Abans de començar amb les consonants, repassarem una mica la qüestió dels diftongs que sembla que no ha quedat clara del tot.
Comencem doncs,
Cada curs, més tard o més d'hora, heu estudiat què és una síl·laba, com s'accentua... i cada estiu, més tard o més d'hora, ho heu anat oblidant.
Per aquest motiu, la majoria de vegades sabeu que una paraula s'accentua o no gràcies a la memòria visual, i no us pareu a pensar si aquesta accentuaciò té a veure o no amb les regles que heu estudiat i oblidat.
I llavors, accentueu paraules com Ramon, que no s'accentua, o d'altres com història, que sí que ho fa, o no accentueu rebeu, i, si us demanen per què unes sí i l'altra no, penseu i no us surt una explicació raonable.
El mateix us passa amb els diftongs, n'heu estudiat mil i una vegades la teoria, i l'heu oblidada ràpidament, tendiu a pensar que qualsevol i o u associada amb una altra vocal forma digftong sí o sí i no és ben bé això.
Què intentarem aportar aquí que faci que la qüestió no s'oblidi? Poca cosa nova, però mai se'ns pot acusar d'intentar aclarir una qüestió i ho farem, amb èxit o sense, que això mai se sap.
Què és un diftong? Un diftong és la unió de dues vocals que formen una sola síl·laba. En la nostra llengua, i també en d'altres, una d'aquestes vocals ha des ser una i o una u. Si no, és impossible que tinguem un diftong, ens trobem amb un hiat que es defineix com el fenomen contrari: dues vocals juntes que es pronuncien en dues síl·labes.
I si totes les vocals quan s'unissin amb una i o una u formessin diftong tot seria molt senzill, però la realitat sempre és més complicada.
La i o la u només formen diftong si es pronuncien com a sons no vocàlics, com a sons acostats als consonàntics, que, de vegades, s'anomenen semivocàlics, de vegades semiconsonàntics i de vegades consonàntics i que nosaltres anomenarem, sempre, no vocàlics a fi de simplificar.
Però, quan aquestes vocals es pronuncien com a no vocals? O com distingim aquesta pronúncia de la pronúncia vocàlica?
Fixeu-vos en aquestes frases: Sóc de Sant Boi i els meus pares van néixer a la Vall de Boí; en aquest sintagma nominal: la noia suïssa i en aquestes paraules: iogurt, iode, biosfera...
Diem totes les "i" iguals? Si fem dues columnes amb les que pronunciem clarament com a vocals i les que no ens sortirien així (espero i confio):
Boi Boí
Noia Suïssa
Iogurt Biosfera
Iode
Les primeres es pronuncien com a sons no vocàlics i les transcrivim amb aquest signe: [j]
Les segones com a sons vocàlics i utilitzaríem aquest: [i].
I ara, fem el mateix amb la "u": La quota que em va quedar pendent va portar cua; les persones, quan cauen es poden fer mal; Laura és un nom bonic, tot i que també m'agrada Bruna.
Diem totes les "u" iguals? Si fem dues columnes amb les que pronunciem clarament com a vocals i les que no ens sortirien així (espero i confio):
Comencem doncs,
Cada curs, més tard o més d'hora, heu estudiat què és una síl·laba, com s'accentua... i cada estiu, més tard o més d'hora, ho heu anat oblidant.
Per aquest motiu, la majoria de vegades sabeu que una paraula s'accentua o no gràcies a la memòria visual, i no us pareu a pensar si aquesta accentuaciò té a veure o no amb les regles que heu estudiat i oblidat.
I llavors, accentueu paraules com Ramon, que no s'accentua, o d'altres com història, que sí que ho fa, o no accentueu rebeu, i, si us demanen per què unes sí i l'altra no, penseu i no us surt una explicació raonable.
 |
| El pensador de Rodin |
El mateix us passa amb els diftongs, n'heu estudiat mil i una vegades la teoria, i l'heu oblidada ràpidament, tendiu a pensar que qualsevol i o u associada amb una altra vocal forma digftong sí o sí i no és ben bé això.
Què intentarem aportar aquí que faci que la qüestió no s'oblidi? Poca cosa nova, però mai se'ns pot acusar d'intentar aclarir una qüestió i ho farem, amb èxit o sense, que això mai se sap.
Què és un diftong? Un diftong és la unió de dues vocals que formen una sola síl·laba. En la nostra llengua, i també en d'altres, una d'aquestes vocals ha des ser una i o una u. Si no, és impossible que tinguem un diftong, ens trobem amb un hiat que es defineix com el fenomen contrari: dues vocals juntes que es pronuncien en dues síl·labes.
I si totes les vocals quan s'unissin amb una i o una u formessin diftong tot seria molt senzill, però la realitat sempre és més complicada.
La i o la u només formen diftong si es pronuncien com a sons no vocàlics, com a sons acostats als consonàntics, que, de vegades, s'anomenen semivocàlics, de vegades semiconsonàntics i de vegades consonàntics i que nosaltres anomenarem, sempre, no vocàlics a fi de simplificar.
Però, quan aquestes vocals es pronuncien com a no vocals? O com distingim aquesta pronúncia de la pronúncia vocàlica?
Fixeu-vos en aquestes frases: Sóc de Sant Boi i els meus pares van néixer a la Vall de Boí; en aquest sintagma nominal: la noia suïssa i en aquestes paraules: iogurt, iode, biosfera...
 |
| Sant Boi |
 |
| La Vall de Boí |
Diem totes les "i" iguals? Si fem dues columnes amb les que pronunciem clarament com a vocals i les que no ens sortirien així (espero i confio):
Boi Boí
Noia Suïssa
Iogurt Biosfera
Iode
Les primeres es pronuncien com a sons no vocàlics i les transcrivim amb aquest signe: [j]
Les segones com a sons vocàlics i utilitzaríem aquest: [i].
I ara, fem el mateix amb la "u": La quota que em va quedar pendent va portar cua; les persones, quan cauen es poden fer mal; Laura és un nom bonic, tot i que també m'agrada Bruna.
 |
| Cauen les cues |
Diem totes les "u" iguals? Si fem dues columnes amb les que pronunciem clarament com a vocals i les que no ens sortirien així (espero i confio):
Quota Cua
Quan Bruna
Cauen
Laura
Les primeres es pronuncien com a sons no vocàlics i les transcrivim amb aquest signe: [w]
Les segones com a sons vocàlics i utilitzaríem aquest: [u].
Si no sou capaços d'adonar-vos de la diferència de so, cada oïda és diferent i algunes són capaces de distingir més sons que d'altres, llavors us queda la solució de sempre: aprendre-us, de nou, la llista dels diftongs que hi ha en llengua catalana.
D'una manera o d'una altra s'han d'aprendre i després de saber-los hem d'endinsar-nos en l'apassionant món dels hiats. Un hiat (que, curiosament, és una paraula que conté un diftong) el tenim quan dues vocals que estan en contacte formen part de síl·labes diferents, per tant si dues de les vocals "a", "e", "o" estan juntes tenim un hiat (paleolític, teatre...) ; si una de les vocals és una "i" o una "u" tenim un hiat sempre que no ens trobem en cap de les situacions en les quals podríem tenir un diftong (ciència, història...); i, de vegades, també tenim un hiat en unions de vocals que haurien de ser diftongs.
Aquest últim tipus de hiats els assenyalem amb un accent, si les regles d'accentuació ho permeten (veí, aguda acabada en vocal), amb una dièresi, si no podem accentuar (veïna, plana acabada en vocal; saüc, aguda acabada en "c")) o no els assenyalem, si són una excepció (traduir, egoista...). òbviament, aquestes "i" i "u" es transcriuran com les vocals que són: [i] i [u] respectivament.
Les segones com a sons vocàlics i utilitzaríem aquest: [u].
Si no sou capaços d'adonar-vos de la diferència de so, cada oïda és diferent i algunes són capaces de distingir més sons que d'altres, llavors us queda la solució de sempre: aprendre-us, de nou, la llista dels diftongs que hi ha en llengua catalana.
D'una manera o d'una altra s'han d'aprendre i després de saber-los hem d'endinsar-nos en l'apassionant món dels hiats. Un hiat (que, curiosament, és una paraula que conté un diftong) el tenim quan dues vocals que estan en contacte formen part de síl·labes diferents, per tant si dues de les vocals "a", "e", "o" estan juntes tenim un hiat (paleolític, teatre...) ; si una de les vocals és una "i" o una "u" tenim un hiat sempre que no ens trobem en cap de les situacions en les quals podríem tenir un diftong (ciència, història...); i, de vegades, també tenim un hiat en unions de vocals que haurien de ser diftongs.
Aquest últim tipus de hiats els assenyalem amb un accent, si les regles d'accentuació ho permeten (veí, aguda acabada en vocal), amb una dièresi, si no podem accentuar (veïna, plana acabada en vocal; saüc, aguda acabada en "c")) o no els assenyalem, si són una excepció (traduir, egoista...). òbviament, aquestes "i" i "u" es transcriuran com les vocals que són: [i] i [u] respectivament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada