La fonètica (2). El vocalisme.

Tot el que trobaràs a els apartats de fonètica, és al llibre entre les pàgines 10 i 27; i les pàgines 32 i 51.

Els sons vocàlics els produïm quan deixem passar pels pulmons l'aire sense posar-li cap obstacle i les cordes vocals vibren, cosa que vol dir que totes les vocals són sonores.

Ohhhhh!

Les vocals les distingim pels següents trets:

• El grau d'obertura (de la boca).
• El punt d'articulació (on se situa la llengua quan les pronunciem).
• I la seva tonicitat (si la vocal és àtona o tònica).

	Obertura	Articulació anterior o prepalatal Articulació central o palatal Articulació posterior o velar
Vocals tòniques	1r grau	[i] camí suc [u] [e] rec [o]tot mel [] [] roc [a] pa
	2n grau
	3r grau
	4t grau
Vocals àtones	1r grau grau intermedi	[i] caminar sucar [u] []panet

[]: vocal neutra / [] : e oberta / [] : o oberta [e] : e tancada / [o]: o tancada

Hem de tenir en compte:

Ahhhhhhh!

• Que els adverbis en -ment mantenen aquesta "e" final com a tònica i tancada.
• Que un mot compost manté les vocals tòniques que tenia inicialment. (cobrellit)
• Que en alguns mots que contenen els grups: "ea" (teatre), "ae" (aeri) i "eo" (eòlic) es pronuncien amb aquesta com a tònica.
• Que hi ha una sèrie de mots propis que es pronuncien diferent en català que en castellà i que hem d'evitar confondre'ns: Ucraïna; Himàlaia... (pàg. 11)
• Que ens passa el mateix amb alguns mots comuns: xofer; futbol...
• • Que les formes verbals acabades en ia són planes i per això tenen com a tònica la "i": anuncia...
  • Que algunes vegades, quan formen part d'un diftong, les "i"s i les "u"s sonen com a semiconsonants, i per tant no es transcriuen com a vocals: iogurt [j] cauen [w]. * (mirar pàg. 10 del llibre)

  I, per últim:
  • Que les "a"s i "e"s àtones es pronucien com a vocal neutra i es transcriuen [ə].
  • Que les "o"s àtones es pronuncien com a "u"s i per tant es representen [u].
    

Al llibre, concretament a les pàgs. 14 i 15, trobareu un repàs de les regles d'ortografia dels sons vocàlics i a les pàgs. 18 i 19 un recordatori de les síl·labes i els fenòmens que s'hi associen, i a les pàgs. 22 i 23 es repassen les regles d'accentuació i de la dièresi.

Després d'haver mirat i paït tota aquesta informació, podríeu fer els exercicis que són a les pàgs. 12, 13, 16, 17, 20, 21, 24 i 25. A classe es corregiran, concretament: el 3, el 4, el 7, el 8, el 13, el 14 i 17 de les pàgs. 12 i 13; el 20, el 21, el 22, el 24, el 25, el 28 el 29 i el 30 de les pàgs. 16 i 17 i el 33, el 35, el 37, el 38, el 39,el 40, el 44 i el 45. També en corregirem alguns que no he marcat aquí, perquè per fer-los només s'ha de llegir.

Després de tot això, fem una mica de resum a fi d'aclarir la transcripció de les vocals. 

• De moment no transcriurem les "i"s o "u"s que formen part d'un diftong, cosa que fa que, de moment, totes les "i"s i "u"s que trobem s'hagin de transcriure, respectivament així: [i] i [u].
• Les "a"s tòniques sempre es transcriuran com a [a].
• Les "a"s i "e"s àtones sempre es transcriuran [ə].
• Les "o"s àtones sempre es transcriuran  [u].
• Les "e"s tòniques es poden transcriure bé [ɛ], si és oberta, bé [e] si és tancada. Però com que tothom no les pronuncia igual, ni tothom les distingeix bé, podem refiar-nos del que es diu a continuació, a fi de fer-ho bé o, almenys, millor:

[ɛ] i  [e]:

• Si la "e" tònica va accentuada amb accent obert, clarament la transcriurem oberta (paciència), si va accentuada amb accent tancat, tancada, (voldré).
• En la majoria dels mots aguts la "e" és oberta (ofès, cafè), però hi ha excepcions: 
• els morfemes verbals de qualsevol temps exceptuant el participi (vindré) si s'accentuen.
• els compostos de "bé" (malbé). 
• els que fan el plural en -essos (congrés), excepte interès, xerès i espès.
• i mots diversos, tant comuns (ximpanzé), com propis (Bernabé)
• La majoria de mots plans i esdrúixols amb "e" tònica, aquesta es pronuncia oberta, però també tenim excepcions:
• alguns infinitius de la segona conjugació: témer, créixer, néixer, ésser...
• l'imperfet d'ésser: érem.
• les formes del perfet simple: digueren o de l'imperfet de subjuntiu: cantessis.
• i mots diversos, tant comuns (església) com propis (Dénia). 

[o] i  [ɔ]:

• Si la "o" tònica va accentuada amb accent obert, clarament la transcriurem oberta (tònica), si va accentuada amb accent tancat, tancada, (camió).  
• La majoria de mots aguts acabats en "o", són tancats (Ramon, excursió), però hi ha excepcions:
• els mots: això, però i allò, entre d'altres.
• el participi del verb cloure i els seus compostos: clos, conclòs.
• Alguns noms propis: Besòs.
• En la majoria de mots plans i esdrúixols la "o" tònica és oberta: dipòsit, còpia, però hi ha excepcions:
• l'infinitiu córrer i els seus compostos: socórrer.
• les formes verbals del verb ésser que es fan amb "o": fossin.
• i mots diversos, tant comuns (estómac), com propis (Sóller).   

Com veieu, una guia, però amb massa excepcions com per aprendre-nos-la i aplicar-la sense pensar en la pronúncia ideal que, moltes vegades, no podem assegurar quina és. Recordar-vos que al link: dcvb.iecat.net/ trobem les transcripcions fonètiques de les paraules tal i com les hauríem de pronunciar.          

La fonètica (1). Introducció.

Tot el que trobaràs a els apartats de fonètica, és al llibre entre les pàgines 10 i 27; i les pàgines 32 i 51.

Ja vam dir a classe que la fonètica era la part de la lingüística que estudia els sons del llenguatge. També vam afegir que estudia com s'hauria de parlar, per tant no intenta reproduir exactament què diu un parlant concret, sinó què hauria de dir si parlés un català correcte i sense cap defecte de pronuncia.

De tota manera, el primer que hem de tenir clar és que en l'àmbit de la fonètica, cada fonema té un símbol i que aquest símbol, sempre que l'hem d'utilitzar, apareix entre claudàtors: [a].

Però com emetem els sons?

De fet, el nostre cos funciona com un instrument de corda: tenim cordes i una caixa de ressonància i fem passar l'aire entre elles, fins que en surt:

• expirem l'aire gràcies als pulmons, la tràquia i el diafragma.
• quan l'aire passa per la laringe, pot fer vibrar, o no, les cordes vocals que conté.
• la caixa de ressonància o zona de la faringe, rinofaringe, boca i llavis, adopta posicions diferents i, així, modifica la qualitat de l'aire que ve dels pulmons.
• i la zona de sortida del so està formada per els llavis, les dents, els alvèols, el paladar dur, el paladar mitjà, l'úvula o campaneta, la llengua i l'epiglotis. 

El nombre de sons que podem emetre és infinit, cada llengua en té de diferents, i cap parlant els diu exactament igual, perquè per a la seva emissió depenem de la nostra anatomia, de la nostra situació espacial, de si hi ha altres sons al nostre voltant...

Però com que nosaltres el que estudiarem és la fonètica, emprarem els fonemes que són la unitat mínima no significativa, però sí distintiva que es pot aïllar en una cadena fònica.

Que siguin una unitat mínima no significativa vol dir que no tenen cap significat ells sols; i que sigui distintiva que si els intercanviem sí que podem ocasionar canvis de significat:

cel	bel	fel	gel	mel	pèl	rel	tel	zel
/s /	/ b /	/f /	//	/m /	/ p/	/r /	/t /	/ z /

Els fonemes es diferencien entre ells perquè poden compartir algun tret semblant, però sempre n'han de tenir un de distintiu.

El 1886 es va crear l'Associació de Fonètica Internacional que va crear un alfabet fonètic (l'AFI) que s'usa arreu per poder transcriure les paraules de qualsevol llengua i així, facilitar-ne l'aprenentatge. Hi ha molts diccionaris bilingües que tenen, al costat de la paraula a traduir, la seva transcripció fonètica perquè així sàpiguem com s'hauria de pronunciar, cosa que vol dir que si ens sabéssim l'AFI sencer, podríem transcriure en sons qualsevol tipus de paraula que sortís en un d'aquests diccionaris.

Hem de tenir molt clar que, com que a cada so li correspon una grafia, no es correspon, obligatòriament amb una única lletra i a l'inrevés.

• Així en català, per exemple, el so [s] es pot escriure amb "c": ceba; amb "s": seva; amb "ss": interessos; amb "sc": escena i amb "ç": caça.
• I la grafia "s" pot sonar: [s]: saber o [z]: casa.