Ja us vaig comentar a classe que una de les coses més complicades a l'hora de llegir els fragments de Tirant que ens proposen és fer-ho posant-nos a l'època que li correspon.
He trobat un article de Lola Badia, reconeguda medievalista, titulat Tot per a la dona però sense la dona: notes sobre el punt de vista masculí al "Tirant lo Blanc" força aclaridor. Us l'enllaço aquí, i us en faig un breu resum.
El primer que hem de tenir clar és que aquesta novel·la va ser escrita al si d'una societat teocèntrica que basava la seva cosmovisió en allò que creia que agradava déu, concretament al déu dels cristians.
Els cristians creien i creuen que déu els havia expulsat del paradís perquè els primers pares (Adam i Eva) havien caigut en la temptació de menjar de l'arbre que els havia estat prohibit, el de la saviesa. I ho havien fet perquè el diable, que havia agafat la forma d'una serp, va convèncer Eva que alhora va temptar Adam. Aquí us enllaço l'entrada de la Viquipèdia que ho explica amb més detall.
A partir d'aquell moment Adam va ser castigat a treballar, Eva a parir amb dolor i van ser expulsats a la terra on, des de llavors, vivim els humans.
Els medievals creien literalment en aquesta història i culpaven la dona del fet de viure enmig de privacions i penalitats.
Pensaven també que la imatge de Déu es trobava en l'home ii raonaven que l'home era el principi i la fi de la dona, de la mateixa manera que Déu era el principi i la fi de tot ésser viu.
Raonaven estrany els medievals... almenys per a nosaltres, però s'ho prenien molt seriosament.
Per tant i segons la majoria de gent que vivia durant l'època:
- La dona era culpable de la seva pròpia condició inferior i temptadora (A Eva, el model de totes, se la definia com hominis confusio, ianua diaboli, radix omnium malorum). Era dolenta, intrínsicament malvada.
- Per això calia que dugués signes externs del seu estigma (havia de cobrir-se el cap i les extremitats, s'havia d'abstenir de parlar en públic, etc.).
- Estava al servei de l'home, com a pecadora inicial havia de purgar el seu pecat i, a més, es raonava que era just que la part feble hagués de servir la forta. I la dona era la feble no només físicament, també es creia fermament que posseïa menys capacitat intel·lectual
- Durant els segles XIV i XV la dona es veia com l'ésser que no deixava que l'home es deslliurés del pecat: Cascuna part de la fembra és laç del diable a pendre los hòmens. [Francesc Eiximenis, Terç llibre del Crestià].
- Des del punt de vista mèdic i biològic se la veia com un ésser mancat, brut i temible.
Només hi havia una dona que salvaven: la mare de Jesús, Maria, que era la dona pura per antonomàsia.
I, com que hi havia aquesta, durant la segona meitat del segle XIII, els poetes van acabar distingint dos tipus diferents de dones:
- o bé eren únicament carnals i llavors absolutament pecadores i culpables, com Eva o Ma Magdalena.
- o bé eren tan etèries, que ja no semblaven tenir carn (la famosa dona-àngel que es relacionava amb la puresa de la mare de Jesús, Maria, que suposo que sabeu com es creu que va concebre).
Quan Martorell va escriure Tirant lo Blanc feia mil anys que eren vigents aquests llocs comuns misògins.
No hi havia lloc per a la dimensió real, objectiva, de la dona en la visió del món completament masculina de la baixa Edat Mitjana.
Però, podria haver plasmat dones que no siguin ni Eves perdedores ni Maries redemptores, sinó persones de carn i ossos, si pot ser matisadament bones i dolentes, com suggereix el nostre sentit comú?
Segurament Martorell és un dels pocs o el primer de la baixa Edat Mitjana literària que fa entrar el lector dintre de les habitacions de les donzelles, infringint totes les lleis que protegeixen la privacitat d'un bany domèstic, posem per cas, o d'un llit.
Doncs en part sí.
Veiem que les dones de la cort de Constantinoble que se'ns hi descriu, casolana, entranyable, poden separar-se en dos grups principals:
- El grup de les adolescents, espavilades i agosarades, que xerren i discursegen, que es guarneixen, que ballen i riuen, que tramen alguns embolics.
- I el de les dones madures, que amb prou feines deuen arribar als set lustres, que a estones pretenen de donar-los lliçons, però resulten força més lleugeres de comportament, i, per descomptat, més lascives que les joves.
Segurament Martorell és un dels pocs o el primer de la baixa Edat Mitjana literària que fa entrar el lector dintre de les habitacions de les donzelles, infringint totes les lleis que protegeixen la privacitat d'un bany domèstic, posem per cas, o d'un llit.
Hi trobem, doncs, unes dones que semblen de debò: fan el que volen amb elles mateixes, sense que ningú les jutgi, perquè el novel·lista, per descomptat, no ho fa.
Ara bé, això vol dir que la imatge que es proporciona és igualitària?
Rotundament No.
El punt de vista del narrador, tanmateix, és inequívoc i, per als lectors actuals, completament masclista: la dona apareix com l'objecte del desig del novel·lista i de tots els lectors que adoptin la seva manera de mirar.
D'acord amb el que és d'esperar d'un cavaller dels seus temps, que no porta a la pràctica les inacabables prohibicions expressades per frares com Eiximenis o sant Vicent ni els refinaments de la fina amor, podríem dir que Martorell descriu el món femení amb interès libidinós.
No és casual que tot el que fan i diuen les dones del grup de Constantinoble tingui alguna cosa a veure amb l'amor, amb el sexe o amb les relacions amb els homes.
I aquí rau el que nosaltres no podem entendre o, almenys, ens costa:
Diafebus, Hipòlit i Tirant, com veurem, prenen possessió de les seves estimades per la força; i no podem assegurar del tot que a l'època aquesta fos la norma:
- En alguns llibres que es conserven, sí que es recomana aquesta manera com la correcta, però tan sols en el tracte amb dones de la pagesia, que eren considerades com animalons.
- Podem afirmar, d'altra banda que, des del punt de vista de la història de la sexualitat,l'aristocràtica fina amor del segle XII va significar la domesticació dels instints agressius dels mascles, a favor d'un tracte respectuós de la parella femenina, que facilités el plaer de la dona i evités l'embaràs.
Però els cavallers del Tirant i les expectatives de l'element femení de l'obra, semblen donar per descomptat que el llit és un camp de batalla on les dones hi surten perdent.
A la novel·la qualsevol mascle és un seductor en potència i qualsevol paraula o acte seu no és altra cosa que un ham per a la pesca, evident o camuflat, mentre que el capteniment de les dones és mostrat com una estratègia de relació amb l'altre sexe essencialment defensiva, fins i tot quan la dona és favorable a les propostes masculines.
No podem dir que és aquesta l'única novel·la que explica així les relacions entre homes i dones a l'època medieval, és gairebé un lloc comú narratiu força corrent a la baixa Edat Mitjana des dels temps del Roman de la Rose de Jean de Meun, segons el qual el desenllaç natural, i per tant feliç, d'una història d'amor és descrit com el desflorament d'una verge, ja que en la majoria de casos les protagonistes femenines són noies en edat de merèixer.
Podem afirmar que no hi ha cosa més humiliant ni grollerament casernària des de la sensibilitat dels nostres dies, que equiparar la màxima satisfacció eròtica amb la presa d'una fortalesa a sang i a foc, amb un vencedor, un vençut i unes despulles (les de la virginitat, socialment tan valorada).
D'acord amb la seva, de sensibilitat, i amb el que era generalment admès als seus temps, Martorell no estalvia aquesta humiliació ni tan sols a la princesa Carmesina, la qual no deixa de ser una dona.
Vegeu el contingut del capítol 436, «Com Tirant vencé la batalla e per força d'armes entrà en lo castell», on els fets se'ns descriuen a través d'un seguit d'imperatius negatius de la víctima, construït en gran part sobre una al·legoria del mateix tenor que la del títol: «no vullau usar de vostra bel·licosa força», «no siau cruel», «no penseu açò ésser camp ni liça de infels», «no deuen tallar les armes de amor, no han de rompre, no deu nafrar la enamorada lança» (Martorell 1990: 845, 6-22).
Des de l'òptica suposadament contrària (expressada per la princesa, però amb paraules dictades per Martorell), és, a més, especialment significativa la pregunta retòrica: «Y com vos pot delitar cosa forçada?» (1990: 845, 15), ja que mostra com la consumació física de l'amor s'identifica, des del punt de vista femení, amb un estupre.
No caldria ni dir que, a més, Martorell segueix l'altre lloc comú de l'època, segons el qual els actes de força sexual dels mascles, aparentment detestats per les dones forçades, en el fons els produeixen una grandíssima felicitat: donada la violència implícita de les relacions home-dona, el plaer sexual de la dona calia que contingués un cert grau de masoquisme, de voluptas dolendi en sentit estricte o d'alguna altra cosa semblant.
Per això Plaerdemavida, després de retornar la princesa amb aiguarròs i d'escoltar els renys que dirigeix al seu amant, es posa a riure i diu:
¡Ay, na beneyta! Com sabeu fer lo piadós, que armes de cavaller no fan mal a donzella! E Déu me lexe morir a tan dolça mort com vós fengiu que éreu morta! Lo mal que·m direu me vinga si no sou guarida al matí!(Martorell 1990: 846, 21-24). 
És ben sabut que el recurs a la metàfora militar, gràcies a la qual la natura de la dona, com deien els medievals, és una fortalesa i el vit o verga un guerrer (que es pot arribar a dir mossèn Maça o Maçot), s'explica senzillament per la famosa reticència generalitzada a la baixa Edat Mitjana a anomenar els òrgans sexuals pel seu nom, combinada amb el conegut tòpic ovidià de la guerra d'amor.
De tota manera, aquesta curiosa forma d'eufemisme, que, per no dir les coses pel seu nom, les diu a base de circumloquis ideològicament marcats que, de fet, augmenten la procacitat del que es podria al·ludir de forma menys acolorida, té un greu inconvenient literari, converteix les escenes en caricatures burdes.
S'ha d'afegir que el fet que s'identifiqui el plaer sexual femení amb l'exercici de la violència pot provocar que certs passatges de la novel·la, enlloc de fer-nos riure o somriure, ens deixin perplexos i, fins i tot, puguin desvetllar-nos actituds de rebuig i de condemna.
Passa el mateix amb el racisme. L'assassinat del pobre Lauseta per part d'un Tirant convençut que el jardiner negre de palau és l'amant de Carmesina, és un acudit de Martorell que ha de fer riure, perquè ha de fer riure la facècia de Plaerdemavida disfressada de negre fent veure que manté relacions sexuals amb la princesa i perquè ha de fer riure la gelosia de Tirant orquestrada per la Viuda, que també és un personatge grotesc. Les inhibicions humanitàries i antiracistes de bastants lectors del segle XX i XXI, però, impedeixen, que aquest teòric acudit desvetlli una riallada franca i sense recances.
I és que els efectes de la comicitat poden arribar a ser tan fràgils i canviants com els llocs comuns d'època.
Segons els cànons de l'època, si la princesa es queixava i es mostrava ofesa mentre era víctima d'una possessió sexual no consentida, és que dissimulava, podríem dir que per bones maneres. Noteu que Martorell diu que la princesa s'abandona a Tirant mostrant-se smortida; cal entendre que una dona que aspirava a ser tinguda per honesta havia de fer veure que no estava desitjant ser agredida, com aquells convidats que educadament mostren desgana davant d'una safata de dolços, l'aroma de la qual ja fa estona que els fa venir salivera.
És per això que el novel·lista pretén de mostrar-se objectiu quan es burla dels escrúpols d'un Tirant massa cortès, que al capítol 231 no gosa prendre Carmesina a l'assalt seguint les indicacions de Plaerdemavida i diu:
¡Donzella, la mia temor és de vergonya per lo strem bé que vull a ma senyora. Més stimaria tornar-me'n que anar més avant, com pens que la magestat sua no té sentiment de açò [...] E yo desige ans la mort que la vida que fer offensa a sa majestat. Adquerir-la voldria ab amor, més que no ab dolor.
Un cavaller que respecta la seva dama fa riure, ja que, segons l'autor, el discurs femení autèntic és el que posa en boca a Plaerdemavida al capítol 233; la noia està descontenta amb la prudència de Tirant:
¡Axí castiga hom los qui són poch enamorats! ¿Com podeu pensar vós que dona ni donzella li pugua deplaure, vulla's sia de gran o de poca condició, que no sia tostemps desijosa que sia amada? E aquell que més vies honestes, ço és secretes, de nit o de dia, per finestra, porta o terrat, hi porà entrar, aquell, elles lo tenen per millor. Força que·m desplauria a mi que Ypòlit fes semblant! [De Tirant, quan no vol forçar Carmesina] Que, de una amor que ara li porte, lavors li'n portaria quaranta. E si star no volia segura, no·m desplauria que·m prengués per los cabells e, per força o per grat, rocegant-me per la cambra, me fes callar e fer tot lo quell volgués. E molt lo'n stimaria més, que yo conegués que és home, e que fes axí com vós [Tirant] dieu que no la volríeu [a Carmesina] per res descomplaure.
El desflorament forçat és, doncs, llei de natura. El més realista del Tirant és el d'Estefania, relatat per Plaerdemavida al capítol 163 sota l'aparença d'un somni:
Aprés viu somiant que Stephania stava sobre aquell lit ab les cames que al parer meu li veya blanquejar, e deya sovint: «Ay, senyor, què mal me feu! Doleu-vos un poch de mi e no·m vullau del tot matar.» E Tirant que li deya: «Germana Stephania, ¿per què voleu incriminar la vostra honor ab tants grans crits? No sabeu que moltes voltes les parets tenen orelles?» E ella prenia lo lançol e posava'l-se a la boca e ab les dents strenyia'l fort per no cridar. Plaerdemavida, que segons Martorell se sent ofesa perquè no ha participat a la sessió en companyia del seu enamorat, afegeix que l'escena la va torbar profundament, físicament i moral: ja hem vist com el novel·lista li atribueix la sensibilitat que creu pròpia de la seva condició i estat.
Estefania, com Carmesina a l'episodi anteriorment citat, es lliuren a uns amants amb qui tenen establert un compromís social, secret l'una (matrimoni sense testimonis entre la princesa i Tirant, cap. 272), semipúblic l'altra (l'afer de l'albarà amb el qual Estefania s'atorga per esposa a Diafebus amb tots els seus béns, cap. 147). Aquesta reglamentació dels aspectes socials de la pèrdua de la virginitat, entesa com a valor de canvi, podia fer moralment menys dolorós l'acte de força de què estem parlant: Estefania acaba dient que accepta la violència rebuda per obediència: «tot lo que he fet resta en grat de mon marit».
Si tornem un moment a l'episodi del primer encontre amorós entre l'emperadriu i Hipòlit, ja esmentat, tindrem ocasió de comprovar fins a quin punt era imprescindible la possessió per la violència en el tracte sexual, encara que només fos com a símbol d'una superioritat masculina que s'inscrivia, com és sabut, en l'harmonia universal. La descripció dels jocs de llit dels amants, uns jocs relaxats i tranquils, que desmenteixen els temors de l'emperadriu citats més amunt, tenen un pròleg que es pot interpretar com un ritual simbòlic del desflorament, present als clixés narratius que descriuen l'inici d'una relació amorosa.
L'emperadriu rep Hipòlit al terrat del seu retret i ell s'agenolla i li besa els peus. La dama el fa alçar i llavors besà'l moltes voltes en la boca, pres-lo per la mà, mostrant-li infinida amor, e dix-li que anassen a la cambra. E dix Ypòlit:
-Senyora, la magestat vostra me haurà de perdonar, que jamés entraré en la cambra fins a tant que lo meu desig senta part de la glòria sdevenidora.
E pres-la en los braços e posà-la en terra, e aquí sentiren la última fi de amor.
Hipòlit necessita afirmar la seva virilitat possessiva amb un ritual d'una rudesa impresentable: no oblidem, però, que a la llarga aquest gest l'acabarà fent emperador.
L'òptica masculina i interessada de Martorell té múltiples ressonàncies i, de fet, la pretensió d'objectivitat, que atribueix a la dona el desig de ser violada, és una esplèndida tapadora d'una incommensurable rapacitat no exclusivament sexual dels cavallers. Darrera del plural del verb sentiren s'hi amaga, doncs, una necessitat tàctica d'afirmar que el mascle és naturalment un vencedor i la femella, una víctima; d'altra banda, identificar l'«última fi de amor» amb una execució sumària com la que ens ocupa, no deixa de ser una concessió explícita a la sensibilitat casernària de l'autor, el qual, dit sigui de passada, no s'està de fer notar que l'emperadriu prefereix les comoditats de la cambra.
Només es coneix una dona de la tardor medieval que hagi deixat constància escrita del seu primer contacte amb el sexe: es tracta de Christine de Pisan. 
El seu punt de vista no té res a veure amb els clixés coetanis que identifiquen la satisfacció amorosa de la dona amb l'abandonament passiu a la possessió per la força, sinó que, magnifica la delicadesa i la confiança mútua dels amants en l'acte sexual, les quals desterren, òbviament, la violència, la urgència o la rudesa. Christine, una vídua instruïda, de ploma fàcil, que manté la família gràcies a l'escriptura professional, cultiva l'enyorat record d'una felicitat conjugal perduda. No sabrem mai fins a quin punt idealitza la gentilesa d'aquell dolç marit que, contra tots els llocs comuns de la narrativa tardomedieval, va renunciar espontàniament a cobrar per la violència «les despulles de la virginitat» de la seva jove esposa, segons se'ns conta en la bella balada «Doulce chose est mariage»
No oblidem que, com ha estat observat, no hi pot haver un concepte unívoc d'amor en el que modernament anomenem literatura, ni tan sols en un mateix període històric i en un mateix ambient social: si als segles XIV i XV els metges i els teòlegs pertanyien a corporacions rígidament organitzades que havien de rendir comptes estrictes de les seves conviccions per a poder exercir la cura de les ànimes i dels cossos, la resta de la població vivia en la fluïdesa conceptual en què ha viscut sempre. Així no ens ha de sorprendre que la poesia anònima de veu femenina reconegui arreu sense embuts el paper sexual de la dona (a les cantigas de amigo, les chansons de femme i gèneres afins).
Si pensem en la figura de la malmaridada i la caracterització del tipus del gilós com un vell impotent i repugnant podem deduir que hi havia més d'una visió possible.
S'ha conservat també un text hebreu anònim (encara que atribuït al cabalista gironí Nahmànides o Benastruc de Porta), redactat cap a 1300, que porta el títol de Lletra santa concernent l'ajustament carnal de marit e muller on la significació mística de la unió sexual dels amants dignifica fins a tal punt l'aspecte físic de l'acte amorós, en la tradició hebrea del Càntic dels càntics, que es desaconsella la possessió per la violència als marits (literalment diu que no han de ser lleons que devoren la víctima i que no han de posseir dones adormides); l'anònim fins i tot ensenya als marits com poden desvetllar el desig de les esposes. I anuncia que el premi d'un acte carnal que complagui autènticament tots dos esposos és un fill mascle i honest.
Amb tot, hem de dir que la visió que ofereix Martorell, i també Jean de Meun o Boccaccio, és la més comuna i no deixa d'augmentar les diòptries de la miopia amb la qual la tradició literària occidental sol veure la dona en l'acte amorós.
Així doncs, la novel·la de Martorell recull els trets distintius de l'antifeminisme de la baixa Edat Mitjana. La tria del tema de l'amor forçat plasma la visió de la dona que exhibeix Martorell, el qual vol fer-nos creure que són les dones mateixes les que agraeixen ser preses a l'assalt per cavallers a la cacera de l'amor i de la fortuna. L'assumpció olímpica d'aquesta proposició tan cínica per part de Martorell planteja diversos problemes d'interpretació literària: de punt de vista, de pressuposicions compartides o no entre autor i lectors i també de registre lingüístic.
