Ja vam dir a classe que la fonètica era la part de la lingüística que estudia els sons del llenguatge. També vam afegir que estudia com s'hauria de parlar, per tant no intenta reproduir exactament què diu un parlant concret, sinó què hauria de dir si parlés un català correcte i sense cap defecte de pronuncia.
De tota manera, el primer que hem de tenir clar és que en l'àmbit de la fonètica, cada fonema té un símbol i que aquest símbol, sempre que l'hem d'utilitzar, apareix entre claudàtors: [a].
Però com emetem els sons?
De fet, el nostre cos funciona com un instrument de corda: tenim cordes i una caixa de ressonància i fem passar l'aire entre elles, fins que en surt:
- expirem l'aire gràcies als pulmons, la tràquia i el diafragma.
- quan l'aire passa per la laringe, pot fer vibrar, o no, les cordes vocals que conté.
- la caixa de ressonància o zona de la faringe, rinofaringe, boca i llavis, adopta posicions diferents i, així, modifica la qualitat de l'aire que ve dels pulmons.
- i la zona de sortida del so està formada per els llavis, les dents, els alvèols, el paladar dur, el paladar mitjà, l'úvula o campaneta, la llengua i l'epiglotis.
El nombre de sons que podem emetre és infinit, cada llengua en té de diferents, i cap parlant els diu exactament igual, perquè per a la seva emissió depenem de la nostra anatomia, de la nostra situació espacial, de si hi ha altres sons al nostre voltant...
Però com que nosaltres el que estudiarem és la fonètica, emprarem els fonemes que són la unitat mínima no significativa, però sí distintiva que es pot aïllar en una cadena fònica.
Que siguin una unitat mínima no significativa vol dir que no tenen cap significat ells sols; i que sigui distintiva que si els intercanviem sí que podem ocasionar canvis de significat:
cel
|
bel
|
fel
|
gel
|
mel
|
pèl
|
rel
|
tel
|
zel
|
/s /
|
/ b /
|
/f /
|
/
 / |
/m /
|
/ p/
|
/r /
|
/t /
|
/ z /
|
Els fonemes es diferencien entre ells perquè poden compartir algun tret semblant, però sempre n'han de tenir un de distintiu.
El 1886 es va crear l'Associació de Fonètica Internacional que va crear un alfabet fonètic (l'AFI) que s'usa arreu per poder transcriure les paraules de qualsevol llengua i així, facilitar-ne l'aprenentatge. Hi ha molts diccionaris bilingües que tenen, al costat de la paraula a traduir, la seva transcripció fonètica perquè així sàpiguem com s'hauria de pronunciar, cosa que vol dir que si ens sabéssim l'AFI sencer, podríem transcriure en sons qualsevol tipus de paraula que sortís en un d'aquests diccionaris.
Hem de tenir molt clar que, com que a cada so li correspon una grafia, no es correspon, obligatòriament amb una única lletra i a l'inrevés.
- Així en català, per exemple, el so [s] es pot escriure amb "c": ceba; amb "s": seva; amb "ss": interessos; amb "sc": escena i amb "ç": caça.
- I la grafia "s" pot sonar: [s]: saber o [z]: casa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada