Quins poemes poden sortir i què pot sortir al control.

Primer diguem quins dels poemes poden sortir al control i, després, n'agafarem un dels que segur que no sortirà a fi d'explicar com serà i com s'haurà de respondre.

Sortiran 4 d'aquests poemes, dels quals n'haureu de triar un, que, de cap manera, pot ser el que vau recitar i comentar vosaltres a classe.

1. Ausiàs March: Poema XIII (“Colguen les gents amb alegria festes...”).

2. Joan Roís de Corella: “La balada de la garsa i l’esmerla”.

3. Francesc Vicent Garcia: “A una hermosa dama de cabell negre que es pentinava en un terrat

amb una pinta de marfil”.

4. Bonaventura Carles Aribau: “La pàtria”.

5. Teodor Llorente: “Vora el barranc dels algadins” .

6. Jacint Verdaguer: “Vora la mar”.

7. Miquel Costa i Llobera: “El pi de Formentor”.

8. Maria Antònia Salvà: “L’encís que fuig”.

9. Joan Salvat-Papasseit: “Tot l’enyor de demà”.

10. Rosa Leveroni: “Elegies de la represa, VI”.

11. Salvador Espriu: “Assaig de càntic en el temple”.

12. Pere Quart: “Corrandes d’exili”. 

13. Gabriel Ferrater: “Cambra de la tardor”.

14. Vicent Andrés Estellés: “Els amants”.

15. Maria Mercè Marçal: “Brida”.

I el control serà d'aquest tipus, a partir del poema que escollireu, aquest funciona com a exemple:

Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,

em veig sovint per fosques solituds,

En prats ignots i munts de llicorella

I gorgs pregons que m'aturen, astuts.

I dic: On só? Per quina terra vella,

-Per quin cel mort-, o pasturatges muts,

Deleges foll? Vers quina meravella

D'astre ignorat m'adreç passos retuts?

Sol, sóc etern. M'és present el paisatge

De fa mil anys, l'estrany no m'és estrany:

Jo m'hi sent nat; i en desert sense estany

O en tuc de neu, jo retrob el paratge

On ja vaguí, i, de Déu, el parany

Per heure'm tot. O del diable engany.

Hi poden haver preguntes d'aquest tipus:

1. Alguna pregunta teòrica, màxim dues, de tot allò que hi ha de teoria a les dues entrades de bloc. Per exemple, es pot demanar què és un vers, què és una anàfora...
2. Justifica que el text que has escollit és un poema. Recordeu que ho podeu fer per la forma: està escrit en vers... però que també hi heu d'afegir l'argument del sentit (no explica una història, sinó que...)
3.  Fes-ne l'estudi mètric: cosa que vol dir que haureu de dir quantes síl·labes té cada vers; quina combinació i quin tipus de rima hi ha; com són les estrofes i, si és un tipus de composició poètica determinat, dir-ne el nom. També us puc demanar que em feu gràficament la divisió per síl·labes d'un nombre determinat de versos o que em proveu per què la rima és assonant o consonant. Si el poema no té regularitat mètrica, haureu de dir com són els versos, si la majoria són d'art major o menor, si hi ha alguna rima més o menys al·leatòria... Aquí la resposta correcta seria: Aquest poema està fomat per quatre estrofes, dues de quatre versos i dues de tres, cosa que el converteix en un sonet. Els versos són decasíl·labs (amb cesura 4 + 6) i la combinació de rima, en els quartets és ABABABAB (per tant cadenoencadenada) i en els tercets CDDCDD. La rima és consonant perquè tot i que "solitud" s'escriu amb "d" sona amb "t" igual que la resta de rimes B. 
4. Explica el tema del poema. Aquí la resposta correcta seria: El tema del poema "Sol, i de dol" és el reconeixement que el poeta té de si mateix a partir de la solitud en la natura.
5. Explica l'argument del poema.  Reflecteix el protagonista desorientat en una natura que finalment reconeix com la terra, la seva terra. El jo poètic vestit d’una manera antiga, se sent perdut i sol, i es pregunta on és, perquè el paisatge li sembla desconegut. Però, a la tercera i a la quarta estrofes comença reconèixer-ho tot com els llocs per ja on havia passejat en un passat ignot, de manera que ja res li és estrany i acaba demanant-se, d'una manera indirecta, si aquest coneixement li ve de déu o del diable.
6. Explica el significat de les paraules subratllades del poema que has escollit.
7. Cita i explica quatre màxim cinc figures retòriques que hi trobis. 

Si voleu un document on els poemes apareguin explicats i més o menys treballats, podeu anar a aquest enllaç.

Les figures retòriques més habituals.

Tot i que també les teniu al llibre (191-192), aquí destacarem aquelles que són més habituals i que poden sortir al control.

1. Figures de semblança i relació (de significat)

Símil: que també es pot anomenar comparació o imatge. Presentació d’un fet real com a idèntic a un altre, en base d’una semblança real o imaginària, per tal de fer més comprensible el primer. Bullirà el mar com la cassola al forn (A. March).

Metàfora: comparació en què se suprimeixen els comparatius i s’identifica, totalment o parcialment, un concepte amb un altre amb el qual manté una relació de semblança. La pura neu del coll (F.V. Garcia)

Metonímia: quan es designa una cosa amb el nom d’una altra, lligada amb ella per diverses relacions: causa a efecte (viu del seu treball), continent a contingut (van prendre unes copes), lloc de procedència a cosa que d’allí procedeix (un Priorat), símbol a cosa simbolitzada (va trair la senyera)...

Sinestèsia: figura semblant a la metàfora, que consisteix a associar dos elements que provenen de camps sensorials diferents. Se’ns va morint la llum, que era color/de mel, i ara és color d’olor de poma, (G. Ferrater)

metàfora

2. Figures de pensament (de significat)

Apòstrofe: interpel·lació d’algú, sovint el mateix lector. Abril, no et torbis! (J. Carner)

Epítet: adjectiu que remarca una qualitat inherent a la cosa expressada pel substantiu. L'herba verda.

Hipèrbole: expressió que, literalment, resulta exagerada i deforma la realitat. Aleshores, sense donar-me ni temps de respirar, em va donar un paper, (J.M. de Sagarra)

Lítote: negar el contrari del que es desitja afirmar: no hi estic d’acord.

Pregunta retòrica: aquella que no espera resposta i que manté l’atenció del receptor: Per què creiem que és important? (una professora a la seva classe, no espera que responguins, perquè la resposta la vol donar ella)

Paradoxa: unió d’idees aparentment irreconciliables en una frase. S’afirma una cosa que sembla absurda d’acord amb les creences generals o amb el propi enunciat lingüístic. Els països pobres són molt rics. (utilitzem dos conceptes diferents de "riquesa" i "pobresa")

Antítesi: contraposició d’una frase, sintagma o paraula amb una altra de sentit oposat. M’exalta el nou i m’enamora el vell, (J.V. Foix)

Ironia: negació tàcita del que es diu literalment, de forma que gràcies al context o a l’entonació es fa entendre el contrari del que semblen expressar les paraules. I mira que n'ets d'intel·ligent! (una professora a un/a alumne/a que acaba de respondre una pregunta de manera absolutament equivocada).

Oxímoron: contradicció en el significat de dues paraules, generalment un nom i un adjectiu, relacionades en el text per contigüitat, per rima o per paral·lelisme. Una autopista ecològica. (qualificacio que van donar els nostres governants a l'autopista que va cap a Sitges)

Perífrasi: circumlocució usada per evitar un mot. Expressar una realitat amb més paraules de les necessàries. Van dinar a la capital dels calçots. (per dir Valls).

Personificació o prosopopeia: atribució de característiques animals a un ésser inanimat o d’accions pròpies de les persones a qualsevol ésser no humà. Sospira amb homes i arbres la campana, (J. Verdaguer).

hipèrbole

3. Figures fonètiques o morfosintàctiques (de caràcter formal) 

Al·literació: repetició d’un mateix so al llarg d’una composició. Que lent el mon, (G. Ferreter)

Paronomàsia: joc de paraules amb dos mots que només es distingeixen en algun fonema o en què el mateix mot és usat amb dos significats diferents. Per mal argent; cruel, urgent (J. Roig)

Anàfora: repetició d’una o diverses paraules al començament d’una sèrie d’oracions. 

Hipèrbaton: alteració de l’ordre lògic de les paraules o bé de les frases. Nova catifa de verdor ha estesa en comptes de: Ha estès una nova catifa de verdor (J. Verdaguer)

Aposició: juxtaposició d’una o més paraules a una altra amb una funció explicativa. Salvador Dalí, pintor surrealista, semblava un home ben estrany.

Asíndeton/polisíndeton: absència/proliferació de conjuncions. Has de comprar farina, sucre, llet, arròs, galetes, mantega... // Has de comprar farina i sucre i llet i arròs i galetes i mantega...

Encavallament: és el trencament sintàctic d’una oració quan el vers s’acaba i aquesta ha de continuar en el següent. Hem fet un camí extens, i ja em diràs //on és la boira que amagava el sol.

Paral·lelisme: repetició de la mateixa estructura sintàctica en frases seguides. M'estimaria més tenir-te amb mi; m'agradaria molt estar-me amb tu. (les dues frases o versos, de fet les acabo d'escriure, o sigui que no són un versos realment, perquè no pertanyen a cap poema, tenen la mateixa estructura.

Pleonasme: repetició d’una paraula o una idea per intensificar l’expressió. Si vull combatre / no vull combat; (C. Arderiu).

pleonasme

Breus nocions de mètrica i versificació.

Com ja us vaig dir, aquí teniu l'entrada que explicarà de manera correcta les coses que de poesia heu de saber. Tota la informació podeu trobar-la, però, també, a les pàgs. 188,189, 190 i 191 de les quals, més o menys, seguirem l'ordre.

• Què és un poema?

Un poema és un text en què predomina el que anomenem to líric, és a dir, l'expressió de la subjectivitat del poeta. El poeta vol fer sentir, més que no dir. Vol transmetre'ns, amb les seves paraules o imatges, sensacions, reflexions, emocions, afectes, records, deitjos... amb un estil en el qual la forma té molta més importància que el contingut.

Per aconseguir-ho, compten amb dos recursos molt importants:

• La connotació (que és el conjunt de significats subjectius associats a una determinada paraula, en oposició al significat de la denotació, més o menys objectiu i identificat sovint amb la definició del diccionari. La connotació pot ser cultural o personal. Per exemple, un porc té el significat denotatiu d'animal, però en la nostra societat s'associa a la brutícia i a la suor excessiva. Per a un determinat individu, però, pot significar altres coses segons la seva experiència particular. De vegades, doncs, el significat connotatiu resulta difícil de mesurar o definir) que carrega els mots de significats diferents i estableix relacions entre ells a través de comparacions, metàfores, contrastos... i:

• La musicalitat i /o el ritme que es produeixen mitjançant la repetició de sons i la disposició de les paraules en el vers: alternança de síl·labes tòniques i àtones, pauses, rima... fan possible que la composició tingui un aire musical.

Alex Monfort: "L'ou o la gallina"

Tot i que, tradicionalment, considerem que els poemes estan o han d'estar escrits en vers, no tots acompleixen aquesta condició. Al recull que vam llegir, per exemple, sortia un poema visual de Joan Brossa, aquest que teniu aquí, a la dreta, però també podem parlar de poemes objecte, com el de l'esquerra o de poemes en prosa, com aquest que teniu a baix reproduït i que és de J. V. Foix:

NOTES SOBRE LA MAR, 2

Ben lligat el nas de cartó, grotesc, em passejava pel moll amb un imponent diccionari de sinònims sota el braç. El barquer, vulgues no vulgues, em féu navegar mar endins. Era un pastor anglicà, i em volia demostrar com els miracles més bells s'han esdevingut a la mar. En adonar-se, però, del meu nas arbitrari, tingué la polidesa de calar-se el seu. Aleshores, emfàtic, em digué que només la vanitat dels homes fa que, en el viure humà, del nostre planeta en diguin la Terra, però que Déu i els sants en diuen en llur llenguatge etern, la Mar; que la terra era només en el nostre planeta un accident, un fenomen transitori. "Els homes -em deia- són la colomassa de la mar." La gran inconeguda dels homes era, per al meu barquer, una peixera esfèrica errant pels espais celestes per a esbargiment dels àngels. 

S'ha de recordar que, sobretot durant l'època medieval, es van escriure històries en vers que no hauríem de qualificar de poesies ja que no ho són, sinó de narracions.

Això vol dir que si heu de respondre a la pregunta: per què aquest text és un poema, no podeu dir senzillament que ho és perquè està escrit en vers, si ho està, sinó que haureu d'aclarir-ne a més el tema i la intenció de l'autor en fer-lo. 

De tota manera, com que la majoria de composicions poètiques estan escrites en vers, començarem definint què és un vers: 

• Un vers és una successió de síl·labes (gairebé sempre formant paraules) ordenades de manera que tenen un cert ritme i que, gairebé sempre, s'escriuen en una sola línia. Hi ha dos elements que marquen el seu ritme:
• El metre o mesura del vers: que és el seu nombre de síl·labes mètriques.

En la poesia catalana agafem com a model el vers acabat en paraula aguda, cosa que vol dir que els versos els comptem fins a l'última síl·laba tònica (les paraules agudes tenen la síl·laba tònica en posició final i nosaltres comptem com si totes fossin agudes) o, el que ve a ser el mateix, quan el vers acaba en paraula aguda, el deixem igual, si acaba en paraula plana, n'hauríem de restar una i si acaba en paraula esdrúixola, dues.

Observeu-ne els exemples: 

1. Qui-na- pe-ti-ta- pà-tri-a (Salvador Espriu): vers acabat en paraula esdrúixola, per tant, o bé comptem fins a "pà" i tenim un hexasíl·lab; bé comptem fins al final i en restem dues (8-2=6), per tant també acabem tenint un hexasíl·lab.
2. Una nit de lluna plena (Pere Quart): vers acabat en paraula plana, per tant, o bé comptem fins a "ple" i tenim un heptasíl·lab; bé comptem fins al final i en restem una (8-1=7), per tant també acabem tenint un hexasíl·lab.
3. Amb el núvol i amb l'estel (Josep Carner): vers acabat en paraula aguda, per tant, comptem fins a "tel" i tenim un heptasíl·lab.
4. I tan pobres com som (Joan Salvat Papasseit): vers acabat en paraula monosíl·laba tònica, comptem fins a "som" com si fos també aguda i teniA l'hora de fer el recompte, a més, hem de tenir clars els fenòmens de contactes vocàlics:

1. L'elisió: quean una de les vocals en contacte no es pronuncia, cosa que fa que d'on podíem tenir dues síl·labes, en tenim només una. 
1. De vegades la trobem marcada amb un apòstrof: d'il·lusió.
2. La majoria de vegades escrivim totes dues vocals: que em va dir...
2. La sinalefa: quan dues vocals en contacte de paraules diferents formen un diftong, per tant obtenim el mateix resultat que abans, una sola síl·laba, però de manera una mica diferent, aquí les dues vocals es pronuncien: hi havia; a un noi... 
3. El hiat, quan les dues vocals en contacte formen part de paraules diferents, cosa que vol dir que tenim dues síl·labes: la història; si ell...

Segons el nombre de síl·labes, els versos es divideixen en els que anomenem d'art menor (fins a vuit síl·labes inclosos, els més corrents són els hexasíl·labs, els heptasíl·labs i els octosíl·labs) ; i en els d'art major (de nou cap a dalt,  els més corrents dels quals són els decasíl·labs, i els alexandrins, fins al piunt que si trobem versos de 9, 11 o 13 síl·labes el millor que podem fer és desconfiar i tornar a comptar, perquè és molt possible que ens hàgim equivocat) 

De vegades els versos d'art major (i molt de tant en tant, els octosíl·labs) poden presentar una pausa que escindeix el vers en dues parts. La pausa s'anomena cesura i, cadascuna de les parts, hemistiqui. Fixeu-vos en aquests dos exemples:

• En aquest quartet del poema que vam llegir de J.V. Foix, hi ha cesura a la quarta síl·laba marcada per una pausa de manera gràfica o no:

Sol, i de dol, //i amb vetusta gonella, (4+6)

Em veig sovint // per fosques solituds, (4+6)

En prats ignots // i munts de llicorella  (4+6)

I gorgs pregons //que m'aturen, astuts. (4+6)

• I en aquest del poema que vam llegir de Miquel dels Sants Oliver tenim l'alexandrí típic de la literatura catalana que té cesura a la sisena i que ha de tenir un total de 12 síl·labes:

No guaita per ses fulles // la flor enamorada; (6+6)

no va la fontanella // ses ombres a besar; (6+6)

mes Déu ungí d'aroma // sa testa consagrada (6+6)

i li donà per terra // l'esquerpa serralada, (6+6)

per font la immensa mar. (6)

• La rima que és la concordança de sons (no necessàriament de grafies) entre dos o més versos a partir de la seva última síl·laba tònica.

Fixeu-vos en els exemples per adonar-vos de què vol dir que la rima és una qüestió de sons, fonètica i no gràfica:

Mentre que estimar i mar no rimen en consonant perquè en un cas la r sona i en l'altre la r és muda; només i mariners sí que ho fan, perquè en tots dos casos el que sentim a partir de l'última vocal accentuada és una e tancada i una s sorda, independentment de què escrivim.

Parlem de rima consonant quan, a partir de l'última vocal accentuada, coincideixen tots els sons i de rima assonant quan només coincideixen els sons vocàlics. 

Per posar la combinació de rimes utilitzem les minúscules si els versos són d'art menor i les majúscules si són d'art major.
Mireu-ne els exemples:

Jo deia ahir: a (rima en "í")  
ésser i sentir, a (rima en "í") 
fortuna rara. b (rima en "árə")
Per què la gent  (solt)
-rosec mesquí-  a (rima en "í") 
no se n'amara,  (rima en "árə")
d'ésser i sentir?  a (rima en "í") 
I era per mi  a (rima en "í") 
goig pur. Mes ara,  (rima en "árə")
per un pendís (rima en "ís)
rodoladís (rima en "ís")
jo faig ma via. (solt)
Aquí diríem que Clementina Arderiu ha fet rimar en consonant els versos indicats, perquè els que rimen només les vocals no tenen cap altre so audible.

I aquí que Gabriel Ferraté ha rimat en assonant:
Si s'allunya i no et mira, (rima en "i-ə")
si t'és advers l'instant, (rima en "á)
de plorar què en trauries? (rima en "i-ə")
Si et sent, neci, riurà. (rima en "á")


I, per últim, recordem els pocs exemples d'estrofa que hem treballat:

• L'apariat: que és l'estrofa de dos versos que acostuma a rimar en assonant o en consonant. 
• El quartet (art major) o quarteta (art menor): que són estrofes de quatre versos amb rima encadenada (ABAB o abab) o creuada (ABBA o abba). Si tenim dos quartets decasíl·labs seguits, llavors parlem d'octava, que era l'estrofa típica medieval.
• El sonet: poema format per dos quartets i dos tercets, la majoria de vegades d'art major (decasíl·labs o alexandrins) amb rima creucreuada o cadenoencadenada als quartets i amb combinació de dues o tres rimes als tercets.

Demà us destacaré les principals figures retòriques que heu de saber i quins són els poemes que podran sortir al control.

Bona nit.