Les figures retòriques més habituals.

Tot i que també les teniu al llibre (191-192), aquí destacarem aquelles que són més habituals i que poden sortir al control.

1. Figures de semblança i relació (de significat)

Símil: que també es pot anomenar comparació o imatge. Presentació d’un fet real com a idèntic a un altre, en base d’una semblança real o imaginària, per tal de fer més comprensible el primer. Bullirà el mar com la cassola al forn (A. March).

Metàfora: comparació en què se suprimeixen els comparatius i s’identifica, totalment o parcialment, un concepte amb un altre amb el qual manté una relació de semblança. La pura neu del coll (F.V. Garcia)

Metonímia: quan es designa una cosa amb el nom d’una altra, lligada amb ella per diverses relacions: causa a efecte (viu del seu treball), continent a contingut (van prendre unes copes), lloc de procedència a cosa que d’allí procedeix (un Priorat), símbol a cosa simbolitzada (va trair la senyera)...

Sinestèsia: figura semblant a la metàfora, que consisteix a associar dos elements que provenen de camps sensorials diferents. Se’ns va morint la llum, que era color/de mel, i ara és color d’olor de poma, (G. Ferrater)

metàfora

2. Figures de pensament (de significat)

Apòstrofe: interpel·lació d’algú, sovint el mateix lector. Abril, no et torbis! (J. Carner)

Epítet: adjectiu que remarca una qualitat inherent a la cosa expressada pel substantiu. L'herba verda.

Hipèrbole: expressió que, literalment, resulta exagerada i deforma la realitat. Aleshores, sense donar-me ni temps de respirar, em va donar un paper, (J.M. de Sagarra)

Lítote: negar el contrari del que es desitja afirmar: no hi estic d’acord.

Pregunta retòrica: aquella que no espera resposta i que manté l’atenció del receptor: Per què creiem que és important? (una professora a la seva classe, no espera que responguins, perquè la resposta la vol donar ella)

Paradoxa: unió d’idees aparentment irreconciliables en una frase. S’afirma una cosa que sembla absurda d’acord amb les creences generals o amb el propi enunciat lingüístic. Els països pobres són molt rics. (utilitzem dos conceptes diferents de "riquesa" i "pobresa")

Antítesi: contraposició d’una frase, sintagma o paraula amb una altra de sentit oposat. M’exalta el nou i m’enamora el vell, (J.V. Foix)

Ironia: negació tàcita del que es diu literalment, de forma que gràcies al context o a l’entonació es fa entendre el contrari del que semblen expressar les paraules. I mira que n'ets d'intel·ligent! (una professora a un/a alumne/a que acaba de respondre una pregunta de manera absolutament equivocada).

Oxímoron: contradicció en el significat de dues paraules, generalment un nom i un adjectiu, relacionades en el text per contigüitat, per rima o per paral·lelisme. Una autopista ecològica. (qualificacio que van donar els nostres governants a l'autopista que va cap a Sitges)

Perífrasi: circumlocució usada per evitar un mot. Expressar una realitat amb més paraules de les necessàries. Van dinar a la capital dels calçots. (per dir Valls).

Personificació o prosopopeia: atribució de característiques animals a un ésser inanimat o d’accions pròpies de les persones a qualsevol ésser no humà. Sospira amb homes i arbres la campana, (J. Verdaguer).

hipèrbole

3. Figures fonètiques o morfosintàctiques (de caràcter formal) 

Al·literació: repetició d’un mateix so al llarg d’una composició. Que lent el mon, (G. Ferreter)

Paronomàsia: joc de paraules amb dos mots que només es distingeixen en algun fonema o en què el mateix mot és usat amb dos significats diferents. Per mal argent; cruel, urgent (J. Roig)

Anàfora: repetició d’una o diverses paraules al començament d’una sèrie d’oracions. 

Hipèrbaton: alteració de l’ordre lògic de les paraules o bé de les frases. Nova catifa de verdor ha estesa en comptes de: Ha estès una nova catifa de verdor (J. Verdaguer)

Aposició: juxtaposició d’una o més paraules a una altra amb una funció explicativa. Salvador Dalí, pintor surrealista, semblava un home ben estrany.

Asíndeton/polisíndeton: absència/proliferació de conjuncions. Has de comprar farina, sucre, llet, arròs, galetes, mantega... // Has de comprar farina i sucre i llet i arròs i galetes i mantega...

Encavallament: és el trencament sintàctic d’una oració quan el vers s’acaba i aquesta ha de continuar en el següent. Hem fet un camí extens, i ja em diràs //on és la boira que amagava el sol.

Paral·lelisme: repetició de la mateixa estructura sintàctica en frases seguides. M'estimaria més tenir-te amb mi; m'agradaria molt estar-me amb tu. (les dues frases o versos, de fet les acabo d'escriure, o sigui que no són un versos realment, perquè no pertanyen a cap poema, tenen la mateixa estructura.

Pleonasme: repetició d’una paraula o una idea per intensificar l’expressió. Si vull combatre / no vull combat; (C. Arderiu).

pleonasme