Breus nocions de mètrica i versificació.

Com ja us vaig dir, aquí teniu l'entrada que explicarà de manera correcta les coses que de poesia heu de saber. Tota la informació podeu trobar-la, però, també, a les pàgs. 188,189, 190 i 191 de les quals, més o menys, seguirem l'ordre.

• Què és un poema?

Un poema és un text en què predomina el que anomenem to líric, és a dir, l'expressió de la subjectivitat del poeta. El poeta vol fer sentir, més que no dir. Vol transmetre'ns, amb les seves paraules o imatges, sensacions, reflexions, emocions, afectes, records, deitjos... amb un estil en el qual la forma té molta més importància que el contingut.

Per aconseguir-ho, compten amb dos recursos molt importants:

• La connotació (que és el conjunt de significats subjectius associats a una determinada paraula, en oposició al significat de la denotació, més o menys objectiu i identificat sovint amb la definició del diccionari. La connotació pot ser cultural o personal. Per exemple, un porc té el significat denotatiu d'animal, però en la nostra societat s'associa a la brutícia i a la suor excessiva. Per a un determinat individu, però, pot significar altres coses segons la seva experiència particular. De vegades, doncs, el significat connotatiu resulta difícil de mesurar o definir) que carrega els mots de significats diferents i estableix relacions entre ells a través de comparacions, metàfores, contrastos... i:

• La musicalitat i /o el ritme que es produeixen mitjançant la repetició de sons i la disposició de les paraules en el vers: alternança de síl·labes tòniques i àtones, pauses, rima... fan possible que la composició tingui un aire musical.

Alex Monfort: "L'ou o la gallina"

Tot i que, tradicionalment, considerem que els poemes estan o han d'estar escrits en vers, no tots acompleixen aquesta condició. Al recull que vam llegir, per exemple, sortia un poema visual de Joan Brossa, aquest que teniu aquí, a la dreta, però també podem parlar de poemes objecte, com el de l'esquerra o de poemes en prosa, com aquest que teniu a baix reproduït i que és de J. V. Foix:

NOTES SOBRE LA MAR, 2

Ben lligat el nas de cartó, grotesc, em passejava pel moll amb un imponent diccionari de sinònims sota el braç. El barquer, vulgues no vulgues, em féu navegar mar endins. Era un pastor anglicà, i em volia demostrar com els miracles més bells s'han esdevingut a la mar. En adonar-se, però, del meu nas arbitrari, tingué la polidesa de calar-se el seu. Aleshores, emfàtic, em digué que només la vanitat dels homes fa que, en el viure humà, del nostre planeta en diguin la Terra, però que Déu i els sants en diuen en llur llenguatge etern, la Mar; que la terra era només en el nostre planeta un accident, un fenomen transitori. "Els homes -em deia- són la colomassa de la mar." La gran inconeguda dels homes era, per al meu barquer, una peixera esfèrica errant pels espais celestes per a esbargiment dels àngels. 

S'ha de recordar que, sobretot durant l'època medieval, es van escriure històries en vers que no hauríem de qualificar de poesies ja que no ho són, sinó de narracions.

Això vol dir que si heu de respondre a la pregunta: per què aquest text és un poema, no podeu dir senzillament que ho és perquè està escrit en vers, si ho està, sinó que haureu d'aclarir-ne a més el tema i la intenció de l'autor en fer-lo. 

De tota manera, com que la majoria de composicions poètiques estan escrites en vers, començarem definint què és un vers: 

• Un vers és una successió de síl·labes (gairebé sempre formant paraules) ordenades de manera que tenen un cert ritme i que, gairebé sempre, s'escriuen en una sola línia. Hi ha dos elements que marquen el seu ritme:
• El metre o mesura del vers: que és el seu nombre de síl·labes mètriques.

En la poesia catalana agafem com a model el vers acabat en paraula aguda, cosa que vol dir que els versos els comptem fins a l'última síl·laba tònica (les paraules agudes tenen la síl·laba tònica en posició final i nosaltres comptem com si totes fossin agudes) o, el que ve a ser el mateix, quan el vers acaba en paraula aguda, el deixem igual, si acaba en paraula plana, n'hauríem de restar una i si acaba en paraula esdrúixola, dues.

Observeu-ne els exemples: 

1. Qui-na- pe-ti-ta- pà-tri-a (Salvador Espriu): vers acabat en paraula esdrúixola, per tant, o bé comptem fins a "pà" i tenim un hexasíl·lab; bé comptem fins al final i en restem dues (8-2=6), per tant també acabem tenint un hexasíl·lab.
2. Una nit de lluna plena (Pere Quart): vers acabat en paraula plana, per tant, o bé comptem fins a "ple" i tenim un heptasíl·lab; bé comptem fins al final i en restem una (8-1=7), per tant també acabem tenint un hexasíl·lab.
3. Amb el núvol i amb l'estel (Josep Carner): vers acabat en paraula aguda, per tant, comptem fins a "tel" i tenim un heptasíl·lab.
4. I tan pobres com som (Joan Salvat Papasseit): vers acabat en paraula monosíl·laba tònica, comptem fins a "som" com si fos també aguda i teniA l'hora de fer el recompte, a més, hem de tenir clars els fenòmens de contactes vocàlics:

1. L'elisió: quean una de les vocals en contacte no es pronuncia, cosa que fa que d'on podíem tenir dues síl·labes, en tenim només una. 
1. De vegades la trobem marcada amb un apòstrof: d'il·lusió.
2. La majoria de vegades escrivim totes dues vocals: que em va dir...
2. La sinalefa: quan dues vocals en contacte de paraules diferents formen un diftong, per tant obtenim el mateix resultat que abans, una sola síl·laba, però de manera una mica diferent, aquí les dues vocals es pronuncien: hi havia; a un noi... 
3. El hiat, quan les dues vocals en contacte formen part de paraules diferents, cosa que vol dir que tenim dues síl·labes: la història; si ell...

Segons el nombre de síl·labes, els versos es divideixen en els que anomenem d'art menor (fins a vuit síl·labes inclosos, els més corrents són els hexasíl·labs, els heptasíl·labs i els octosíl·labs) ; i en els d'art major (de nou cap a dalt,  els més corrents dels quals són els decasíl·labs, i els alexandrins, fins al piunt que si trobem versos de 9, 11 o 13 síl·labes el millor que podem fer és desconfiar i tornar a comptar, perquè és molt possible que ens hàgim equivocat) 

De vegades els versos d'art major (i molt de tant en tant, els octosíl·labs) poden presentar una pausa que escindeix el vers en dues parts. La pausa s'anomena cesura i, cadascuna de les parts, hemistiqui. Fixeu-vos en aquests dos exemples:

• En aquest quartet del poema que vam llegir de J.V. Foix, hi ha cesura a la quarta síl·laba marcada per una pausa de manera gràfica o no:

Sol, i de dol, //i amb vetusta gonella, (4+6)

Em veig sovint // per fosques solituds, (4+6)

En prats ignots // i munts de llicorella  (4+6)

I gorgs pregons //que m'aturen, astuts. (4+6)

• I en aquest del poema que vam llegir de Miquel dels Sants Oliver tenim l'alexandrí típic de la literatura catalana que té cesura a la sisena i que ha de tenir un total de 12 síl·labes:

No guaita per ses fulles // la flor enamorada; (6+6)

no va la fontanella // ses ombres a besar; (6+6)

mes Déu ungí d'aroma // sa testa consagrada (6+6)

i li donà per terra // l'esquerpa serralada, (6+6)

per font la immensa mar. (6)

• La rima que és la concordança de sons (no necessàriament de grafies) entre dos o més versos a partir de la seva última síl·laba tònica.

Fixeu-vos en els exemples per adonar-vos de què vol dir que la rima és una qüestió de sons, fonètica i no gràfica:

Mentre que estimar i mar no rimen en consonant perquè en un cas la r sona i en l'altre la r és muda; només i mariners sí que ho fan, perquè en tots dos casos el que sentim a partir de l'última vocal accentuada és una e tancada i una s sorda, independentment de què escrivim.

Parlem de rima consonant quan, a partir de l'última vocal accentuada, coincideixen tots els sons i de rima assonant quan només coincideixen els sons vocàlics. 

Per posar la combinació de rimes utilitzem les minúscules si els versos són d'art menor i les majúscules si són d'art major.
Mireu-ne els exemples:

Jo deia ahir: a (rima en "í")  
ésser i sentir, a (rima en "í") 
fortuna rara. b (rima en "árə")
Per què la gent  (solt)
-rosec mesquí-  a (rima en "í") 
no se n'amara,  (rima en "árə")
d'ésser i sentir?  a (rima en "í") 
I era per mi  a (rima en "í") 
goig pur. Mes ara,  (rima en "árə")
per un pendís (rima en "ís)
rodoladís (rima en "ís")
jo faig ma via. (solt)
Aquí diríem que Clementina Arderiu ha fet rimar en consonant els versos indicats, perquè els que rimen només les vocals no tenen cap altre so audible.

I aquí que Gabriel Ferraté ha rimat en assonant:
Si s'allunya i no et mira, (rima en "i-ə")
si t'és advers l'instant, (rima en "á)
de plorar què en trauries? (rima en "i-ə")
Si et sent, neci, riurà. (rima en "á")


I, per últim, recordem els pocs exemples d'estrofa que hem treballat:

• L'apariat: que és l'estrofa de dos versos que acostuma a rimar en assonant o en consonant. 
• El quartet (art major) o quarteta (art menor): que són estrofes de quatre versos amb rima encadenada (ABAB o abab) o creuada (ABBA o abba). Si tenim dos quartets decasíl·labs seguits, llavors parlem d'octava, que era l'estrofa típica medieval.
• El sonet: poema format per dos quartets i dos tercets, la majoria de vegades d'art major (decasíl·labs o alexandrins) amb rima creucreuada o cadenoencadenada als quartets i amb combinació de dues o tres rimes als tercets.

Demà us destacaré les principals figures retòriques que heu de saber i quins són els poemes que podran sortir al control.

Bona nit.