Com serà el control de suficiència.

Com tots sabeu, o hauríeu de saber, el control de suficiència es diu així perquè ha de servir per a demostrar que sabeu el mínim, el suficient, per a passar de curs, o sigui que no ha de ser el control més difícil, sinó que ha de ser el que intenti, que això és força complicat, provar, d'alguna manera, que heu assolit els coneixements mínims i teniu la competència necessària per a enfrontar-vos a l'assignatura el pròxim curs.

Què ha de tenir, doncs, una mica de tot el que hem fet. 

Com s'ha de valorar? S'aprovarà amb un cinc, com tots els altres controls, però si es treu una nota millor, aquesta no pot ser considerada la nota de final de curs, en tot cas la nota final serà calculada a la baixa, perquè no és un control de màxims, sinó de mínims.

Aclarit això, anem a l'estructura:

Primera part: 

Comprensió lectora: haureu de llegir un text i respondre les preguntes que hi trobareu a continuació a fi de provar que l'heu entès. Aquest apartat tindrà un valor de tres punts.

Segona part:

Llengua: hi haurà un parell de preguntes de fonètica i un parell de preguntes sobre els verbs (pronominals, transitius i intransitius). Aquest apartat tindrà un valor de cinc punts.

Tercera part:

Lectures i literatura: hi haurà un parell de preguntes sobre els llibres que hem llegit que també inclouran el que hem après sobre la narrativa i la poesia. Aquest apartat tindrà un valor de dos punts.

Si teniu alguna pregunta, ja sabeu per on em podeu trobar.

Què s'ha de fer per millorar la nota.

Bona tarda, noies i nois, que he estat pensant en què us podia fer fer per apujar la nota i m'he decidit a passar-vos aquesta sèrie de preguntes a partir d'aquest text, que no és apassionant, però que és molt interessant. No tot el que hi surt ho hem fet aquest curs, però sí que podem dir que alguna vegada o altra ho heu fet, que, per tant, us ha de sonar, que és al llibre de text i que la cosa de voler apujar la nota no ha de ser facilíssima.

El tros fàcil és que la feina la podeu fer a casa. 

L'últim dia per lliurar-me-la és el dia que es fa el control de suficiència.

Abans de posar-vos-hi, m'ho heu de comunicar i, depenent de la nota de què partiu, jo us diré fins a quin punt ho podeu fer així regular, així bé o així molt bé.

Ah, espero que ahir a la nit poguéssiu fer el sopar, la  trobada a la platja i que us ho passéssiu tan bé com desitjàveu passar-vos-ho.

PROVA PER APUJAR LA NOTA MITJANA DE FINAL DE CURS, O NO...

Llegeix  El text que tens a continuació:

    Per a una correcta comprensió dels lligams entre llengua i societat, cal destriar, però, dos fenòmens distints: l’aparició d’una llengua formal, també anomenada llengua comuna (que coincideix amb el concepte modern d’estàndard) que és de fet una superestructura lingüística resultant de les necessitats d’intercomunicació entre tots els parlants d’una comunitat lingüística i de construcció d’un poder político-social, i per una altra banda la intervenció exterior sobre aquella dialèctica interna de la comunitat, amb l’objectiu de destruir-ne la lengua per descohesionar i desintegrar la comunitat nacional. El primer fenomen dóna lloc a la constitució d’una llengua nacional, i en tot cas a la constitució d’una certa situació diglòssica interna entre la llengua culta formal i el registre col·loquial oral. Per contra, el segon fenomen, d’intrusió exterior, enceta un conflicte lingüístic que condueix a la subordinació i substitució lingüístiques i a la possible extinció de la llengua de la nació en potència.

  La varietat estàndard és superadora de la diversitat interna i la tenen a la seva disposició tots el parlants, però això no significa que hagi de ser utilitzada per tots els parlants en totes les ocasions. L’estàndard cal que sigui usada per tothom, però en l’ocasió adequada. La llengua estàndard ha de coexistir amb les variants dialectals, perquè cadascuna ocupa àmbits d’ús diferents i és usada en situacions diferents. Lògicament, l’estàndard influirà en l’evolució de les variants dialectals, però això no hauria de ser considerat com un empobriment de la llengua sinó com un símptoma més de la necessària cohesió d’una comunitat lingüística. Aquesta convergència és positiva ja que és interna i implica una retroalimentació que a la vegada possibilita una diversitat interna que fa possible la imprescindible independència de l’estàndard respecte als altres estàndards veïns. Aquesta necessitat sòciolingüística es fa més evident quan la comunitat lingüística té com a veïns comunitats lingüístiques especialment poderoses i/o hegemonistes (espanyol i francès versus català, occità, basc, gallec, bretó etc).

    La construcció d’un estàndard implica reintegració lingüística, mentre que la desaparició de l’estàndard que es dóna en els processos de substitució lingüística implica desintegració, i no hi ha cap tercera via entre la reintegració i convergència de les variants dialectals d’un mateix idioma i la desintegració o disgregació de la llengua en variants progressivament desconnectades, aïllades i caòticament diferenciades entre si.

                                     Jordi SOLÉ i CAMARDONS Iniciació a la sociolinguïstica

COMPRENSIÓ.

1. Fes un breu resum del text. (Màxim cinc línies).

2. En relació al text  digues si són certes (C) o falses (F) les afirmacions següents i raona la teva resposta en un màxim de dues línies.

a. Estàndard és el nom que actualment es dóna a allò que abans s’anomenava llengua formal o comuna.

b. El parlant d’una llengua ha de dominar el seu estàndard i utilitzar-lo sempre.

c. L’estàndard sorgeix de les necessitats que els parlants d’una mateixa llengua, però de dialectes diferents, tenen de comunicar-se entre si.

d. Sense estàndard la llengua tendeix a disgregar-se en varietats dialectals cada vegada més diferenciades entre si.

3. Explica què ens vol dir l’autor en aquest fragment: Aquesta convergència és positiva ja que és interna i implica una retroalimentació que a la vegada possibilita una diversitat interna que fa possible la imprescindible independència de l’estàndard respecte als altres estàndards veïns.

  

4. Defineix o dóna un sinònim de les paraules subratllades i en negreta del text, adequant-te al sentit que hi prenen:

•

•

•

•

•

•

•

•

•

•

EXPRESSIÓ I COMENTARI CRÍTIC.

Desenvolupa en unes 150 paraules un dels temes següents:

a. A partir d’aquest fragment: La varietat estàndard és superadora de la diversitat interna i la tenen a la seva disposició tots el parlants, però això no significa que hagi de ser utilitzada per tots els parlants en totes les ocasions. Justifica la necessitat d’un estàndard i digues en quines ocasions l’hauríem d’utilitzar i en quines ocasions utilitzaríem altres varietats de la llengua.

b. A partir d’aquest fragment: La construcció d’un estàndard implica reintegració lingüística, mentre que la desaparició de l’estàndard que es dóna en els processos de substitució lingüística implica desintegració, i no hi ha cap tercera via entre la reintegració i convergència de les variants dialectals d’un mateix idioma i la desintegració o disgregació de la llengua en variants progressivament desconnectades, aïllades i caòticament diferenciades entre si. Explica perquè és tant important que cada llengua tingui un únic estàndard que coneguin tots els parlants i fes una reflexió sobre el cas del català.

REFLEXIÓ LINGÜÍSTICA SOBRE EL TEXT.

1. Descriu o transcriu els sons que hem estudiat de les paraules  següents i digues si s’hi ha de remarcar algun fenomen fonètic concret (emmudiment, sensibilització, sinalefa, elisió...)

a. amb el:

b. resultant:

c. destruir-ne

d. tots els

e. però en:

f. variants:

2. Digues quins sintagmes substitueixen i quina funció fan els pronoms febles marcats en negreta i de color blau cel al text:

3. Substitueix ara el CV subratllat per un pronom feble i digues quin tipus de complement és: La llengua estàndard ha de coexistir amb les variants dialectals.

4. Localitza les tres subordinades que apareixen en el fragment següent, subratlla-les i digues de quin tipus són i quina funció fan:

(...)l’aparició d’una llengua formal, també anomenada llengua comuna (que coincideix 

amb el concepte modern d’estàndard) que és de fet una superestructura lingüística 

resultant de les necessitats d’intercomunicació entre tots els parlants d’una comunitat 

lingüística (...).

Que sortirà al control núm 6 i últim del curs.

Aviat fem el segon control de l'avaluació, ara toca, doncs, mirar què hem fet i què hi entra.

• Fixarem primer què hem estat fent aquests dies:
• De literatura hem repassat la narrativa dels segles XVI, XVII, XVIII i XIX, que sembla molt, però que no és tant.
• De llengua hem treballat els verbs pronominals i hem après a diferenciar els verbs que duen predicat nominal dels que duen predicat verbal i, d'aquests últims, els que es comporten com a transitius i els que ho fan com a intransitius.

• Per tant, i concretant, què pot sortir al control?
• De literatura (pàg. 224-227) heu de saber:
1.  Quins moviments literaris hi va haver el segle XVI, el XVII i el XVIII a Europa.
2. Quina producció de literatura catalana culta es pot destacar d'aquest període.
3. Per quin motiu és tan escassa la producció de literatura culta durant aquests segles.
4. Què és la literatura popular, quins gèneres tenen més producció i quines característiques tenen.
5. Quins tipus de novel·la sorgeixen a Europa durant el segle XIX i principis del XX, les seves característiques i el nom d'algun dels autors de l'època.
6. Quin moviment sorgeix durant aquesta època a Catalunya i quina importància té.
7. què és un quadre de costums i quin és el principal autor d'aquest tipus d'obres.
8. Qui era Narcís Oller, quin tipus de novel·les feia i quin és el motiu que el fa un dels novel·listes catalans amb més anomenada de l'època.
• De llengua (Del bloc: Oració 2, els verbs pronominals 1; Oració 3, els verbs pronominals 2; del llibre: pàg 126-128) heu de saber:
1. La definició de verb pronominal.
2. Diferenciar els verbs pronominnals dels que no ho són i saber-ho justificar.
3. La diferència entre un verb personal i un verb impersonal.
4. La definició de verb copulatiu i de predicat nominal.
5. La definició de verb predicatiu i de predicat verbal.
6. Saber diferenciar uns verbs dels altres. 
7. La definició de verb transitiu.
8. La definició de verb intransitiu. 
9. Saber diferenciar uns verbs dels altres.

I això és tot del tot... si teniu alguna pregunta, ja ho sabeu...

 

L'oració 3. Els verbs pronominals, 2.

Fent els exercicis de "les relacions anafòriques" ;) m'he adonat que,d e vegades, és més fàcil saber si un verb és o no pronominal, que explicar-ho. Amb aquesta entrada em proposo arribar a fer la segona acció, per acabar d'aclarir la qüestió definitivament.

Ara ja estem en situació de poder definir verb pronominal sense por d'equivocar-nos: Un verb pronominal és aquell que duu un pronom que no té cap relació anafòrica amb el text en el qual s'inclou o, dit d'una altra manera, que no té cap funció sintàctica concreta. 

Per tant, els pronoms dels verbs pronominals no substitueixen res, ni fan cap funció, són al verb d'una manera, en podríem dir, enfàtica, reforcen el verb en si.

Hem de tenir clar que no són les úniques partícules que ho fan, de vegades ens trobem amb preguntes que no duen un "què" (interrogatiu i, per tant, accentuat) sinó que en duen un que només serveix per reforçar l'expressió. Fixeu-vos en els exemples:

Quan diem: Que s'ha acabat la classe? aquest "que" no està fent res més que emfasitzar, no té funció, no equival a "quina cosa", i per aquest motiu no és un què interrogatiu i accentuat, sinó una partícula, una conjunció sense funció.

Aclarit això, espero, ara hem de tornar als verbs pronominals.

Sabem què són i en sabem la definició, però sabem distingir-los? 

Doncs de vegades millor i altres no tant.

Del primer que ens hem d'adonar és que existeixen diversos tipus de verbs pronominals:

• Els que podríem anomenar pronominals purs, perquè no tenen cap altra opció que anar amb el pronom. Al diccionari, només el trobarem amb pronom inclòs, cap significat sense pronom. 
• Si busquem "abstenir" al diccionari ens trobem amb dos possibles usos, però ambdós amb pronom:

abstenir-se: 

[p. p. abstingut; ind. pr. 1 abstinc, 3 absté; ind. fut. abstindré, etc.; subj. pr. abstingui, etc.; subj. imperf.abstingués, etc.; imper. 2 abstén]

1 v. intr. pron. [LC] Privar-se de fer alguna cosa. Abstenir-se de menjar carn. Abstenir-se d’estudiar. Abstenir-se de votar. En el dubte, abstén-te. 
2 v. intr. pron. [LC] Privar-se d’alguna cosa, especialment de menjar o beure. M’abstinc del vi. S’absté de la carn.

• Podem adonar-nos que aquest tipus de verbs són els més fàcils d'identificar, la frase, sense pronom, no ens "sona" bé, la podem dir, però és agramatical:
• Absté de votar*
• Hem d'anar amb compte amb els falsos pronominals, aquells que utilitzem com a tals, perquè en castellà ho són, però en català no, i , alhora, amb els que són pronominals en català i no ho són en castellà. 
• Aquí us en deixo una llista dels més corrents, només us heu de fixar amb els que faríeu servir malament: Primer els que fem anar com a pronominals i no ho són:

1. Anar: No és pronominal en algunes expressions en què sí que ho és en castellà. *S'ha anat de passeig. // Ha anat de passeig.
2. Baixar: *Es baixaren del cotxe en marxa // Baixaren del cotxe en marxa.
3. Callar: *Calla't! // Calla!
4. Caure: *Es caigué del cavall perquè estava marejat.// Caigué del cavall perquè estava marejat.
   
5. Conèixer: *Es coneix el país com si hi haguera nascut.// Coneix el país com si hi haguera nascut.
6. Coure: *La paella s'ha cuit massa.// La paella ha cuit massa.
7. Demanar: *Si vols el disc, demana-te'l.// Si vols el disc, demana'l.
8. Estar: No es pronominalitza en el sentit de 'romandre en un estat determinat': *Has d'estar-te quiet! // Has d'estar quiet!
9. Fer: Quan significa 'simular' no admet el pronom reflexiu: *No et facis el saberut, que ja et coneixem. // No facis el saberut, que ja et coneixem.
10. Fumar: *Es fuma sis paquets diaris de tabac negre. // Fuma sis paquets diaris de tabac negre.
11. Marxar: *Es va marxar sense acomiadar-se.// Va marxar sense acomiadar-se.
12. Olorar: *Jo m'oloro que ací algú amaga alguna cosa.// Jo oloro que ací algú amaga alguna cosa.
13. Passar: No és pronominal en els sentits següents:
1. Transcórrer el temps. *Una setmana es passa volant. //Una setmana passa volant.
2. Ocupar el temps en alguna activitat: Es passa el dia llegint novel·les d'aventures. //Passa el dia llegint novel·les d'aventures.
3. Cessar o dissipar-se alguna cosa: *Seu fins que se't passi el mal de cap.// Seu fins que et passi el mal de cap.
4. Transportar-se a un lloc: No pateixis, ja et passaré per ta casa //No pateixis, ja passaré per ta casa jo mateix.
5. Passar de la ratlla: Aquesta vegada t'has passat de la ratlla. //Aquesta vegada has passat de la ratlla.
   
14. Prendre: No pronominalitza en el sentit de 'consumir': *Els meus amics sempre es prenen una taronjada. // Els meus amics sempre prenen una taronjada.
15. Quedar: 
1. Quan significa 'tornar-se, esdevenir', no admet el pronom reflexiu: *S'ha quedat geperut a causa de l'edat. //Ha quedat geperut a causa de l'edat. 
2. Ni tampoc pot pronominalitzar-se quan indica l'estat civil en què es troba una persona: *S'ha quedat vidu.// Ha quedat vidu.
16. Riure: *La meva cosina sempre està rient-se. // La meva cosina sempre està rient. 
1. Quan aquest verb significa 'burlar-se d'algú' o 'mostrar menyspreu per alguna cosa' es llavors sí que és pronominal: Sempre es riu de tothom.
17. Saber: *El meu germà no se sap la lliçó d'història. //El meu germà no sap la lliçó d'història.
18. Saltar: *T'has saltat una pàgina. Torna a començar. //Has saltat una pàgina. Torna a començar.
19. Témer: *Em temo que enguany no podré estiuejar a la platja.// Temo que enguany no podré estiuejar a la platja.
20. Venir: A veure si *us veniu aviat a casa. // A veure si veniu aviat a casa.

• I ara els que són pronominals i els fem servir com si no ho fossin:

1. Pensar-se: Exigeix el pronom reflexiu quan significa 'creure': *Què penses que volia dir-nos el teu oncle? //Què et penses que volia dir-nos el teu oncle.
2. Entrenar-se: *Els equips podran entrenar a qualsevol estadi. // Els equips es podran entrenar a qualsevol estadi.

• Els que poden ser pronominals, amb un significat; o no, amb un altre significat. Cosa que vol dir que la presència o absència de pronom implica un canvi semàntic o de significat:
• Si busquem "veure" al diccionari ens trobem amb força significats, fixeu-vos que, els que aquí apareixen, es diferencien notablement segons si porten o no pronom:

veure 

[ger. veient; p. p. vist; ind. pr. veig, veus, veu, veiem, veieu, veuen; ind. imperf. veia, etc.; ind. p. s. viu, veres (oveieres), véu (o veié), vérem (o veiérem), etc.; subj. pr. vegi, etc.; subj. imperf. veiés, etc.; imper. veges (o ves),vegi, vegem, vegeu (o veieu), vegin]

1 1 v. tr. [LC] [ZOA] Percebre la imatge (d’un objecte) que els rajos lluminosos que provenen d’aquest formen al fons de l’ull sobre la retina. Veure una cosa. Veure algú. Una cosa que es veu de lluny. Des d’ací es veu el mar. Ho he vist amb els meus propis ulls. Veure’s en un mirall. Quan es van veure lligats, es van posar a plorar. 
1 2 intr. [LC] veure-hi Tenir el sentit de la vista. Els orbs no hi veuen. No hi veig de cap ull. Veure-hi clar. No veure-hi gota. 
1 3 intr. pron. [LC] veure-s’hi Tenir algú claror suficient per a veure-hi. Aparta’t de davant del llum, que no m’hi veig. 

1 4 v. tr. [LC] Assistir (a un fet), ésser-ne testimoni. L’he vist caure. No sé pas si ha arribat: jo no l’he vist entrar. 

1 5 v. tr. [LC] per ext. El país que l’ha vist néixer. 
2 1 tr. [LC] fer com qui no ho veu Fer els ulls grossos. 
2 2 intr. [LC] fer de mal veure No fer cap bon efecte a qui ho veu fer. 
2 3  [LC] fer veure Fingir 1 . Vaig fer veure que no el sentia. 
2 4 intr. [LC] fer-s’hi veure Envanir-se’n. 
2 5  [LC] fer-se veure Fer coses per a cridar l’atenció de la gent. 
2 6  [LC] haver vist la mort de la vora Escapar d’un greu perill. 
2 7  [LC] haver vist prou una cosa Haver caigut aquesta cosa en poder de qui no ens la tornarà. 
2 8  [LC] no poder veure algú Tenir-li una forta aversió. 

• Els que poden ser pronominals, amb un comportament sintàctic concret, i no ser-ho amb un altre comportament:
• Si busquem "oblidar" al diccionari, veiem que com a no pronominal és transitiu i com a pronominal, intransitiu:

oblidar 

1 1 v. tr. [LC] Perdre la memòria (d’alguna cosa), no recordar-la, no tenir-la present en l’esperit. Sabia la regla, però l’he oblidada. He oblidat el seu nom. Oblides que ell no n’ha de saber res, d’això? 

1 2 v. tr. [LC] No pensar a agafar (alguna cosa). Oblidar un objecte. He oblidat els guants en el cotxe. 
1 3 v. tr. [LC] No pensar (en algú o en alguna cosa) per negligència. Oblidar algú el seu deure. 
2 intr. pron. [LC] No recordar-se d’algú o d’alguna cosa. S’oblidaren de l’idioma nadiu. Al llit, hom s’oblida de tot.M’he oblidat de dir-t’ho.

• I els que poden ser pronominals i no pronominals amb pocs matisos que els diferenciïn:
• Si busquem "morir" al diccionari, veiem que té aquests possibles significats i que no tenen res a veure ni amb diferències de sentit, ni amb diferències sintàctiques, cosa que els fa més complicats de detectar:

morir 

[p. p. mort; ind. pr. 3 mor]1 1 v. intr. [LC] [MD] Cessar de viure. Tots hem de morir. Morir jove. Morir d’una desgràcia, d’un accident. Morir amb tot el coneixement. Morir ofegat, cremat. Morir de vellesa, de fam. 

1 1 v. intr. [LC] [MD] Cessar de viure. Tots hem de morir. Morir jove. Morir d’una desgràcia, d’un accident. Morir amb tot el coneixement. Morir ofegat, cremat. Morir de vellesa, de fam. 
1 2 intr. pron. [LC] No viurà gaire: es morirà aviat. Aquests presseguers es moren tots. 
1 3 intr. pron. [LC] Ésser afectat per alguna cosa d’una manera molt intensa. Dóna’m aigua: em moro de set. Pobra gent: es moren de gana. Ens moríem de riure. Morir-se de desig. Es moria per veure-la. 
1 4  [LC] morir al llit Morir de mort natural. 
1 5  [LC] morir amb tots els seus sentits Morir sense perdre el coneixement. 
1 6  [LC] morir bé Morir religiosament, conformat. 
1 7  [LC] morir com mosques Morir en gran quantitat en un combat, en una epidèmia, etc. 
1 8  [LC] [RE] morir en olor de santedat Morir amb fama o reputació de sant. 
1 9  [LC] morta la bèstia, mort el verí [o morta la cuca, mort el verí] Desapareguda la causa, desaparegut l’efecte. 
2 1 intr. [LC] Cessar d’ésser, de funcionar. Costums que moriren. Moria el dia. 
2 2 intr. [LC] Una cosa, acabar el seu curs, arribar a la seva fi. Els rius moren en el mar. Aquesta carretera mor a Pomar.

Què hem de tenir clar, doncs? 

Que els verbs són pronominals si el pronom que duen no té cap funció. 

I, si amb aquesta reflexió no en teniu prou, sempre podeu anar aquesta 

llista dels principals verbs pronominals en llengua catalana. 

Quins poemes poden sortir i què pot sortir al control.

Primer diguem quins dels poemes poden sortir al control i, després, n'agafarem un dels que segur que no sortirà a fi d'explicar com serà i com s'haurà de respondre.

Sortiran 4 d'aquests poemes, dels quals n'haureu de triar un, que, de cap manera, pot ser el que vau recitar i comentar vosaltres a classe.

1. Ausiàs March: Poema XIII (“Colguen les gents amb alegria festes...”).

2. Joan Roís de Corella: “La balada de la garsa i l’esmerla”.

3. Francesc Vicent Garcia: “A una hermosa dama de cabell negre que es pentinava en un terrat

amb una pinta de marfil”.

4. Bonaventura Carles Aribau: “La pàtria”.

5. Teodor Llorente: “Vora el barranc dels algadins” .

6. Jacint Verdaguer: “Vora la mar”.

7. Miquel Costa i Llobera: “El pi de Formentor”.

8. Maria Antònia Salvà: “L’encís que fuig”.

9. Joan Salvat-Papasseit: “Tot l’enyor de demà”.

10. Rosa Leveroni: “Elegies de la represa, VI”.

11. Salvador Espriu: “Assaig de càntic en el temple”.

12. Pere Quart: “Corrandes d’exili”. 

13. Gabriel Ferrater: “Cambra de la tardor”.

14. Vicent Andrés Estellés: “Els amants”.

15. Maria Mercè Marçal: “Brida”.

I el control serà d'aquest tipus, a partir del poema que escollireu, aquest funciona com a exemple:

Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,

em veig sovint per fosques solituds,

En prats ignots i munts de llicorella

I gorgs pregons que m'aturen, astuts.

I dic: On só? Per quina terra vella,

-Per quin cel mort-, o pasturatges muts,

Deleges foll? Vers quina meravella

D'astre ignorat m'adreç passos retuts?

Sol, sóc etern. M'és present el paisatge

De fa mil anys, l'estrany no m'és estrany:

Jo m'hi sent nat; i en desert sense estany

O en tuc de neu, jo retrob el paratge

On ja vaguí, i, de Déu, el parany

Per heure'm tot. O del diable engany.

Hi poden haver preguntes d'aquest tipus:

1. Alguna pregunta teòrica, màxim dues, de tot allò que hi ha de teoria a les dues entrades de bloc. Per exemple, es pot demanar què és un vers, què és una anàfora...
2. Justifica que el text que has escollit és un poema. Recordeu que ho podeu fer per la forma: està escrit en vers... però que també hi heu d'afegir l'argument del sentit (no explica una història, sinó que...)
3.  Fes-ne l'estudi mètric: cosa que vol dir que haureu de dir quantes síl·labes té cada vers; quina combinació i quin tipus de rima hi ha; com són les estrofes i, si és un tipus de composició poètica determinat, dir-ne el nom. També us puc demanar que em feu gràficament la divisió per síl·labes d'un nombre determinat de versos o que em proveu per què la rima és assonant o consonant. Si el poema no té regularitat mètrica, haureu de dir com són els versos, si la majoria són d'art major o menor, si hi ha alguna rima més o menys al·leatòria... Aquí la resposta correcta seria: Aquest poema està fomat per quatre estrofes, dues de quatre versos i dues de tres, cosa que el converteix en un sonet. Els versos són decasíl·labs (amb cesura 4 + 6) i la combinació de rima, en els quartets és ABABABAB (per tant cadenoencadenada) i en els tercets CDDCDD. La rima és consonant perquè tot i que "solitud" s'escriu amb "d" sona amb "t" igual que la resta de rimes B. 
4. Explica el tema del poema. Aquí la resposta correcta seria: El tema del poema "Sol, i de dol" és el reconeixement que el poeta té de si mateix a partir de la solitud en la natura.
5. Explica l'argument del poema.  Reflecteix el protagonista desorientat en una natura que finalment reconeix com la terra, la seva terra. El jo poètic vestit d’una manera antiga, se sent perdut i sol, i es pregunta on és, perquè el paisatge li sembla desconegut. Però, a la tercera i a la quarta estrofes comença reconèixer-ho tot com els llocs per ja on havia passejat en un passat ignot, de manera que ja res li és estrany i acaba demanant-se, d'una manera indirecta, si aquest coneixement li ve de déu o del diable.
6. Explica el significat de les paraules subratllades del poema que has escollit.
7. Cita i explica quatre màxim cinc figures retòriques que hi trobis. 

Si voleu un document on els poemes apareguin explicats i més o menys treballats, podeu anar a aquest enllaç.

Les figures retòriques més habituals.

Tot i que també les teniu al llibre (191-192), aquí destacarem aquelles que són més habituals i que poden sortir al control.

1. Figures de semblança i relació (de significat)

Símil: que també es pot anomenar comparació o imatge. Presentació d’un fet real com a idèntic a un altre, en base d’una semblança real o imaginària, per tal de fer més comprensible el primer. Bullirà el mar com la cassola al forn (A. March).

Metàfora: comparació en què se suprimeixen els comparatius i s’identifica, totalment o parcialment, un concepte amb un altre amb el qual manté una relació de semblança. La pura neu del coll (F.V. Garcia)

Metonímia: quan es designa una cosa amb el nom d’una altra, lligada amb ella per diverses relacions: causa a efecte (viu del seu treball), continent a contingut (van prendre unes copes), lloc de procedència a cosa que d’allí procedeix (un Priorat), símbol a cosa simbolitzada (va trair la senyera)...

Sinestèsia: figura semblant a la metàfora, que consisteix a associar dos elements que provenen de camps sensorials diferents. Se’ns va morint la llum, que era color/de mel, i ara és color d’olor de poma, (G. Ferrater)

metàfora

2. Figures de pensament (de significat)

Apòstrofe: interpel·lació d’algú, sovint el mateix lector. Abril, no et torbis! (J. Carner)

Epítet: adjectiu que remarca una qualitat inherent a la cosa expressada pel substantiu. L'herba verda.

Hipèrbole: expressió que, literalment, resulta exagerada i deforma la realitat. Aleshores, sense donar-me ni temps de respirar, em va donar un paper, (J.M. de Sagarra)

Lítote: negar el contrari del que es desitja afirmar: no hi estic d’acord.

Pregunta retòrica: aquella que no espera resposta i que manté l’atenció del receptor: Per què creiem que és important? (una professora a la seva classe, no espera que responguins, perquè la resposta la vol donar ella)

Paradoxa: unió d’idees aparentment irreconciliables en una frase. S’afirma una cosa que sembla absurda d’acord amb les creences generals o amb el propi enunciat lingüístic. Els països pobres són molt rics. (utilitzem dos conceptes diferents de "riquesa" i "pobresa")

Antítesi: contraposició d’una frase, sintagma o paraula amb una altra de sentit oposat. M’exalta el nou i m’enamora el vell, (J.V. Foix)

Ironia: negació tàcita del que es diu literalment, de forma que gràcies al context o a l’entonació es fa entendre el contrari del que semblen expressar les paraules. I mira que n'ets d'intel·ligent! (una professora a un/a alumne/a que acaba de respondre una pregunta de manera absolutament equivocada).

Oxímoron: contradicció en el significat de dues paraules, generalment un nom i un adjectiu, relacionades en el text per contigüitat, per rima o per paral·lelisme. Una autopista ecològica. (qualificacio que van donar els nostres governants a l'autopista que va cap a Sitges)

Perífrasi: circumlocució usada per evitar un mot. Expressar una realitat amb més paraules de les necessàries. Van dinar a la capital dels calçots. (per dir Valls).

Personificació o prosopopeia: atribució de característiques animals a un ésser inanimat o d’accions pròpies de les persones a qualsevol ésser no humà. Sospira amb homes i arbres la campana, (J. Verdaguer).

hipèrbole

3. Figures fonètiques o morfosintàctiques (de caràcter formal) 

Al·literació: repetició d’un mateix so al llarg d’una composició. Que lent el mon, (G. Ferreter)

Paronomàsia: joc de paraules amb dos mots que només es distingeixen en algun fonema o en què el mateix mot és usat amb dos significats diferents. Per mal argent; cruel, urgent (J. Roig)

Anàfora: repetició d’una o diverses paraules al començament d’una sèrie d’oracions. 

Hipèrbaton: alteració de l’ordre lògic de les paraules o bé de les frases. Nova catifa de verdor ha estesa en comptes de: Ha estès una nova catifa de verdor (J. Verdaguer)

Aposició: juxtaposició d’una o més paraules a una altra amb una funció explicativa. Salvador Dalí, pintor surrealista, semblava un home ben estrany.

Asíndeton/polisíndeton: absència/proliferació de conjuncions. Has de comprar farina, sucre, llet, arròs, galetes, mantega... // Has de comprar farina i sucre i llet i arròs i galetes i mantega...

Encavallament: és el trencament sintàctic d’una oració quan el vers s’acaba i aquesta ha de continuar en el següent. Hem fet un camí extens, i ja em diràs //on és la boira que amagava el sol.

Paral·lelisme: repetició de la mateixa estructura sintàctica en frases seguides. M'estimaria més tenir-te amb mi; m'agradaria molt estar-me amb tu. (les dues frases o versos, de fet les acabo d'escriure, o sigui que no són un versos realment, perquè no pertanyen a cap poema, tenen la mateixa estructura.

Pleonasme: repetició d’una paraula o una idea per intensificar l’expressió. Si vull combatre / no vull combat; (C. Arderiu).

pleonasme