La fonètica (3). Els monosíl·labs i les semiconsonants.

A l'entrada anterior hem vist com s'havien de transcriure les vocals, i, a part d'amb altres problemes, ens hem trobat amb dos que provarem de resoldre aquí. (pàg. 18, 19, 22 i 23 del llibre de text)

• La transcripció dels monosíl·labs.

Com tots sabem, quan parlem de monósíl·labs ho fem de paraules que tenen una sola síl·laba.

En llengua catalana sembla que tenim més de 1.200 monosíl·labs i els classifiquem en dos grans grups segons la seva tonicitat:

a. Els monosíl·labs àtons: que es pronuncien com una unitat amb les paraules que tenen immediatament davant o darrere i que són:

• els articles i les contraccions: el, la, els, les, un, al, del, pel.
• els adjectius possessius: mon, ma, ton, ta, son, sa.
• el pronom relatiu: que.
• els pronoms febles: me, te, se, em, et, h¡, ho...
• les preposicions: a, de, en, per...
• i les conjuncions: i, que, si... 

b. Els monosíl·labs tònics: que els considerem aguts ja que tenen l'accent en l'última, i alhora única, síl·laba i que serien tota la resta.

Entre els monosíl·labs tònics tenim aquells que porten un accent diacrític (1) dels quals en podeu trobar una llista prou completa a la pàg. 22 del llibre, amb les paraules que s'hi relacionen.

Ho has fet bé!

• Les "i"s i les "u" que formen part d'un diftong.

Tots hem hagut de definir, de comptar, de mirar les síl·labes de les paraules i per això acostumem a dir, sense pensar, que una síl·laba és el so o grup de sons que pronunciem en un únic cop de veu.

Aquesta definició ja ens diu que podem tenir una síl·laba que contingui un sol so, que ha de ser, per força, vocàlic, ja que les consonants no les podem pronunciar sense el suport d'una vocal, o més d'un.

Però com que mai res és fàcil, quan en una paraula tenim dues o més vocals podem tenir:

• Un hiat

Parlem de hiat quan cadascuna d'aquestes vocals formen part de síl·labes diferents.

Sempre ens trobem amb hiats quan tenim "e"s, "o"s i "a"s en contacte: raons, peatge, eòlic, coet, quinoa...

De vegades ens trobem amb hiats si les "i"s i les "u"s es combinen amb altres vocals, elles mateixes incloses.

Com els podem distingir? Per la pronúncia: tenim un hiat quan la "i" o la "u" es pronuncien com a vocals que són: carència; actuen... 

• Un diftong

Parlem de diftong quan una "i" o una "u" formen una sola síl·laba amb la vocal que les precedeix (i llavors diem que tenim un diftong decreixent, obrim la boca i l'anem tancant) o que les segueix, (i diem que tenim un diftong creixent, tanquem la boca i l'anem obrint).

Com els podem distingir? Doncs també per la pronúncia, quan la "i" forma part d'un diftong la pronunciem com una semiconsonant: [j] i amb la "u" passa el mateix i la representem: [w].

Fixeu-vos que no diem igual la "i" de noia, que la d' història; ni la "u" de cua, que la de cauen.
O mireu-vos-ho així: pronunciem a boira: la i de la primera síl·laba com la de la paraula anglesa boy o com el topònim català Boí?

boy

boira

I a aigua: la u de la primera síl·laba es pronuncia més semblant a la de la paraula anglesa welcome  o com la de la paraula catalana cua?

I si no acabem de veure res clar, llavors no tenim cap altre remei que aprendre'ns les regles:

El primer que hem de tenir present és que tenim un diftong quan les dues vocals en contacte es pronuncien, paraules com que, maig, aixafar... contenen vocals mudes.
A partir d'aquest aclariment tenim:

1. Tipus de diftongs:

- diftongs decreixents

vocal + i/u

ai, ei, ii, oi, ui                                                     aire, rei, boira, cuina

au, eu, iu, ou, uu                                                pau, peu, ciutat, coure, duu

- diftongs creixents

i/u + vocal (en els següents casos)

qua, qüe, qüi, quo                                           quatre, qüestió, ubiqüitat, quota

gua, güe, güi, guo                                           guant, aigües, pingüí, aiguota

i +  vocal (al començament de paraula)             iogurt, iode, hiena, ioga...

i, u  entre vocals                                              noia, deia, veuen...

Fixem-nos-hi:

No sempre que tenim una "i" seguida d’una "a", "e", "o" es forma un diftong creixent. Només quan aquesta i és a l’inici de paraula o bé es troba entre vocals.

Exemples:

Són a la mateixa síl·laba, tenen diftong: io-de, io-gurt, fe-ia, no-ia, hie-na...

No tenen diftong, són síl·labes diferents: di-a, his-tò-ri-a, re-li-gi-ó…

2. Parlem de hiats en els casos següents:

- Quan no hi ha una i o una u, necessàries per formar diftongs:

Te-a-tre, re-al

- En les combinacions:

consonant+i+a/e/o:  di-es, Ma-ri-a, re-li-gi-ó

consonant+u+a/e/o: cu-a, du-es

Però de vegades no hi ha un diftong que s'hauria d'haver produït si seguim el quadre anterior, llavors si les normes d'accentuació ens ho permeten, el marquem amb un accent:

voldríeu, voldríem, veí, Lluís, suís...

Quan les normes d'accentuació no ens ho permeten, llavors utilitzem la dièresi, sobre la vocal adequada:

conduïm, veïna, Lluïsa, Suïssa...


Però aquesta regla té excepcions:

No posem dièresi quan les paraules acaben en isme i ista: egoisme, egoista...
Tampoc la posem en els següents temps verbals: infinitiu, gerundi, futur i condicional. Per què aquests no i els altres sí? Sembla que és perquè es va decidir que l'infinitiu no en duria i llavors es va arribar a la conclusió que els temps que es feien a partir d'aquest infinitiu (el fuur i el condicional) tampoc la durien, i mira, el gerundi no porta dieresi tampoc per alguna raó que se'ns escapa...

Si creieu que necessiteu repassar les regles d'accentuació i les de la dièresi les teniu a la pàg. 22 i a la 23 del llibre de text.

I ara sí que podeu fer els exercicis: 33, 34 i 35 de la pàg. 20; 44, 46 i 47 de la pàg. 21, 48, 50 i 53 de la pàg. 24 i 55, 56 i 57 de la pàg. 25.