Correcció del primer control. (1r C)

Aquí trobareu les respostes ideals als controls que vam fer la setmana passada. 

1r C:

COMENTARI DE TEXT:
De què tracta el tex: formula'n el tema en una frase:

"    El llenguatge no és només un mitjà de comunicació" segurament és la frase que més bé defineix el contingut d'aquest fragment.
                
        Com s'organitza: fragmenta el text en unitats de sentit a partir de la seva fragmentació en paràgrafs. Explica el contingut de cada paràgraf de manera breu.

1r. paràgraf: tot i que a ningú se li acudiria comparar el llenguatge amb un tramvia, sempre que es defineix es fa partint de la idea que és un "mitjà de comunicació".

2n paràgraf: les llengües permeten l'intercanvi d'informació, però també permeten organitzar el treball, la societat... cosa que ens permetria definir-les de moltes altres maneres.

3r paràgraf: però si haguéssim de destacar quina és la seva missió principal hauríem de dir que són les que ens permeten ordenar el món i fer possible el desenvolupament de la nostra intel·ligència. ("ordenar el món i poblar la matèria grisa")

Què diu:
Explica per què compara una llengua amb un autobús, un tren o una bicicleta. 
L'autor pot fer aquesta comparació, perquè de la mateixa manera que els mitjans de comunicació, la llengua transmet, trasllada, informacions. Moltes vegades parlem de mitjans de comunicació per referir-nos al transport i d'altres per referir-nos a les llengües.

En quin sentit diem que la llengua és un mitjà de comunicació? Creus que és encertat?Diem que la llengua és un mitjà de comunicació en el sentit que "transporta" missatges d'un lloc a un altre. Podem pensar que és una bona definició, però hem de tenir en compte que és incompleta.

Digues, i segons l'autor, quines poden ser les funcions d'una llengua i quina considera més important:
Segons l'autor la llengua pot servir per transmetre informacions; per dividir el treball; per organitzar la societat; per crear missatges coercitius, per fer possible el pensament; per acompanyar els altres; per tenir diàlegs interiors i, sobretot, per ordenar el món i fer possible el desenvolupament de la nostra intel·ligència.

Què vol dir amb: "el fet que uns manin i els altres obeeixin seria possible gràcies a l'existència de les llengües com a creadores de missatges coercitius". 
Segons l'autor podem donar la culpa del domini que certs individus exerceixen sobre d'altres perquè amb la llengua és possible que donem ordres i que obtinguem obediència.

L'autor dens diu que la "llengua" serveix per acompanyar els altres. Explica com.
Sempre podem acompanyar els altres sense paraules, ens situem al seu costat o a prop i ja ho fem, però si els volem animar, fer-los costat... la majoria de vegades no en tenim prou amb una abraçada o quedant-nos a prop d'ells, fem gestos que acompanyen i hi afegim paraules que tenen també aquesta finalitat.

Com ho diu: Assenyala qui és l'emissor, el receptor, la finalitat i el canal d'aquest text:
L'emissor del text és el seu autor, Jesús Tuson; el receptor seria la persona que llegeix el text; la finalitat del text és aclarir la definició de llengua i/o llenguatge i el canal és escrit.

FONÈTICA:
Què és l'AFI i per a què sereveix?
L'AFI és l'acròstic d'Alfabet fonètic internacional. L'associació de fonètica internacional el va crear per poder transcriure qualsevol paraula de qualsevol llengua. D'aquesta manera, qualsevol persona que el conegui és capaç de llegir correctament com ha de sonar una paraula d'una llengua qualsevol si la troba transcrita en aquest alfabet. En ell, a cada so li correspon una sola grafia.

Transcriu les vocals subratllades del text següent:
Estrany (1), perquè (2) quan vaig (3) marxar d’allà (4) em (5) semblava que (6) sempre (7) més (8) duria (9, 10) al (11) cor (12), no (13) moltes (14) i moltes coses (15) del dia a dia.

     Però (16) no, el dia a dia va passant de la mateixa (17) manera (18), entre (19) classes (20) i soroll (21, 22), les persones, els companys (23) de feina (24), han (25) canviat per d’altres i enyoro (26,27,28) aquelles amb qui havia establert (29) un lligam, però han (30) desaparegut del tot (31) la resta (32), com (33) si mai els hagués (34,35) tingut a prop. I els alumnes, els alumnes hi són, continuen amb mi, i, com cada curs, n’han entrat uns de nous, que potser, qui ho pot saber del cert (36), acabaran (37) desapareixent (38, 39) com tants d’altres, s’acabaran quedant amb mi, com els altres.
     1, 5, 6, 10, 11, 19, 26, 34, 35, 37 i 38:    [ə]. 

12, 15, 16, 33:   [ ɔ ].

7, 8, 17, 18, 32 i 39 :  [e].

21, 28:     [u].

9:    [i].

13, 14, 22, 27 i 31:  [o].

2, 24, 29 i 36:   [ε ].

3, 4, 20, 23, 25, 30:  [a].

Digues quina norma ortogràfica explica les grafies destacades:

portal: la dels derivats, ve de porta.

homicida: els adjectius acabats en -cida són invariables.

ballen: quan un verb té la vocal neutra a la penúltima posició, s'escriu amb "e".

escupo: el verb escopir s'escriu amb "u" quan el radical o lexema és tònic i amb "o" quan és àton.

Omple els buits amb a, e, o, o u segons convingui:

avaluació, abaixador, avantage, doblet, duplicar, escupis, vulguin, trauria, emparava, arravatar, muntatge, tramuntana, botifarra, naixeria, estoig, sofreix, recullo, resplendor, rancor.

Si voleu, teniu l'opció d'intentar recuperar una part de la puntuació perduda per faltes, corregint-les, la correcció, però, ha de ser amb la falta classificada i raonada. Us en poso un parell d'exemples a fi que s'entengui millor:

Heu escrit: ella a tingut i jo us he encerclat la "a". Perquè es consideri ben corregida hauríeu d'escriure algun text semblant a: Aquesta "a" ha de portar una "h" davant: ha tingut, ja que no és una preposició, sinó el verb haver en present i fent d'auxiliar de "tingut". La falta és ortogràfica.   

Heu escrit: es va caure i jo us he encerclat o us he ratllat l'"es". Hauríeu de posar: el pronom "es" el posem davant de verbs pronominals, com dir-se, i en català caure no ho és: va caure. És una falta morfosintàctica.

2a miniredacció.

Ja toca donar la primera miniredacció i fer la segona.

Recordo de nou com s'han de presentar:

• En un full blanc, preferiblement de reutilització.
• Amb la data i el vostre nom a la banda dreta superior del full.
• Amb el núm. i el títol de la redacció al centre del full i a sota del vostre nom i de la data.
• Amb la millor lletra possible i respectant tant els marges com la separació entre línies.
• Amb la paraula núm 50 marcada amb una doble ratlla.
• Acabada amb un punt i final.

El temes seran més o menys generals, no cal que respongueu amb la veritat, sempre podeu utilitzar la imaginació, ara, l'expressió ha de ser coherent.

La professora, us marcarà i us corregirà les faltes i vosaltres en prendreu nota. Al costat us posarà quina de les tres notes heu obtingut.

La segona miniredacció ha d'explicar a quin lloc, real, imaginari o virtual, us agradaria poder anar en aquells moments que no voldríeu ser on sou, i per tant, té com a títol:
On m'agradaria perdre'm.
Aquí teniu la meva:
A mi m'agradaria perdre'm a una gran diversitat de llocs: platges paradisíaques, selves exhuberants de vegetació... però si ho hagués de fer ara mateix, preferiria no haver d'anar tan lluny i poder-me perdre dintre d'un calaix ple de roba neta. M'imagino l'escena: fujo // d'una discussió que no m'agrada tenir i em barrejo amb tot de mitjons i samarretes que fan bona olor. Els sento com continuen barallant-se, però tant m'és: jo descobreixo que els mitjons són boles enormes que puc intentar escalar i les samarretes tenen un munt de plecs on amagar-me i somiar i em sento bé.

Com s'avaluen les expressions orals.

Per avaluar una expressió oral no només s'ha de tenir en compte què es diu, sinó com es diu, com arriba als oïdors...

Ja us vaig dir que en faríem tres durant el curs i que la següent hauria de ser millor que l'anterior.

Ara som a punt de fer la primera, crec que és interessant saber, d'una banda, totes les coses que es poden observar en fer-les i, de l'altra, quines coses observarem, concretament, en aquesta.

• CRITERIS PER AVALUAR DE MANERA COMPLETA UNA EXPOSICIÓ ORAL:

1. Posició del cos: la persona que fa l'exposició oral té una bona posició si no es recolza a la paret, es manté dret i amb una posa disposició.
2. Mirada: la persona que fa l'exposició oral ha de tenir la mirada enfocada cap a l'auditori.
   
3. Gestualitat:  la persona que fa l'exposició oral fa els gestos necessaris per acompanyar les seves paraules, són adequats, tenen a veure amb allò que es diu i no s'exageren.
4. Ritme: la persona que fa l'exposició oral parla amb la pausa i la rapidesa necessàries, ni va massa lenta, ni accelera la seva manera de parlar.
5. Volum: la persona que fa l'exposició oral utilitza un to de veu apropiat al moment, ni crida, ni és inaudible. Ha de modul·lar el seu to de veu de manera que es faci comprensible al públic sense eixordar-lo.
6. Entonació: la persona que fa l'exposició oral fa les entonacions que el contingut d'allò que diu demana. Ni són desiguals ni són monòtones. Bàsicament no han de semblar llegides.
7. Construcció d'oracions: la persona que fa l'exposició oral la fa amb oracions ben construïdes, que s'inicien i s'acaben, que transmeten clarament les idees i que s'entenen bé.
8. Contingut: la persona que fa l'exposició oral dóna les idees que ha de donar, explica allò que és rellevant i obvia el que és accessori.
9. Riquesa de vocabulari: la persona que fa l'exposició oral utiltiza un vocabulari específic, adequat a allò que explica i sense repetcions innecessàries o tics lingüístics.
   
10. Registre: la persona que fa l'exposició oral utilitza el registre adequat a la situació comunicativa en què es troba. Si cal ser creatiu ho ha de ser.

 Les qualitats d'una bona exposició oral són:

a.    LA CLAREDAT:   S’ha de poder seguir sense dificultats. Podem ajudar-nos de paraules que vagin indicant cada part de la nostra exposició. Podem fer servir expressions com : d’entrada, un altre aspecte, voldria insistir...

b.    L'INTERÈS:   Si hem escollit bé la informació i és adequada per a l’auditori que tenim davant, serem capaços de transmetre-la amb convenciment i també de mantenir l’interès dels oients.

c.    LA CAPACITAT DE  CONVICCIÓ:    Si volem convèncer, els arguments i  els  exemples  han de ser vigorosos i contundents. En aquest apartat cal tenir cura de l’entonació, el ritme, les pauses, el llenguatge del cos (mirada, gestos, expressió cara, posició cos...)

I ara concretem, què tindrem en compte en aquesta primera expressió oral?

Ja hem dit que no ha de ser gaire extensa i que, si voleu, la podreu fer asseguts des del lloc, per tant:

Els aspectes de l'1 al 3 es valoraran de manera conjunta i no s'avaluarà diferent a algú que expliqui les coses de peu o assegut, ara bé, de cap manera estar assegut voldrà dir estar arronsat i la gestualitat no s'ha d'exagerar en absolut.

Dels 

  aspectes 4 al 6 sobretot s'ha de treballar el que fa refèrència a la velocitat, tendim a accelerar-la quan estem nerviosos, per allò d'acabar abans, hem d'intentar parlar normal, que els que ens escoltin pugui entendre bé allò que diem i prendre'n apunts si ho consideren necessari.

I per últim, dels aspectes 7 al 10 hem d'aclarir que allò que interessa més és que la persona que estigui explicant-nos els capítols que ha llegit ha d'utilitzar un registre estàndard i educat i ho ha de fer de manera clara, allò que explica potser no ha d'aparèixer exactament com sorgeix al text, sinó que, si cal per a la seva explicació, s'ha de reordenar a fi que s'entengui. 

Com serà el primer control.

Abans de començar a estudiar per un control, hem de saber què hi entrarà. 

Des que vam començar aquest tema hem hagut d'aprendre:

• A fer una lectura i una comprensió d'un text més o menys completa: n'hem treballat el tema, l'organització, el contingut i quins eren els elements que s'incloïen en la transmissió del mateix. (pàgs. 7 a 9 del llibre)

Al control, per tant, hi sortirà un text que haureu de llegir i del qual haureu de respondre perguntes tipus: de què tracta? Com s'organitza? Què diu? Qui n'és l'emissor, o el receptor o quina la seva finalitat...?

• De fonètica hem vist què és, com emetem els sons, què és un fonema, què és l'AFI i com s'han de transcriure les vocals que té la llengua catalana. (pàgs. 10 a la 13 del llibre i entrades "Fonètica (1)" i "Fonètica (2)" del bloc.

Al control, per tant, hi poden sortir: 

• Preguntes de teoria tipus:  què és la fonètica, com emetem els sons, què és un fonema, què és l'AFI.
• Preguntes de pràctica on haureu de transcriure les vocals que trobeu marcades, del mateix tipus dels que hem fet de manera oral o escrita.

• D'ortografia hem repassat i practicat quan hem d'escriure les "a"s, "e"s, "o"s i "u"s en posició àtona.

Al control, per tant, hi poden sortir:

• Exercicis on hàgiu de posar les vocals correctes.
• Altres on a més hàgiu d'explicar perquè es posen aquestes i no unes altres (tipus l'exercici 19 de la pàg. 16)

Si creieu que necessiteu més pràctica, podeu anar a l'enllaç de l'enxaneta que teniu a l'inici de la pàgina. 

Molta sort i bona feina.

Com seran les expressions escrites: Primera miniredacció.

Com que les expressions escrites sempre van bé, intentarem de fer-ne una cada vegada que fem hora B i les farem seguint les pautes que trobeu aquí on també trobeu la primera que heu d'escriure.

A partir d'un tema que us aniré proposant des d'aquí, fareu miniredaccions: redaccions que no han de tenir un mínim de 50 paraules i que es puntuaran amb una A (molt bé), amb una B (correcta), amb una C (suficient) i amb una D (incorrecta o insuficient).

La data màxima per donar-les serà la següent hora B que feu en suport paper i escrites a mà.

Ha de quedar clar, primer, com s'han de presentar:

• En un full blanc, preferiblement de reutilització.
• Amb la data i el vostre nom a la banda dreta superior del full.
• Amb el núm. i el títol de la redacció al centre del full i a sota del vostre nom i de la data.
• Amb la millor lletra possible i respectant tant els marges com la separació entre línies.
• Amb la paraula núm 50 marcada amb una doble ratlla.
• Acabada amb un punt i final.

El temes seran més o menys generals, no cal que respongueu amb la veritat, sempre podeu utilitzar la imaginació, ara, l'expressió ha de ser coherent.

La professora us marcarà i us corregirà les faltes i vosaltres en prendreu nota. Al costat us posarà quina de les tres notes heu obtingut.

La primera miniredacció que heu de fer té com a títol: Per què em dic com em dic i d'on ve el meu nom?

Us en deixo un exemple, que he redactat jo, òbviament:

                                                                      Diumenge 4 d'octubre de 2015

                                                                      Montse González Cardús

                                    

                       Per què em dic com em dic i d'on ve el meu nom?

Em dic Montserrat. Quan jo vaig néixer, estava de moda que els fills es diguessin com els pares i, com que jo vaig ser la primera nena, em van posar el nom de la mare. Com que el nom és llarg, la gent tendeix a escurçar-lo i em diu de // moltíssimes maneres: Mons, Muntsa, Serrat... tot i que la majoria sembla que prefereix Montse. A casa em deien Montserrat i van ser els meus germans els que van començar escurçar-me el nom. El meu nom ve d'una muntanya (Mont) que sembla que l'hagin serrada perquè les formes de les roques que hi ha són força estranyes. (serrat)

Si no sabeu què vol dir el vostre nom i  ho voleu investigar, us deixo aquest enllaç que us pot ajudar: http://blocs.xtec.cat/rosasagales/el-significat-dels-noms-de-persona/

La fonètica (3). Els monosíl·labs i les semiconsonants.

A l'entrada anterior hem vist com s'havien de transcriure les vocals, i, a part d'amb altres problemes, ens hem trobat amb dos que provarem de resoldre aquí. (pàg. 18, 19, 22 i 23 del llibre de text)

• La transcripció dels monosíl·labs.

Com tots sabem, quan parlem de monósíl·labs ho fem de paraules que tenen una sola síl·laba.

En llengua catalana sembla que tenim més de 1.200 monosíl·labs i els classifiquem en dos grans grups segons la seva tonicitat:

a. Els monosíl·labs àtons: que es pronuncien com una unitat amb les paraules que tenen immediatament davant o darrere i que són:

• els articles i les contraccions: el, la, els, les, un, al, del, pel.
• els adjectius possessius: mon, ma, ton, ta, son, sa.
• el pronom relatiu: que.
• els pronoms febles: me, te, se, em, et, h¡, ho...
• les preposicions: a, de, en, per...
• i les conjuncions: i, que, si... 

b. Els monosíl·labs tònics: que els considerem aguts ja que tenen l'accent en l'última, i alhora única, síl·laba i que serien tota la resta.

Entre els monosíl·labs tònics tenim aquells que porten un accent diacrític (1) dels quals en podeu trobar una llista prou completa a la pàg. 22 del llibre, amb les paraules que s'hi relacionen.

Ho has fet bé!

• Les "i"s i les "u" que formen part d'un diftong.

Tots hem hagut de definir, de comptar, de mirar les síl·labes de les paraules i per això acostumem a dir, sense pensar, que una síl·laba és el so o grup de sons que pronunciem en un únic cop de veu.

Aquesta definició ja ens diu que podem tenir una síl·laba que contingui un sol so, que ha de ser, per força, vocàlic, ja que les consonants no les podem pronunciar sense el suport d'una vocal, o més d'un.

Però com que mai res és fàcil, quan en una paraula tenim dues o més vocals podem tenir:

• Un hiat

Parlem de hiat quan cadascuna d'aquestes vocals formen part de síl·labes diferents.

Sempre ens trobem amb hiats quan tenim "e"s, "o"s i "a"s en contacte: raons, peatge, eòlic, coet, quinoa...

De vegades ens trobem amb hiats si les "i"s i les "u"s es combinen amb altres vocals, elles mateixes incloses.

Com els podem distingir? Per la pronúncia: tenim un hiat quan la "i" o la "u" es pronuncien com a vocals que són: carència; actuen... 

• Un diftong

Parlem de diftong quan una "i" o una "u" formen una sola síl·laba amb la vocal que les precedeix (i llavors diem que tenim un diftong decreixent, obrim la boca i l'anem tancant) o que les segueix, (i diem que tenim un diftong creixent, tanquem la boca i l'anem obrint).

Com els podem distingir? Doncs també per la pronúncia, quan la "i" forma part d'un diftong la pronunciem com una semiconsonant: [j] i amb la "u" passa el mateix i la representem: [w].

Fixeu-vos que no diem igual la "i" de noia, que la d' història; ni la "u" de cua, que la de cauen.
O mireu-vos-ho així: pronunciem a boira: la i de la primera síl·laba com la de la paraula anglesa boy o com el topònim català Boí?

boy

boira

I a aigua: la u de la primera síl·laba es pronuncia més semblant a la de la paraula anglesa welcome  o com la de la paraula catalana cua?

I si no acabem de veure res clar, llavors no tenim cap altre remei que aprendre'ns les regles:

El primer que hem de tenir present és que tenim un diftong quan les dues vocals en contacte es pronuncien, paraules com que, maig, aixafar... contenen vocals mudes.
A partir d'aquest aclariment tenim:

1. Tipus de diftongs:

- diftongs decreixents

vocal + i/u

ai, ei, ii, oi, ui                                                     aire, rei, boira, cuina

au, eu, iu, ou, uu                                                pau, peu, ciutat, coure, duu

- diftongs creixents

i/u + vocal (en els següents casos)

qua, qüe, qüi, quo                                           quatre, qüestió, ubiqüitat, quota

gua, güe, güi, guo                                           guant, aigües, pingüí, aiguota

i +  vocal (al començament de paraula)             iogurt, iode, hiena, ioga...

i, u  entre vocals                                              noia, deia, veuen...

Fixem-nos-hi:

No sempre que tenim una "i" seguida d’una "a", "e", "o" es forma un diftong creixent. Només quan aquesta i és a l’inici de paraula o bé es troba entre vocals.

Exemples:

Són a la mateixa síl·laba, tenen diftong: io-de, io-gurt, fe-ia, no-ia, hie-na...

No tenen diftong, són síl·labes diferents: di-a, his-tò-ri-a, re-li-gi-ó…

2. Parlem de hiats en els casos següents:

- Quan no hi ha una i o una u, necessàries per formar diftongs:

Te-a-tre, re-al

- En les combinacions:

consonant+i+a/e/o:  di-es, Ma-ri-a, re-li-gi-ó

consonant+u+a/e/o: cu-a, du-es

Però de vegades no hi ha un diftong que s'hauria d'haver produït si seguim el quadre anterior, llavors si les normes d'accentuació ens ho permeten, el marquem amb un accent:

voldríeu, voldríem, veí, Lluís, suís...

Quan les normes d'accentuació no ens ho permeten, llavors utilitzem la dièresi, sobre la vocal adequada:

conduïm, veïna, Lluïsa, Suïssa...


Però aquesta regla té excepcions:

No posem dièresi quan les paraules acaben en isme i ista: egoisme, egoista...
Tampoc la posem en els següents temps verbals: infinitiu, gerundi, futur i condicional. Per què aquests no i els altres sí? Sembla que és perquè es va decidir que l'infinitiu no en duria i llavors es va arribar a la conclusió que els temps que es feien a partir d'aquest infinitiu (el fuur i el condicional) tampoc la durien, i mira, el gerundi no porta dieresi tampoc per alguna raó que se'ns escapa...

Si creieu que necessiteu repassar les regles d'accentuació i les de la dièresi les teniu a la pàg. 22 i a la 23 del llibre de text.

I ara sí que podeu fer els exercicis: 33, 34 i 35 de la pàg. 20; 44, 46 i 47 de la pàg. 21, 48, 50 i 53 de la pàg. 24 i 55, 56 i 57 de la pàg. 25.