Expressió oral: El meu Treball de Recerca.

A continuació trobaràs les indicacions que has de seguir per fer l'expressió oral de la tercera avaluació.

• Ja vam dir que amb les expressions orals seguíem una progressió: la primera la vau fer o la podíeu fer asseguts al vostre lloc, la segona us havíeu d'aixecar i fer-la de peu i la tercera l'heu de fer posant-vos tots davant de la classe i podeu dur algun document en suport informàtic per explicar-la millor (prezi, power-point o similar)
• També vam acordar que el text que havíeu d'exposar havia d'adoptar la forma argumentativa. Ara explicarem quins principis la regeixen i com es poden aplicar al tema que podíeu triar que era el que havíeu triat com a TR:
• El text argumentatiu té la funció de convèncer i la seva estructura bàsica consta de tres parts:
1. Introducció: és la part que situa, enuncia el tema i dóna l'opinió a favor o en contra que en té l'emissor. En aquest cas enunciaríeu el tema del vostre Treball de Recerca.
2. Motius o arguments: s'exposen els fets. Per cada fet presentat, es desenvolupa un argument principal i d'altres de secundaris o de suport, si és el cas. Aquí diríeu per quins motius creieu que aquest és el millor tema que heu pogut escollir, el podeu comparar amb d'altres de possibles.
3. Conclusió: recull de la idea principal (tesi) de qui parla a favor o en contra del tema, és la síntesi dels continguts i pot ser només argumental o també retòrica. S'expressa habitualment en l'últim paràgraf. En aquest cas seria clarament a favor, conclouríeu destacant allò que de més bo té el vostre tema de Treball de Recerca.
• En el text argumentatiu l'emissor està normalment implicat en el missatge del text. Això es pot mostrar mitjançant l'ús de la primera persona.
  
• Per introduir els diferents arguments s'usen els ordinals o altres marques d'ordre, com en primer lloc, d'una banda, per començar, d'altra banda, finalment, per acabar, etc.
• Els recursos lingüístics que es poden utilitzar són:
1. La utilització de la ironia: De vegades alguns arguments són reforçats per frases o expressions iròniques.
2. Explicar una història: En alguns casos relatem alguns fets colpidors que es relacionen directament amb les opinions que volem defensar.
3. La utilització de la repetició, és a dir, de la insistència per fer èmfasi en els arguments.
4. La utilització de jocs de paraules, de recursos gràfics i de la interrogació retòrica, que consisteix a formular una pregunta de la qual no s'espera obtenir resposta i que serveix, com en el cas dels altres recursos retòrics, per centrar l'atenció i l'interès del receptor cap a allò que exposa l'emissor.

Recordeu que si voleu saber quines coses es tenen en compte a l'hora de valorar l'expressió oral, heu d'anar a aquest enllaç.

Com que arriben les vacances de Setmana Santa

I com que arriben les vacances de Setmana Santa i a més jo marxo perquè em demano un mes sense sou i no tornaré a estar amb vosaltres fins al dia 29, o sigui que no celebrarem Sant Jordi junts, ni el meu sant que és la Mare de Déu de Montserrat patrona de Catalunya, poca broma, ni res de res... 

Recomenço: com que arriben les vacances de Setmana Santa i jo sóc persona de detalls, us deixo uns petits obsequis poc materials que espero que us agradin. Tres coses de cada, perquè el tres és un bon  número:

• Tres sèries: M'agraden molt les introduccions de les sèries, i a més, m'agraden algunes de les sèries que van després, us deixo tres intros i què en penso de la continuació:

The Wire és una sèrie ambientada a Baltimore, una ciutat força deprimida d'EUA, té un total de cinc temporades i en elles es fa un retrat força complet de com funcionen les coses allà: el món de les drogues, la policia, la premsa, l'ensenyament, la política... Molt recomanable.

The Honourable woman és una sèrie d'una sola temporada, i amb ella ja fa, vull dir que explica molt bé allò que ha d'explicar: una  visió de la situació a l'Orient Mitjà que fa que creem noves opinions:

I,per últim la intro de Dexter, molt més bona que la sèrie sencera. A mi la primera tempora no em va desagradar, però després vaig arribar a la conclusió que l'allargassaven inútilment, ara, aquest inici, el trobo genial.

• Tres llibres, que m'han agradat a mi, que no han d'agradar a tothom, però que mai faran mal a ningú: 

Un bon llibre sobre un personatge repulsiu. Narrat en primera persona, provoca que sentis una certa empatia per ell, cosa que fa que hi hagi gent que n'abandoni la lectura.

Un llibre interessant, que explica una història que atrapa, basada en un personatge que va existiri a qui anomenaven la vampira del Raval. No hi trobem, però, la seva biografia, sinó una trama policíaca ambientada a Barcelona. 

L'ós no el tenim traduït al català, però l'edició castellana és molt bonica i a més és una història que paga la pena llegir, la relació entre un ós i una bibliotecària ens descobreix un món força diferent als que estem acostumats a contemplar. 

Tres pel·lícules que m'han marcat: 

• Requiem for a dream és la pel·lícula sobre addiccions més bona que he vist mai. Potser tot el que s'hi explica no es basa en la crua realitat, però fa que entenguis què vol dir ser un addicte sense alliçonar ni construir hipòcrites històries morals.

• Loreak és el que se'n diu una pel·lícula petita, feta en euskera i en castellà, ens explica la història d'una dona que rep flors a casa i no sap qui les hi envia.

• Memento és la primera pel·lícula de C. Nolan i, per ara, la que més m'ha agradat de totes les que ha fet. Explica la història d'un home que ha perdut la memòria immediata d'una manera molt curiosa. 

I, per acabar, tres cançons que m'agrada escoltar de tant en tant: 

• Aniversari de Manel, ideal per desitjar per molts anys a qualsevol.

• The mercy seat de Nick Cave and the Bad Seeds és d'aquelles que fa moure el cap a batzegades.

• I, per acabar, l'Almost diamonds de Marc Almond, un dels cantants que ha estat més present a la banda sonora de la meva vida.

I prou, més regals a la següent avaluació. Un plaer haver compartit amb vosaltres aquestes dues que ja hem passat, sembla mentida que ja n'hagin passat dues i fins al dia 29, fins aviat.

Poesia 13. (Altres, per aquelles persones que no van poder fer el seu i han demanat repesca)

Floral de Gabriel Ferrater:

La primavera del cinquanta-dos, les noies
portaven bruses blanques i rebeques
verdes, i pel carrer sentíem el fresseig
precipitat de flors i fulles on s'amaguen
els negres cuirs de l'ametller. Vaig fer
trenta anys, que també em semblen prematurs.
Però cap vent no en fa justícia. Romanen,
inconvincents i eixuts, sota cada any
que va venint per recobrir l'edat
distreta, el blanc atònit i el verd aspre,
i aquell ventet menut pels llargs carrers
de noies flors i fulles, el record
que se me'n va, de tan confús, cap al futur,
se'm faig desig, i la memòria em verdeja.


Aquí el trobareu recitat per una noia, segurament una alumna que havia de fer aquesta tasca:

Bèlgica de Josep Carner:
mmmmmmmmm

Si fossin el meu fat les terres estrangeres, 

m’agradaria fer-me vell en un país 

on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís, 

i hi hagués prades amb ulls d’aigua i amb voreres 

guarnides d’arços, d’oms i de pereres; 

viure quiet, no mai assenyalat, 

en una nació de bones gents plegades, 

com cor vora de cor ciutat vora ciutat, 

i carrers i fanals avançant per les prades. 

I cel i núvol, manyacs o cruels, 

restarien captius en canals d’aigua trèmuls, 

tota desig d’emmirallar els estels.

M’agradaria fer-me vell dins una

ciutat amb uns soldats no gaire de debò,

on tothom s’entendrís de música i pintures

o del bell arbre japonès quan treu la flor,

on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa,

on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats

de pipes, de parlades i d’hospitalitats,

amb flors ardents, magnífica sorpresa,

fins en els dies més gebrats.

I tot sovint, vora un portal d’església,

hi hauria, acolorit, un mercat de renom,

amb botí de la mar, amb presents de la terra,

amb molt de tot per a tothom.

Una ciutat on vagaria

de veure, per amor de la malenconia

o per desig de novetat dringant,

cases antigues amb un parc on nien ombres

i moltes cases noves amb jardinets davant.

Hom trobaria savis de moltes de maneres;

i cent paraigües eminents

farien —ai, badats— oficials rengleres

en la inauguració dels monuments.

I tot de sobte, al caire de llargues avingudes,

hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys

per a l’amor, la joia, la solitud i els planys.

De molt, desert, de molt, dejú,

viuria enmig dels altres, un poc en cadascú.

Però ningú

no se’n podria témer en fent sa via.

Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria,

ben a recer, de brollador ben clar,

amb peixos d’or que hi fan més alegria.

De mi dirien nens amb molles a la mà:

—És el senyor de cada dia.

Aquí el trobareu recitat per una alumne de primer de batxillerat que també ho deu haver hagut de fer i que ho ha fet força bé:

És quan dormo que hi veig clar de J.V. Foix:

És quan plou que ballo sol

Vestit d’algues, or i escata,

Hi ha un pany de mar al revolt

I un tros de cel escarlata,

Un ocell fa un giravolt

I treu branques una mata,

El casalot del pirata

És un ample girasol.

És quan plou que ballo sol

Vestit d’algues, or i escata.

És quan ric que em veig gepic

Al bassal de sota l’era,

Em vesteixo d’home antic

I empaito la masovera,

I entre pineda i garric

Planto la meva bandera;

Amb una agulla saquera

Mato el monstre que no dic.

És quan ric que em veig gepic

Al bassal de sota l’era.

És quan dormo que hi veig clar

Foll d’una dolça metzina,

Amb perles a cada mà

Visc al cor d’una petxina,

Só la font del comellar

I el jaç de la salvatgina,

–O la lluna que s’afina

En morir carena enllà.

És quan dormo que hi veig clar

Foll d’una dolça metzina.

I aquí el trobareu cantat per Joan Manuel Serrat:

Poesia 12.

L'Elionor de Miquel Martí i Pol:

L’Elionor tenia 
catorze anys i tres hores 
quan va posar-se a treballar. 
Aquestes coses queden 
enregistrades a la sang per sempre. 
Duia trenes encara 
i deia:"sí, senyor" i "bones tardes". 
La gent se l’estimava 
l’Elionor, tan tendra, 
i ella cantava mentre 
feia córrer l’escombra. 
Els anys, però, a dins la fàbrica, 
es dilueixen en l’opaca 
grisor de les finestres, 
i al cap de poc l’Elionor no hauria 
pas sabut dir d’on li venien 
les ganes de plorar, 
ni aquella irreprimible 
sensació de solitud. 
Les dones deien que el que li passava 
era que es feia gran i que aquells mals 
es curaven casant-se i tenint criatures. 
L’Elionor, d’acord amb molt sàvia 
predicció de les dones, 
va créixer, es va casar i va tenir fills. 
El gran, que era una noia, 
feia tot just tres hores 
que havia complert els catorze anys 
quan va posar-se a treballar. 
Encara duia trenes 
i deia:"sí, senyor" i "bones tardes". 

Aquí el trobareu recitat per Sergi López:

Brida de Maria Mercè Marçal:

A la fira dels Folls
jo hi aniria.
Vindria qui sap d’on
-i ningú no ho sabria-
amb els llavis oscats
de molta vida,

traginer de cançons
en cavall sense brida.

Quin esquer se m’arrapa
a la geniva?
Amor, estel amarg
a la deriva,
em fa senyals: jo vaig
per l’altra riba,

traginer de cançons
en cavall sense brida.

Cadenes són presons
i jo en fugia
pel call dels bandolers
a trenc de dia.
a la fira dels Folls
jo hi aniria

traginer de cançons

en cavall sense brida.

Aquí el trobareu musicat per un cantautor que es fa dir Fustegueres:

Poesia 11.

Cambra de la tardor de Gabriel Ferrater:

La persiana, no del tot tancada, com 

un esglai que es reté de caure a terra, 

no ens separa de l'aire. Mira, s'obren 

trenta-set horitzons rectes i prims, 

però el cor els oblida. Sense enyor 

se’ns va morint la llum, que era color 

de mel, i ara és color d’olor de poma. 

Que lent el món, que lent el món, que lenta 

la pena per les hores que se'n van 

de pressa. Digues, te'n recordaràs 

d'aquesta cambra? 

Me l'estimo molt. 

Aquelles veus d'obrers... Què són? 

Paletes: 

manca una casa a la mansana. 

Canten, 

i avui no els sento. Criden, riuen, 

i avui que callen em fa estrany. 

Que lentes 

les fulles roges de les veus, que incertes 

quan vénen a colgar-nos. Adormides, 

les fulles dels meus besos van colgant 

els recers del teu cos, i mentre oblides 

les fulles altes de l'estiu, els dies 

oberts i sense besos, ben al fons 

el cos recorda: encara 

tens la pell mig del sol, mig de la lluna. 

I aquí el trobareu recitat per Rosa Novell, gran actriu que va morirl'any passat:

https://vimeo.com/8735504

Poema de Joan Brossa

Com era previsible, no l'he trobat recitat.

Els amants de Vicent Andrés Estellés:

La carn vol carn (Ausiàs March)

No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit.

Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.

Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.

De sobte encara em pren aquell vent o l'amor

i rodolem per terra entre abraços i besos.

No comprenem l'amor com un costum amable,

com un costum pacífic de compliment i teles

(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).

Es desperta, de sobte, com un vell huracà,

i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.

Jo desitjava, a voltes, un amor educat

i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,

ara un muscle i després el peço d'una orella.

El nostre amor es un amor brusc i salvatge

i tenim l'enyorança amarga de la terra,

d'anar a rebolcons entre besos i arraps.

Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.

Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.

Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.

Després, tombats en terra de qualsevol manera,

comprenem que som bàrbars, i que aixòno deu ser,

que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,

car d'amants com nosaltres en son parits ben pocs.

 

I aquí el trobareu mig recitat i mig cantat per Ovidi Montllor:

Poesia 10.

Assaig de càntic en el temple de Salvador Espriu:

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà, 
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: «Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret»,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria.

I aquí el trobareu recitat per Ovidi Montllor:

Corrandes d'exili de Pere Quart:

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena
lentament, sense dir re.
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una marededeu
que han trobat a la muntanya).

Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".

Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que bategui com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.


I aquí el trobareu explicat i cantat per Lluís Llach:

I cantat per Sílvia Pérez Cruz, que té una veu força bonica:

Les boies de Joan Vinyoli: 

Intentaré de dir la llum de la foscúria

de la mar encrespada a trenc de nit.

Escumes

fosforescents.

Les barques mal deixades,

prop d’aigua, el cabrestant que els homes fan girar,

vestits de nit, se les enduia platja amunt.

La fressa

del vent i de les aigües es va fent

més poderosa cada cop: tanquen finestres

i portes. Sols a la taverna

dels Oratges se senten

les màquines de joc; encara allí,

pots beure canya a glops petits.

Giràndoles d’estrelles

il·luminen el cel més negre que una gola

de llop.

La serp del vent,

desenroscada, xiula pels carrers.

Dalt l’illa

llampeguejada gira el far.

Els gavians

s’arreceren dins meu, els crits

de la nit negra i els udols,

en mi també.

Sé prou que la claror

germina dins la fosca.

On és que som? Enlloc?

fora de tot? Qui ve?

Si vols dormir tranquil pensa en els boies.

I aquí el trobareu recitat per Annie Bats:

Poesia 9.

La ciutat llunyana de Màrius Torres:

Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d’ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda’ns: -la terra no sabrà mai mentir.

Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.

Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n’hi ha potser,
que ens envia, per sobre d’aquest temps presoner,

batecs d’aire i de fe. La d’una veu de bronze
que de torres altíssimes s’allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.


I aquí, no el trobareu recitat, però em sembla que el muntatge que n'han fet il·lustra bé el que ens volia transmetre el poeta:

Oda a Catalunya des dels tròpics d'Agustçi Bartra:

Entre aquell febrer i aquest novembre, no vull l’enyorança
d’ulls immòbils i lentes llàgrimes que necessita
orfeons i corrandes,
sinó la duresa del temps que fa navegables els records
i desenterra imatges.
No vull la degotejant enyorança que plany un sostre,
renova el gust d’oblidades farines
i desvetlla l’ombra d’una flor en un rostre,
sinó el crit de zel fluvial…

Vigoria del vol de la meva sang sense diàleg,
zenit del meu cor i de les marxes mudables,
ets tu, Pàtria!
El món m’oculta l’uniforme de la teva tristesa noble i callada,
però no deixen d’arribar-me les barques que endolades
clandestinament…

Em saps perdut per les illes, mossegant la delicada arrel
del teu nom,
aquí, on Àfrica i els ciclons es citaren,
i em sorprenc a les platges cercant les ruïnes d’un palúdic àngel
de madrèpora.

Estrany dins l’aire estrany,
circulo entre les argentades columnes dels temples de palmeres
sentint com el meu cor accedeix a la sirga d’un continent d’agulles,
comprenent el rictus d’aquestes roques tan fabulosament
allunyades dels pins…

Oh Pàtria que tant se t’ha estimat flautejant,
¿què faig aquí fugitiu de tota arribada,
assetjat per atlètiques aromes,
dins les tardes de cavalls i arcs iris?

També sabria plorar-te,
sanglotar damunt les mans estimades que també duen
anells nòmades…
Plor i sanglot potser, però l’enyorança no.
¿Com podria enyorar-te si no has desprès de mi,
si ets tan forta d’existència com l’amor en el refugi dels cossos?

…………………………………………………………………………….

Tu ets la terra,
l’arbre,
el foc.
Invenciblement s’ha d’anar aixecant el so de la teva caiguda,
el violat pes jove de la teva llibertat ha de brotar dels cims,
sota els arcs de l’alba nova.
Jo només visc per l’entrada lluminosa dels teus ocells
als graners del futur,

per la resurrecció exacta de la teva veu entre les escumes…

I aquest tampoc l'he trobat recitat :(

Sol i de dol de Josep Vicenç Foix:

Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,
em veig sovint per fosques solituds,
En prats ignots i munts de llicorella
I gorgs pregons que m'aturen, astuts.

I dic: On só? Per quina terra vella,
-Per quin cel mort-, o pasturatges muts,
Deleges foll? Vers quina meravella
D'astre ignorat m'adreç passos retuts?

Sol, sóc etern. M'és present el paisatge
De fa mil anys, l'estrany no m'és estrany:
Jo m'hi sent nat; i en desert sense estany

O en tuc de neu, jo retrob el paratge
On ja vaguí, i, de Déu, el parany
Per heure'm tot. O del diable engany.

Aquest el trobareu recitat aquí sencer, després n'apareix un altre (Si pogués acordar raó amb follia)