divendres, 29 de gener del 2021

Poemes 13,14 i 15

 Joan Maragall (1860-1911)

Oda a Espanya
(1900, publicació)
Escolta, Espanya, — la veu d’un fill
que et parla en llengua — no castellana:
parlo en la llengua — que m’ha donat
la terra aspra;
en ‘questa llengua — pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.

T’han parlat massa — dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries — i els teus records,
records i glòries — només de morts:
has viscut trista.

Jo vull parlar-te — molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes — vida és la sang,
vida pels d’ara — i pels que vindran;
vessada, és morta.

Massa pensaves — en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies — a morts els fills,
te satisfeies — d’honres mortals
i eren tes festes — els funerals,
oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos — marxar replens
dels fills que duies — a que morissin:
somrients marxaven — cap a l’atzar;
i tu cantaves — vora del mar
com una folla.

On són els barcos? — On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, — no tens ningú.
Espanya, Espanya, — retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

Salva’t, oh!, salva’t — de tant de mal;
que el plor et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? — No et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua — que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!

Joan Alcover (1854-1926)


Desolació
(1909, publicació)
Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir,  
que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta;  
mes branques una a una va rompre la tempesta,  
i el llamp fins a la terra ma soca migpartí. 

Brots de migrades fulles coronen el bocí  
obert i sense entranyes, que de la soca resta;  
cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa,  
al cel he vist anar-se'n la millor part de mi. 

I l'amargor de viure xucla ma rel esclava,  
i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,  
i m'aida a esperar l'hora de caure un sol de conhort. 

Cada ferida mostra la pèrdua d'una branca:  
sens jo, res parlaria de la meitat que em manca;  
jo visc sols per plànyer lo que de mi s'és mort.

Josep Carner (1884-1970)

A un auró
(1957, publicació)
Farà aviat un any que cada dia
et veig per la finestra al meu costat,
oh noble auró d'un jardinet, que muntes 
               més alt que no el teulat!

     T'he vist perdre la fulla, trasmudar-te
de gronxada pintura en fi dibuix:
gran pomell d'angles, dominant el ròssec
               de fulles en garbuix.

     T'he vist, en afermada primavera,
movent a flocs el teu ramatge espès,
i entaforant-hi mes de cinc finestres
                i retallant-ne tres.

    Ja encambres dues merles amoroses; 
gais, pluja i vent vanen ton delit; 
mous fulles fosques i arracades tendres
                i el sol juga amb ta nit.

     I en l'alt escaig de la claror del dia,
quan als carrers la fosca, s'ajaçà,
dalt de ton cim els falciots fressegen 
               com dalt d'un campanar.


    Sovint em veus entre papers i llibres,
arraconats de la cortina els plecs,
o cercant ton consol en la fatiga
                 o solament perplex.


    Tu vas dir-me en hivern: —He de reviure;
tu no m'hauries d'envejar aquest do:
ara, en el fred i amb testa esblanqueïda,
                encara dones flor—.

    Oh noble amic sobre lilàs i hortènsies!
Si algú troba el meu nom, temps a venir,
que no retreguin una tasca incerta,
               sinó el teu cor veí.

Els poemes 10, 11 i 12

 Teodor Llorente (1836-1911)



Vora el barranc dels Algadins
1885 (publicació)
Vora el barranc dels Algadins
hi ha uns tarongers de tan dolç flaire,
que per a omplir d'aroma l'aire,
no té lo món millors jardins.
Allí hi ha un mas, i el mas té dins
volguts records de ma infantesa;
per ells jo tinc l'ànima presa
vora el barranc dels Algadins.

Vora el barranc dels Algadins,
s'alcen al cel quatre palmeres;
el vent, batent ales lleugeres,
mou son plomall i els seus troncs fins.
En ells, milers de teuladins
fan un soroll que el cor encisa.
¡Qui oir pogués sa xiscladissa
vora el barranc dels Algadins!

Vora el barranc dels Algadins,
l'aigua corrent los camps anega;
en sos espills lo sol llampega,
i trau l'arròs verdosos brins.
Sona el tic-tac en los molins;
i en caure el sol, caçadors destres,
a joca van d'ànecs silvestres
vora el barranc dels Algadins.

Vora el barranc dels Algadins,
mourà demà les palmes l'aire,
li donaran los horts son flaire,
i sa cantúria els teuladins.
El mas demà guardarà dins
dolços records i imatges belles;
jo no podré gojar ja d'elles
vora el barranc dels Algadins!

Jacint Verdaguer (1845-1902)


Vora la mar
(1883)
Al cim d'un promontori que domina 
les ones de la mar, 
quan l'astre rei cap a ponent declina 
me'n pujo a meditar.

Amb la claror d'aqueixa llàntia encesa
contemplo mon no-res; 
contemplo el mar i el cel, i llur grandesa 
m'aixafa com un pes. 

Eixes ones, mirall de les estrelles, 
me guarden tants records, 
que em plau reveure tot sovint en elles 
mos somnis que són morts.

Aixequí tants castells en eixes ribes 
que m'ha aterrat lo vent, 
amb ses torres i cúpules altives 
de vori, d'or i argent:

poemes, ai!, que foren una estona 
joguina d'infantons, 
petxines que un instant surten de l'ona 
per retornar al fons;

vaixells que amb veles i aparell s'ensorren 
en un matí de maig, 
illetes d'or que naixen i s'esborren 
del sol al primer raig:

idees que m'acurcen l'existència 
duent-se'n ma escalfor, 
com rufagada que se'n du amb l'essència 
l'emmusteïda flor.

A la vida o al cor quelcom li prenen 
les ones que se'n van; 
si no tinc res, les ones que ara venen, 
dieu-me, què voldran?

Amb les del mar o amb les del temps un dia 
tinc de rodar al fons; 
per què, per què, enganyosa poesia, 
m'ensenyes de fer mons?

Per què escriure més versos en l'arena? 
Platja del mar dels cels, 
quan serà que en ta pàgina serena 
los escriuré amb estels?

Miquel Costa i Llobera (1854-1922)


Lo pi de Formentor
(1885, publicació)
 Electus ut cedri             
Mon cor estima un arbre! Més vell que l’olivera,
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l’eterna primavera,
i lluita amb les ventades que atupen la ribera,
com un gegant guerrer.

No guaita per ses fulles la flor enamorada;
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d’aroma sa testa consagrada
i li donà per terra l’esquerpa serralada,
per font la immensa mar.

Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina,
no canta per ses branques l’aucell que encativam;
lo crit sublim escolta de l’àguila marina
o del voltor qui puja sent l’ala gegantina
remoure son fullam.

Del llim d’aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel;
té pluges i rosades i vents i llum ardenta,
i, com un vell profeta, rep vida i s’alimenta
de les amors del cel.

Arbre sublim! Del geni n’és ell la viva imatge;
domina les muntanyes i aguaita l’infinit;
per ell la terra és dura, mes besa son ramatge
lo cel que l’enamora, i té el llamp i l’oratge
per glòria i per delit.

Oh sí: que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l’escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades
i vencedor espolsa damunt les nuvolades
sa cabellera real.

Arbre, mon cor t’enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa, duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l’altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura…
Oh vida, oh noble sort!

Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l’altura com l’arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquil·les aniran per la ventada
com l’au dels temporals.



dijous, 28 de gener del 2021

Els poemes 7,8 i 9

 I aquí el 7, el 8 i el 9: 

Francesc Vicent Garcia: (1578-1623)



A una hermosa dama de cabell negre que es pentinava en un terrat amb una pinta de marfil: 

Ab una pinta de marfil polia
sos cabells de finíssima atzabeja
a qui los de or més fi tenen enveja,
en un terrat, la bella Flora, un dia;

Entre ells, la pura neu se descobria
del coll, que, ab son contrari més campeja,
i, com la mà com lo marfil blanqueja,
pinta i mà d'una peça pareixia.

Jo, de lluny, tan atònit contemplava
lo dolç combat, que ab extremada gràcia
aquests dos contraris mantenien

que el cor, enamorat, se m'alterava,
i, temerós d'alguna gran desgràcia,
de prendre'ls treves ganes me venien.

Anònim (Cançó popular, segle XIX)

El Mariner o A la vora de la mar

A la vora del mar - n'hi ha una donzella
que en brodava un mocador, - la flor més bella.
Com ne fou a mig brodar - li manca seda.
En veu venir un mariner - que el mar navega:
"Mariner, bon mariner - si en porteu seda?"
"De quin color la voleu, - blanca o vermella?"
"Vermelleta la vull jo, - que és millor seda.
Vermelleta la vull jo, - que és per la reina."
"Pugeu a dalt de la nau. - triareu d'ella."
Com dalt de la nau va ser - la nau feu vela;
Mariner es posa a cantar - cançons novelles.
Amb el cant del mariner - s'ha adormideta,
i amb els aires de la mar - ella es desperta.
"Mariner, bon mariner, - torneu-ne en terra,
que los aires de la mar - me'n donen pena."
"Això sí que no ho faré, - que heu de ser meva."
"De tres germanes que som, - só la més bella.
L'una és casada amb un duc, - l'altra és princesa
i jo, pobreta de mi, - marinereta."
"No sou marinera, no, - que en sereu reina,
que jo só lo fill del rei - de l'Anglaterra. 
Set anys fa que vaig pel món, - per vos donzella."





Bonaventura Carles Aribau (1798-1862)



La pàtria
(1833)
Adeu-siau, turons, per sempre adeu-siau
oh serres desiguals, que allí, en la pàtria mia,
dels núvols e del cel de lluny vos distingia,
per lo repòs etern, per lo color més blau.
Adeu tu, vell Montseny, que des ton alt palau,
com guarda vigilant, cobert de boira e neu,
guaites per un forat la tomba del Jueu,
E al mig del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors,
com conèixer pogués lo front de mos parents,
coneixia també lo so de tos torrents,
com la veu de ma mare o de mon fill los plors.
Mes, arrencat després per fats perseguidors,
ja no conec ni sent com en millors vegades;
així d'arbre migrat a terres apartades,
son gust perden los fruits e son perfum les flors.

Què val que m'haja tret una enganyosa sort
a veure de més prop les torres de Castella,
si el cant del trobador no sent la mia orella,
ni desperta en mon pit un generós record?
En va a mon dolç país en ales jo em transport,
e veig del Llobregat la platja serpentina,
que fora de cantar en llengua llemosina,
no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

Plau-me encara parlar la llengua d'aquells savis,
que ompliren l'univers de llurs costums e lleis,
la llengua d'aquells forts que acataren los reis,
defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.
Muira, muira l'ingrat que, en sonar en sos llavis
per estranya regió l'accent nadiu, no plora,
que en pensar en sos llars, no es consum ni s'enyora,
ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis!

En llemosí sonà lo meu primer vagit,
quan del mugró matern la dolça llet bevia;
en llemosí al Senyor pregava cada dia,
e càntics llemosins somiava cada nit.
Si quan me trobo sol, parl amb mon esperit,
en llemosí li parl, que llengua altra no sent,
e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
puix surten més raons del centre de mon pit.

Ix, doncs, per a expressar l'afecte més sagrat
que puga d'home en cor gravar la mà del cel,
oh llengua a mos sentits més dolça que la mel,
que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.
Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat
cessarà de cantar de mon patró la glòria
e passe per ta veu son nom e sa memòria
als propis, als estranys, a la posteritat.

 


dilluns, 25 de gener del 2021

La lectura dels poemes, què farem?

M’he estat mirant com tenim això de la lectura dels poemes i m’he adonat que hi ha molts poemes i pocs dies per acabar-los.

Per tant, he estat pensant com ho podríem fer a fi que tots tinguéssiu una nota de recitació i una altra com a oïdors i he decidit que la nota del comentari la deixarem per a la tercera i última avaluació.


Què farem doncs, quan llegim el nostre poema: 

  • Primer direm qui en va ser l’autor, el situarem cronològicament i n'afegirem el títol. Si el poema té com a títol una xifra, afegirem a aquesta el primer vers. La resta escriurà aquestes dades en el format que li sigui més fàcil en el moment que ho farà.
  • Llegirem en veu alta el poema, intentant fer-ne una lectura recitada que respecti la puntuació i que tingui l’entonació que els diversos signes ens demanen.
  • En destacarem un aspecte, un de sol, el que ens hagi cridat més l’atenció, el que ens hagi estat més fàcil o més difícil de trobar... Exemples d’aspectes poden ser:
    • Una figura retòrica concreta.
    • La mètrica del poema.
    • Un vers que hàgim trobat especialment interessant i el motiu.
    • Una paraula que no havíem sentit mai i de la qual hem buscat el significat...
  • Mentrestant, els nostres companys, tots aquells que aquell dia no llegeixin, a sota de les dades objectives del poema apuntaran una paraula, un sintagma, una frase, màxim un parell de frases que descriguin allò que han sentit mentre escoltaven. 
  • Quan hàgim acabat les lectures, tots haureu d’enviar-me la llista que heu anat escrivint mentre les fèiem que passarà a comptar com una expressió escrita més.


dimarts, 19 de gener del 2021

Els poemes 4, 5 i 6

I continuem amb el 4, el 5 i el 6:

Ausiàs March (1400-1459)
  
Poema XIII
Colguen les gents ab alegria festes
Colguen les gents ab alegria festes,
lloant a Déu, entremesclant deports,
places, carrers e delitables horts
sien cercats ab recont de grans gestes,
e vaja jo los sepulcres cercant,
interrogant ànimes infernades,
e respondran, car no són companyades
d’altre que mi en son continu plant.

Cascú requer e vol a son semblant,
per ço no em plau la pràctica dels vius:
d’imaginar mon estat són esquius,
si com d’hom mort, de mi prenen espant.
Lo rei xiprè, presoner d’un heretge,
en mon esguard no és malauirat,
car ço que vull no serà mai finat,
de mon desig no em porà guarir metge.

Cell Teixion qui el buitre el menja el fetge
e per tots temps brota la carn de nou,
e en son menjar aquell ocell mai clou,
pus fort dolor d’aquesta em té lo setge,
car és un verm qui romp la mia pensa,
altre, lo cor, qui mai cessen de rompre,
e llur treball no es porà enterrompre
sinó ab ço que d’haver se defensa.

E, si la mort no em dugués tal ofensa,
—fer mi absent d’una tan plasent vista—
no li graesc que de terra no vista
lo meu cos nu, qui de plaer no pensa
de perdre pus que lo imaginar
los meus desigs no poder-se complir,
e, si em cové mon derrer jorn finir,
seran donats térmens a ben amar.

E, si en lo cel Déu me vol allogar,
part veure a Ell, per complir mon delit
serà mester que em sia dellai dit
que d’esta mort vos ha plagut plorar,
penedint-vos com per poca mercè
mor l’ignoscent e per amar-vos martre,
cell qui lo cos de l’arma vol departre
si ferm cregués que us dolríeu de se.

Llir entre cards, vós sabeu e jo sé
que es pot bé fer hom morir per amor:
creure de mi que só en tal dolor,
no fareu molt que hi doneu plena fe.

Jordi de Sant Jordi (finals del segle XIV-1424)

Alfons el Magnànim

Jus lo front port vostra bella semblança
de què mon cors nit e jorn fa gran festa,
que remirant la molt bella figura,
de vostra faç m’és romasa l’empremta
que ja per mort no se’n partrà la forma;
ans quan serai del tot fores d’est segle,
cells qui lo cors portaran al sepulcre
sobre ma faç veuran lo vostre signe.

Si com l’infant quan mira lo retaule
e contemplant la pintura ab imatges
ab son net cor, no lo’n poden gens partre
– tant ha plaser de l’aur qui l’environa -;
atressí em pren davant l’amorós cercle
de vostre cors, que de tants béns s’enrama,
que, mentre el vei, mas que Déu lo contemple,
tant hai de joi per amor qui em penetra.

Així em té pres e lliatz en son carçre
amors ardents, com si estés en un cofre
tancat jus claus e tot mon cors fos dintre,
on no posqués mover per null encontre;
car tant és grans l’amor que us hai e ferma,
que lo meu cor no es part punt per angoixa,
bella, de vós, ans estai ferm com torres
en sol amar a vós, blanxa colomba.

Bella sens par ab la presença noble,
vostre bell cors, bell fec Déu sobre totes;
gais e donós lluu plus que fina pedra,
amorós, bells, plus penetrants que estella;
d’on, quan vos vei ab les autres en flota
les jutmetetz, si com fai lo carboncles
que de virtuts les fines pedres passa:
vós etz sus lei com l’astors sus l’esmirle.

L’amor que us hai en totes les parts mescla,
quan non amec pus coralment nulls hòmens;
tan forta amor com cesta que el cor m’obre
non fonc jamais en  null cors ne arma:
mas sui torbats que no fonc Aristòtils
d’amor qui m’art e mos cinc senys desferma,
ço'l monjos bos que no és part de la cetla,
no es part mon cors de vós tant com dits d’ungla.

Oh cors donós, net de frau e delicte
prenets de me pietats, bella dona,
pus que eu vos am mas que nulls homs aferma;
per què us suplei a vós, que ets le bells arbres
de tots bos fruits, on valor gran pren s'ombra,
que em retenyats en vostra valent cambra
pus vostre sui e serai tan com visque.

[Tornada]

Mos rics balais: cert, vós portats le timbre
sus quantes són e'l mundanal registre,
car tots jorns nais en vós cors e revida
bondats, virtuts, mas que en Pentesilea.



Joan Roís de Corella (1453-1497)


La balada de la garsa i l'esmerla
Ab los peus verds, los ulls e celles negres,
pennatge blanc, he vista una garsa,
sola, sens par, de les altres esparsa,
que del mirar mos ulls resten alegres;
i, al seu costat, estava una esmerla,
ab un tal gest, les plomes i lo llustre,
que no és al món poeta tan il·lustre,
que pogués dir les llaors de tal perla;
i, ab dolça veu, per art ben acordada,
cant e tenor, cantaven tal balada:

"Del mal que pas no puc guarir,
si no em mirau
ab los ulls tals, que puga dir
que ja no us plau
que io per vós haja a morir.

Si muir per vós, llavors creureu
l'amor que us port,
e no es pot fer que no ploreu
la trista mort
d'aquell que ara no voleu;

que el mal que pas no em pot jaquir,
si no girau
los vostres ulls, que em vullen dir
que ja no us plau
que jo per vós haja a morir".

dissabte, 16 de gener del 2021

4a expressió escrita

Ja és hora que fem la tercera expressió escrita. Us recordo primer com vull que me l'envieu:

A mgonzalez@instituticaria.cat: al mateix cos del missatge i amb la paraula 150, si en fem 50 més, marcada.

Recordeu que els temes seran més o menys generals, que no cal que respongueu amb la veritat, que sempre podeu utilitzar la imaginació, i que l'expressió ha de ser correcta, cohesionada i coherent.

Com sempre, se us marcaran les faltes i es puntuarà. Per primera vegada us demano que subratlleu les formes verbals del temps que treballem i això també puntuarà.

En aquesta redacció treballarem l'imperfet d'indicatiu, que és el que té aquesta forma: 
Jo estimava, volia
Tu estimaves, volies
Ell/a estimava, volia
Nosaltres estimàvem, volíeu
Vosaltres estimàveu, volíeu
Ells/es estimaven, volien
I el text narratiu.

I, per fer-ho, explicarem una minihistòria de quan érem petits:
Quan jo era petita, tenia unes vacances interminables que duraven gairebé tres mesos on hi havia dies per fer de tot, dies que passaven tan lents que semblava que no s'haguessin d'acabar mai, i dies on feia coses excitants de tan noves que em semblaven. Recordo un dels primers volts que vam fer en bici, érem vuit, nosaltres tres, la meva cosina, i ells quatre. Al principi anàvem un darrere l'altre, l'Eduard, que era el gran, ens guiava perquè creia que era l'únic que se sabia el camí, però aviat, en Carles, en Xavier i la Rosa el van avançar, ells també creien que ho sabien i no estaven disposats a anar al pas de tortuga de la Roser que era la més lenta, el Màrius i jo ens fam quedar al mig, una mica més endavant de la Roser i de l'Eduard, molt més endarrere d'aquells tres que corrien // massa. 
Quan vam arribar al nostre destí, els tres primers ja estaven berenant, vam baixar de les bicis, les vam deixar al costat de les d'ells i vam desembolicar els nostres entrepans.
Vam estar esperant l'Eduard i la Roser més de mitja hora, no ens explicàvem com podien trigar tant i al final vam decidir tornar.
Eren a casa, l'Eduard, que pensava que era tan bon guia, s'havia perdut i havien tornat perquè s'havien trobat amb un camí que es tallava.



dijous, 7 de gener del 2021

Com serà la segona avaluació

 Què farem i com durant la segona avaluació així en general, no ho sap ningú, què farem a la meva assignatura, us ho puc avançar jo més o menys, sense acabar d'assegurar res perquè vivim uns temps on la incertesa mana.

  • Avaluarem la segona lliçó de tipologia textual de la manera que ja us indico aquí i en les dates que ja vam fixar.
  • Repassarem o explicarem tot allò que té a veure amb el gènere literari de la poesia i que trobareu de la pàgina 15 a la 23 i de la pàgina 424 a la 427 del llibre de text. Aquesta matèria també serà avaluada a les dates que vam proposar per a un possible segon examen: el 18 de febrer per a 1r C i 1r D i 24 de febrer per a 1r A i 1r B.
  • Llegirem i comentarem els poemes tal i com us els vaig repartir.
  • Els primers, com ja us vaig explicar, els faré jo i en triaré un per a redactar un comentari de text tal i com acostumo a fer-los perquè en tingueu un exemple, que serà això, un exemple. Què vull dir amb aquesta frase? Que podreu seguir l'esquema que us deuen haver donat a llengua i literatura castellanes, que podeu seguir l'esquema que apareix al llibre de text de llengua i literatura catalanes i que podeu seguir la meva manera de fer, perquè totes tres i moltes més que podeu trobar arreu, no deixen de ser variacions sobre el mateix tema i igualment correctes. L'important, almenys per a mi, no és l'esquema que seguiu sinó que aprengueu a redactar i a comentar de manera correcta, cohesionada i coherent.
  • Pel que fa a l'expressió escrita, continuarem fent redaccions de la mateixa manera que n'hem anat fent fins ara, treballant sobretot un temps verbal i, alhora, afegint una tipologia textual. 
  • I, d'expressió oral, se us avaluarà la intervenció que fareu quan llegiu i expliqueu el poema que us ha tocat. La persona que té com a poema el núm 31, el de Joan Brossa, haurà d'explicar aquest, però en recitarà un dels meus, l'últim que faci a cada classe, el dia que toqui explicar-lo.
Quins percentatges tindrà cada cosa que feu respecte a la nota de segona avaluació:

  1. 10% d'actitud, on es valora, sobretot, l'atenció i les intervencions a classe.
  2. 20% d'expressió escrita. 
  3. 20% d'expressió oral.
  4. 20% del treball de Tirant i del treball del poema que faran mitjana entre ells.
  5. 30% dels exàmens que també faran mitjana entre ells. 
I crec poder afirmar que no m'he deixat res de res.