què hi fa aquí, tanta gent?… Ja m’ho pensava… Sempre, sempre el mateix… Podien dir-me que un cop ja fos a dins d’aquesta casa ningú més me veuria… Era mentida... Tots me van enganyar, tots, tots, a posta; i don Jaume el primer, el fill de l’amo. 

Aquí també, com allà dalt, me miren, em pregunten, perseguint-me sempre… I fins se’n riuen… Maleïts!… Ah, l’hora (mostrant els punts amb ràbia) que jo pugui fugir i a clar de lluna, camps a través, a la masia anar-me’n…(amb sobtat esglai.)

A la masia?… Ah, no, no!… Hi ha el pare que em caça arreu per degollar-me… Un dia… ja va mostrar-me aquella falç retorta, més relluenta que un mirall de plata i més fina de tall que una vimella… Va agafar-me d’un braç amb dits de ferro, i fent-la llampegar davant mon rostre, “Te la pots mirar bé”, va dir; “la guardo per tallar-te en rodó aqueix cap de bruixa el dia que m’afrontis i rebaixis… Mira-la bé, gossa bordella, i pensa que encara tinc delit, i ella no és cansa!”… I guaitant-me el gairell, tal com solia d’un temps ençà, me rebotà per terra i anà a la mola i… l’esmolà d’un aire!…(Escarnint la fressa d’esmolar, horripilada.) Cada xiiist!… xiiiist!… me resseguia l’ànima, de viu en viu el moll de l’os fonent-me… (Amb espant, abaixant la veu) Mes… ja no hi era a temps… Ja feia dies que havia entrat per la païssa l’altre, i que a la gola i al barranc ens vèiem mentre pare i germans tranquils dormien… (Pausa breu; després, animada.)

Quan acabaven de passar el rosari els donava el sopar tot de seguida; i com que estaven fadigats de raure amb la mola o el magall d’a primera hora, amb l’últim mos cap a la cambra anaven i s’adormien com infants de cria… En oir sos rumflets, bona i descalça, passava pel celler, a les palpentes, atravessava per la cort dels poltres, dava la volta a la porxada, i aconseguida i tot pel gos de presa que com anyell pertot arreu seguia, entrava a l’hort i respirava alegre… La celístia molts cops m’enlluernava amb son pipellejar; i el cel, diria’s un cap sembrat d’esquerdissets de vidre… (Amb deliqui.) Feia una fresca i quietud més dolces!… Si n’hi havia malgastat, d’estona, sota la parra o el magraner!… Mes, l’altre m’esperava allà prop, braços estesos i un petó, i cent, i mil, a flor de llavi per desgranar-nos tots damunt mon rostre tantost m’hi arrimés… I jo em delia, tremolosa de por de no trobar-lo…

I a peu descalç, trescant com cabra daina per sobre l’herba, de rosada humida, collia al pas un gessamí, una rosa, per dur-ho an ell, a mon Reiner… Quina ànsia, si en fer la senya amb un xiulet de merla a l’altra banda del barranc no oïa una altra merla contestar joiosa! Ja no corria, que volava, llesta com si em xuclés de part d’allà la vida… I… ans d’adonar-me’n, me sentia presa en uns braços ferrenys i alhora trèmuls, i amb mil petons al clot del coll i als llavis i envolta en son alè, que m’abrusava, com ovella fiblada defallia…

(Pausa breu.)

I tornava a aquest món… no sé a quina hora… quan Déu volia o quan… volia l’altre… perquè jo no era jo… feia sos gustos, puix era amo de mi… Si jo el volia més que a tot lo del món!… Que abans de veure’l semblava una bèstia salvatgina. Escopia a tothom, tirava coces, vivia entre els garrins, en les estables, i ni sabia enraonar… Mon pare, poc ne feia cabal, de la mossota; altra feina tenia amb molí i terres! i ell… m’ho va ensenyar tot… Primer, de modos, després, de ser endreçada i curiosa… que, en dos mesos només, va capgirar-me que la gent del veïnat no em coneixia. I encar no ho sé, com vaig poder agradar-li! No semblava sinó que a cau d’orella me deia Déu tot lo que fer calia…

(Pausa breu)

De cap a cap, tota la vida entera per mon desig, fóra una nit de lluna, que sols de nit m’era possible veure’l… No sabia deixar-lo!… Me semblava que per sempre, en anar-me’n, el perdria… tan llarg un jorn de sol a sol se’m feia sens ell… Vint-i-quatre hores sense besos!… vint-i-quatre hores sens sentir sa galta entre mos pits encloterar-se, dolça,i ses parpelles no aclucar amb mos llavis!… I encar volien que el deixés per sempre! Cert dia algú li va xerrar a mon pare que em feia amb un senyor… Algú seria que no va estimar mai… una animeta seca com un buscall i que a hores d’ara deu cremar a l’infern per la seva obra… Perquè el mal que va fer!… Des d’aquell dia mon pare semblà foll, guaitant-me sempre mateix que un mal esprit, sempre grunyint-me. Mentre a la mula i a la vaca cega com a filles tractava amanyaguides, tracte de mula o verra a mi em donava.

I tot per què?… Doncs, sols perquè l’altre era un senyor!… Veus aquí la seva dèria!… Com si fos, ser senyor, pecat dels grossos, d’una mena de gent esperitada de qui s’ha de fugir com del dimoni… I el dimoni, talment, devia ésser el meu Reiner segons el dir del pare… Mes jo mai he sabut per què el temia!:.. que ell valia molt més que els altres homes, i era ardit i valent que dava enveja, i caçava millor que el gran de casa, i ballava amb més aire que cap jove de cinc hores o sis a la rodona…Que prou que vaig guaitar-lo aquella vetlla que va fer un sarau la Baronessa amb tota aquella gent de Barcelona que l’estiuada van passar al poble… Ell ballà tots els balls… De part de fora prou me’l mirava jo… i amb tal família, que no podia respirar ni fúger!… Sinó que ell, l’endemà, ja va contar-m’ho; que tot fou compromís, que s’avorria, que enyorava el barranc, la pobra Nela… I jo hauria jurat, mentre dansava que ho feia ben a gust… Si era més ximple!

(Pausa.)” (extret del bloc: "La gran categoria")

Que com va ser?... (Amb dolor.)  Oh, no!... No em feu dir-ho!... que sento fred... i por... Jo... no ho volia... si ni ho sé... com va ser... De tan contenta,  quan vaig veure la nena, l'abraçava i a petons, a petons, l'hauria fosa, que mai més acabava d'atipar-me'n... I tant vaig masegar-la, que la nena, heus aquí que, de cop, la cara arrufa i arrenca el plor... Un espinguet!... Jo em quedo,  lo mateix que el Sant Just de pedra marbre... I la nena, quins crits!... Semblava folla... Jo, d'esglaiada fins perdia l'esma... quant a dalt... quint espant!... Sento que es tiren a baix del llit i cops de peus descalços... Era el pare; segur!... Verge Maria! Com ho havia de fer, jo pecadora? Eren passos rabents... cap a l'escala...  I... no sé... què passà... La falç vaig veure relluir, tot de cop... aquí de dintre...  (Per son cap.) i m'aixeco d'un bot... La nena... hi torna... jo, li tapo la boca... mes... no calla... i el pare... que està prop... Jo... esmaperduda, corro cap a... la mola... i... mare meva!... (Amb pregon terror, arrupint-se tota i fent acció de llençar un objecte.) Quin xerric que va fer!... Com... una coca!... I encara, llençà un crit!... Un crit!... Deixeu-me!... (Regirant-se violentament d'una banda a l'altra, com per lliurar-se d'algú que la subjectés.) Que no vull dir res més!... Pareu la mola, que el dimoni la roda... per matar-me... El pare... no el va ser... No ho sé... qui era... que va entrar... allà dins... No me'n recordo... Molta gent... molta gent... Tots me guaitaven, amb uns ulls més badats!... com unes òlibes... Mes el pare... res sap... Que no us escapi... Calleu tots... calleu tots... que si ho sabia, d'un cop de falç... la meva testa a terra. (Amb viva angoixa, suplicant.) No li digueu, per mor de Déu, al pare!... De la nena, ni un piu... que no ho sospiti... que per ço me n'he anat de casa meva i m'estic aquí dins... perquè no em trobi... Que don Jaume ho va dir... el fill de l'amo... Fins que vinga en Reiner... i anem a França... (Anant arrupint-se en un racó i baixant gradualment la veu.) lluny del pare... i la falç... i aquella... mola... que no vull... que m'esclafi... cap més... nena... (Al final, perceptible amb prou feina. Diu els darrers versos amb la mirada clavada en l'espai, com embadalida. La cortina ha començat a baixar durant el penúltim, fins a metre i mig del sòl i a la darrera paraula cau de cop.) (extret d'Escriptors.cat) 

El tràiler de l'obra que anirem a veure:

https://www.tnc.cat/ca/la-victor-c

I un conte que us duré fotocopiat perquè pugueu veure com escrivia.

Els poemes 1,2 i 3

 Aquí us deixo els poemes que comentaré jo, concretament, els tres primers:

Guillem de Berguedà (1138-1196): 

 

Cançoneta lleu i plana

Cançoneta lleu i plana,

lleugereta, gens ufana

faré d'aquest bon Marquès,

del traïdor de Mataplana,

que és farcit d'engany i obès.

Ai, Marquès, Marquès, Marquès,

sou farcit d'engany i obès!

Marquès, quin greu, les pedreres

entre Melgur i Someres,

on vau perdre de dents, tres!

No hi fa res, que les primeres

hi són amb aspecte il·lès.

Ai, Marquès, Marquès, Marquès,

sou farcit d'engany i obès!

El braç no us val una figa,

sembla un cabiró de biga

i no el porteu ben estès;

us hi caldria una ortiga

que estén el nervi com res.

Ai, Marquès, Marquès, Marquès,

sou farcit d'engany i obès!

Marquès, si algú en vós confia

no obté amor ni companyia.

Vigileu el sobreentès:

si va amb vós només de dia,

—de nit no li és permès!

Ai, Marquès, Marquès, Marquès,

sou farcit d'engany i obès!

Marquès, rebrà una abraçada

qui amb vos faci migdiada

sense calçó cordovès.

Mai persona enraonada

tal pecat no feu palès.

Ai, Marquès, Marquès, Marquès,

sou farcit d'engany i obès!

Cerverí de Girona (abans de 1259- després de 1285) 

Si mai he estat pensatiu i confós

Si mai he estat pensatiu i confós,

servint l'amor, i he perdut el cabal

patint dolor, turment, treballs i mal,

i m’ha atacat més d'un marit gelós,

ara somric, perquè tinc a l'abast

un cos gentil com cal, ardent i cast

on el jovent humil porta el seu fast.

Si gosés dir qui és que em fa joiós,

fidel, humil, elegant i lleial,

 que em diu sovint, amb un sospir coral,                       

fent-me petons: “Amic, si no hi sou vós,

sento un desig terrible, un buit nefast,

fins que torneu el temps m'és un llast"...

Si dic el nom s'acabarà el contrast.

S'exclamarà qualsevol envejós

que res no és cert, com si fos deslleial,

Però, tant m'és, si ella no en fa cabal,

i tampoc no en farà qui és amorós;

i us dic que quan les passes em fan rast

és que la veig dins meu, n'obtinc un tast

i em parla de plaer i del nostre encast.

Tindria fins el rei per entujós

si em deia res mentre em guanyo el jornal,

O si em tocava, no hi ha un plaer igual;

seria mort si el pensament no fos.

Responc a aquells que em diuen: “quin desgast

patiu, En Cerverí, bon parafrast":

“Deixeu-me estar, que el vers és el meu past”.

Em considero algú que ha estat sortós:

el que molesta als altres a mi em val

i mai no he vist un trobador que tal

com jo fes els poemes somiós.

Dormint el vaig rimar i vaig fer el desbast.

Potser no és delicat però té llast,

i no cal canviar-hi ni un vers ni un trast.

Com que dormint em teniu a l'abast

considereu que és trist el meu desgast.

Sí, Sobrepreu, penseu-hi: és ben nefast.

La dama de Cardós, amb el seu fast

m'acull com fa l’infant, sense contrast.

Ramon Llull (1232?- 1315/16) 

Cant de Ramon

Soc creat i l'ésser m'és dat

per servir Déu que sigui honrat,

però he caigut en el pecat

i en ira de Déu he acabat.

Jesús he vist crucificat

perquè fos per mi estimat.

Al matí demano perdó

a Deu, i faig confessió

amb dolor i contrició.

De caritat, oració,

esperança, devoció,

Deu me'n fa conservació.

El monestir de Miramar

als franciscans vaig fer donar,

i als sarraïns van predicar.

Enmig de vinya i fonollar,

l'amor m'ha fet Deu estimar,

i entre sospirs i plors estar.

Deu, Pare, Fill, Deu espirat,

formen la Santa Trinitat:

tracto que sigui demostrat.

Deu Fill del cel ha davallat,

i d'una Verge Deu és nat:

Deu i home és Crist anomenat.

El món era en damnació.

Ens va donar salvació

després de la creació

i al cel pujà en ascensió.

Ens jutjarà Nostre Senyor:

No valdran plors sense perdó.

Un nou saber he investigat,

amb ell s'obté la veritat,

i es desmenteix la falsedat;

el sarraí és batejat,

tartar, jueu i qui va errat,

amb el saber que Deu m' ha dat.

He pres la creu, trameto amors

de part de tots els pecadors

a la Dona d'on ve el socors;

no em cap el cor dintre del tors

i els ulls són fonts que ragen plors:

entre el goig estic i els dolors.

Soc vell, soc pobre, menyspreat;

no rebo ajuda d'home nat

i molts grans fets he començat.

Per bona part del mon he anat,

molt bons exemples he donat:

soc poc conegut i estimat.

Vull morir en un mar d' amor.

Per ser més grans no tinc cap por

del mal príncep o el mal pastor.

Tinc ben present el deshonor

Que li fa a Deu tot mal senyor,

quan llencen el món a l'error.

Que Deu trameti missatgers,

devots, formats i vertaders,

per fer saber que Deu home és.

A la Verge el meu res

i a tots els sants si Deu volgués,

Perquè a l'infern no hi sigui un més.

Sigui lloat Nostre Senyor,

al qual adreço el meu amor

perquè d'ell rebi resplendor.

No soc digne de fer honor

a Deu, perquè soc pecador;

i soc de llibres trobador.

Arreu el bé vull augmentar

però a la fi solc fracassar

i he de sentir ira i pesar.

Amb contrició i molt plorar

vull tant a Deu mercè clamar,

que els llibres em vulguin exalçar.

Santedat, vida, sanitat,

goig si Deu vol i llibertat,

pugui gaudir sense pecat.

A Deu estic del tot lliurat:

ni mal esperit ni home irat

no tinguin en mi potestat.

Que mani Deu als elements,

plantes i cels i éssers vivents

que no em facin mal ni turments;

que em doni Deu companys atents,

Discrets, lleials, humils, fervents,

a procurar-li els honraments.

Poemes de l'antologia poètica que hem de llegir

Aquí teniu els poemes de què consta l'Antologia Poètica que hem de llegir i comentar durant la segona avaluació.

Estan ordenats cronològicament, cosa que vol dir que els primers són medievals i els últims del segle XX. No n'hi ha cap del XXI...

Els primers els comentaré jo, la resta els anireu fent vosaltres amb el model que us hauré marcat. Bàsicament, haureu de fer-ne una lectura recitada, dir-ne la mètrica, alguna figura especialment reeixida i el tema. 

1. Guillem de Bergadà: "Cançoneta leu e plana"
2. Cerverí de Girona: "Si null temps fuy pessius ne cossirós"
3. Ramon Llull: "Cant de Ramon"
4. Ausiàs March: "Poema XIII. 
5. Jordi de Sant Jordi: "Jus lo front port vostra bella semblança"
6. Joan Roís de Corella: "La balada de la garsa i l'esmerla"
7. Francesc Vicent Garcia: "A una hermosa dama de cabell negre que es pentinava en un terrat ab una pinta de marfil"
8. Anònim: "A la vora de la mar"
9. Bonaventura Carles Aribau: "La pàtria"
10. Teodor Llorente: "Vora el barranc dels Algadins"
11. Jacint Verdaguer: "Vora la mar"
12. Miquel Costa i Llobera: "Lo pi de Formentor"
13. Joan Maragall: "Oda a Espanya"
14. Joan Alcover: "Desolació"
15. Josep Carner: "A un auró"
16. Ma Antònia Salvà: "Talaiots"
17. Joan Salvat-Papasseit: "Tot l'enyor de demà"
18. Josep Ma de Sagarra: "Vinyes verdes vora el mar"
19. Carles Riba: "Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria"
20. Clementina Arderiu: "Cançó del risc"
21. Rosa Leveroni: "Elegies de la represa, VI"
22. Bartomeu Rosselló-Pòrcel: "A Mallorca, durant la guerra civil" 
23. Màrius Torres: "Cançó a Mahalta"
24. Agustí Bartra: "Oda a Catalunya des dels tròpics"
25. Josep Vicenç Foix: "Em plau d'atzar, d'errar per les muralles"
26. Salvador Espriu: "XXIV"
27. Pere Quart: "Corrandes d'exili"
28. Josep Palau i Fabre: "L'aventura"
29. Joan Vinyoli: "Gall"
30. Gabriel Ferrater: "Cambra de la tardor"
31. Joan Brossa: "Cap de bou, 1969-1982"
32. Vicent Andrés Estellés: "Els amants"
33. Miquel Martí i Pol: "L'Elionor" 
34. Maria Àngels Anglada: "El bosc"
35. Maria-Mercè Marçal: "VII"  

La poesia, coses que n'hem de saber (3)

I ara anem a la informació que trobem al final del llibre. A les pàgs. 420-424 hi teniu uns quadres amb les principals figures retòriques, subdividides en els apartats clàssics.

Abans de parlar-ne, m'interessa destacar algunes qüestions prèvies, també extretes del pròleg de l'Enric Virgili:

• El poema: el poema acostuma a ser un text breu i intens que podem abastar sencer amb un simple cop d'ull. No acostuma a explicar una història sencera sinó una anècdota que no implica gaires personatges. Aquesta anècdota o fet puntual ofereix al lector/a, segurament, la possibilitat que es replantegi algun aspecte de la seva experiència. Perquè al poema no hi passa gairebé res, però allò que hi passa pot ser ambigu, estrany, profund i complex.
  
  
  
• La veu poètica: així com a la narrativa generalment es descriu una situació i alguna característica dels personatges abans que aquests comencin a parlar, en el poema, en canvi, la veu del personatge que parla, la veu poètica, apareix de sobte, sense introducció, sense que sapiguem en quina situació es troba ni a qui està parlant, de fet, no ens diu ni siestà parlant o només està pensant. Tampoc acostuma a explicar allò que per a ella mateixa pot ser evident (qui és, què està fent, on es troba...), que, alhora, no té perquè ser evident per aquell que el llegeix i/o l'escolta. A fi que aquest últim faci l'esforç d'imaginar-se tot allò que el text no li diu, ha d'experimentar una mínima simpatia  per la veu que sent o llegeix i, perquè aquesta simpatia es mantingui, la veu ha de fer la sensació que ella mateixa va descobrint, com ho fa aquell que la llegeix o escolta, coses que potser no coneixia abans. així doncs, el lector o oïdor ha des sentir aquesta veu com a pròpia, com si el que ella diu, ell s'ho pogués dir a ell mateix en aquells moments.
• L'anècdota: com que el poema és un text molt el·líptic, que comença sobtadament i dona molta informació per sabuda, el lector/oïdor ha de reconstruir el marc on s'estan dient aquestes paraules, ha de col·laborar amb el poema i així començar a entendre'l. A més, una segona o tercera lectura pot canviar la primera impressió que n'ha extret:
• potser li ha semblat un diàleg i després ha vist que no ho és perquè el poeta, el que realment fa és imaginar-ne les respostes.
• potser li ha semblat un diàleg entre dues persones i després s'adona que aquest "tu" imaginari és un desdoblament del mateix poeta, com si estigués parlant amb ell mateix.
• potser veu que allò que semblava un fet present és un fet passat o imaginari...
• s'ha de tenir clar que en poesia no és fàcil reconstruir la situació en què es troba la veu que parla, que demana un esforç i que aquest esforç acostuma a ser proporcional a la satisfacció que el lector extreurà del poema.
  
  
  
• Les imatges: els poemes sempre utilitzen imatges, per què?, perquè si només empressin llenguatge conceptual i abstracte no emocionarien el lector i el lector ha de sentir quan llegeix poesia i, fins i tot, que aquesta li faci reviure experiències pròpies. El lector ha d'experimentar aquesta emoció no només amb la intel·ligència, sinó fent-t'hi intervenir els seus sentits, com si es tractés de records propis. A més, sempre hem de tenir present que qualsevol imatge pot tenir més d'un sentit i fins pot tenir sentits contradictoris, a part d'algun de simbòlic. Per tant, un text breu, com la poesia, pot arribar a transmetre un sentit realment complex o més d'un. Quan la volem explicar hem de fer servir moltes més paraules que el poema mateix. I què fa que un poema sigui interessant? que el lector hi descobreixi experiències que ell mateix ha viscut o ha imaginat i que a més se li presentin de forma nova o insospitada. Les paraules, en un poema, es desfamiliaritzen en el sentit que es converteixen en no tan conegudes, que amplien el significat que acostumen a tenir en el text comú. En la poesia hi ha detall, contradiccions, ambigüitats, es plantegen problemes, es defuig la resposta rutinària, el consell, les solucions tranquil·litzadores.
• El llenguatge figurat: hem de tenir molt clar que el sentit figurat és tan present en la llengua col·loquial que en la poesia, tot i que en la primera, sovint, passa desapercebut. De fet, totes les llengües creen paraules a partir d'aquest mecanisme que consisteix, bàsicament a ampliar el significat d'una paraula que ja existeix per a fer referència a un concepte nou: per això parlem del "coll" d'una ampolla, de les "potes" d'una taula, del "peu" d'una muntanya, de la "cua" del cinema... La diferència és que en poesia s'utilitza de forma conscient i original. I aquí tornem al llibre: entre la pàg. 423 i 424 ens trobem amb les principals figures anomenades de desplaçament o trops i que fan referència a la utilització del llenguatge figurat, concretament es citen:
  
  
  
• l'al·legoria,
• la comparació o el símil,
• la metàfora,
• la metonímia,
• el símbol i
• la sinestèsia.

N'hi ha moltes més, però tampoc cal fer una llista completament exhaustiva, i crec que és força interessant constatar que aquestes estan totes íntimament relacionades: en la seva base hi ha la comparació que si no presenta l'element comparatiu es converteix en metàfora, metonímia,  sinècdoque que s'inclou amb la metonímia, símbol, al·legoria i fins i tot sinestèsia. 

Argumentem-ho:

• La metàfora és la forma el·líptica de la comparació, presenta una cosa en els termes d'una altra amb la qual es pot establir algun tipus d'analogia, amb el benentès que les metàfores literàries poden crear una sèrie de relacions insospitades i sorprenents, que no s'havien plantejat abans:
• ets un tros d'ase, em passes el ratolí inhalàmbric? com a exemples de la llengua col·loquial.
  
  
  
• La metonímia és un subtipus de metàfora en la qual el terme que s'utilitza per a designar l'altre ha de tenir amb aquest últim una relació de causa-efecte o de dependència recíproca (continent-contingut, autor-obra, propietari-propietat, instrument-usuari...):
• escoltar Mozart; prendre una copa; és un Penedès excel·lent; els blaugrana... com a exemples de la llengua col·loquial. 
• La sinècdoque és un subtipus de metàfora en la qual el terme que s'utilitza per a designar l'altre ha de tenir amb aquest últim una relació de tipus quantitatiu, com quan s'esmenta la part pel tot, el singular pel plural, l'espècie pel gènere, la matèria per l'objecte...
• dir ferro en comptes d'espasa; vela en comptes de vaixell... com a exemples de la llengua col·loquial.
  
  
  
• El símbol es defineix al llibre com la representació d'un concepte per un objecte concret que sovint ens remet a la idea per analogia; altres definicions ue podem trobar: representació d'un concepte per un altre que el recorda per analogia o representació d’un concepte per un altre que el pot evocar per analogia. És una figura molt semblant a l’al·legoria o a la metàfora. Per tant, quina diferència hi ha entre una metàfora i un símbol, doncs que el símbol és una metàfora que utilitza una cultura sencera: 
• la creu és el símbol del cristianisme, la mitja lluna el símbol dels musulmans,  el color verd simbolitza Irlanda... com a exemples de la llengua col·loquial.
  
  
  
• De l'al·legoria ja se'ns diu que és una metàfora àmplia i extensa que pot abraçar tota una obra i que sí té un sentit didàctic s'anomena paràbola. Podríem afegir que si està protagonitzada per animals, llavors rep el nom de faula.
• I la sinestèsia potser és la que se n'allunya una mica més perquè es caracteritza per la barreja voluntària de sentits diferents:
• era una música molt fosca; té un caràcter suau; va saludar-me fredament... com a exemples de la llengua col·loquial.
• Les sèries d'imatges solen constituir un correlat objectiu de l'emoció que el poema presenta, moltes vegades sense dir-nos directament de quina emoció es tracta. (En el correlat objectiu es descriu un objecte per tal de suggerir el tipus d'experiència humana que pretén transmetre el poema). 

Pel que fa a la resta de figures; de pensament i de dicció, repassem les que surten al llibre (pàgs. 420 a 423)

La poesia, coses que n'hem de saber (2)

Em sembla interessant versionar-vos part del pròleg que l'Enric Virgili fa en una de les edicions de l'Antologia de la poesia que llegim, crec que conté reflexions que hauríem de considerar.
 

El text literari en general i molt especialment el gènere poètic exigeix la col·laboració del lector, necessita la seva complicitat i entusiasme perquè esdevingui interessant i/o valuós. 

Si el lector és reticent o passiu s'impossibilita el funcionament dels mecanismes que produeixen el sentit en el text literari que no pot fer ell tota la feina, i, sobretot en el cas tan particular i el·líptic de la poesia.

Però una predisposició activa sempre prové de lectors encuriosits per la literatura i/o dels més familiaritzats amb la lectura de poesia. I aquests últims són encara menys abundants que els lectors curiosos. 

Són molt pocs els lectors de poesia espontanis i voluntaris, els que compren llibres de poesia i estan interessats a rellegir els clàssics i a seguir les novetats del gènere. 

Per les seves característiques formals, la poesia podria semblar un gènere literari ideal des d’un punt de vista didàctic:

• Són textos curts que poden ser  llegits i comentats de forma completa en un espai de temps relativament reduït. 
• Si es proposa un exercici d’imitació, és relativament fàcil valorar quines versions s’hi acosten més i quines menys.
• Permet observar com la modificació de només una part del text canvia el sentit del conjunt. 
• El seu llenguatge figurat convida a combinar imatges digitals amb el text, que en poden diversificar la significació, o poden ressaltar algun dels seus sentits. 
• També permet destacar la importància de l’elocució, del to que es triï per llegir i de les conseqüències que té per a l’efecte del conjunt.  

Però això no ens pot fer oblidar que hi ha alguns problemes que s'hi lliguen indefectiblement:

• El principal de tots ells és la valoració social de la poesia i la literatura en general que, des de fa temps, és clarament inferior a la que s’atorga al coneixement cientificotècnic, fins al punt que el fet de posar en relació aquests dos tipus de «coneixement» pot arribar a sorprendre, com si es tractés de dues dimensions clarament incomparables. 
• Per altra banda, es podrien apuntar tres problemes molt més específics que afecten la lectura de poesia en el moment que s’hi té el primer contacte acadèmic, a l’adolescència, sobretot perquè aquest primer moment és també l’últim per a la majoria dels ciutadans:
• És possible que el text poètic funcioni com a «lectura obligatòria»? En aquest sentit, l’obligatorietat l’afecta igual que a la narrativa? La predisposició del lector de poesia a col·laborar amb el text és una condició imprescindible per al funcionament d’aquest gènere literari. També en la narrativa, però aquesta té com avantatge que és un recurs molt més familiar, no només a causa de les lectures prèvies, sinó també per la ficció audiovisual, al cinema i a la televisió. Si a l’antipatia que qualsevol «obligatorietat» pot despertar cap a una lectura, s’hi afegeix el desconeixement dels mecanismes de funcionament del text poètic és lògic que es produeixin reticències espontànies. Un poema llegit a disgust difícilment seduirà el seu lector: no té temps ni recursos suficients per fer-ho. 
• A més, atès el seu caràcter el·líptic, la poesia obté bona part de la seva força expressiva i del seu sentit de les al·lusions més o menys directes a d’altres poemes. Si el lector coneix ben poc la tradició poètica, podrà entendre prou el text que llegeix? O tot el que es perdrà acabarà reduint tant l’interès del poema que, ben raonablement, li semblarà un text opac, incomprensible o avorrit? 
• I, per últim, un text que investiga en profunditat aspectes subtils de la vida mental serà comprensible per a persones que encara s’estan formant, que segurament no han viscut ni s’han plantejat mai molts dels assumptes sobre els quals tracta la poesia? Tot i que aquí la resposta no ha de ser forçosament negativa, i és difícil generalitzar gaire en aquest sentit:
• una persona molt jove pot ser perfectament més sensible i intel·ligent que no pas una altra de més gran, 
• l’experiència que aquesta segona ha anat acumulant no és cap garantia que serà capaç d’entendre els assumptes complexos que planteja la poesia, o, simplement, la vida mateixa en el seu conjunt. 
• i és propi de les característiques de l’etapa més clarament formativa que les persones entrin en contacte amb conceptes, coneixements i idees que prèviament desconeixien, de tipus científic, tècnic, històric, artístic, ètic i emocional. 

La lectura d’un poema, fins i tot com a part d’uns estudis, ha de ser una invitació a pensar, i a escriure. 

Només en el cas que el pensament i l’escriptura siguin activitats que ja formin part dels interessos de l’estudiant, aquesta «activitat», llegir poesia, tindrà tot el seu sentit. 

Ara bé, no podem enfocar la interpretació de cada poema com si fos una endevinalla, un enigme o un acudit amb una única solució/interpretació. 

L’exercici principal que s'acostuma a demanar a l’alumne un cop llegit un poema és la redacció de l’anomenat comentari de text. 

Aquest exercici de redacció ha de servir tant per aprofundir en la lectura i la comprensió del text com per donar compte que aquesta lectura i aquesta comprensió efectivament s’han dut a terme. Ni la lectura de la poesia és una activitat espontània i habitual, ni tampoc ho és la redacció del comentari. 

Per tal que en tots dos casos es produeixi una activitat intel·lectual que tingui sentit i interès tant per a qui escriu el comentari com per a qui el llegeix, la lectura i l’escriptura han de tenir per a qui s’hi posa la sofisticació que els pertoca. 

Si no és així, l’exercici sol donar lloc a un text confús que sembla pretendre fer un resum d’una narració sense acció o resoldre una endevinalla sense solució que no han generat cap tipus d’experiència valuosa, sinó que expressarà només desconcert. 

Com que la poesia és un tipus de text particular que demana a qui hi vol dialogar per escrit unes capacitats d’anàlisi i d’escriptura notables i que no estan fàcilment a l’abast de tothom, sovint es recorre a tres tipus de text que poden formar part de l’entorn del poema per tal de facilitar-ne el comentari:

• la biografia de l’autor, 
• la història nacional i 
• la descripció d’un seguit cronològic d’escoles i estils literaris. 

El poema acaba presentant-se únicament com a símptoma, com a traça sense valor autònom d’algun aspecte concret de la vida de l’autor, dels esdeveniments històrics o de la successió de models literaris. 

El text és tractat com si fossin les restes arqueològiques de tres realitats molt allunyades en general de les preocupacions personals i íntimes del lector. 

Si la poesia és un gènere literari que té pocs lectors i la literatura en el seu conjunt s’entén més com a activitat d’oci i d’entreteniment que no pas com a part indispensable de l’activitat intel·lectual humana, seria ben lògic que es formulés la pregunta de per què forma part, i part «obligatòria», dels plans d’estudis. 

O bé la majoria de la població està sorprenentment mal informada sobre la importància d’aquesta manifestació cultural, o bé la seva inserció i el seu pes dintre els plans d’estudi respon a motivacions suplementàries i no del tot evidents. 

La presència de la poesia en el pla d’estudis de llengua i literatura no és pas un fenomen recent ni específic d’un determinat país i, per tant, la tradició és favorable al fet que no sembli que es tracta de cap mena d’extravagància i que no desperti cap polèmica perceptible. 

S’assumeix, per part dels alumnes, les seves famílies i no pocs professors, fins i tot de llengua i literatura, com una mena de fatalitat que cal prendre’s amb paciència, una activitat que promet ser confusament agradable i, en tot cas, necessària. 

Necessària per a què? 

Pot donar una pista sobre aquesta qüestió el fet que l’administració educativa mateixa, a l’hora de seleccionar el poema més representatiu i únic que es proposa de força autors, ha triat: 

• bé un text que tingui relació directa o simbòlica amb un pretext historicopolític. com el de Bonaventura Carles Aribau, de qui se cita «La pàtria» perquè constitueix gairebé la seva obra poètica completa; com «Oda a Espanya», de Joan Maragall; com «Súnion, t’evocaré de lluny», de Carles Riba; com «A Mallorca durant la Guerra Civil», de Bartomeu Rosselló-Pòrcel; com «Oda a Catalunya des dels tròpics», d’Agustí Bartra, o com les «Corrandes d’exili», de Pere Quart. 
• bé els poemes de tradició romàntica que descriuen un paisatge, un element de la natura que s’associa a una determinada visió del món i, més o menys explícitament, a un país, a una pàtria, com el cas d’«El pi de Formentor», de Costa i Llobera; «Vora el barranc dels algadins», de Teodor Llorente; «Vora la mar», de Jacint Verdaguer, o «Vinyes verdes vora el mar», de Josep M. de Sagarra. 

Aquests tipus de poemes contribueixen a posar de manifest quina és la utilitat que es pretén que tingui l’estudi de la poesia dintre dels sistemes educatius: la contribució al sosteniment d’un imaginari col·lectiu, mitjançant la insistència sobre grans esdeveniments històrics de caire tràgic, o la transcendència del paisatge característic de la «pàtria». 

Sembla com si la dimensió intel·lectual, la poesia com a coneixement i autoconeixement, quedés supeditada a la seva dimensió col·lectiva. 

Per sort, hi ha més poemes a llegir que aquests i molts d'aquests són bons poemes, però sempre hem de tenir present que cap tria és innocent del tot.

La poesia, coses què n'hem de saber (1)

Recordeu que la informació la teniu també al llibre (pàgs 15 a 19), però que aquí hi trobareu el que jo considero essencial i de la manera que crec que s'ha d'explicar.

Diu el llibre que, d'una banda, la poesia es considera l'expressió més elevada de l'art literari i de l'altra que mai no s'ha pogut definir de manera completament satisfactòria.

Després passa a parlar-nos de l'etimologia i de l'evolució d'aquest terme i del que s'hi relaciona més directament: poeta, que és aquell o aquella que en fa.

Acaba concloent que actualment parlem de poesia quan ens referim al gènere de la lírica que és el que utilitzem per expressar els sentiments, les experiències emocionals, tot allò que s'origina en el món personal i íntim de l'autor o autora.

Però, que no podem fer tot això també a la narrativa o al teatre? I, que no trobem poesies que no expressen res de tot això? Penseu un moment què respondríeu a aquestes dues qüestions.

Fixem-nos doncs en allò que sí que la fa especial i que trobem a la pàg 16: la poesia es distingeix de la prosa pel fet que utilitza el llenguatge combinant i repetint harmònicament sons i ritmes de manera semblant a com ho fa la cançó. 

De fet, inicialment, tota la poesia es pensava per a ser cantada. De fet, ja fa molt temps que molts cantants es dediquen a musicar poemes. 

Però podem afirmar, com fa el llibre a continuació, que el vers és la unitat bàsica, distintiva de tot el llenguatge poètic? Fixeu-vos en el poema de Joan Brossa que surt a l'antologia (núm 31) o en els que teniu aquí reproduïts:

Chema Madoz

Joan Salvat Papasseit

EMBRIAGUEU-VOS

Cal estar sempre embriac. Tot rau en això: és l’única qüestió. Per no sentir l’horrible fardell del Temps que us crebanta les espatlles i us vincla cap a terra, cal embriagar-se sense treva.

De què, però? De vi, de poesia o de virtut, com més us plagui. Però embriagueu-vos.

I si alguna vegada, als graons d’un palau, a l’herba verda d’un fossat, en la solitud pesarosa de la vostra cambra, us desperteu amb l’embriaguesa minvada o ja serens de tot, demaneu al vent, a l’ona, a l’estel, a l’ocell, al rellotge, a tot allò que fuig, a tot allò que plora, a tot allò que es mou, a tot allò que canta, a tot allò que parla, demaneu quina hora és; i el vent, l’ona, l’estel, l’ocell, el rellotge, us respondran: “És l’hora d’embriagar-se! Per no ser esclaus martiritzats del Temps, embriagueu-vos, embriagueu-vos sense parar! De vi, de poesia o de virtut, com més us plagui”. Charles Baudelaire.

Però sí que és cert que la majoria de poesies són conjunts de paraules que es disposen en versos.

I què és un vers?, doncs com bé diu el llibre, una successió de paraules que s'escriuen en una sola línia i que es disposen d'acord amb el metre (o nombre de síl·labes), la rima (o repetició de sons) i el ritme (o distribució d'accents).

I ara mirarem què són el metre i la rima, perquè pel que fa al ritme, tot i que al llibre s'explica, no l'estudiarem.

• Metre: Segons Enric Virgili (el responsable d'una de les edicions de l'Antologia que hem de llegir): l’estudi de la mètrica ens permet prendre consciència de com un contingut fins i tot banal pot arribar a prendre un relleu molt interessant, i adonar-nos de les capacitats expressives del llenguatge quan s’hi treballa de forma conscient. Evidencia clarament que, abans d’escriure, cal plantejar-se unes restriccions que obliguen, sovint, a descartar la primera versió d’un text, perquè segurament seria la més rutinària i tòpica. I, finalment, permet una operació bàsica en l’escriptura literària: que l’autor se situï respecte al text també com a lector, que en prengui distància.

I ara sí que explicarem com és la mètrica catalana: les síl·labes mètriques d'un vers són totes les que hi ha fins a l'última síl·laba tònica, si després d'aquesta n'hi ha més, no són mètriques, no entren en el recompte de síl·labes. I això ho heu d'enregistrar al vostre disc dur.

Per exemple, aquests tres versos no tenen les mateixes síl·labes, si les comptem totes, però sí que tenen les mateixes síl·labes mètriques, quantes?:

1. diürn i analfabet, dur d'esperit (Blai Bonet)
2. els desitjos antics són pols i cendra (Xavier Lloveras)
3. entrant al bosc (immens) d'Escandinàvia (Enric Casasses)

I a més, a l'hora de comptar versos hem de tenir en compte 

• els fenòmens de contacte vocàlic com l'elisió, la sinalefa o el hiat, que en són els principals.
• la divisió dels versos en 
• versos d'art menor, curts o propis de la poesia més popular (fins a 8 síl·labes inclosos), que en poesia catalana acostumen a ser heptasíl·labs.
• versos d'art major, llargs o propis de la poesia més culta (a partir de 9 síl·labes), que en poesia catalana acostumen a ser decasíl·labs o dodecasíl·labs i, que moltes vegades, tenen cesura —una pausa mètrica interior que els divideix en dues parts, cadascuna de les quals rep el bonic nom d'hemistiqui—:
• els decasíl·labs: 4+6 o clàssic, 6+4 o èpic, 5+5 o d'influència de la lírica castellana. 
• els dodecasíl·labs: 6+6 que llavors anomenem "alexandrins".

• Rima: parlem de rima quan fem referència a la repetició de sons (no grafies) en dos o més versos a partir de l'última vocal tònica. Hi ha diversos tipus de rima:
• Segons els sons:
• consonant: a partir de l'última vocal tònica, coincideixen tant els sons vocàlics, com els consonàntics. Exemple: Ens banyarem de frac: Som a l'introit. A// Del son, grosser, ja en parla Sigmund Freud A (J. V. Foix)
• assonant: a partir de l'última vocal tònica, només coincideixen els sons vocàlics. Exemple: Si s'allunya i no et mira, a'// si t'és advers l'instant, b // de plorar què en trauries? a'// Si et sent, neci, riurà. b (Gabriel Ferrater)
• falsa: a partir de l'última vocal tònica, coincideixen les grafies, però no els sons vocàlics, per tant, quan mirem el poema ens sembla que té rima i quan el llegim, ens n'adonem que no. Exemple: camisa de seda com la lluna al ple // la rosa vermella floria també: // si ahir era poncella ara és mon tresor // -com la satalia cada pit rodó. (Salvat-Papasseit)
• Segons la vocal tònica de les paraules que rimen:
• oxitona o masculina o aguda. (mireu l'exemple del llibre)
• paroxitona o femenina o plana. (mireu l'exemple del llibre)
• proparoxitona o esdrúixola. Exemple: La bandera és una pàgina,(a) // D'un vell llibre sense mots, // Que passà un cicle entre llots, // Assumit per la voràgine (a) // Que un poc més ens xucla a tots (Pere Quart).
• Segons la dificultat: 
• fàcil: la goja, encesa, // diu: "de l'aiguat vull ser jo presa" (Jacint Verdaguer)
• difícil: mireu l'exemple de la rima consonant.
• Si no la trobem al final del vers, sinó a l'interior: rima interna. Exemple: Salvem esculls entre cants i traülls. (J. V. Foix)
• I quan no hi ha rima:
• Amb regularitat mètrica: versos blancs. (estramps: decasíl·labs blancs).
• Sense regularitat mètrica: versos lliures. 

Pel que fa a les estrofes i als tipus de  composicions teniu les i els principals a les pàgs. 19, 22 i 23 del llibre i ja ens les i els anirem trobant quan anem llegint i comentant els poemes.