I com que s'acaba l'any i és bonic deixar-lo amb algun regal que altre, tot i que és absurd pensar que acabem alguna cosa perquè si ho fem és perquè decidim comptar d'aquesta manera el temps i no perquè el temps s'hagi de comptar...
Recomenço: I com que s'acaba l'any i començar-ne un altre, no sé per què, fa il·lusió i la gent aprofita i es regala coses, us deixo uns petits obsequis poc materials que espero que us agradin. Dues coses de cada, perquè el dos és un bon número, o no, però em va bé:
- Dos vídeos:
- Dedicat, a tothom, però sobretot, als que consideren que les coses són com són perquè sempre han estat així...
- Dedicat a tothom, però sobretot a aquells que pensen que nosaltres no tenim gaire culpa de res del que passa al món...
- Dos llibres, que m'han agradat a mi, que no han d'agradar a tothom, però que mai faran mal a ningú o potser sí, almenys el primer, que explica coses que fan mal al cor i al cos:
QualityLand és una distopia que explica com viuríem en un món on abans que volguéssim una cosa ja ens l'enviarien per correu sense que necessitéssim anar a comprar-la. Em va semblar molt divertit, es llegeix ràpid i et fa reflexionar sobre la societat de consum on podem acabar vivint.
- Dues pel·lícules que m'han marcat:
Arrival, de Denis Villenueve, un director que ha fet moltes pel·lícules que m'han fascinat. Aquesta, concretament, és de ciència ficció i juga amb la idea de fins a quin punt el llenguatge pot condiconar la teva visió i el teu pas en el món:
I, adequada per aquestes festes, la Vida de Brian, que potser ja heu vist, que potser ja no fa tanta gràcia com quan va sortir, però que és un clàssic que se'n riu una mica de les coses que molts es prenen seriosament i ja està bé poder riure's de tot, de tant en tant.
- Dues sèries que m'ha fascinat:
La segona té una sola temporada, és diu The Honorauble woman i em sembla que no en van traduir el títol. Colpidora, ens ensenya part del conflicte entre Palestina i Israel des d'un cantó que no ens acostumen a mostrar:
- I, per acabar, dues cançons que m'agrada escoltar de tant en tant:
El Common people de Pulp, que va arribar a ser una mena d'himne generacional i que et diu que no pots ser com la gent normal si no ho ets de debò.
I el Somiatruites d'Albert Pla, cantant que no m'agrada especialment, però del qual vaig descobrir aquesta cançó gràcies a unes alumnes que me la van penjar al mur de Facebook quan Facebook encara era utilitzat pels joves i que és dels millors regals que mai m'han fet. Us la poso amb subtítols, perquè la vocalització no va gaire enllà i la lletra paga molt la pena.
I prou, més regals a la següent avaluació. Un plaer haver compartit amb vosaltres aquesta que ja hem passat i fins l'any que ve, fins d'aquí uns vint dies, fins aviat.
